Vidriol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «vidriol (química)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Vidriol
Anguidae.jpg
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Ordre: Squamata
Subordre: Sauria
Família: Anguidae
Gènere: Anguis
Espècie: A. fragilis
Nom binomial
Anguis fragilis
Linnaeus, 1758

El vidriol[1][2], serp de vidre[3][2], llisona, lliseta[4][2], llisó (Alta Cerdanya) o llicsó (Riutés, Cerdanya), lluenta (Amposta), noia de serp[5], nina[5] (Empordà), nina d'aigua[6], noia[5][2], ninoia[5] (Maresme) i també a Catalunya del Nord: anull[7], escanyacavalls[8], matacavalls[9] (escurçot[10] al Vallespir i marieta[11] a Costoja) (Anguis fragilis) és un rèptil àpode.

Morfologia i costums[modifica | modifica el codi]

Primer pla del cap del Vidriol. Els ulls tenen pupil·les rodones i parpelles mòbils.

Es tracta d'un llangardaix sense potes que sovint es confon amb una serp. Pot assolir fins a 50 centímetres de llargada, tot i que habitualment és més petit.[2] La seva cua és llarga, sovint més llarga que el conjunt del cos i el cap però, com altres llangardaixos, té la capacitat d'automutilar-se per evadir-se d'un predador. En aquest darrer cas, la cua no recupera les dimensions inicials.[2]

A diferència de les serps, muda la seva pell per plaques i no sencera. A més, com els altres saures, té nombroses files d'escames ventrals, semblants a les dorsals, en comptes de tenir una sola filera de grans escames al costat inferior com les serps.[2]

El conjunt de les escames és llis i lluent, i el color de l'animal és castany o gris.[2] Les femelles tenen una banda vertebral clara, mentre que els mascles són més uniformes i els joves més daurats, amb bandes longitudinals fosques a l'esquena, els costats i el ventre.[2]

És un animal diürn i ovovivípar, i el naixement de les cries es produeix (a Catalunya) al voltant del mes d'agost.[2]

Manca al País Valencià i a les Balears,[12] però és present a Catalunya,[2] on busca indrets humits, tot i que vol l'escalfor del sol com els altres llangardaixos. Com que aquí és al límit sud de la seva àrea de distribució, el trobem sobretot a les muntanya mitjana, a les obagues humides de la qual pot arribar a ser molt abundant.[2] Manca a l'alta muntanya (per sobre els 1800 metres) perquè no tolera el fred.[2]

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Distribució a Europa (incloent les subespècies ''fragilis'' i ''colchicus'')

Se'n distingeixen dues subespècies:

  • Anguis fragilis fragilis Linnaeus, 1758
  • Anguis fragilis colchicus (Nordmann, 1840)

La subespècie Anguis fragilis fragilis es troba a tota Europa excepte a Irlanda, mentre que Anguis fragilis colchicus es distribueix pel sud-est d'Europa, el Caucas i Iran. A més, al Peloponès i les illes Jòniques hi viu una espècie propera, Anguis cephallonica.[13]

Ara bé, estudis recents de l'ADN mitocondrial han posat en dubte la unitat de l'espècie Anguis fragilis, tot i confirmar que forma un clade.[14] Així, Anguis fragilis colchicus passaria a ser considerada una espècie Anguis colchicus i a més les poblacions del sud dels balcans formarien una espècie nova Anguis graeca.[14] L'existent Anguis cephallonica confirmaria el seu estatus com a espècie independent del clade format per les altres tres.[14]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències i bibliografia[modifica | modifica el codi]

  1. «vidriol». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 Vives-Balmaña, Maria Victòria. Els amfibis i els rèptils de Catalunya. Barcelona: Ketres, 1984, p. 162-163. ISBN 84-85256-43-3. 
  3. «serp». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. «lliseta». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Diccionari català-valencià-balear
  6. http://eol.org/pages/453239/names/common_names
  7. Diccionari Rossellonès
  8. Diccionari Rossellonès
  9. http://eol.org/pages/453239/names/common_names
  10. Joan Pau Escudero
  11. Joan Pau Escudero
  12. Fitxa d'aquesta espècie del Ministerio de Medio Ambiente (castellà)Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  13. Wolfgang Böhme; Petros Lymberakis. «Anguis cephalonnica. In: IUCN 2013. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.1.», 2009. [Consulta: 20 octubre 2013].
  14. 14,0 14,1 14,2 Václav Gvoždík, David Jandzik, Petros Lymberakis, Daniel Jablonski & Jiří Moravec: Slow worm, Anguis fragilis (Reptilia: Anguidae) as a species complex: Genetic structure reveals deep divergences. Molecular Phylogenetics and Evolution, Volume 55, Issue 2, May 2010, Pages 460-472. DOI:10.1016/j.ympev.2010.01.007 (Engl. Abstract online)
  • Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 72-73. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.