Jofre I d'Acaia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJofre I
Armoiries Achaïe.svg
Escut de Jofre I d'Acaia
Nom original Geoffroi de Villehardouin (francès)
Biografia
Naixement v.1169
Mort v.1229
  príncep d'Acaia
1209 – 1228
Altres
Títol Príncep d'Acaia
Dinastia Villehardouin
Fills Jofre II d'Acaia
Guillem II d'Acaia
Pares Jean de Villehardouin i
Celine de Briel

Escut d'armes Jofre I
Modifica les dades a Wikidata

Jofre I d'Acaia, també anomenat Jofre de Villehardouin, (en francès: Geoffroi de Villehardouin) fou el segon príncep d'Acaia del 1209 al 1228. Va participar amb Guillem de Champlitte en la conquesta de la Morea i el va succeir a la seva mort, aprofitant l'absència d'Hug de Champlitte, sembla que provocada. Cal no confondre'l amb el seu oncle, del mateix nom, i també cavaller croat, Jofre de Villehaourduin.

Llinatge[modifica]

Jofre de Villehardouin era originari del castell de Villehardouin, un feu situat a la Xampanya, un comtat del Regne de França, i ostentava el càrrec de mariscal de la Xampanya. Era fill de Celine de Briel i de Jean de Villehardouin,[1] iniciador de la dinastia Villehardouin d'Acaia i nebot de Godofreu I de Villehardouin, continuador de la dinastia Villehardouin de la Xampanya. Aquest darrer també fou un destacat cavaller de la quarta croada i escrigué la Crònica de la quarta croada i la conquesta de Constantinoble, on es refereix al seu nebot Jofre I d'Acaia com a Geoffroi el nebot.

La quarta croada i la conquesta de Morea[modifica]

Article principal: Quarta Croada

Quan el gruix de l'exèrcit croat canvià els plans de la croada per atacar Constantinoble, Jofre de Villehaurdouin abandonà aquest grup de croats i anà cap a Terra Santa.[2] Quan li van arribar notícies que la conquesta de Constantinoble era una realitat, va decidir tornar però el mal temps li va fer endarrerir la sortida en vaixell.Jofre desembarcà a Modon, un port de la Morea i allà va passar l'hivern del 1204 al 1205.[3]

Després va anar a veure Bonifaci I de Montferrat, que ara era rei de Tessalònica i amb Guillem de Champlitte i els va proposar continuar la conquesta fins a dominar tot el Peloponès (anomenat Morea durant l'edat mitjana).[4] Bonifaci va decidir que donaria en feu a Guillem el Peloponès.[3] Al començament van anar avançant sense trobar gaire resistència, només a Arcàdia i Lacònia van trobar oposició, principalment pels caps de la família grega Camaretos, que s'havien aliat amb la tribu eslava dels Melingoi; un altre que es va unir a la resistència va ser Miquel Ducas.[5] Conjuntament amb Guillem, Jofre conquerí gran part de la península i van derrotar al bizantí Miquel Ducas a la batalla del camp d'oliveres a Koundros.[4] Guillem, ara titulat príncep d'Aaia el recompensà amb els feus de Koroni i Kalamata.[6]

Príncep d'Acaia[modifica]

A finals del 1208 Guillem I d'Acaia va marxar a França per assumir una herència i va nomenar per succeir-lo al seu nebot Hug de Champlitte, però mentre arribava Hug va confiar el govern del Principat d'Acaia a Jofre. El 1209 va arribar la notícia que Guillem havia mort i Jofre prengué el seu lloc malgrat les aspiracions d'Hug, de manera que fou reconegut com a Jofre I d'Acaia.[7] Segons va narrar l'oncle Godofreu a les seves memòries, Jofre va fer tot el possible per endarrerir la trobada amb Hug.Pel maig del 1209, Jofre va assistir a la reunió de corts que va convocar el nou emperador llatí, Enric I. En aquesta reunió a Ravennika Jofre va jurar fidelitat a l'emperador[8][9] i aquest el va confirmar com a príncep d'Acaia i a més el va nomenar senescal de l'imperi.[10]Jofre va convocar una reunió dels barons del principat i els va comunicar que, en no haver-se presentat Hug, se li havia concedit amb caràcter hereditari el títol de príncep d'Acaia.[11]

La República de Venècia, que havia finançat la quarta croada, va reclamar que es respectés l'acord de repartiment del territori segons el qual els líders croats havien acceptat donar als venecians la Morea. Al juny del 1209 Jofre es va trobar amb els venecians a l'illa de la Sapientza, on es va reconèixer vassall de Venècia, en relació a totes les terres entre Corint i Navarino.[10] També els va reconèixer el dret a comerciar lliurement en tot el Principat d'Acaia.[11]

Amb el suport d'Odó I de la Roche, duc d'Atenes, es va dedicar a expandir el territori. El 1212 infeudà la senyoria d'Argos i Nàuplia a Odó, en premi a l'ajut que li proporcionà quan s'enfrontà a Lleó Sgouros, que resistia a Argos i Nafplion, campanya amb la qual finalitzà la conquesta de Morea. Odó també li va donar suport en la defensa contra els atacs de Teodor de l'Epir.[12]

Conflictes amb l'Església[modifica]

Durant la conquesta, moltes propietats eclesiàstiques van ser secularitzades i, malgrat les protestes del clergat no les van retornar. A la Crònica de la Morea es diu que quan les esglésies es van negar a donar el seu suport als militars, Jofre els va expropiar béns i els va dedicar a la construcció del poderós castell de Clermont. Jofre va ser acusat de tractar els sacerdots grecs com a serfs perquè els prelats havien començat a nomenar sacerdots a molts camperols per tal que no haguessin de pagar les pesades taxes que els havien imposat.[13]

El patriarca de Constantinoble, Gervasi, va promulgar un decret d'excomunió contra Jofre I d'Acaia.[14] Jofre va protestar al papa i l'11 de febrer el papa Honori III va donar ordre al patriarca de retractar-se, però Gervasi va insistir en l'excomunió. Aquest acte va ser qualificat pel papa d'usurpació de les competències de la Santa Seu [15] ]i va enviar com a llegat al cardenal Giovanni Colonna, que va arribar al Peloponès el 1218. El cardenal va estar d'acord amb l'excomunió, justificada per la retenció del príncep de diverses abadies, esglésies i altres béns eclesiàstics. El papa, sota pressió dels clergues locals, va confirmar l'excomunió el 21 de gener del 1219.[16]

El conflicte es va allargar uns cinc anys, fins que el 1223 Jofre va decidir negociar i va enviar un cavaller que el representés a Roma. Finalment el 4 de setembre el papa va signar l'acord, segons el qual Jofre tornava les terres però se'n quedava els tresors i mobiliari de les esglésies com a garantia que l'Església pagaria anualment una taxa, a més es va limitar el nombre de sacerdots que es podrien nomenar al principat.[13]

Títols i successió[modifica]

Jofre I d'Acaia morí el 1228 i fou succeït pel seu fill Jofre II d'Acaia.

Jofre I d'Acaia
Escut del Principat d'Acaia
Mort: 1228
Títols
Precedit per:
Guillem I d'Acaia
Príncep d'Acaia
(Llista de prínceps d'Acaia)
(12091228)
Succeït per:
Jofre II d'Acaia
(fill)

Referències[modifica]

  1. Evergates, 2007, p. 246.
  2. Setton, 1976, p. 24.
  3. 3,0 3,1 Fine, 1994, p. 69.
  4. 4,0 4,1 Longnon, 1969, p. 237.
  5. Fine, 1994, p. 69-70.
  6. Fine, 1994, p. 70.
  7. Setton, 1976, p. 33-34.
  8. Longnon, 1969, p. 239.
  9. Fine, 1994, p. 614.
  10. 10,0 10,1 Setton, 1976, p. 34.
  11. 11,0 11,1 Fine, 1994, p. 72.
  12. Longnon, 1969, p. 240.
  13. 13,0 13,1 Longnon, 1969, p. 241.
  14. Setton, 1976, p. 46.
  15. Setton, 1976, p. 47.
  16. Setton, 1976, p. 47-48.

Bibliografia[modifica]

  • Andrea, Alfred J. Contemporary Sources for the Fourth Crusade. Brill, 2000. ISBN 90-04-11740-7. 
  • Bouchard, Constance Brittain. Sword, Miter, and Cloister: Nobility and the Church in Burgundy, 980-1198. Cornell University Press, 1987. ISBN 0-8014-1974-3. 
  • Bon, Antoine. La Morée franque. Recherches historiques, topographiques et archéologiques sur la principauté d’Achaïe. De Boccard, 1969. 
  • Evergates, Theodore. The Aristocracy in the County of Champagne, 1100-1300. University of Pennsylvania Press, 2007. ISBN 978-0-8122-4019-1. 
  • Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquesteditorial= University of Michigan Press, 1994. ISBN 978-0-472-08260-5. 
  • Joinville, Jean de; Villehardouin, Geoffroi de; Shawnom3= Margaret R. B. Chronicles of the Crusades. Penguin Books, 1963. ISBN 0-14-044124-7. 
  • Longnon, Jean. «The Frankish States in Greece, 1204–1311». A: A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311. University of Wisconsin Press, 1969. ISBN 0-299-06670-3. 
  • Runciman, Steven. A History of the Crusades, Volume III: The Kingdom of Acre and the Later Crusades. Cambridge University Press, 1951. ISBN 0-521-06163-6. 
  • Setton, Kenneth M. The Papacy and the Levant (1204–1571), Volume I: The Thirteenth and Fourteenth Centuries. The American Philosophical Society, 1976. ISBN 0-87169-114-0.