Hixam ibn Abd-al-Màlik
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 691  Damasc | ||
| Mort | 6 febrer 743 (51/52 anys) Rusafa al-Sham (Califat Omeia) | ||
| Causa de mort | diftèria | ||
| 10è Califa omeia | |||
| 26 gener 724 – 6 febrer 743 ← Yazid II – al-Walid II → | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Sunnisme | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític, governador, califa | ||
| Família | |||
| Família | Omeies | ||
| Cònjuge | Umm Hakim bint Yahya | ||
| Fills | Muàwiya ibn Hixam, Maslama ibn Hisham, Sa'id ibn Hisham, Yazid al-Afqam, Sulayman ibn Hixam | ||
| Pare | Abd-al-Màlik ibn Marwan | ||
| Germans | al-Walid I Sulayman ibn Abd-al-Màlik Yazid II Màslama ibn Abd-al-Màlik ibn Marwan Muhàmmad ibn Abd-al-Màlik Marwan ibn Abd al-Malik Sa'id ibn Abd al-Malik Fatima bint Abd al-Malik | ||
| Parents | Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil, net | ||
Hixam ibn Abd-al-Màlik (àrab: هشام بن عبد الملك) (Damasc, 691 - Rusafa al-Sham, 6 de febrer de 743) o, tot simplement, Hixam, fou califa omeia marwànida de Damasc (724-743). Era fill d'Abd-al-Màlik ibn Marwan i d'Aixa bint Hixam, filla d'Hixam ibn Isma'il dels Banu Makhzum, una família prominent dels Quraysh, i governador durant molt de temps d'Abd al-Malik de les ciutats santes islàmiques de la Meca i Medina.[1][a] Segons la història d'al-Tabari (m. 923), Hixam va rebre la kunya (patronímic) d'Abu al-Walid. Fou el quart germà en l'orde successori després d'Al-Walid I, Sulayman i Yazid. Quan va pujar al tron Yazid II (720) fou designat hereu i va succeir al seu germà el gener del 724.
Hi ha poca informació sobre els primers anys de vida de Hixam. Era massa jove per tenir cap paper polític o militar durant el regnat del seu pare. Suposadament va dirigir el pelegrinatge del Hajj a la Meca una vegada durant el regnat del seu germà al-Walid I (r. 705–715) i mentre era allà, va conèixer un descendent respectat del califa Alí (r. 656–661), Zayn al-Abidin.[2] Al-Tabari atribueix a Hixam el mèrit d'haver dirigit una expedició contra els romans d'Orient a través de la frontera del califat el 706 i haver capturat diverses de les seves posicions fortificades.
Hixam va començar a demostrar aspiracions pel califat a la mort del seu germà, el califa Sulayman ( r. 715–717 ) el 717. Al seu llit de mort, Sulayman havia nomenat com a successor el seu cosí germà patern, Umar II, però va mantenir l'ordre en secret, confiant la revelació al seu assessor principal Raja ibn Haywa. Quan Raja va informar la família omeia de la decisió, Hixam va protestar que el càrrec califal era reservat als descendents directes d'Abd al-Malik i només va cedir davant la seva oposició quan es va veure amenaçat per la força.[3] No va tenir cap paper polític ni militar sota Umar (r. 717–720) però s'esmenta en una biografia d'Úmar del segle X com a autor d'una carta al califa queixant-se del tracte que ell i els seus germans van rebre sota el govern del califa. Hixam tampoc va ocupar cap càrrec sota el seu germà, el califa Yazid II (r. 720–724).
Va nomenar governador de l'Iraq a Khàlid ibn Abd-Al·lah al-Qasrí, de fidelitat garantida, que va governar 15 anys i va fer una bona tasca a la província amb grans millores agrícoles i noves zones de regadiu. Al Khurasan, aturada ja l'expansió, calia fer front a la contraofensiva turca i per això es van produir canvis freqüents de governador de la província:
- Àssad ibn Abd-Al·lah 723-727 (germà de Khàlid al-Qasrí governador de l'Iraq)
- Khàlid ibn Abd-Al·lah 727-730 (Aixras ibn Abd-Al·lah as-Sulamí?)
- Al-Junayd ibn Abd-ar-Rahman al-Murrí 730-734
- Asim ibn Abd-Al·lah al-Hilali 734-735
- Àssad ibn Abd-Al·lah 735-738 (segona vegada)
- Nasr ibn Sayyar 738-748
Tots van haver de fer front a l'amenaça dels türgesh (Turcs Occidentals) dirigits pel cap Bagha Tarkhan (anomenat Kursūl a les fonts àrabs) i després pel kakhan Su-lu (que podria ser Mogilian Bilghe Khan, 716-734 o Iolligtegin Izhan Khan 734-739). Els turcs van obtenir diverses victòries especialment el 730 i 732 però els àrabs van aconseguir una victòria decisiva a Kharistan prop de Shuburkan (a l'oest de Balkh) el 737. A l'any següent Nasr ibn Sayyar va portar al seu exèrcit fins al Yaxartes mentre que amb certes mesures fiscals va millorar la situació econòmica i política de la província.
Khàlid al-Qasrí fou finalment deposat com a governador de l'Iraq el 738 i substituït pel seu rival Yússuf ibn Úmar ath-Thaqafí. El 740 Yússuf va haver de reprimir la revolta alida de Zayd ibn Alí, que fou mort a Kufa en un petit combat. Fou la més rellevant de les petites revoltes alides o dels kharigites que es van produir en temps d'Hixam.
Abu-Uqba al-Jarrah ibn Abd-Al·lah al-Hakamí fou nomenat governador d'Armènia i Azerbaidjan (729). Els khàzars van envair aquestos territoris i el 730 el governador es va enfrontar amb els invasors a Ardabil durant uns quants dies de novembre i desembre del 730, perdent la batalla de Marj Ardabil en la que va morir. Els khàzars van ocupar Azerbaidjan temporalment i la seva cavalleria va arribar fins a Mossul. L'arribada de reforços dirigits per Said al-Haraixí i després per Màslama ibn Abd-al-Màlik i Marwan ibn Muhàmmad, nomenat altre cop pel govern (fou l'antecessor de Abu Ukba) va aconseguir rebutjar els khàzars. Van seguir les campanyes del Caucas quan Màslama va envair Khazària i va arribar fins a les boques del Volga, i després es va retirar fins a la fortalesa de Derbent on va arribar amb les forces justes (731). Fou Màslama qui va fundar la ciutat de Derbent al costat de la fortalesa.
La frontera amb els romans d'Orient va romandre zona de guerra i es van intensificar les operacions dirigides per alguns dels generals més capaços del califat, inclosos prínceps de la dinastia omeia com Màslama ibn Abd-al-Màlik i Al-Abbàs ibn al-Walid o els propis fills de Hixam Muàwiya, Màslama i Sulayman.[4] Aquesta era encara una època en què l'Imperi Romà d'Orient lluitava per la supervivència, i les províncies frontereres, devastades per la guerra, eren terra de ciutats en ruïnes i pobles deserts amb una població dispersa. Les expedicions dels guerrers de l'islam, els ghazis, van produir efectes menors i alguna derrota sonada com la batalla d'Akroïnos el 740 amb la mort de l'històric ghazi Sayyid al-Battal.
Al Magreb van governar Bixr ibn Safwan al-Kalbí (720-728) i Ubayda ibn Abd-ar-Rahman al-Salamí (728-734); llavors sota Ubayd-Al·lah ibn al-Habhab al-Salulí (734-741) el règim d'explotació fiscal va esdevenir insuportable i el 740/741 va esclatar una gran revolta dels amazics kharigites; els rebels van causar una greu derrota a l'exèrcit àrab prop de Tànger. Quan Hixam se'n va assabentar va enviar un nou governador, Kulthum ibn Iyad al-Quxayrí (741-742), amb un exèrcit, però aquest exèrcit fou aniquilat pels amazics a la riba del Sebu. El nebot de Kulthum, Baldj ben Bishr, amb les restes de l'exèrcit, va poder arribar a Ceuta,[b] però Kulthum va morir a la lluita. Hàndhala ibn Safwan, governador d'Egipte, fou enviat a Ifríqiya per ordre del califa Hixam (gener del 742) deixant el govern d'Egipte a Hafs ibn al-Walid ibn Yússuf al-Hadhramí. Va arribar a temps de rebutjar els rebels que amenaçaven Kairuan; després d'estar un temps dins la ciutat va fer una sortida i va derrotar decisivament el grup d'atacants dirigits per Abd-al-Wàhid ibn Yazid al-Hawwarí a la vila d'al-Asnam (potser Djalula) i al grup de Ukkaixa ibn Ayyub al-Fazarí a al-Karn. Ukkaixa fou capturat i executat (abril o maig del 742). Tot i aquesta victòria el domini omeia ja no es va tornar a estendre cap al Marroc i Algèria occidental.
Els valís de l'Àndalus depenien dels emirs o governadors d'Ifríqiya però ara el poder el van disputar els amazics, iemenites i sirians (que havien arribat el 741 dirigits per Baldj ibn Bishr). Entre el 741 i el 756 (quan es va establir l'emirat independent) el poder omeia a la província fou força nominal.
Va construir diversos palaus entre els quals:
- Kasr al-Hayr al-Sharki, a l'est de Palmira, i Kasr al-Hayr al-Gharbi a l'oest.
- Kasr al-Milh.
- Khírbat al-Màfjar.
- Kasr at-Tuba.
Va voler fer reconèixer com a hereu a un dels seus fills, primer el gran Muàwiya i quan va morir, al petit Maslama, però va haver d'acceptar la successió pel seu nebot al-Walid ibn Yazid, designat ja com a hereu per Yazid II, i que era molt oposat en gustos i caràcter a Hixam. Va morir d'una angina de pit al seu palau de Rusafa el 6 de febrer del 743.
Notes
[modifica]- ↑ Una anècdota citada en diverses fonts islàmiques antigues afirma que Abd al-Malik havia volgut anomenar Hixam "al-Mansur" ("el Vencedor") perquè va sentir la notícia del seu naixement poc després de la seva victòria sobre el governant de l'Iraq, Mus'ab ibn al-Zubayr. A'isha, de qui el califa s'havia divorciat en aquell moment, va anomenar al seu fill Hixam en honor del seu pare.[2]
- ↑ després van passar a l'Àndalus on van formar una sèrie de djunds sirians que en certa manera van agafar el control de part de la província
Referències
[modifica]- ↑ Gabrieli, 1971, p. 493.
- ↑ 2,0 2,1 Khleifat, 1973, p. 51.
- ↑ Khleifat, 1973, p. 52–53.
- ↑ Blankinship, 1994, p. 119-121, 162-163.
Bibliografia
[modifica]- Blankinship, Khalid Yahya. The End of the Jihâd State: The Reign of Hishām ibn ʻAbd al-Malik and the Collapse of the Umayyads (en anglès). Albany: State University of New York Press, 1994. ISBN 978-0791418277.
- Encyclopaedia of Islam. Second Edition, Brill Publishers, Leiden, s.v. «His̲h̲ām».
