Vés al contingut

Alt Aragó

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaAlt Aragó
Imatge
Vall de Tena, a l'Alt Aragó.
Tipusterritori Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Modifica el valor a Wikidata Map
 42° 34′ 49″ N, 0° 04′ 17″ O / 42.580261°N,0.071411°O / 42.580261; -0.071411
EstatEspanya
Comunitat autònomaAragó
Provínciaprovíncia d'Osca Modifica el valor a Wikidata

L'Alt Aragó (en aragonès i castellà, Alto Aragón) és la zona septentrional de l'Aragó, tot al llarg dels Pirineus, que en funció de la interpretació d'aquesta definició pot englobar només la part d'alta muntanya pirinenca o bé incloure també la prepirinenca i fins i tot la província d'Osca completa. A grans trets, però, s'accepta que l'Alt Aragó seria la zona pirinenca on encara es conserva l'aragonès, compresa entre Navarra i l'Alt Pirineu català. Aquesta àrea geogràfica és també, històricament, el territori dels comtats primigenis d'allò que va esdevenir el Regne d'Aragó.

Delimitació

[modifica]

El terme 'Alt Aragó' no és oficial i no està clarament delimitat. Sovint té unes connotacions més humanes que no pas administratives. Tanmateix, normalment s'entén com a tal la part pirinenca o prepirinenca de la província d'Osca, situada al nord d'una línia imaginària que connecta la ciutat d'Osca amb Barbastre, a la qual cal afegir les Cinco Villas, una comarca situada al nord de la província de Saragossa[1] (casualment, a la veïna Navarra hi ha una comarca d'igual nom, les Cinco Villas, en basc: Bortziriak).

Originalment, "Aragó" (Aragoi en basc) era el nom del riu, afluent de l'Ebre, que neix a la Jacetània pirinenca, prop d'Astún (Canfranc) i desemboca a Milagro, prop de Tudela (Navarra). Més tard, va ser el nom del regne que va sorgir prop del seu naixement, a les terres que actualment es coneixen com a Alt Aragó. Des del 1982, l'Aragó és una comunitat autònoma espanyola que s'estén a banda i banda de l'Ebre.

Geografia física

[modifica]

Com a zona d'alta muntanya, l'Alt Aragó és escarpat i hi abunden els cims elevats, dels estatges subalpí i alpí, amb nombrosos tresmils, valls, rius, llacs glacials, estanys (anomenats localment ibons) i glaceres. El Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut,[2] el Parc Natural de Pocets-Maladeta i el Parc Natural de la Serra i de les Gorges de Guara, per exemple, es troben en aquesta regió, com també els cims més emblemàtics no tan sols de l'Aragó, sinó també de tota la serralada pirinenca i prepirinenca: l'Aneto, la Maladeta, el Balaitús, el Turbó, etc.

Comarques

[modifica]

L'Alt Aragó se subdivideix en les següents comarques, totes (tret de les Cinco Villas) dins la província d'Osca. D'oest a est:

Valls

[modifica]
El riu Arazas i el Mont Perdut a la Vall d'Ordesa

Com a la major part dels Pirineus, a l'Alt Aragó hi ha nombroses valls, les quals han actuat durant segles com a centre aglutinador de la població i format comunitats diferenciades per si mateixes. Les principals són les següents:

Accidents geogràfics

[modifica]
El circ de Gavarnia

L'Alt Aragó és una regió molt preuada pels alpinistes i excursionistes en general per la gran diversitat d'espais i accidents geogràfics que ofereix, amb unes serres, massissos i muntanyes de gran bellesa. Entre d'altres, es poden citar el circ de Gavarnia al massís del Mont Perdut, amb l'emblemàtica bretxa de Rotllan, el massís de la Maladeta o el del Mont Perdut, la Serra de Guara o els Mallos de Riglos al prepirineu.

Cims

[modifica]

Entre els cims més coneguts de la zona hi ha els següents:

Glaceres

[modifica]

Les principals glaceres d'alta muntanya de la zona són la glacera d'Aneto i la glacera del Mont Perdut. La glacera del Besiberri a l'Alta Ribagorça catalana i la glacera d'Ossoue, al vessant nord del Vinyamala, als Alts Pirineus occitans, són ben a prop.

Hidrografia

[modifica]

La hidrografia pirinenca és rica, especialment a les altes valls del Pirineu aragonès. Entre els nombrosos rius de la zona, a banda de l'Aragó cal destacar l'Alcanadre, l'Ara, el Cinca, l'Éssera, el Gállego, l'Isàvena i el Vero.

Hi ha també nombrosos llacs de muntanya d'origen glacial, els quals es coneixen a la zona com a ibón, un mot relacionat amb el basc ibai ('riu'). Entre aquests, cal destacar l'ibón de Bachimaña Bajo, l'ibón de Marboré o l'ibón de Tebarrai.

Geografia humana

[modifica]
El Día d'o Traje Ansotano a Ansó

Com s'ha dit, allò que defineix més clarament el concepte d'«Alt Aragó» és la singularitat de les seves característiques etnològiques i culturals, que assenyalarien algunes diferències respecte de les altres terres aragoneses i acostarien estretament aquesta regió a les cultures pirinenques veïnes (sobretot, a la basca però també la gascona i la catalana), i que es poden percebre en l'estil de vida (potser ja no tan acusadament, en part a causa de l'èxode rural), en l'arquitectura i la gastronomia típica de muntanya, la indumentària típica (celebrada, per exemple, en el Día d'o Traje Ansotano), l'idioma (en ser la zona constitutiva de la llengua aragonesa i on millor es conserva), les tradicions folklòriques (vegeu, per exemple, el Carnaval de Bielsa), la mitologia, etc.

Llengües

[modifica]

En l'apartat lingüístic, l'Alt Aragó presenta una gran diversitat.[3] D'una banda, la part oriental, que limita amb la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça i el Pallars catalans, és majoritàriament catalanoparlant i s'hi troben també parlars de transició entre el català i l'aragonès, com ara el benasquès. Tota aquesta zona forma part de la Franja de Ponent catalana.

A partir de la vall de Benasc cap a l'oest s'hi troba l'aragonès, una llengua que té el seu origen en allò que s'anomena acadèmicament navarrès-aragonès i que va sorgir al tombant del segle vii, sobre un fort substrat basc, a la confluència de les valls pirinenques aragoneses amb el sud de les valls dels rius Ega, Arga i Aragó (als actuals límits de la Ribera Navarra amb La Rioja i la província de Saragossa). Durant l'edat mitjana, aquesta llengua era força homogènia i es parlava sobretot al llarg del Pirineu i prepirineu aragonès, allò que avui es coneix com a Alt Aragó. Consegüentment, els estudiosos anomenen aquella modalitat lingüística històrica alt-aragonès medieval. Des del Pirineu, l'aragonès va anar baixant cap a l'Ebre a mesura que l'antic regne d'Aragó anava guanyant territori i va arribar a abastar bona part de l'actual comunitat autònoma fins a ben entrada l'edat mitjana, en què la irrupció de la dinastia Trastàmara va provocar la progressiva castellanització de tot l'antic regne.

Divisió dialectal de l'aragonès

Actualment, l'aragonès es troba força disgregat i se subdivideix en tres grans blocs: l'oriental, que engloba nombroses variants (com ara el gistaví i el ribagorçà), el central (amb variants com ara el tensí, amb el panticut, i el belsetà) i l'occidental, amb l'ansotà com a màxim exponent. La modalitat meridional, avui ja desapareguda, s'havia parlat a la Foia d'Osca i el Somontano de Barbastre, fora de l'Alt Aragó. No hi ha gaire consciència de comunitat lingüística i els parlants es refereixen sovint a la llengua pel nom local (belsetán, ribagorçano, cheso, etc.). El nombre aproximat de parlants nadius s'estima en uns 8.500. El 2002, es calculava que unes 23.000 persones en tenien algun grau de coneixement a la zona de l'Alt Aragó, de les quals només 9.000 en feien un ús actiu.[4]

Gerhard Rohlfs va estudiar les relacions entre l'aragonès i altres llengües romàniques de la península Ibèrica (català, castellà, portuguès) amb el gascó pirinenc i el basc.[5] Cal dir que l'Alt Aragó va ser fins a època relativament recent una zona eminentment bascòfona en què, probablement, es va viure durant segles una situació de diglòssia entre el basc i l'aragonès. S'han conservat bans medievals prohibint l'ús del basc al mercat de la ciutat d'Osca.[6]

Pervivència del basc

[modifica]

Fora de l'actual País Basc, l'Alt Aragó és una de les regions pirinenques on més va perdurar l'antiga llengua basca. Bona prova d'això en són els nombrosos topònims de clara arrel basca escampats arreu del territori (a tall d'exemple: Aïnsa, Ayerbe, Basaran, Belarra, Benasque, Benavarri, Bergua, Biescas, Bisaurri, Biscarrués, Eixea, Gistain, Javierregay, Laguarres, Lasquarri, Loarri, Sos, Suerri, etc.). Joan Coromines va xifrar en un 67% el percentatge de toponímia bascoide a la Jacetània i en un 50% a la zona de l'Alt Gállego.[6] Només a la Ribagorça, l'estudiós de Campo Bienvenido Mascaray va documentar més de 500 topònims d'origen basc.[7]

Si a la veïna Vall d'Aran es creu que el basc va desaparèixer cap al segle xiii i al Pallars i l'Alta Ribagorça, com postula Coromines, cap a l'xi,[8] diversos estudis demostren que aquesta llengua va subsistir a l'Alt Aragó fins a ben entrada l'edat moderna i, en alguna zona en concret, fins al segle xix. En efecte, s'han conservat documents del segle xiv que diuen que al mercat de la ciutat d'Osca la gent dels voltants parlava la llengua basca. Hi ha reedicions d'aquests documents, bàsicament bans prohibint-ne l'ús, en data tan tardana com el 1567.[9][6] Hi ha també nombrosos testimonis de la pervivència del basc a totes les valls altes de l'Alt Aragó, tant a la província d'Osca com a la de Saragossa, durant els segles xvi i xvii.[10] El matemàtic Andrés de Poza (1547–1595) va deixar escrit que als voltants de Jaca se seguia parlant a la seva època. En un document de 1627, el franciscà Pedro de Pinedo deia que es confessava en basc a «Olite, Villafranca i la vila de Sos que és al regne d'Aragó».[6] Com va recollir Julio Caro Baroja, Pedro de Axular va fer constar al seu Gero (1643) que el basc, a banda de les set províncies basques, es parlava aleshores «en molts altres llocs» («eta berze ainitz lecutan»).[9][11]

Escut del llinatge dels Arpayón a l'ajuntament de Castilló de Sos. A sota, el lema familiar: Gara ('som' en basc).

A la vall de l'Éssera s'hi ha censat un grup important de cases construïdes durant el segle xvii que tenen sengles inscripcions a la volta de la porta principal amb el text Gara, Gara, Gara, una expressió basca que vol dir, textualment, 'Som, Som, Som' i que es podria traduir per la catalana «Som i serem».[12][13] N'hi ha un exemple a l'església de Sant Martí de Lliri, prop de Castilló de Sos, on prop de l'entrada de l'església-fortalesa hi ha una làpida amb aquesta inscripció i la data de 1627. L'escut heràldic de la família Arpayón, també de Castilló de Sos, que ha estat adoptat com a escut municipal per l'ajuntament d'aquesta població de la Ribagorça, duu a sota el lema «Gara».[14]

Arribats al segle xix, el bascofrancès Dominique Joseph Garat li va enviar a l'emperador Napoleó un informe en què li demanava que es creés un Estat per a Euskal Herria, sota la direcció de l'emperador, amb «els territoris de parla basca de Guipúscoa, Àlaba, Biscaia, Alta Navarra i els Pirineus fins a la frontera amb Catalunya».[6] A Salvatierra de Esca, encara el 1838, l'abat havia de saber basc per a poder-hi predicar.[6] De fet, el nord de les Cinco Villas (Sos, Luesia, Uncastillo), fronterer amb Navarra, va ser el darrer reducte del basc a l'Aragó: a l'arquebisbat d'Uncastillo, que depenia del de Pamplona fins al 1786,[15] s'hi van resar en basc fins al segle xx –n'hi ha testimonis del 1922– el Parenostre, l'Avemaria, el Credo i altres oracions.[6][16]

Mitologia

[modifica]
Extensió del basc al llarg dels segles. La mitologia supervivent anava lligada a aquesta llengua ancestral.

Tal com passa sovint en contextos semblants, el manteniment de la llengua ancestral va suposar també el de moltes de les antigues creences paganes que formen part de la mitologia basca que ha arribat als nostres dies. Un fet semblant va passar a la veïna Gascunya, on segons diversos estudis, el grup ètnic basc s'estenia si més no fins al Coserans i va mantenir l'antic costumari inalterat fins a finals del segle xviii.[17] En opinió dels erudits, el corpus mitològic pirinenc era compartir per l'àrea cultural avui coneguda com a basca, que s'estenia des de l'Atlàntic fins a la conca superior de la Garona.[18]

No hi ha estudis similars sobre la supervivència de l'antiga mitologia pirinenca a l'Aragó, però sí que s'hi han documentat nombroses tradicions i creences molt semblants a les basques i gascones. Així, el Basajarau troba l'equivalent directe en el Basajaun basc,[19] les lanias són les laminak basques o les hadas gascones i la Mariuena ('Mari bona') és la gran deessa Mari. Al mateix temps, els diablerons són idèntics als galtzagorriak bascos i els minairons catalans i les moras remeten a les dones d'aigua catalanes.[20] A l'Alt Aragó s'han mantingut també tradicions com ara el Tizón de Navidat,[21] l'Home d'os 365 nasos i el lauburu, que allà es diu cuatrefuellas. Altres creences compartides amb els bascos són la veneració a les ovelles negres (les martas) i el buco 'boc', ben present en l'àmbit de la bruixeria (cf. akerbeltz). Pel que fa a la bruixeria, l'Alt Aragó en va ser un focus molt actiu des de l'edat mitjana fins al tombant del segle xix.

Història

[modifica]

Del Paleolític a l'edat moderna

[modifica]

La Cova del Forcón, a la Fova, conté pintures rupestres del Paleolític. El dolmen de Tella, situat a la comarca del Sobrarb, està molt ben conservat. Va ser identificat el 1954.

A l'edat antiga, l'Alt Aragó estava poblat pels antics ilergets, iacetans i vascons. Segons Estrabó, les antigues ciutats d'Ilerda (actual Lleida) i Osca «depenen dels ilergets».[22] La ciutat d'Osca va ser la capital de Quint Sertori, un general romà que es va revoltar contra Roma entre el 82 i el 72 aC, en què va ser assassinat en aquella ciutat ilergeta.[23]

Comtats pirinencs ca. segle ix

A l'alta edat mitjana, l'Alt Aragó va esdevenir el territori dels primers comtats que van acabar formant el Regne d'Aragó: el comtat d'Aragó, el de Sobrarb i el de Ribagorça. Durant el període de la invasió musulmana de la península, petits regnes cristians com ara el comtat de Sobrarb, prop de l'actual comarca homònima, van mantenir la independència enfront els invasors i aviat van esdevenir el punt de partida de l'anomenada Reconquesta. En aquella època es van assentar les bases de la progressiva cristianització de la zona. Sant Urbez, un ermità nascut a Bordeus cap al 703, és molt venerat a l'Alt Aragó i a la resta de la província d'Osca. De pare pagà, un cop convertit al cristianisme va viure com a anacoreta en coves i va fer de pastor per la rodalia del Mont Perdut i la Serra de Guara. La patrona de la Jacetània, Santa Oròsia, va ser, segons la tradició local, martiritzada pels musulmans a Jaca el 714.

El 1150, l'antic Regne d'Aragó es va unir dinàsticament amb els comtats catalans en casar-se la seva hereva, Peronella d'Aragó, amb Ramon Berenguer IV i fou així part constituent de la Corona d'Aragó. L'hereu de Ramon Berenguer IV i Peronella, Alfons el Cast, esdevingué el 1162 el primer sobirà a ser alhora rei d'Aragó i comte de Barcelona. Durant el període d'esplendor de la Corona, molts muntanyencs procedents de les valls de l'Alt Aragó van formar part de les forces mercenàries d'infanteria que van destacar en batalla, els almogàvers. La primera menció d'aquests temuts guerrers data del 1359, quan se'ls esmenta en relació amb uns fets esdevinguts vers el 1110, abans de la unió d'Aragó amb Catalunya.[24]

Reproducció d'un almogàver al Museu Etnològic d'Arbúcies

Sembla que l'origen dels almogàvers era principalment l'Alt Pirineu, tant la zona aragonesa com la catalana: a causa de la invasió musulmana i les guerres consegüents, els pastors d'aquelles valls es van quedar sense les seves zones de pastura i ramaderia ancestrals, que havien estat ocupades. Per a poder continuar subsistint, aquests pastors es van haver d'organitzar en bandes de saltejadors i penetrar en els dominis sarraïns per a saquejar i poder subsistir. Durant aquestes ràtzies, que solien ser de pocs dies, els almogàvers podien viure del terreny i dormir al ras. La preparació que els havia donat la seva antiga vida de pastors, criats entre muntanyes agrestes, els permetia guerrejar i sobreviure en condicions adverses.[25] Després de generacions portant aquest nou tipus de vida, en aquestes comunitats de pastors es va formar un autèntic esperit guerrer i els muntanyencs van acabar per dedicar-se majoritàriament a fer la guerra. Un dels cabdills dels almogàvers i almirall de l'Imperi Romà d'Orient, Ferran d'Aunés, pertanyia al llinatge d'Ahones, originari de la vall d'Echo.[26] Un altre llinatge de l'Alt Aragó molt relacionat amb la història dels almogàvers és la casa d'Entença, originària del llogarret homònim de la Ribagorça. Un dels màxims exponents en fou Berenguer d'Entença, comandant en cap de la Gran Companyia Catalana.

El 1451, en el context de la Guerra Civil navarresa, nasqué a Sos un dels reis més transcendentals de la Corona d'Aragó: Ferran el Catòlic. Fill de Joan el Sense Fe i de Joana Enríquez, Ferran va néixer en aquell petit poble de les Cinco Villas per desig de la seva mare, que aleshores es trobava a Navarra per la qüestió successòria del seu fillastre Carles de Viana i, en posar-se de part, va voler que el seu fill nasqués dins els territori de la seva corona i es va traslladar al casal de la família Sada, de Sos, ben a prop de la frontera amb Navarra.

Entre el 1682 i el 1684, l'historiador jacetà Pedro Abarca va escriure Los reyes de Aragón en anales históricos, una compilació de la història del Regne d'Aragó fins al regnat de Ferran el Catòlic.

De la Guerra de Successió al segle XX

[modifica]

Durant la Guerra de Successió Espanyola, l'Alt Aragó va patir, com altres territoris de la Corona, la destrucció de diversos llocs per part de les tropes borbòniques. Entre altres, es van cremar o destruir Eixea, Uncastillo i Luesia. El 29 de juny de 1707, poc després de la derrota austriacista a la Batalla d'Almansa, Felip V va dictar el Decret de Nova Planta que posava fi als Furs d'Aragó i als de València. Durant la Guerra del Francès, Felipe Perena, nascut a Osca el 1764, va comandar tropes guerrilleres que van combatre els francesos per tot l'Aragó i més enllà.

El Front d'Aragó el 1936

Durant la Guerra Civil espanyola, el front d'Aragó va separar el bàndol republicà dels revoltats a l'Aragó. Es trobava a l'est de les principals ciutats: Saragossa, Osca i Jaca, i anava de nord a sud.[27] Tot i ser l'escenari de cruentes batalles, el front romangué prou estable des del mateix juliol de 1936 fins a l'esfondrament final de les forces republicanes el març del 1938. A l'Alt Aragó, el front anava de Canfranc a Osca passant per Samianigo.

Durant la segona meitat del segle xx, l'Alt Aragó tingué notorietat especialment a causa de dos fets luctuosos. El primer fou un accident d'autocar esdevingut a la rodalia de Graus el 1977 en què hi hagué 27 morts, 23 dels quals residents a Premià de Mar, la majoria jubilats que tornaven d'una excursió a Torreciutat. L'autocar es va estimbar per un precipici de 25 m d'altitud.[28][29]

El segon fou la riuada de Biescas de 1996, una catàstrofe hidrològica que va provocar 87 morts i vora 200 ferits al càmping Virgen de las Nieves, a Biescas. Unes pluges torrencials van desencadenar una ràpida revinguda del barranc d'Aràs, en la llera del qual hi havia situat el càmping, que va ser arrasat totalment per una allau de fang, roques i arbres en qüestió de minuts.[30][31]

Fills il·lustres

[modifica]

Mitjans de comunicació

[modifica]

La regió té un diari propi: el Diario del Alto Aragón, fundat el 1985.[32] A més, a l'Aragó hi ha altres diaris regionals que s'ocupen també a bastament de l'Alt Aragó, com ara El Periódico de Aragón, fundat el 1990,[33] i l'Heraldo de Aragón, fundat el 1895.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Sarthou, Camille. À la découverte du Haut-Aragon (en francès). Pau: Éditions Marrimpouey jeune, 1973, p. 5. ISBN 978-2853020749.
  2. ↑ «Ordesa, Aragon» (en francès). hautespyreneesphoto.com. [Consulta: 22 gener 2026].
  3. ↑ Crespo, Martí. «Les veus dels Pirineus». VilaWeb, 28-01-2013. [Consulta: 28 gener 2013].
  4. ↑ Badia i Capdevila, Ignasi. «aragonès». A: Diccionari de les llengües d'Europa. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 14/5/2002, p. 44-45 (Diccionaris de l'Enciclopèdia). ISBN 8441209006.
  5. ↑ Rohlfs, Gerhard. Le Gascon : Études de philologie pyrénéenne (en francès). 2a ed. (1a ed. 1935). Tübingen; Pau: Verlag Max Niemeyer ; Marrimpouey Jeune, 1977, p. 60-115 (Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie). ISBN 9783484520257. OCLC 3345494.
  6. 1 2 3 4 5 6 7 Altuna Enzunza, Aitzol. «El euskera en Aragón» (en castellà). nabarralde.eus, 05-06-2019. [Consulta: 26 setembre 2025].
  7. ↑ Mascaray Sin, Bienvenido. «Anexo I. Relación de topónimos vasco-ribagorzanos estudiados». A: De Ribagorza a Tartessos. Topónimos, toponimia y lengua ibero-vasca (en castellà). Pamplona: Autoeditat, 2002, p. 483-489. ISBN 978-84-607-5006-2.
  8. ↑ Badia i Margarit, Antoni Maria. La formació de la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1991, p. 66-67. ISBN 8472028763.
  9. 1 2 Lacasta Estaun, Gartzen «El euskera en el Alto Aragón» (PDF) (en castellà). Cuadernos de Sección. Hizkuntza eta Literatura. Eusko Ikaskuntza [Donostia], 12, 1994, p. 141-278. ISSN: 0212-3223 [Consulta: 26 setembre 2025].
  10. ↑ López-Mugartza Iriarte, Juan Karlos «Sobre Salvatierra de Esca, Aragón y el euskera» (en castellà). Huarte de San Juan: Filología y Didáctica de la Lengua. Universitat Pública de Navarra, 2007, p. 55-78. ISSN: 1136-081X.
  11. ↑ Caro Baroja, Julio. Sobre la lengua vasca (en castellà). Sant Sebastià: Txertoa, 1988. ISBN 9788471480521.
  12. ↑ Mascaray, Bienvenido. El misterio de la Ribagorza. Orígenes, historia y cultura a través de la toponimia (en castellà). Tafalla: Autoeditat, 2000. ISBN 84-607-0569-2.
  13. ↑ Pons, Marc. «L'arrel basca de Catalunya». elnacional.cat. El Nacional, 09-08-2020. [Consulta: 4 març 2026].
  14. ↑ «Los Arpajón o Arpayón, reconvertida en escudo del ayuntamiento de Castejón de Sos» (en castellà). verpueblos.com. [Consulta: 12 març 2026].
  15. ↑ Ubieto Arteta, Antonio «Las fronteras de Navarra» (PDF) (en castellà). Príncipe de Viana. Institució Príncep de Viana [Pamplona], Any 14, Núm. 50-51, 1953, p. 61-96. ISSN: 0032-8472.
  16. ↑ Urzainqui Mina, Tomás. Navarra sin fronteras impuestas (en castellà). Pamplona: Pamiela Argitaletxea, 2011. ISBN 9788476816929.
  17. ↑ Gratacos, Isaure. Femmes Pyrénéennes, un statut social exceptionnel en Europe (en francès). Tolosa: Éditions Privat, 1a ed. 1987 (Pages Grand Sud). ISBN 978-2-7089-5408-3.
  18. ↑ Ravier, Xavier. Le récit mythologique en Haute-Bigorre (en francès). Ais de Provença: Edisud/Éditions du CNRS, 1986, p. 148.
  19. ↑ Navarro López, José Miguel. Diccionario de signos, símbolos y personajes míticos y legendarios del Pirineo aragonés (en castellà). Prames, 2018, p. 65. ISBN 978-84-8321-889-1.
  20. ↑ G. Lera, Chema. Breve inventario de seres mitológicos fantásticos y misteriosos de Aragón (en castellà). Prames. ISBN 978-84-8321-268-4.
  21. ↑ «La Tronca de Navidad» (en castellà). infoaragon.net, 30-09-2004. [Consulta: 10 octubre 2010].
  22. ↑ Estrabó. Géographie (en francès i grec). Traducció: François Lasserre. 1a ed. 1966. París: Les Belles Lettres, 2003, p. 69-70. ISBN 2-251-00312-6.
  23. ↑ Fambon, Camille. Les Pyrénées. Bigorre, Comminges, Béarn, Haut-Aragon (en francès). MSM, 1994, p. 183.
  24. ↑ Pons, Marc. «Qui eren els almogàvers?». elnacional.cat. El Nacional, 15-07-2018. [Consulta: 24 gener 2026].
  25. ↑ Ruiz-Domènec, José Enrique «D'on van sorgir els almogàvers?». Sàpiens, núm. 102, 4-2010, p.6 [Consulta: 11 abril 2011].
  26. ↑ Lizana Salafranca, Joaquín G. «Nuevas fuentes y algunas consideraciones sobre la heráldica de los Ahones» (PDF) (en castellà). Emblemata, 1998, p. 49-58.
  27. ↑ Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 52. ISBN 84-297-3521-6.
  28. ↑ Aguilar, Joaquim. «Es compleixen quaranta anys de la tragèdia de l’autocar de Graus». premiamedia.cat, 07-07-2017. [Consulta: 25 gener 2026].
  29. ↑ «Veinticinco ancianos muertos, balance del despeñamiento de un autocar en Huesca» (en castellà). elpais.com. El País, 08-07-1977. [Consulta: 25 gener 2026].
  30. ↑ «Biescas: 25 años de la tragedia que obligó a cambiar las normas de los campings» (en castellà). elpais.com. El País, 06-08-2021. [Consulta: 25 gener 2026].
  31. ↑ León, Alberto. «Biescas, 25 años de una tragedia que pudo haberse evitado» (en castellà). rtve.es. RTVE, 06-08-2021. [Consulta: 25 gener 2026].
  32. ↑ «Diario del Alto Aragón» (en castellà). Diario del Alto Aragón. [Consulta: 22 gener 2026].
  33. ↑ «el Periódico de Aragón» (en castellà). el Periódico de Aragón. [Consulta: 22 gener 2026].

Bibliografia

[modifica]
  • Buesa Conde, Domingo J. Historia del Alto Aragón (en castellà). FisicalBook, 2010. ISBN 8487997791. 
  • Casanova, Eugeni. Els parlars del Pirineu. Un viatge lingüístic per totes les valls del sud de la serralada. Lleida: Pagès Editors, 2012. ISBN 978-84-9975-263-1. 
  • Audoubert, Raymond. 50 balades et randonnées dans le Haut Aragon (en francès). Tolosa de Llenguadoc: Milan, 1995 (Pyrénées pas à pas). ISBN 2-84113-183-1. 

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
  • Portal de l'Alt Aragó (castellà)
  • Lloc Web del Diario del Alto Aragón (castellà)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Alt_Aragó&oldid=38067696»