Valacs
 Pastor valac del Banat (1837) | |
| Tipus | terme  |
|---|---|
Els valacs[1] (en serbocroat i búlgar власи, vlasi; en grec: βλάχοι; en albanès: vllehët; en turc: ulahlar; en hongarès: vlachok i olasz; en ucraïnès: волохи) són els parlants de llengües balcoromàniques: principalment romanesos, però també aromanesos, meglenoromanesos, istroromanesos i, de vegades, dàlmates i istriots.
El nom és un exònim usat de l'edat mitjana ençà per anomenar aquests grups. En general, és un terme originat i emprat principalment per pobles eslaus, i, per la tendència al pastoralisme dels valacs, de vegades s'ha emprat com a sinònim per la categoria social dels pastors.[2] En aquest sentit, sovint ha esdevengut un genèric vàlid per referir-se també a grups ètnics de pastors de llengua no romànica, i també de manera derogatòria.[3]
D'entre els valacs, els romanesos són els únics que tenen un estat nació propi; la resta conformen minories ètniques dins d'altres estats balcànics, i les seves llengües estan amenaçades.
Història[modifica]
El terme valac prové del germànic antic *walhaz, un adjectiu referit als estrangers i, particularment, als estrangers de parla romana o celtes romanitzats (en comparació amb els germànics, en general els celtes eren un poble més romanitzat). Al seu torn, *walhaz ve del nom de la tribu celta dels volques (llatí: Volcae), que feien frontera amb els romans i els pobles germànics.[4] El terme es generalitzà i esdevengué habitual per referir-se a poblacions de parla romana en els diversos parlars germànics.[a] Més tard, durant el període de les migracions (segles v - vii) els eslaus manllevaren aquest terme (potser del gòtic), que empraren per referir-se igualment als romans o pobles llatins.[5] Així, de la mateixa manera que en les llengües eslaves balcàniques s'emprà per fer referència als romans dels Balcans, l'equivalent en polonès (włoch) significa italià.[b]
Amb la caiguda del món antic i l'arribada dels pobles eslaus, els habitants de la regió dels Balcans al nord de la línia Jireček, de parla romanç, es veieren obligats a desplaçar-se; uns fugiren al nord-est (avantpassats dels futurs romanesos), altres a l'oest (que esdevindrien els dàlmates) i altres es dedicaren a la ramaderia muntanyenca (els futurs aromanesos). Aquest conjunt de pobles conformà allò que els eslaus anomenaren valacs (posteriorment manllevat també en grec, albanès i turc). Cal fer notar, però, que valac és un exònim, i que, ells mateixos, tots s'anomenen amb un derivat del llatí Romanus, 'romà'[c] (d'aquí el nom dels romanesos, que és un endònim manllevat del romanès).[6]
Entre les primeres documentacions escrites del mot valac destaquen les fonts àrabs (Ibn an-Nadim, al Kitab al-Fihrist,[7] i Al-Muqaddassí,[8] segle x) i les gregues (Joan Escilitzes i Jordi Cedrè, segle xi).[9] En eslau, la primera menció és de la Crònica de Nèstor (segle xii), i la primera font hongaresa és la Gesta Hungarorum, escrita en llatí (ca. 1200). Nombrosos territoris porten o han portat el nom de Valàquia, en referència als seus habitants; el més conegut de tots és la Valàquia romanesa, una de les tres regions del país juntament amb Moldàvia i Transilvània.[10]
D'entre tots els valacs, els més nombrosos foren els del nord del Danubi, que eren majoria al seu territori, desenvoluparen una consciència com a poble i un relat nacional propi, i el segle xix erigiren l'estat romanès.[11] La resta, en canvi, romangueren en minoria entre altres pobles, i avui en dia malden per no ser totalment assimilats als pobles veïns i per no perdre la llengua.
Branques[modifica]
Actualment, el terme valac està més o menys en desús en els àmbits acadèmics no historiogràfics, i se sol distingir en diversos grups anomenats segons els seus propis endònims (cal recordar que el terme valac és un exònim, és a dir, que no el fan servir per referir-se a ells mateixos).
- Istroromanesos, de la regió d'Ístria, on arribaren dins el segon mil·lenni provinents de la regió del Danubi; dits també txitxes (croat: ćići, italià: cicci, alemany: Tschitschen) i en istroromanès rumâri ('romans')
- Aromanesos (en aromanès, armãnji o rãmãnji) habiten arreu de la regió al sud del Danubi. Són el segon poble valac més extens:
- Morlacs, aromanesos de Croàcia, per bé que amb el temps el terme s'ha anat referint genèricament a gent de vida pastoral
- Tsintsars, o aromanesos de Sèrbia, dits també valacs del Timok
- Txobans, o aromanesos d'Albània
- Albanitovalacs o frasariotes, es tracta d'aromanesos de Grècia que procedeixen de la regió de l'Epir i d'Albània
- Cutzovalacs, o aromanesos de Grècia
- Aromanesos de Bulgària
- Aromanesos de Macedònia
- Macedoromans, o aromanesos de Romania, principalment immigrants dels grups anteriors
- Meglenoromanesos, de la regió de la Moglena, a Grècia
- Dacoromanesos, o simplement romanesos, ciutadans de l'estat romanès
Addicionalment, els dàlmates i els istriots han estat ocasionalment considerat valacs.
Notes i referències[modifica]
Notes[modifica]
- ↑ Les manifestacions d'aquest terme són molt nombroses en les llengües germàniques. Així, en nòrdic antic Vallanden fa referència a l'Europa celta i romana, i valskr significa 'franc', 'francès'; a Suïssa i el Tirol del Sud, welsch fa referència als parlants de llengües romàniques; el nom dels valons és un exònim germànic de la mateixa arrel (en neerlandès, waals); en anglès, welsh fa referència als gal·lesos. També és present en topònims fronterers del món germànic, com Waalwijk i Walchensee.
- ↑ En hongarès, el manlleu olasz significa 'italià', i oláh, 'valac' o 'romanès'.
- ↑ Curiosament, fins al segle xviii els grecs també s'anomenaven a ells mateixos romans (grec: Ῥωμαῶιοι), en tant que hereus de l'imperi Romà d'Orient.
Referències[modifica]
- ↑ «Valac -a». Termcat. [Consulta: 10 gener 2023].
- ↑ Sugar, Peter F. Southeastern Europe under Ottoman Rule, 1354–1804. University of Washington Press, 1996, p. 39. ISBN 0-295-96033-7.
- ↑ Tanner, Arno. . East-West Books, 2004, p. 203. ISBN 978-952-91-6808-8.
- ↑ Schrijver, Peter. Language Contact And The Origins Of The Germanic Languages, p. 20.
- ↑ Skok, Petar. «Vläh». A: Etimologijski rječnik hrvatskoga ili srpskoga jezika. Zagreb: JAZU, 1971–1974, p. 606.
- ↑ Darby, H. C.. «The face of Europe on the eve of the great discoveries». A: The New Cambridge Modern History. Vol. 1, 1957, p. 34.
- ↑ Spinei, Victor. The Romanians and the Turkic Nomads North of the Danube Delta from the Tenth to the Mid-Thirteenth Century. Brill, 2009, p. 83.
- ↑ Decei, A; Ciocîltan, V «La mention des Roumains (Walah) chez Al-Maqdisi». Romano-arabica [Bucharest], I, 1974, pàg. 49–54.
- ↑ FHDR = Fontes Historiae Daco-Romaniae — Izvoarele istoriei României, vol. III, p. 141.
- ↑ «Valàquia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Romania». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.