Batalla de Pelagònia
| Guerra de l'Imperi de Nicea contra els croats | |||
|---|---|---|---|
 Batalla de Pelagònia | |||
| Tipus | batalla  | ||
| Data | setembre de 1259 | ||
| Coordenades | 40° 49′ N, 21° 34′ E / 40.82°N,21.57°E | ||
| Lloc | Pelagònia | ||
| Resultat | Victòria decisiva nicena | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
La batalla de Pelagònia (en grec: Μάχη της Πελαγονίας) es lliurà el setembre de 1259 entre l'Imperi de Nicea i el despotat de l'Epir, el regne de Sicília i el principat d'Acaia. Fou un esdeveniment decisiu en la història de la Mediterrània oriental, ja que va assegurar la reconquesta nicena de Constantinoble i el final de l'Imperi Llatí el 1261, i marcà el començament de la recuperació nicena de Grècia.
Antecedents
[modifica]El 1247, els nicens havien envoltat amb eficàcia Constantinoble, contra les fortes muralles de la ciutat que només els mantenien a ratlla. El poder creixent de Nicea al sud dels Balcans i la intenció de l'emperador de Nicea Miquel VIII Paleòleg, de recuperar Constantinoble, van conduir a la formació d'una coalició en 1258 entre Miquel II Comnè Ducas, Guillem II d'Acaia, i Manfred de Sicília
En veure's obligat a lliurar Dirràquion i Sèrvia als nicens el 1256, Miquel va decidir expansionar el seu territori per un altre costat. Quan estava avançant cap a Tessalònica, el rei Manfred I de Sicília va capturar Dirràquion i la rodalia. Miquel va pactar amb Manfred una aliança per capturar Tessalònica, oferint-li a canvi el matrimoni amb la seva filla i la cessió de Corfú com a dot. A més va pactar suport mutu amb el príncep Guillem II d'Acaia.[2] Les tropes dels tres exèrcits aliats van capturar les possessions nicenes a Macedònia.
La batalla
[modifica]Les rivalitats entre els epirotes i els seus aliats llatins van causar que els epirotes abandonessin els llatins la vigília de la batalla i que el fill bastard de Miquel II, Joan Ducas, va passar al bàndol nicè.[3] Els nicens van atacar els llatins i els van derrotar.
Conseqüències
[modifica]Molts nobles llatins, inclòs Guillem II d'Acaia, van ser fets captius marcant el principi de la fi del predomini llatí a Grècia.
Referències
[modifica]- ↑ W. Treadgold, A History of the Byzantine State and Society, p. 819
- ↑ Geanakoplos «Greco-Latin Relations on the Eve of the Byzantine Restoration: The Battle of Pelagonia-1259» (en anglès). Dumbarton Oaks Papers, 7, 1953, pàg. 104-105.
- ↑ Fine, 1994, p. 162 i 163.
Bibliografia
[modifica]- Fine, J. V. A. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest (en anglès). University of Michigan Press, 1994. ISBN 0-472-08260-4.
- Treadgold, Warren. A history of the Byzantine state and society (en anglès). Stanford: Stanford University Press, 1997. ISBN 0804726302.