XXXV Congrés Eucarístic Internacional

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Església de Sant Pius X, al barri del Congrés, obra de Josep Soteras.

El XXXV Congrés Eucarístic Internacional va tenir lloc a Barcelona el 1952, durant el pontificat de Pius XII. Va succeir el congrés celebrat el 1938 a Budapest (Hongria), després de l'aturada provocada per la Segona Guerra Mundial, i va ser el segon celebrat a Espanya després del XXII Congrés Eucarístic Internacional de Madrid de 1911. Un Congrés Eucarístic Internacional és una assemblea de l'Església Catòlica que, convocada pel papa, es reuneix durant uns dies en una ciutat determinada per la Santa Seu, per donar culte a l'Eucaristia i orientar la missió de l'Església Catòlica al món. Reuneix a bisbes, sacerdots, religiosos i fidels laics presidits pel mateix papa o per un delegat nomenat ad hoc.

Història[modifica | modifica el codi]

El Congrés es va celebrar entre el 27 de maig i l'1 de juny de 1952 sota el lema L'Eucaristia i la Pau. Va ser promogut pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, i va ser un dels esdeveniments més rellevants de la història de la diòcesi de Barcelona. Van participar 77 països i 300 000 congressistes, entre ells 12 cardenals, 302 arquebisbes, bisbes i abats i 15 000 sacerdots, religiosos i seminaristes. Entre altres actes, va haver-hi una ordenació de 820 preveres a l'estadi de Montjuïc, la més multitudinària de la història.[1]

Al programa del Congrés es van impartir diversos seminaris i conferències en la Universitat de Barcelona, dedicats a temes com la litúrgia, la teologia dogmàtica, les sagrades escriptures, la moral, el dret, la sociologia pastoral, la pedagogia, la història, l'arqueologia i la teologia oriental. Hi van participar experts internacionals com Pius Parsch, Llorenç Riber, Réginald Garrigou-Lagrange, Agustín Bea i Paul Claudel. També es van celebrar nou exposicions, com la d'art eucarístic antic al Museu d'Història de Barcelona, així com una Fira Nacional del Llibre Espanyol, i es van representar autos sacramentals del Segle d'Or espanyol.[1]

La clausura del Congrés va tenir lloc en la confluència de les avingudes Diagonal i Pedralbes, a la plaça que seria batejada amb el nom de Pius XII. Per a l'ocasió es va instal·lar un altar provisional enmig de la plaça, obra de Josep Soteras. Va ser celebrada pel cardenal Federico Tedeschini, amb l'assistència del dictador Francisco Franco, i van participar 1 500 000 persones. El papa Pius XII va enviar un missatge radiofònic per a l'ocasió.[1]

Actes del Congrés[modifica | modifica el codi]

  • 27 de maig: rebuda del cardenal Tedeschini i inauguració del Congrés a la Catedral de Barcelona.
  • 28 de maig: L'Eucaristia i la Pau familiar, reunió de 200 000 congressistes a la plaça de Pius XII.
  • 29 de maig: L'Eucaristia i la pau individual i social, reunió d'obrers i camperols a la Basílica de Santa Maria del Mar.
  • 30 de maig: L'Eucaristia i la pau internacional, administració de l'Eucaristia a malalts en hospitals; reunió del Ministre de Relacions Exteriors d'Espanya i el Llegat Papal.
  • 31 de maig: L'Eucaristia i la pau eclesiàstica, sessió acadèmica al Palau Nacional; jornada poètica sobre l'Eucaristia al Palau de la Música Catalana.

1 de juny: cerimònia de clausura a la plaça de Pius XII.[2]

Urbanisme[modifica | modifica el codi]

El Congrés va permetre la urbanització d'un nou barri conegut com a Congrés, al districte de Sant Andreu, projectat per Josep Soteras, Carles Marquès i Antoni Pineda. El conjunt incloïa un complex de 3 000 habitatges, 300 locals comercials, una església (parròquia de Sant Pius X) i diversos serveis i equipaments escolars, esportius i culturals.[3] La iniciativa va ser del bisbe Modrego, qui va voler promoure la construcció d'una sèrie d'habitatges socials que pal·liés la massiva arribada d'ones migratòries que s'estava produint aquests anys. El conjunt té 16,5 hectàrees, amb alternança d'illes obertes i tancades, i va suposar una de les majors promocions urbanístiques de la Barcelona de temps de la dictadura.[4]

A la resta de la ciutat comtal també es van realitzar diverses reformes, com l'obertura de les avingudes Príncep d'Astúries i Infanta Carlota —actualment de Josep Tarradellas—.[1] Es va col·locar una font monumental a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el passeig de Gràcia, obra també de Josep Soteras.[5] Es va enjardinar la plaça de Calvo Sotelo —actualment de Francesc Macià—, amb un projecte de Nicolau Maria Rubió i Tudurí.[6] També es va instal·lar a la Diagonal el Monument als Caiguts, obra dels arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca i de l'escultor Josep Clarà.[7]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 (DDAA 2005, p. 66-67.)
  2. «Barcelona, 1952». [Consulta: 15 maig 2015].
  3. Gausa; Cervelló; Pla, 2002, p. K2.
  4. Lacuesta; González, 1999, p. 52.
  5. Lecea et al., 2009, p. 247.
  6. Lecea et al., 2009, p. 247-248.
  7. Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Xavier Barral i Altet. «Als Caiguts». [Consulta: 15 març 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • DDAA. Enciclopèdia de Barcelona II. Ciutat Vella / Govern Militar. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005. ISBN 84-412-1396-8. 
  • Barral i Altet, Xavier; Beseran, Pere; Canalda, Sílvia; Guardià, Marta; Jornet, Núria. Guia del Patrimoni Monumental i Artístic de Catalunya, vol. 1. Barcelona: Pòrtic, 2000. ISBN 84-7306-947-1. 
  • Gausa, Manuel; Cervelló, Marta; Pla, Maurici. Barcelona: guia d'arquitectura moderna 1860-2002. Barcelona: ACTAR, 2002. ISBN 84-89698-47-3. 
  • Lacuesta, Raquel; González, Antoni. Barcelona, guia d'arquitectura 1929-2000. Barcelona: Gustavo Gili, 1999. ISBN 84-252-1801-2. 
  • Lecea, Ignasi de; Fabre, Jaume; Grandas, Carme; Huertas, Josep M.; Remesar, Antoni Art públic de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Àmbit Serveis Editorials, 2009. ISBN 978-84-96645-08-0.