República d'Irlanda

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
«Irlanda» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Irlanda (desambiguació)».
Infotaula de geografia políticaRepública d'Irlanda
Bandera de República d'Irlanda Escut de República d'Irlanda
bandera d'Irlanda escut d'Irlanda
Ei-map.svg

Himne Amhrán na bhFiann

Anomenat en referència a illa d'Irlanda
Localització
EU-Ireland.svg
53° N, 8° O / 53°N,8°O / 53; -8

Capital Dublín
Conté la localitat
Població
Total 4.761.865 (2016)
• Densitat 67,76 hab/km²
Idioma oficial gaèlic irlandès i anglès
Geografia
Superfície 70.273 km²
Punt més alt Carrantuohill  (1.038,6 m)
Punt més baix North Slob Tradueix  (-3 m)
Limita amb
Història
Anterior Estat Lliure d'Irlanda i República Irlandesa
Creació 29 desembre 1937
Organització política
Forma de govern república i Estat unitari
Òrgan executiu Govern d'Irlanda
Òrgan legislatiu Oireachtas
• President d'Irlanda Michael D. Higgins
• Taoiseach Leo Varadkar (2017)
Màxima autoritat judicial Tribunal Suprem d'Irlanda
Membre de
Economia
PIB nominal 333.730.764.773,18 $ (2017)
PIB per càpita 61.133,67 $ (2015)
Índex de Desenvolupament Humà 0,916 (2014)
euro (EUR)
Identificador descriptiu
Zona horària
Domini de primer nivell .ie
Prefix telefònic +353
Número de telèfon d'emergències 112
Codi país IE
Codi NUTS IE
Altres

Lloc web Lloc web oficial
Twitter: IrishEmbJapan
Modifica les dades a Wikidata

Irlanda (en irlandès, Éire, pronunciat [ˈeːɾʲə]; en anglès, Ireland, pronunciat [ˈaɪrlənd] o [ˈɑrlənd]), oficialment República d'Irlanda (en irlandés, Poblacht na hÉireann, en anglés, Republic of Ireland), és un estat sobirà situat al nord-oest d'Europa que inclou 26 dels 32 comtats de l'illa d'Irlanda. La capital i la seva ciutat més gran és Dublín, situada a la part oriental de l'illa; la seva àrea metropolitana allotja una tercera part de la població total del país, que consta de 4,75 milions d'habitants. L'estat comparteix la seva única frontera terrestre amb Irlanda del Nord, una part del Regne Unit. La resta del seu territori està envoltada per l'Oceà Atlàntic, amb la mar Cèltica al sud, el canal de Sant Jordi al sud-est, i el mar d'Irlanda a l'est. El seu sistema polític és el d'una república parlamentària centralista.[1] El poder legislatiu, la Oireachtas, consisteix en una cambra baixa, el Dáil Éireann, i una cambra alta, el Seanad Éireann, i d'un president (Uachtarán) que té un caràcter principalment cerimonial, essent el cap d'estat, però amb alguns poders i responsabilitats. El cap del govern és el Taoiseach (primer ministre, literalment 'cap'),que és elegit pel Dáil i nomenat pel president; el Taoiseach nomena els altres membres del govern.

L'estat es va crear amb el nom l'Estat Lliure d'Irlanda el 1922 com a resultat del Tractat Angloirlandès. Des d'aquell moment va tenir l'estatus de Dominion fins al 1937, quan es va adoptar una nova constitució, en la qual l'estat passava a anomenar-se "Irlanda" i, efectivament, es convertia en una república, amb un president elegit i sense poders executius com a cap d'estat. Es va declarar una república, oficialment, el 1949, després de la Llei sobre la República d'Irlanda de 1948. Irlanda es va convertir en membre de les Nacions Unides el desembre de 1955. Es va afegir a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), la predecessora de la Unió Europea, el 1973. L'estat no va tenir relacions formals amb Irlanda del Nord durant bona part del segle XX, però durant les dècades de 1980 i 1990 els governs britànic i irlandès van treballar conjuntament amb els partits nord-irlandesos per arribar a una resolució al conflicte nord-irlandès, conegut com "the Troubles" (els problemes). Des de la signatura de l'Acord de Divendres Sant, el 1998, el govern irlandès i l'executiu nordirlandès han cooperat en diverses àrees polítiques gràcies al Consell Ministerial Nord-Sud, creat per l'Acord.

Irlanda es troba entre els vint-i-cinc països més rics del món, en concepte de PIB per capita,[2] i el desè país més pròsper del món segons l'Índex de prosperitat Legatum de 2015.[3] Després d'unir-se a la CEE, Irlanda va aplicar un seguit de polítiques econòmiques liberals que van resultar en un creixement econòmic molt ràpid. El país va assolir una prosperitat considerable entre el 1995 i el 2007, passant a ser conegut com el període del "tigre celta". A això va seguir una crisi financera sense precedents que va començar el 2008, en conjunció amb el crack econòmic mundial.[4][5] No obstant, com que la economia irlandesa va ser la que va créixer més dins de la UE el 2015,[6] Irlanda torna a pujar a les taules comparatives de riquesa i prosperitat a nivell internacional. Per exemple, el 2015 Irlanda va situar-se en sisena posició (conjuntament amb Alemanya com el país més desenvolupat del món segons l'índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides.[7] També ha obtingut bons resultats en altres comparatives, com ara el de llibertat de premsa, llibertat econòmica o llibertats civils. Irlanda és membre de la Unió Europea i membre fundadora del Consell d'Europa i de la OCDE. El govern irlandès ha seguit una política militar de neutralitat a partir del no alineament, política que es va prendre ja abans de la Segona Guerra Mundial, motiu pel qual el país no forma part de l'OTAN,[8] tot i que és membre de l'Associació per la Pau.

Etimologia[modifica]

L'estat de 1922, que comprenia 26 dels 32 Comtats d'Irlanda, va passar a ser conegut com l'Estat Lliure Irlandès (en anglès: Irish Free State).[9] La Constitució d'Irlanda, adoptada el 1937, clarifica que "el nom de l'estat és Éire, o, en llengua anglesa, Ireland".[10] La secció 2 de la Llei sobre la República d'Irlanda de 1948 exposa que "d'ara endavant es declara que la descripció de l'estat ha de ser República d'Irlanda." La llei de 1948 no "anomena" l'estat com a "República d'Irlanda" perquè aquest fet hagués entrat en conflicte amb la Constitució del país.[11] Per a tots els propòsits oficials incloent-hi les relacions internacionals i altres documents legals, el govern irlandès utilitza el nom d'Ireland, a més d'utilitzar Éire per als documents escrits en llengua irlandesa.

Les institucions de la Unió Europea segueixen el mateix patró des que l'irlandès fou acceptat com a llengua oficial de la Unió l'1 de gener de 2007 i anomenen a l'estat com Éire - Ireland, com els noms oficials que utilitzen per al passaport irlandès.[12]

El nom de l'illa té el seu origen en l'irlandès antic Ériu (en irlandès modern Éire), ensems amb el terme germànic land. Ériu, del protocelta *Īwerjū (que també generà el gal·lès Iwerd, Mar d'Irlanda), originalment significava grassor, relacionat amb la fertilitat.[13] Els celtes anomenaven Éire (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en irlandès) a la població de l'illa d'Irlanda, de manera que la terra que habitaven va començar a anomenar-se Éireann. Amb l'arribada de la llengua anglesa, el nom es va adaptar i es va convertir en Ireland (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en anglès), que vol dir, literalment, "terra dels irlandesos".

El govern del Regne Unit utilitza el nom "Eire" (sense el diacrític) i, des del 1949, "Republic of Ireland", per l'estat;[14] no va ser fins al 1998, en el marc de l'Acord de Divendres Sant, que va passar a anomenar el país "Ireland".[15]

A més d'"Ireland", "Éire" o "the Republic of Ireland", l'estat també és conegut com "la República" ("the Republic"), "Irlanda del Sud" ("Southern Ireland") o "el Sud" ("the South").[16] En el context del republicanisme irlandès sovint es fa referència al país com "l'Estat Lliure" o "els 26 comtats".[17]

Avui en dia, el nom oficial de l'estat és Irlanda, Ireland (en anglès) i Éire en llengua irlandesa. República d'Irlanda, Republic of Ireland o Poblacht na hÉireann és l'escriptura del text oficial.

Història[modifica]

Articles principals: Història d'Irlanda i Regne d'Irlanda

Moviment del Home Rule[modifica]

Entre l'entrada en vigor de l'Acta d'Unió, l'1 de gener de 1801, fins al 6 de desembre de 1922, l'illa d'Irlanda va formar part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. En el transcurs de la coneguda com a Gran Fam Irlandesa, entre el 1845 i el 1849, la població de l'illa, constituïda per uns 8 milions de persones, es va reduir en un 30%. Un milió d'irlandesos van morir de gana i/o per malalties, mentre que un altre m,ilió i mig va emigrar, la majoria d'ells als Estats Units.[18] Aquest fet va crear un patró d'emigració durant el segle següent, resultant en un declivi constant de la població fins a la dècada del 1960.[19][20][21]

El Partit Parlamentari Irlandès va formar-se el 1882 liderat per Charles Stewart Parnell (1846–1891).

A partir del 1874, particularment sota el lideratge de Charles Stewart Parnell a partir del 1880, el Partit Parlamentari Irlandès va començar a guanyar popularitat. Aquest fet es va produir, en primer lloc, per l'agitament agrari que va generar la Lliga Irlandesa per la Terra, que va aconseguir una reforma agrària favorable als remences a través de les Lleis sobre la terra irlandeses, i, en segon lloc, mijançant els intents per aconseguir el Home Rule ("el govern des de casa"), mitjançant dues lleis que haurien garantit una autonomia nacional limitada per Irlanda, tot i que no es van aprovar. No obstant, es va aconseguir, mitjançant la Llei sobre govern local de 1898, un cert control dels afers nacionals, que fins aquell moment havia estat en mans dels grand juries, formats principalment per terratinents d'ascendència protestant.

El Home Rule semblava més proper quan la Llei sobre el Parlament de 1911 va abolir el dret a veto que ostentava la Cambra dels Lords, i quan John Redmond va assegurar la tercera llei sobre el Home Rule el 1914. No obstant, el moviment unionista havia anat creixent des del 1886 entre els irlandesos protestants després de la introducció de la primera llei sobre el Home Rule, espantats per la possible discriminació i pèrdua de privilegis econòmics i socials que podien experimentar si els catòlics irlandesos assolien poder polític real. A finals del segle XIX i principis del XX l'unionisme era particularment potent en algunes regions de l'Ulster, on la industrialització era més potent, en contrast amb la resta de regions de l'illa, que tenien un caràcter molt més agrícola, i on la població protestant era molt més prominent, essent majoritària en quatre comtats.[22] Liderats per Sir Edward Carson, nascut a Dublín, líder del Partit Unionista Irlandès, i Sir James Craig, nascut a l'Ulster i líder del Partit Unionista de l'Ulster, els unionistes van convertir-se en un poder militant que s'oposava a la "coerció de l'Ulster".[23] Després que la llei sobre el Home Rule passés el parlament, el maig de 1914, per evitar una revolta a l'Ulster, el primer ministre britànic, H. H. Asquith, va introduir una esmena a la llei, que va haver de ser acceptada forçosament per part dels líders del Partit irlandès. Això va provocar que l'Ulster fos exclòs temporalment del marc en què treballava la llei durant un període de prova de sis anys, amb un seguit de mesures per determinar a la zona que, de moment, no es tindrien en compte.

Revolució i passes cap a la independència[modifica]

Tot i que va rebre el consentiment reial i va ser inscrit en els llibres estatutaris el 1914, la implementació de la tercera llei sobre el Home Rule va quedar suspesa fins que acabés la Primera Guerra Mundial, eliminant el perill d'una guerra civil a Irlanda. Amb l'esperança d'assegurar la implementació de la Llei un cop acabada la guerra mitjançant la participació irlandesa en la guerra, Redmond i els seus voluntaris nacionals irlandesos van donar suport al Regne Unit i als seus aliats. 175.000 homes es van allistar als regiments irlandesos de les divisions 10a (Irlandesa) i 16a (Irlandesa) del Nou Exèrcit britànic, mentre que els unionistes es van unir a la divisió 36a (Ulster).[24]

La resta dels Voluntaris Irlandesos, que s'oposaven a donar suport al Regne Unit durant el conflicte, van iniciar una insurrecció armada contra el domini britànic durant l'alçament de Pasqua de 1916, juntament amb l'Exèrcit Ciutadà Irlandès. Aquest va començar el 24 d'abril de 1916 amb la declaració irlandesa d'independència. Després d'una setmana de combats intensos, principalment a Dublín, els rebels supervivents es van veure obligats a rendir les seves posicions. La majoria d'ells van ser empresonats, però quinze dels presoners (inclosos la majoria dels seus líders) van ser executats com a traïdors al Regne Unit. Entre els assassinats es trobaven Patrick Pearse, portaveu de l'alçament i la persona que havia assenyalat el començament del mateix als voluntaris, així com James Connolly, destacat socialista i fundador del sindicat Treballadors Industrials del Món, així com dels moviments sindicals d'Irlanda i Escòcia. Aquests esdeveniments, juntament amb la crisi conscriptiva de 1918, van tenir un efecte molt profund en el canvi de pensament de l'opinió pública irlandesa.[25]

El gener de 1919, després de les eleccions generals del desembre anterior, 73 dels 106 membres del Parlament elegits a Irlanda formaven part del Sinn Féin, els quals van negar-se a prendre els seus escons a la Cambra dels Comuns del Regne Unit. En lloc d'això, van formar un Parlament irlandès que van anomenar Dáil Éireann. Aquest primer Dáil, el gener del 1919, va emetre una declaració d'independència i va proclamar la República Irlandesa. La declaració era, principalment, una reafirmació de la Proclamació del 1916, amb la provisió addicional de que Irlanda ja no formava part del Regne Unit. La nova República Irlandesa va ser reconeguda internacionalment només per la República Soviètica de Rússia.[26] L'Aireacht (Ministre) de la República Irlandesa va enviar una delegació liderada per un Ceann Comhairle (Cap del Consell, o portaveu, del Daíl) Seán T. O'Kelly a la Conferència de Pau de París del 1919, però no va ser admès.

El 1922 es va establir un nou parlament, anomenat Oireachtas, del qual el Dáil Éireann es va convertir en la cambra baixa.

Després de la Guerra d'Independència i de la posterior treva anunciada el juliol del 1921, representants del govern britànic i els delegats del tractat irlandesos, liderats per Arthur Griffith, Robert Barton i Michael Collins, van negociar el Tractat Angloirlandès a Londres entre l'11 d'octubre i el 6 de desembre de 1921. Els delegats irlandesos van establir la seva seu al Hans Place de Knightsbridge, indret on van decidir, el 5 de desembre d'aquell any, recomanar al Dáil Éireann que acceptés el tractat en el marc d'unes discussions privades. El segon Dáil va ratificar el Tractat per un estret marge de vots.[27]

Segons l'acord pres en el Tractat, el 6 de desembre de 1922 la totalitat de l'illa d'Irlanda es va convertir en un dominion autogovernat anomenat Estat Lliure d'Irlanda (Saorstát Éireann). Segons es podia llegir a la Constitució de l'Estat Lliure d'Irlanda, el Parlament d'Irlanda del Nord podia decidir abandonar l'Estat Lliure un mes més tard i retornar al Regne Unit. Durant aquest període, els poders del Parlament de l'Estat Lliure d'Irlanda i del Consell Executiu de l'Estat Lliure d'Irlanda no es van estendre a Irlanda del Nord. Així, Irlanda del Nord va decidir exercir el seu dret a abandonar el nou dominion i retornar al Regne Unit el 8 de desembre de 1922. Aquesta acció la va realitzar adreçant-se al rei, demanant "que els poders del Parlament i el Govern de l'Estat Lliure d'Irlanda ja no s'extenguin a Irlanda del Nord."[28] L'Estat Lliure Irlandès era una monarquia constitucional que compartia el mateix monarca amb el Regne Unit i altres dominions de la Commonwealth britànica. El país tenia un governador-general (representant del monarca), un parlament bicameral, un govern anomenat "Consell Executiu", així com un primer ministre anomenat President del Consell Executiu.

Geografia[modifica]

Article principal: Geografia d'Irlanda

Geografia física[modifica]

L'illa d'Irlanda té una superfície de 84.421 km² dels quals el 83% corresponen a la República (70.280 km²) i la resta a Irlanda del Nord. Està limitada a l'oest per l'oceà Atlàntic, al nord-est pel Canal del Nord, a l'est pel Mar d'Irlanda que es connecta a l'oceà per mitjà del Canal de Sant Jordi i del Mar Celta. El relleu d'Irlanda és suaument accidentat per diversos monts. El punt més alt és Carrauntoohil, amb 1.041 m.

Fauna[modifica]

A causa del seu aïllament des de la fi de les glaciacions würmianes respecte a les àrees continentals i inclús respecte a la Gran Bretanya, la fauna terrestre autòctona és pobre: guineus, fures, llebres i pocs cérvols constitueixen l'elenc principal; només existeixen dos rèptils autòctons, el tritó i el vidriol.[29] La fauna d'aus i mamífers amfibis també es troba reduïda per la depredació. El gran gavot —l'au que en un primer moment fou anomenada pingüí, encara que no pertanyia a la família dels pingüins australs— s'extingí en el segle XVII.

Flora[modifica]

Degut al clima temperat oceànic, moderat pel corrent del Golf, i a l'alta humitat (reforçada per la presència d'abundants torberes) l'illa està quasi íntegrament coberta per praderia on predomina el trèvol (símbol nacional i tradicional de la cultura irlandesa), sobre torba formada a partir de la descomposició de plantes com l'esfagne; la pradera irlandesa posseeix un color verd intens que ha donat lloc que Irlanda sovint rebi el sobrenom de "La Verda Erin".

Actualment queden pocs boscos a Irlanda; fins a l'edat mitjana gran part d'Éire, igual que les altres illes britàniques, era coberta de boscos caducifolis com el roure, l'alzina, el vern i l'om; gran part d'aquells boscos van ser talats pels invasors anglesos per a estendre les pastures d'ovins i la construcció de vaixells; amb la Revolució Industrial els anglesos accentuaren la deforestació en utilitzar la fusta també per fer carbó vegetal.

Política i govern[modifica]

Estructura constitucional[modifica]

Irlanda és una república amb un sistema parlamentari de govern. El President d'Irlanda n'és el cap d'estat, elegit per un període de set anys amb la possibilitat d'una sola reelecció. El president és una figura cerimonial encara que conserva alguns poders constitucionals i funcions que pot utilitzar amb el suport del Consell d'Estat. El taoiseach (primer ministre) és nomenat pel parlament i designat pel president. El taoiseach és el líder del partit polític o coalició que hagi obtingut la majoria dels escons en les eleccions nacionals.

El parlament, conegut com a Oireachtas, és bicameral, conformat pel Senat, Seanad Éireann, i una cambra baixa, la Dáil Éireann. El Senat està integrat per seixanta membres; onze anomenats pel taoiseach, sis elegits per dues universitats i 43 elegits per representants públics dels panells dels candidats establerts segons la seva vocació. El Dáil té 166 membres, coneguts com a Teachtaí Dála, elegits per representar les circumscripcions electorals d'acord al sistema de representació proporcional per mitjà del vot únic transferible (vegeu: sistemes electorals). Sota la constitució, les eleccions parlamentàries s'han de realitzar, com a mínim, cada set anys, encara que es pot establir un límit menor per llei estatutària. La duració estatutària actual és de cinc anys.

L'exercici executiu del govern és limitat constitucionalment a quinze membres. No més de dos membres poden ser seleccionats del Senat; el taoiseach, el tánaiste (primer ministre diputat) i el Ministre de Finances han de ser membres del Dáil. El govern actual està conformat per una coalició de dos partits; Fine Gael sota el taoiseach Enda Kenny, i el Partit Laborista sota la tánaiste Eamon Gilmore. L'oposició principal està conformada pels partits Fianna Fáil i Sinn Féin. Existeixen altres partits polítics com ara el Partit Verd i el Partit Socialista.

Subdivisió administrativa[modifica]

La República d'Irlanda se subdivideix en 26 comtats. Aquestes divisions són utilitzades en contextos polítics, culturals i esportius. Les circumscripcions del Dáil han de sotmetre's a les fronteres dels comtats, i per tant, els comtats amb més població tenen més circumscripcions electorals, però, les circumscripcions no han de creuar les fronteres comtals.

Mapa dels comtats d'Irlanda 'República d'Irlanda'
  1. Dublín - Bhaile Átha Cliath
  2. Wicklow - Cill Mhantáin
  3. Wexford - Loch Garman
  4. Carlow - Ceatharlach
  5. Kildare - Cill Dara
  6. Meath - An Mhí
  7. Louth - Lú
  8. Monaghan - Muineachán
  9. Cavan - An Cabhán
  10. Longford - An Longfort
  11. Westmeath - An Iarmhí
  12. Offaly - Uíbh Fhailí
  13. Laois - Laoighis
  14. Kilkenny - Cill Chainnigh
  15. Waterford - Port Láirge
  16. Cork - Chorcaí
  1. Kerry - Ciarraí
  2. Limerick - Luimneach
  3. Tipperary - Tiobraid Árann
  4. Clare - An Clár
  5. Galway - Na Gaillimhe
  6. Mayo - Maigh Eo
  7. Roscommon - Ros Comáin
  8. Sligo - Sligeach
  9. Leitrim - Liatroim
  10. Donegal - Dún Na Ngall

Irlanda del Nord (del Regne Unit):

  1. Fermanagh - Fear Manach
  2. Tyrone - Tír Eoghain
  3. Derry/Londonderry - Doire
  4. Antrim - Aontroma
  5. Down - An Dún
  6. Armagh - Ard Mhacha

Economia[modifica]

Exportacions a Importacions de
País Percentatge País Percentatge
Estats Units Estats Units 18,6% Regne Unit Regne Unit 37,1%
Regne Unit Regne Unit 17,4% Estats Units Estats Units 13,8%
Bèlgica Bèlgica 15,3% Alemanya Alemanya 9,2%
Alemanya Alemanya 7,4% França França 4,5%
França França 6,4% Japó Japó 4%
Països Baixos Països Baixos 5,6% Països Baixos Països Baixos 3,5%
Altres 29,3% Altres 27,9%

L'economia d'Irlanda s'ha transformat en anys recents d'una economia agrícola a una depenent del comerç, la indústria i la inversió. El creixement mitjà d'Irlanda en el període de 1995-2000 va ser del 10% anual, i 7% de 2001-2004. La indústria, que representa el 46% del Producte interior brut, el 80% de les exportacions i el 29% de la força laboral, ha pres el lloc de l'agricultura com el principal sector de l'economia. Durant el primer període de creixement, Irlanda seria coneguda com el Tigre Celta. Encara que l'economia ha estat afectada per la desacceleració mundial, les taxes de creixement encara són molt elevades: 6% durant el 2001 i 2002, 4% el 2004 i 4,7% el 2005. El creixement, però, ha estat acompanyat per inflació, especialment al voltant de la capital, Dublín, on viu el 30% de la població de l'Estat.

Les exportacions han tingut un paper molt important en el creixement de l'Estat, però, l'economia també s'ha beneficiat d'un increment en la despesa del consumidor, en les construccions i en les inversions de negocis. Irlanda és el major exportador de béns i serveis relacionats amb programari.

El 2005 el PIB per capita d'Irlanda era el quart més alt del món (en paritat de poder adquisitiu) darrere de Luxemburg, Noruega i els Estats Units. Ocupa la vuitena posició mundial de l'Índex de Desenvolupament Humà del món, elaborat per les Nacions Unides, i la primera posició de l'Índex de Qualitat de Vida elaborat per la Unitat d'Intel·ligència de la revista britànica The Economist.

Geografia humana i societat[modifica]

Etnografia i immigració[modifica]

La majoria del poble irlandès és d'origen celta, amb minories víking i anglo-normanda, així com escocesa i gaèlica. Irlanda ha experimentat un influx sorprenent d'immigrants dels nous estats de la Unió Europea. S'estima que 210.000 immigrants han arribat de Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. La comunitat asiàtica ha estat estimada en 22.000 persones i la nigeriana en 9.000.

Llengua[modifica]

L'irlandès, una llengua de la branca goidèlica de les llengües cèltiques, era l'únic idioma parlat a l'illa fins a la imposició de l'anglès en els àmbits oficials i la pèrdua de prestigi del gaèlic, convertit en una parla popular. Avui en dia, des de la proclamació de la República, és cooficial amb l'anglès en tot el territori, i segueix sent la llengua majoritària en aquells territoris coneguts com a Gaeltachtaí, plural de Gaeltacht, encara que es troba en situació de retrocés i davallada, tot i els esforços del govern per fomentar-la. A les altres àrees, el nivell de coneixement varia enormement segons les estadístiques, però en general es pot dir que l'anglès és majoritari a gairebé tot arreu de l'illa. L'aprenentatge de l'irlandès és obligatori en l'educació primària i secundària de l'Estat.

Cultura[modifica]

Literatura[modifica]

Llibre de Kells, Foli 291v, Retrat de John. Dublín, Trinity College.

Dins la literatura de l'illa d'Irlanda, segurament l'element més famós és el Llibre de Kells, també conegut com el Gran Evangelari de Sant Columba, que és un manuscrit il·lustrat amb motius ornamentals, realitzat per monjos celtes cap a l'any 800. Peça principal del cristianisme irlandès i de l'art irlandès-saxó, constitueix, tot i estar incomplet, un dels més sumptuosos manuscrits il·luminats que ha sobreviscut a l'edat mitjana. A causa de la seva bellesa i l'excel·lent tècnica del seu acabat, aquest manuscrit és considerat per molts especialistes com un dels més importants vestigis de l'art religiós medieval. Escrit en llatí, el Llibre de Kells conté els quatre Evangelis del Nou Testament.

La poesia irlandesa representa la més poesia vernacla més antiga d'Europa.[30] Els exemples més primerencs, com hem vist, daten del segle VI, i consisteixen generalment en petites obres lírica que tracten de temes religiosos o naturalistes. Van ser compostes freqüentment pels escrivans als marges dels manuscrits il·lustrats que ells mateixos copiaven.

D'Irlanda també n'han sorgit escriptors com Jonathan Swift, Brendan Behan, Douglas Hyde, Flann O'Brien, Sheridan Le Fanu, Sean O'Casey, George Berkeley, James Joyce, George Bernard Shaw, Richard Brinsley Sheridan, Oliver Goldsmith, Oscar Wilde, Bram Stoker, W. B. Yeats, Samuel Beckett, Herminie T. Kavanagh i molts altres.

Tradicions[modifica]

La festa nacional és el 17 de març, en honor del patró d'Irlanda; sant Patrici (Saint Patrick), que va fomentar el cristianisme a l'illa. Sovint es fa servir la metàfora de l'expulsió de les serps de l'illa per part del sant per parlar de l'expulsió dels pagans. L'arpa, que apareix a l'escut de la província de Leinster i el trèvol de quatre fulles, també són símbols amb els quals s'identifiquen els irlandesos. També es podria parlar del color verd com a senyal identificador dels irlandesos i immigrants arreu del món provinents d'Irlanda.

L'endemà de Nadal, el 26 de desembre, se celebra Sant Esteve. L'1 de febrer és la festa catòlica de l'Imbolc, Candlemas en anglès, o purificació de la Verge i presentació de l'infant Jesús al temple. Altres celebracions precristianes conserven els seus noms pagans en irlandès i ara són el nom d'alguns dels mesos de l'any: Bealtaine (Maig), Lúnasa (Agost) o Samhain (Novembre). Aquesta última, una mena d'equivalent precristià de Tots Sants, encara és celebrada popularment, tot i que amb el nom de Halloween.

Cine[modifica]

Diverses són les figures internacionals que ha aportat el país i que han triomfat a Hollywood com Maureen O'Hara, Barry Fitzgerald, George Brent, Arthur Shields, Maureen O'Sullivan, Richard Harris, Peter O'Toole, Pierce Brosnan, Gabriel Byrne, Brendan Gleeson, Daniel Day-Lewis, Colm Meaney, Colin Farrell, Brenda Fricker,Jonathan Rhys-Meyers, Stuart Townsend, Cillian Murphy, Michael Gambon i Evanna Lynch. També destaquen directors com Neil Jordan o Jim Sheridan.

Diverses són les pel·lícules que s'han rodat al país com Braveheart, Excalibur, P.S. I Love You, El Rei Artur: la verdadera història que inspirà la llegenda, Saving Private Ryan o Ballykissangel. També cal recordar pel·lícules que han evocat la història del país com Michael Collins, basada en la vida del revolucionari irlandès.

Música[modifica]

U2 una de les bandes irlandeses més famoses del tots els temps.

Després de la independència el 1920, moltes persones van mobilitzar-se per a salvar el patrimoni folclòric i musical, descuidat i menyspreat sota l'ocupació anglesa.

Des del 1935 l'Irish Folklore Commission va començar a registrar cantants populars i crear un arxiu (en paper i àudio) molt ric que mostra la llarga i profunda tradició musical. Aquest arxiu encara inspira músics d'avui.[31]

Dins la música tradicional moderna sobresurten Enya, The Dubliners, Tara Blaise i The Chieftains entre altres, a més de James Galway (flautista clàssic).

A part de la música tradicional destaquen figures musicals de finals del segle XX com Christy Moore, Pat Ingolsby, Shane MacGowan i Sinéad O'Connor, el grup de rock U2, i altres com The Corrs, The Cranberries, Bob Geldof, Thin Lizzy, Horslips, Rory Gallagher, Westlife, One Direction i Chris De Burgh.

Un dels cantants de One Direction, Niall Horan va néixer a aquesta República.

Mitologia[modifica]

Una part de la mitologia del poble irlandès està basat en la narració arturiana amb la princesa Isolda (coneguda també com a Isolda la Justa i Isolda de la Bella), que és filla del rei Anguish i d'Isolda, la reina mare. És un dels personatges principals dels poemes Tristà de Béroul, Tomàs d'Anglaterra i Jofré d'Estrasburg.

Altres de les llegendes de la mitologia de l'illa són el místic Leprechaun, savi i adinerat Goblin que si enxampes, et regalarà el seu or perquè el deixis marxar.[32]

Gastronomia[modifica]

Una pinta de stout, una llesca de pa de soda amb una mica de mantega.

Els exemples més típics de plats de la cuina irlandesa són l'Irish stew, i també el bacó amb col (bullits junts). El boxty és un altre plat tradicional. A Dublín és molt popular el coddle, que s'elabora amb salsitxes de carn de porc cuita. A Irlanda és famós l'esmorzar irlandès, que se serveix principalment amb carn de porc i pot incloure fried potato farls.

Una de les begudes més associades amb Irlanda és la Guinness que se sol servir als pubs, tot i que també és popular Smithwicks, que a la part continental d'Europa s'acostuma a conèixer com a Kilkenny). Sempre està present la tradició celta de prendre sidra, a més del whisky de malta i el cafè irlandès. Des de 1794, Irlanda produeix un dels licors amb més fama, el Licor Baileys, consistent en una barreja de crema de llet amb whisky irlandès, amb un contingut alcohòlic final del 17% del volum.[33]

Símbols estatals[modifica]

Segell del President d'Irlanda, incorporant una arpa

L'estat comparteix molts dels símbols de l'illa d'Irlanda, entre els que destaquen els colors verd i blau, animals com el llebrer irlandès o el cérvol, estructures com les torres rodones o la creu celta, i dissenys com els nusos i les espirals celtes. El shamrock, una tipologia de trèvol, ha estat el símbol nacional d'Irlanda des del segle XVII, quan es va convertir en costum portar-ne un durant la diada de Sant Patrici. Aquests símbols són utilitzats tant per les institucions governamentals com per cossos privats de la República d'Irlanda.

La bandera d'Irlanda és una tricolor composta pel verd, el blanc i el taronja. La bandera deu els seus orígens al moviment Jove Irlanda de mitjans del segle XIX, tot i que no es va popularitzar fins el seu ús durant l'alçament de Pasqua de 1916.[34] Els colors representen la tradició gaèlica (verd) i els seguidors de Guillem d'Orange a Irlanda (taronja), essent el blanc la representació de l'aspiració de pau entre els dos.[35] Va ser adoptada com la bandera de l'Estat Lliure d'Irlanda el 1922, mantenint-se com l'única bandera i ensenya del país. També hi ha una bandera naval, una bandera verda amb una arpa groga, establerta en els reglaments de les forces de defensa, i que oneja al pal principal dels vaixells, conjuntament amb la bandera nacional, en algunes circumstàncies (per exemple, quan un vaixell no està en moviment). Es basa en una ensenya no oficial d'Irlanda utilitzada entre els segles XVIII i XIX i la bandera verda tradicional d'Irlanda datada ja durant el segle XVI.[36]

Al igual que la banderal nacional, l'himne nacional, Amhrán na bhFiann (en anglès: A Soldier's Song; "Una cançó del soldat"), remunta les seves arrels a l'alçament de Pasqua, moment en què la cançó va ser cantada pels rebels. Tot i que va ser publicada, originalment, en anglès, el 1912,[37] va ser traduïda a l'irlandès el 1923, essent actualment la versió cantada més habitualment a dia d'avui.[37] La cançó va ser adoptada oficialment com l'himne de l'Estat Lliure d'Irlanda el 1926, i actualment segueix essent l'himne nacional de l'estat.[38] Les primeres quatre estrofes de la tornada, seguides per les darreres cinc de la cançó, constitueixen l'himne presidencial.

L'escut d'Irlanda es va originar com l'escut dels monarques d'Irlandes, essent enregistrat com l'escut del Rei d'Irlanda durant el segle XII. A partir de la Unió de les Corones d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda el 1603, apareixia quarterat a l'Escut del Regne Unit. Actualment és l'escut personal del president d'Irlanda, mentre aquest o aquesta assumeix el càrrec, i s'oneja com l'estandart presidencial. El símbol de l'arpa s'utilitza molt habitualment per part de l'estat per marcar documents oficials, monedes irlandeses i al segell del President d'Irlanda.

Referències[modifica]

  1. Constitutional Law of 15 EU Member States. Deventer: Kluwer, 2004, p. 429. ISBN 9013012558. «Since 1937 Ireland has been a parliamentary republic, in which ministers appointed by the president depend on the confidence of parliament» 
  2. «Country Comparison: GDP – per capita (PPP)». World Factbook. Central Intelligence Agency. [Consulta: 29 agost 2011].
  3. «Legatum Prosperity Index». The Legatum Institute.. [Consulta: 7 juny 2016].
  4. "EU: Causes of Growth differentials in Europe", WAWFA think tank
  5. Nicoll, Ruaridh «Ireland: As the Celtic Tiger roars its last». The Guardian [Londres], 16-05-2009 [Consulta: 30 març 2010].
  6. «Financial Times». FT. [Consulta: 7 juny 2016].
  7. «Human Development Report 2015». United Nations Development Programme.
  8. «NATO - Member countries». NATO. NATO. [Consulta: 29 desembre 2014].
  9. Coleman, Marie. The Irish Revolution, 1916-1923. Routledge, 2013, p. 230. ISBN 1317801466 [Consulta: 12 febrer 2015]. 
  10. Aquest article ha estat criticat, i recentment en aquest reportatge, Constitution Review Group, Constitution.ie, Consultat: el 20 de setembre de 2008.
  11. Gallagher, Michael, "The changing constitution", in Politics in the Republic of Ireland. 0415476712, 2010. ISBN 0415476712 [Consulta: 12 febrer 2015]. 
  12. Clause 7.1.1 of the Inter Institutional Style Guide, Consultado el 20 de setembre de 2008
  13. J. P. Mallory, y D. Q. Adams. Encyclopedia of Indo-European Culture. London:Fitzroy Dearborn Pub., 1997. , p. 194
  14. Oliver, J.D.B., What's in a Name, in Studies in the History of Tax Law. Hart Publishing, 2004, p. 181–3. ISBN 1841134732 [Consulta: 12 febrer 2015].  Note: the author incorrectly uses "Éire", with the diacritic
  15. Oliver (2004), p. 178; Daly (2007), p. 80
  16. Acciano, Reuben. Western Europe. Lonely Planet, 2005, p. 616. ISBN 1740599276 [Consulta: 12 febrer 2015]. 
  17. Smith, M.L.R. Fighting for Ireland?: The Military Strategy of the Irish Republican Movement. Routledge, 2002, p. 2. ISBN 1134713975 [Consulta: 12 febrer 2015]. 
  18. Mokyr, Joel «New Developments in Irish Population History 1700–1850». Irish Economic and Social History, XI, 1984, pàg. 101–121.
  19. «Population of Ireland 1841-2011». CSO. [Consulta: 6 setembre 2018].
  20. «Prelude to the Irish Famine - Demographics». Wesleyjohnston.com. [Consulta: 6 setembre 2018].
  21. «Population Change and Historical Perspective». CSO. [Consulta: 6 setembre 2018].
  22. Bardon, Jonathan. A History of Ulster. Blackstaff Press, 1992, p. 402, 405. ISBN 0856404985. 
  23. Coogan, Tim Pat. Ireland In The 20th Century. Random House, 2009, p. 127–128. ISBN 9781407097213. 
  24. «Irish Soldiers in the First World War». 1916 Commemorations. Department of the Taoiseach, 2010. Arxivat de l'original el 10 agost 2011. [Consulta: 29 agost 2011].
  25. «The Hay Plan & Conscription in Ireland During WW1». Waterford County Museum. [Consulta: 6 setembre 2018].
  26. Fennell, Desmond. Heresy: the Battle of Ideas in Modern Ireland. Belfast: Blackstaff Press, 1993, p. 33. ISBN 0-85640-513-2. «Both the new Irish Republic and the labour movement were sympathetic to the new soviet regime in Russia. The government of the Soviet Union recognised the Republic, and the Dáil authorised the establishment of diplomatic relations.» 
  27. «Dáil Éireann - Volume 3 - 7 January 1922 (Record of Dáil debate on the Treaty and vote)». Government of Ireland. Arxivat de l'original el 7 juny 2011.
  28. «Northern Ireland Parliamentary Report, 7 December 1922». Stormontpapers.ahds.ac.uk, 07-12-1922. [Consulta: 9 juliol 2009].
  29. «IWT Lizard Survey» (en anglès). The Irish Wildlife Trust, 2008. [Consulta: 20 abril 2014].
  30. Blanco, Alberto. «La epopeya de la poesía irlandesa».
  31. Lillis Ó Laoire, «Irish music», en: Joe Cleary i Claire Connolly (red.), The Cambridge Companion to Modern Irish Culture, Cambridge, Cambridge University Press, 2005, pàgina 278-279 ISBN 9781139826938
  32. Leprechaun, Fades i llegendes, Consultat: el 20 de setembre del 2008
  33. BEFORE THE DEPARTMENT OF THE TREASURY ALCOHOL AND TOBACCO TAX AND TRADE BUREAU, Federal Trade Commission, Consultat el 24 de setembre de 2008
  34. «Flags Used in Northern Ireland». Cain Web Service.
  35. «National Flag». Department of the Taoiseach.
  36. «Ireland: The Naval Service». CRW Flags.
  37. 37,0 37,1 Sherry, Ruth «The Story of the National Anthem». History Ireland [Dublin], 4, 1, Spring 1996, pàg. 39–43.
  38. «Ceisteannea—Questions. Oral answers. – Saorstát National Anthem.». Dáil Éireann – Volume 16, 20-07-1926. Arxivat de l'original el 10 setembre 2012. [Consulta: 15 abril 2015].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]