Sixte de Borbó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaSixte de Borbó
Don Sixto.jpg
Naixement 22 de juliol de 1940 (1940-07-22) (76 anys)
Pau
Partit polític Front Nacional
Modifica dades a Wikidata

Sixte Enric de Borbó Parma i Borbó-Busset (Pau, Gascunya, el 22 de juliol de 1940) és un polític francès, líder a Espanya de la ultradretana Comunió Tradicionalista, la qual rebutja obertament el Concili Vaticà II des dels plantejaments cismàtics de Marcel Lefebvre. D'acord amb els seus partidaris, Sixto Enrique és «Duc d'Aranjuez, Infant d'Espanya, Príncep de Parma i de Plasència, Regent de la Comunió Tradicionalista i Banderer de la Tradició».

Biografia[modifica | modifica el codi]

És el fill segon de Francesc Xavier de Borbó i Parma (pretendent al tron d'una de les branques del carlisme, llavors com a regente, i més tard com rei) i de Magdalena de Borbó-Busset. Va estudiar en diversos col·legis religiosos, completant la seva formació posteriorment amb estudis de Dret, llengües clàssiques i modernes i finances. Sota el nom fals d'Enrique Aranjuez, el 1965 es va allistar en el terç Gran Capità, 1º de la Legió. El 2 de maig d'aquell any va jurar bandera, però en descobrir-se la seva identitat va ser expulsat de la Legió i d'Espanya.

Després de la cessió de la direcció dinàstica del partit en 1972 del seu pare al seu germà Carles Hug, les seves divergències es van accentuar, sobretot a causa de l'evolució ideològica del Partit Carlí liderat pel seu germà cap al socialisme autogestionari. Finalment, els sectors tradicionalistes del carlisme propers a Sixte es van separar. La ruptura es va fer pública mitjançant una carta dirigida per Sixte al seu germà, el 22 de setembre de 1975, en què l'acusava de trair els ideals carlins.

En la primavera de 1976, en el romiatge de Montejurra, un heterogeni grup «sixtí», compost per membres d'una nova Comunió Tradicionalista, la Germanor d'Excombatents, Unió Nacional Espanyola i Fuerza Nueva, acompanyats de pistolers ultradretans espanyols, argentins, italians i francesos, va agredir als militants del Partit Carlí, resultant morts dos partidaris de Carles Hug. L'any següent dels incidents es va ratificar el suport majoritari del Partit Carlí a Carles Hug.[1]

Castell de Lignières, lloc de residència actual.

Els sixtins no van aconseguir unificar sota el lideratge de Sixte a la Comunió Tradicionalista tots els grups carlins tradicionalistes anteriorment separats de Don Xavier, com era el cas d'Unió Carlista o de la Comunió Catòlico Monàrquica, que es va fundar l'any 1977.[2] Posteriorment hi va haver tensions internes i el 1980 Raimundo de Miguel manifestaria que Sixte Enric «no és rei, ni regent, ni hereu».[3] Finalment al maig de 1981, a El Escorial, va ser celebrada una assemblea de 63 tradicionalistes descontents amb Sixte Enric «per tractar sobre la acefàlia de la Comunió Tradicionalista del moment i la manca d'autoritat legítima».[4] La pèrdua d'importància de les preferències dinàstiques per als partidaris de Sixte Enric afavoriria posteriorment la confluència en 1986 dels diferents grups tradicionalistes en la Comunió Tradicionalista Carlista.[5][6]

Pel gener de 2001, Sixte va sofrir un greu accident d'automòbil a l'Argentina. Aquest mateix any va llançar una proclama per a la reagrupació dels seus simpatitzants, a conseqüència de la qual es va afirmar que es reactivava la Comunió Tradicionalista, al marge de la Comunió Tradicionalista Carlista, i es va reorganitzar una Secretaria Política, dirigida per Rafael Gambra i, després de la seva mort, per Miguel Ayuso. Des de llavors, Sixte no ha aparegut massa en la vida pública. En una carta l'any 2002 va mostrar el seu suport al líder ultradretà francès Jean-Marie Le Pen. En una altra, es va oposar, infructuosament, al desig de Carles Hug de cedir els fons de l'arxiu carlí de la família Borbó Parma a l'Arxiu Històric Nacional. També va participar en un acte a Madrid contra la Constitució Europea, i el 2006 va dirigir una carta a Benet XVI amb motiu de la seva visita a Espanya.

Actualment resideix al Castell de Lignières (França), encara que es desplaça freqüentment a diversos països de parla hispana.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Miralles Climent, Josep. «El primer crimen de Estado de la monarquía franquista: En el 40 aniversario de los asesinatos de Montejurra».
  2. «Nace la opción centro del carlismo». Diario 16, 27-04-1977.
  3. de Miguel, Raimundo «La deserción de la dinastía». Boletín Aparisi y Guijarro, Novembre 1980.
  4. Garralda Arizcun, José Fermín. «Eloy Landaluce Montalbán: Escritor, carlista leal y Caballero. Un español inolvidable».
  5. Orts Timoner, José Miguel. «CTC: 30 años de camino (I)». La última hora de Ahora.
  6. Orts Timoner, José Miguel. «Los carlistas y el Rey: 30 aniversario de la muerte del rey don Javier», 07-05-2007.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sixte de Borbó Modifica l'enllaç a Wikidata