Mitologia basca

Menhir d'Iruñarri (Malerreka), atribuït en la mitologia basca al llançament de pedres per part dels gentils

La mitologia basca és el conjunt de mites i llegendes tradicionals, tant de caràcter pagà com cristià, pròpies dels bascos. Tot i la intensa cristianització soferta en l'últim mil·lenni i la persecució de la bruixeria per part de la Inquisició a partir de l'edat moderna, el poble basc ha conservat nombroses llegendes que parlen d'una mitologia pirinenca molt antiga. Aquesta mitologia forma part de la tradició oral de la llengua basca i ha estat recollida al llarg del segle xx per estudiosos com ara José Miguel de Barandiarán, Julio Caro Baroja i Olivier de Marliave entre d'altres.

La mitologia basca no mostra cap analogia amb les mitologies indoeuropees: no hi ha herois, semideus ni històries èpiques. En canvi, és força anàloga a les narracions xamàniques, fet pel qual alguns estudiosos en suggereixen l'origen al període Paleolític. D'altra banda, les llegendes dels pobles veïns al vessant sud dels Pirineus, com ara les de l'Alt Aragó, Catalunya, La Rioja o Cantàbria, mostren una sorprenent similitud amb les dels bascos. En la majoria de casos, la raó és que quasi tots aquests territoris van conservar la llengua basca i, per tant, la cultura ancestral, fins a una època relativament recent (especialment a l'Alt Aragó, de manera que molts personatges i mites bascos es retroben, sovint sota noms semblants, en la mitologia aragonesa).

Context històric

Els primitius bascos

En blau clar, extensió de la llengua basca al segle vi, una època en què predominava el paganisme a la major part del territori

Algunes hipòtesis de l'origen dels bascos en suggereixen la permanència a la zona cantàbrica i pirinenca des del Neolític. Les primeres notícies històriques dels avantpassats dels bascos actuals daten de l'edat antiga: Ptolemeu, Estrabó, Plini el Vell i Pomponi Mela, entre d'altres, documenten les diverses tribus que habitaven les terres compreses entre la Garona i l'Ebre, allò que podríem considerar l'hàbitat natural dels pobles bascoides d'aquella època, si més no a jutjar per l'abast teòric de la llengua protobasca al segle vi (vegeu imatge adjunta). En resum, del Cantàbric a l'actual Cerdanya, passant per Aquitània i La Rioja, hi hauria els càntabres, vàrduls, caristis, autrígons, aquitans (subdividits alhora en nombroses tribus), berons i vascons. S'ha demostrat la filiació basca de l'antiga llengua aquitana i la dels vascons, però no hi ha quasi vestigis de la dels altres pobles. Malgrat tot, la majoria d'estudiosos coincideixen a assenyalar que, si més no al segle i, el protobasc s'estenia des de Santander a la Cerdanya i des de Bordeus a tocar de Sòria, Saragossa i Lleida. Joan Coromines va establir que el basc (o una llengua bascoide) es va mantenir al Pallars i l'Alta Ribagorça fins al segle xi, mentre que altres estudis demostren que aquesta llengua va subsistir a l'Alt Aragó fins a ben entrada l'edat moderna.

De tots els pobles bascoides, els primers a entrar dins l'òrbita romana van ser els de l'antiga Hispània Tarraconense, que van començar a ser subjugats arran de la conquesta romana provocada per la Segona Guerra Púnica a partir del segle iii aC. A mitjan segle i aC van fer-ho els aquitans, a qui Juli Cèsar va derrotar durant la seva campanya a la Gàl·lia. Més tard, tota la resta va anar sent conquerida també. Al tombant del segle i, la submissió de les tribus vascones i vàrdules a l'Imperi Romà era ja absoluta.

La cristianització dels bascos

Vegeu també: Mitologia dels Pirineus § Del paganisme al cristianisme

Pervivència del paganisme

Eguzkilore 'flor sol' en una casa del Baztan, una de les zones on s'han conservat més elements de la tradició ancestral

Estela discoïdal funerària del segle xviii a Ainhoa (Lapurdi), decorada amb motius solars ancestrals

Malgrat l'ocupació romana de tot l'antic territori de cultura basca, el procés de romanització a Bascònia i Aquitània va ser desigual i, en moltes àrees, superficial o inexistent. La primitiva religió basca va perviure entre els habitants del territori sense gairebé escletxes, mentre que l'arribada i penetració del cristianisme al llarg de l'alta edat mitjana no hi va ser fàcil. Si bé a l'ager vasconum ('camp dels vascons', la zona meridional, agrària), els principals nuclis urbans (Pamplona, Calahorra) van començar a cristianitzar-se ja durant els segles iii-iv, gràcies especialment a les vies romanes (com va ser el cas d'Iruña-Veleia), al saltus vasconum ('bosc dels vascons', la zona cantàbrica i pirinenca, de Guipúscoa a Jaca) la situació va ser molt diferent a causa del seu aïllament. Segons la tesi més estesa, el procés devia culminar cap a finals del segle x. El procés de la cristianització basca fou, doncs, lent i progressiu i va conviure durant molt de temps amb els anomenats "vestigis o restes de paganisme".

Amb el temps, però, el cristianisme va acabar substituint del tot l'antiga religió pagana basca, va imposar les seves formes i va emmascarar els cultes i les deïtats autòctones, que van anar conformant l'univers mitològic basc actual, en què els antics déus ja no tenen cap influència real i han esdevingut una mena de personatges de contes fantàstics. Aquesta evolució es va produir al llarg dels segles, sense que fos possible documentar-la per la manca de registres escrits. De fet, no va ser fins a finals del segle xix que Jean-François Cerquand va emprendre un autèntic treball etnogràfic sobre el tema, una feina continuada i ampliada més tard per José Miguel de Barandiarán.

La primitiva religió basca

Fonts històriques

Les principals fonts d'informació sobre les antigues creences no cristianes dels bascos són les següents:

• Estrabó, que esmenta el sacrifici de cabres i humans.
• Escriptors àrabs de l'època de la conquesta omeia d'Hispània.
• El diari del segle xii del pelegrí francès Aymeric Picaud.
• Diverses fonts medievals que fan referències a rituals pagans, inclosos els registres de la Inquisició.
• Col·leccions de mites i contes populars dels segles xix i xx, com els recollits per José Miguel de Barandiarán, que inclouen, amb diferència, el material més gran relacionat amb creences i pràctiques no cristianes.
• L'estudi modern dels topònims al País Basc.

Síntesi

Entitats principals de la mitologia basca: Mari, al centre de tot, flanquejada per la lluna (Ilargi), el sol (Eguzki), Mikelats i Atarrabi; a baix, l'Herensuge i Zezengorri, tots ells encerclats per Amalur, la Mare Terra.

L'antiga religió basca sembla haver estat centrada en una divinitat central de caràcter femení que representa la natura, anomenada Mari. El seu consort masculí rep el nom de Maju o Sugaar ('drac', de suge 'serp' i ar 'mascle'), que representa la ira del cel, els trons i les tempestes. Sovint se'l relaciona amb una divinitat inferior, Orko (el déu dels trons) i amb Herensuge (el drac primigeni).

Malgrat que hi ha nombroses referències a l'existència d'una divinitat celeste, anomenada Urtzi -que podria ser assimilable al Júpiter romà o al Déu cristià-, aquest sembla no tenir cap paper en les llegendes i és probablement una incorporació d'origen exterior. L'antiga religió basca és, per tant, de caràcter ctònic: tots els seus personatges tenen el seu cau a la Terra i no al firmament, que apareix com un paratge buit pel qual Mari o Maju viatgen de muntanya a muntanya, o pasturen ramats de núvols.

A més del panteó terrestre principal, hi ha altres forces naturals, com ara el Sol (Eguen o Eguzki), que va foragitar les forces de la foscor (es diu que el lauburu o tetrasquel basc és un símbol solar, com l'esvàstica) i la Lluna (Hil o Ilargi), que emergeix del món ocult, de la foscor i la mort, i sovint es representa amb una destral i les eines de filadora.

També hi ha éssers intermediaris entre els homes i els déus, els Basajaunak, 'senyors del bosc', peluts i terriblement forts, una mena d'esperit benèvol que protegeix els ramats i serva els secrets de l'agricultura. Algunes llegendes els equiparen amb els fills d'un ós i una dona. Els Basajaunak, així com els Mairuak i els Jentilak, gegants pagans, són considerats els constructors de dòlmens i cromlecs al País Basc. La llegenda de Kixmi explica que aquests gegants i la seva deessa Mari van desaparèixer amb l'arribada del cristianisme.

Raons de la seva supervivència

La transmissió oral en entorns rurals va permetre conservar les antigues creences dels bascos

La tardana cristianització que apuntava José Miguel de Barandiarán a la seva obra El hombre primitivo en el País Vasco, sobretot en aquelles parts allunyades de les vies d'accés romanes, va poder ser la causa de la pervivència de la primitiva religió basca fins a estadis molt tardans en comparació amb la resta d'Europa; mostra d'això serien les restes de sengles assentaments als contraforts de la serra d'Aralar que els habitants de la zona tenien com a estada de "gentils" encara al segle xiii. La pervivència de l'entorn rural preeminentment agrícola fins a pràcticament mitjans del segle xx ha permès de transmetre gran part de les tradicions orals i no és estrany que així l'arquetip de Mari hagi sobreviscut fins a l'actualitat, encara que fos de vegades demonitzada i altres vegades sincretitzada per part de l'Església catòlica.

Al País Basc, la mitologia ancestral basca ha estat sempre molt present en l'imaginari popular i ha fet possible, per exemple, que la pel·lícula Irati de Paul Urkijo (2022) esdevingués un gran èxit als cinemes. La pel·lícula es basa en la sèrie de còmics El ciclo de Irati de Juan Luis Landa i Jon Muñoz, publicada de 1995 a 1997 per Glénat, i barreja història i ficció en una epopeia ambientada al Pirineu basc durant el segle viii, amb profusió d'elements de la mitologia basca.

El panteó basc

Arbre genealògic

Princesa de Mundaka

Sugaar (Foc, serp)

Mari (Deessa)

Amalur (La Mare Terra)

Jaun Zuria (Senyor dels bascos)

Mikelats (Mal esperit)

Atarrabi (Bon esperit)

Eguzki Amandre (L'àvia sol)

Ilargi Amandre (L'àvia lluna)

Amilamia (Benèfica)

Urtzi (Déu del cel)

Basajaun (Senyor del bosc)

Basandere (Senyora del bosc)

Laminak (Petits éssers fantàstics)

Mari, la mare

Article principal: Mari (deessa)

La cova de Mari

Ubicació de la cova a l'Anboto

Entrada de la cova

Mari amb Mikelats i Atarrabi

Com s'ha dit, el panteó de la mitologia basca antiga es basava, aparentment, en un geni o una divinitat central de caràcter femení: Mari. El seu consort Sugaar sembla que també va poder tenir certa importància. Es deia que quan es reunien a les coves dels cims sagrats (segons Toti Martínez de Lezea, per a fornicar), engendraven tempestes. Aquestes reunions les celebraven els divendres a la nit, el dia dels aquelarres. Fruit de les seves trobades amb Sugaar, Mari va tenir dos fills: Mikelats i Atarrabi, la personificació del mal i el bé, respectivament. Els Zezengorri 'brau vermell' o Behigorri 'vaca vermella', bous salvatges autòctons de la zona (de raça betizu), eren els encarregats de protegir l'entrada a les grutes on habitava la deessa i on a més d'haver-hi un mobiliari d'or hi corrien rius de llet i mel.

De les diverses llars que s'atribueixen a Mari destaca la de la cova de la muntanya d'Anboto, prop de Durango, de la qual sortia periòdicament travessant el cel com una llum brillant per anar a la seva altra seu. Segons una de les tradicions, cada set dies la també anomenada Anbotoko Dama 'Dama d'Anboto' viatjava des de la seva cova de l'Anboto a una altra. Segons la versió, aquest altre lloc canvia, tot i que de vegades s'esmenta la muntanya de Txindoki, a la serra d'Aralar), d'altres es diu que el temps era humit quan s'estava a la muntanya d'Anboto i sec quan s'estava a la serra d'Aloña (a les muntanyes Basques, al sud-est d'Oñati), o bé que les collites eren abundants quan era a la cova de Supelegor (a Orozko, Arratia-Nerbioi). La multiplicitat de Maris al territori no sembla que fos cap problema per als que hi creien, com va passar també, amb l'arribada del cristianisme, amb les advocacions a la Mare de Déu, de qui, al País Basc, es deia que eren set germanes.

Entre les moltes missions atribuïdes a Mari hi ha castigar la mentida, el robatori i l'orgull. D'ella venen els béns de la terra i l'aigua dels déus. Mari aglutina en el seu ésser altres entitats femenines que involuntàriament amb el pas del temps s'han anat amagant darrere d'aquest nom. Un cop d'ull ràpid a la llista de localitzacions i formes d'aparició denota la presència d'altres Maris. A més de les mitològiques n'hi ha una d'històrica, Mari Urraca, una princesa navarresa dels segles xi i xii a la qual se li atribueix un germà sacerdot, tot i que n'hi ha que la tenen per esposa de Diego López I.

L'etimologia del nom no és clara. Segons alguns estudiosos, Mari vindria a significar mare (contracció d'Ama ari 'l'ofici de ser mare'), o seria la contracció de "Maria" (Mare de Déu). Altres teories relacionen el nom amb la «Matridea» o Cíbele grega (hi guarda certs paral·lelismes, i algunes ares votives podrien recolzar aquest argument), amb els Mairuak bascos o amb altres orígens.

Com passa amb altres personatges mitològics bascos, la Mari és també present en l'imaginari popular de l'Alt Aragó, on se la coneix com a Mariuena o Marigüena entre altres denominacions («la mare», «la filadora» o «la teixidora»), ja que allà, Mari és considerada també un personatge benèfic. Mari sembla estar relacionada també amb la figura de l'encantada, molt present arreu de la península Ibèrica, un personatge que s'associa sovint amb coves i que es manifesta especialment la nit de Sant Joan, sempre amb un mirall i una pinta d'or amb què es pentina la seva llarga cabellera.

Urtzi, el Júpiter vascó

Article principal: Urtzi

Urtzi (variants Ost, Ortzi i altres: s'interpreta com a 'cel') és una mena de déu assimilable al Júpiter llatí o al Thor nòrdic. L'absència de referències explícites a la mitologia basca sorprèn; tanmateix, que el seu nom aparegui entre els dies de la setmana (osteguna i ostirala, dijous i divendres) i en fenòmens meteorològics associats a les tempestes, posa sobre la pista de la seva rellevància, si més no a l'època en què es va adoptar i normalitzar l'ús de la setmana entre els bascos (antigament, els bascos dividien el temps en períodes de tres dies: astelehena, asteartea i asteazkena). Malgrat que l'antiga religió basca era de caràcter ctònic, el cel s'hi percep també com a màgic i tot el que s'hi acosta, com ara les muntanyes o fins i tot els arbres i en general allò relacionat amb la natura és, en certa manera, sagrat.

Arc de Sant Martí a Aramendia (Allin). En basc, l'arc de Sant Martí es diu Ortzadarra 'branca d'Ortzi' o 'branca del cel'

Segons el filòsof Andrés Ortiz-Osés, Urtzi mai no va reemplaçar Mari com a figura central de la mitologia basca precristiana i el seu escàs paper a les llegendes indica que va ser una incorporació posterior, a causa del contacte amb les religions dels pobles indoeuropeus, com a divinitat masculina que governa les tempestes des del cel. En canvi, Mari seria una figura molt més antiga, equivalent a la deessa mare del Neolític. Posteriorment, «les nocions sobre el Déu Suprem dels indoeuropeus influïren de manera decisiva en el procés de conformació de la idea del Déu únic» quan va arribar el cristianisme. A l'edat mitjana, Aymeric Picaud, un pelegrí francès, va escriure sobre els bascos dient: et Deum vocant Urcia, «i anomenen Déu Urci-a» (la -a és l'absolutiu basc, o un article de sufix).

Es diu que Urtzi va ser reemplaçat posteriorment per Hodei quan aquest el va matar arran d'un conflicte que els va enfrontar.

Deïtats de la natura

A banda dels déus principals, Mari-Sugaar i, potser més tard, Urtzi, l'antiga religió basca disposava de deïtats "menors" que regien diversos aspectes de la natura:

• Aide ('aire') és la deessa de l'aire i el vent. És una força sobrenatural que pot ajudar o oposar-se a les accions humanes. Segons la mitologia basca, el món té dos aspectes: Berezko ('natural') i Aideko ('de l'aire', per tant, sobrenatural, místic). Per actuar en el domini del primer cal emprar forces o mitjans naturals, mentre que en el segon només hi val la pregària i la màgia. Aide es pot transformar en Lauso i en Lainaide (de laino 'boira' i Aideko, per tant, 'la boira d'Aideko'). Lauso i Aideko invoquen boires denses i núvols que poden ser beneficiosos, neutres o dolents. Tot i així, els núvols causants de tempestes sovint s'associen a Eate i al geni malvat Aidegaxto. Aide també està relacionada amb una divinitat inferior anomenada Egoi, associada als vents del sud.
• Amalur ('mare Terra') és la deessa de la terra. És l'alter ego de Mari, personificació de la natura i alhora divinitat superior que domina a tots els personatges mitològics.
• Eate és el déu de les tempestes i catàstrofes naturals, a vegades associat amb el foc i el glaç. El nom sembla estar relacionat amb el de l'antiga deïtat aquitana Edelate/Edelatis.
• Eguzki ('sol') és la deessa del sol. Protectora de la humanitat i enemiga de tots els mals esperits. Els antics bascos l'anomenaven amandre 'àvia' i celebraven rituals en honor seu durant la posta de sol. Segons la llegenda, Eguzki Amandre viatjava cada nit a Itxasgorrieta 'els mars vemells', sota terra, on retornava a l'úter de la seva mare, per tornar a renéixer el matí següent.
• Ilargi ('lluna') és la deessa de la lluna. Actua de vigilant nocturna i guardiana de la nit, del treball i dels nens. Castiga els lladres i en general els qui infringeixen la llei durant la nit.

Altres genis o entitats mitològiques

Hi ha molts altres personatges que formen part del panteó basc. Entre d'altres:

Gaueko, sovint adoptant la forma d'un brau de raça betizu

• Genis, esperits i follets:
  • Aatxe ('vedell'), un esperit que viu a les coves. És capaç de canviar de forma i sovint se'l representa amb la forma d'un vedell o brau vermell, cosa que remet al Zezengorri.
  • Gaizkin ('dolent', 'nociu'), un esperit que es forma dins els coixins i provoca malalties. L'única manera de desfer-ne l'encanteri és cremant el coixí afectat.
  • Gaueko ('el de la nit'), l'esperit de la nit, capaç de transformar-se en diferents animals.
  • Inguma, un geni malèfic que provoca malsons. Entrava a les cases de nit i escanyava els qui dormien, provocant-los una horrible agonia i malsons, o fins i tot matant-los. En la mitologia catalana hi ha el personatge de la Pesanta, que actua de forma semblant.
  • Iratxoak ('follets'), petits dimonis que poden ser útils o entremaliats en funció de com se'ls tracti. Són semblants als follets d'altres cultures. Entremaliats i alhora ajudants de Mari, vestien sempre pantalons vermells (per això se'ls coneix també com a galtzagorriak). Tenen diverses denominacions, tant al País Basc (mamarroak, bestemutillak, zaingorriak) com als territoris veïns: minairons i molts altres a Catalunya, diaplerons a l'Alt Aragó, fameliars i altres a les illes Balears, homenets al País Valencià, etc. El mot iratxo, 'follet' en basc, sembla estar relacionat amb ira 'falguera', que és la planta que hom associa sovint als minairons i similars en la mitologia catalana.
  • Laminak (nom potser relacionat amb el de les làmies de la mitologia grega), nimfes amb peus d'ocell, sovint d'oca, que habiten als rius i a les fonts. Equiparables a les sirenes, nimfes i fades d'altres cultures, també a les dones d'aigua catalanes; diversos topònims bascos recullen aquest nom, com ara Lamiako, un barri de Leioa.
  • Hodei ('núvol'), l'esperit natural del tro i la personificació dels núvols de tempesta.

Un mairubaratza 'hort de moros' al Jaizkibel, prop d'Hondarribia

• Relacionats amb els Jentilak ('gentils', vegeu Els gentils):
  • Basajaun ('senyor del bosc'), un ésser dels boscos, amb forma humana, el cos cobert de pèl i una cabellera molt llarga. La seva dona és la Basandere. Sota la denominació de Basajaun semblen aglutinar-se diversos éssers o personatges a través de la història i fins i tot avui dia existeix la creença (força estesa) que representa la prova del contacte dels homes de Cromanyó amb els neandertals en temps prehistòrics, això sense esmentar els criptozoòlegs que l'han arribat a anomenar el Ieti basc. Com a ésser singular, Basajaun és el senyor de la natura, equiparable al Silvà romà, de qui sembla agafar prestat el nom i algunes de les seves funcions. La creença en aquest ésser o éssers es troba disseminada pels territoris confrontants als Pirineus. En alguns llocs de l'Alt Aragó se'l coneix com a Basajarau i a la part catalana s'hi troben mites similars sota la denominació de simiots, com recull Violant i Simorra. En algunes llegendes, un heroi culturitzador s'acosta a un grup de Basajaunak i aconsegueix sostreure'n diversos secrets: el del cultiu del blat, com confeccionar molins de vern, la manera de crear la serra i com soldar el ferro; avenços més propis de cultures indoeuropees que d'un presumpte geni o genis de la naturalesa prehistòrics.
  • Mairuak ('moros'), gegants que construeixen dòlmens i cromlecs. Cal apuntar que, en general, dins la mitologia dels Pirineus s'anomena genèricament «moros» els éssers màgics, especialment els gegants, considerats autors de tota mena de construccions antigues.
  • Martin Txiki ('Martí el Petit'), un jove trampós i astut que roba coneixements secrets a base d'enganys. Es tracta d'un dels personatges llegendaris que sota altres noms i en diferents èpoques han representat els éssers humans, enfront dels déus i els genis sobrenaturals. És l'heroi culturitzador que venç sempre en l'enfrontament amb ells, posant en valor la intel·ligència humana per a resoldre i superar problemes aparentment insalvables.
  • Tartalo, l'equivalent basc del ciclop, un gegant d'un sol ull.

• Relacionats amb la bruixeria:
  • Akerbeltz ('boc negre'). Famós arran de les declaracions arrencades a les bruixes de Zugarramurdi pels inquisidors, segons les quals el boc presidia els seus akelarres. Si l'akerbeltz va tenir un lloc al panteó de la primitiva religió basca abans del cristianisme no sembla pas que fos el de representar Satanàs, Belzebú o qualsevol altre àngel caigut que pogués invocar algun temorós catòlic.
  • Belagile, que vindria a significar 'herbolari' en la mesura que la paraula sembla estar formada per belar 'herba' i langile 'treballador'. És un personatge semblant a la sorgin i, per tant, assimilat més tard a les bruixes.
  • Sorginak (de sorte 'sort' o sor(tu) 'crear' + (e)gin 'actor', per tant, 'endevina' o 'creadora'), ajudants de la deessa Mari o seguidores dels seus preceptes. Demonitzades sota el prisma de l'Església catòlica, que va traduir el terme com a 'bruixes'. Segons la creença popular, una Sorgin és un ésser màgic que té la capacitat d'ocultar la seva condició en forma de dona normal durant el dia i que pot actuar mitjançant actes màgics en el curs natural de les coses una vegada adopta la seva condició real, normalment a l'empara de la nit. Les idees revisionistes modernes defensen que aquestes dones eren simples sanadores o endevines.

• Altres:
  • Gizotso ('home llop'). Segons les llegendes, viu al bosc i apareix de vegades a la nit, amb cadenes.
  • Herensuge ('drac' en basc, etimològicament provinent d'heren 'tercer' i suge 'serp', potser relacionat amb una hipotètica serp de tres caps), un drac, de vegades dotat de set caps, de vegades amb forma de serp, que menja humans. Se l'ha relacionat amb Sugaar.
  • Juan Artz, fill d'una dona i un ós bru. Es tracta d'un personatge present en moltes altres mitologies, entre elles la catalana sota el nom de Joan de l'Ós.

• Alguns éssers mitològics bascos
• 
  Basajaun
• 
  Herensuge
• 
  Galtzagorri
• 
  Mairu
• 
  Martin txiki
• 
  Tartalo

Els gentils

Article principal: Jentil

El mite dels jentilak ('els gentils') és una faula que explica la fi del paganisme entre els bascos en ser reemplaçat definitivament pel cristianisme. Segons es deia, els gentils eren uns éssers mítics que vivien a les terres altes i dels quals es creia que posseïen una força i grandària prodigioses d'acord amb alguns accidents geogràfics "inexplicables" i diversos monuments suposadament obra seva. Són nombrosos els topònims als quals han donat nom, com ara el Jentilbaratza 'hort dels gentils' d'Ataun (Guipúscoa) o el Jentilzubi 'pont dels gentils' d'Arratia. Hom considera també gentils altres personatges mitològics bascos, com ara Olentzero, el Basajaun, Tartalo i els Mauriak.

La denominació de jentil és sens dubte cristiana, ja que «gentil» era una de les formes que va emprar l'església catòlica per a referir-se als pagans. També és cristiana una de les llegendes que recull el motiu de la seva desaparició: les diverses versions existents coincideixen que aquests personatges estaven entretenint-se (bé sigui ballant, o jugant a llançar penyes) quan van veure arribar d'orient un núvol lluminós -o algun altre fenomen celeste, segons les versions- i, estranyats, van decidir consultar a l'ancià més savi d'entre la seva gent. Després de treure'l de la cova on vivia i ajudar-lo a veure el fenomen, l'ancià sentencià que havia arribat el final de la seva espècie, amb les següents paraules:

L'adveniment de Kixmi, anunciat per un resplendor, representà la fi dels gentils

«

Sortu da jende txiki perrua, akabatu da jende umanua. 'Ha nascut la gent petita canina, s'ha acabat la gent humana'.

»

Pronunciada la seva sentència, l'ancià demanà que l'espenyessin per un estimball proper, cosa que els seus congèneres van fer. Després, espantats en veure's perseguits pel fenomen celeste, els gentils van córrer a amagar-se sota algun dels nombrosos monuments megalítics del territori i així fou com van desaparèixer.

En la versió cristianitzada, el motiu del fenomen celeste era anunciar l'adveniment de Kixmi ('mico', és a dir, la Nativitat de Jesús, ja que els gentils anomenaven així Jesucrist en la seva llengua). A més, les versions cristianitzades afegeixen que Olentzero, el darrer dels gentils, va sortir indemne d'alguna manera d'aquesta dramàtica fi i es va convertir en missatger de la bona nova. En ser el seu ofici el de carboner, d'un temps ençà, al País Basc, per Nadal porta carbó als nens dolents i regals als bons.

Bibliografia

• Barandiarán, José Miguel de. Diccionario ilustrado de mitología vasca y algunas de sus fuentes (en castellà). Donostia, Baiona: Elkarlanean, 1993. ISBN 2998391. 
• Barandiarán, José Miguel de. Mitología vasca (en castellà). Tolosa: ESPER, 1989. ISBN 9788471484321. 
• Caro Baroja, Julio. Los vascos (en castellà). Madrid: Ediciones Istmo, 1971 (Fundamentos, 9). ISBN 84-7090-010-2. 
• Cerquand, Jean-François. Légendes et récits populaires du Pays Basque : Recueillis dans les provinces de Soule et de Basse-Navarre (en francès). 1a ed. 1876. Burdeus: Aubéron, 2006. ISBN 2844980937. OCLC 68706678. 
• Dueso, José. La primitiva religión de los vascos (en castellà). Orain, 1996. ISBN 84-89077-56-8. 
• Eliade, Mircea. Charles J. Adams (Ed.). The Encyclopedia of religion (en anglès). Volum 2. Macmillan, 1987, p. 81. ISBN 978-0-02-909710-6. 
• Garmendia Larrañaga, Juan. Euskal Pentsamendu Magikoa (en basc). Liburu II. Donostia: Elkar, 1994. ISBN 978-84-8419-087-5. 
• Marliave, Olivier de. Pequeño diccionario de mitologia vasca y pirenaica (en castellà). Palma: José J. de Olañeta, Editor, 1995 (Alejandría). ISBN 978-84-7651-232-5. 
• Webster, Wentworth. Basque legends (en anglès). primera ed. 1879. Trieste Publishing, 2018. ISBN 978-0649071739. 

Vegeu també

• Mitologia dels Pirineus

Enllaços externs

• Mitología a Eusko Ikaskuntza (castellà)