Marcel Lefebvre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Marcel-François Lefebvre
C.S.Sp.
Marcel Lefebvre 1981b.jpg
Marcel Lefebvre al 1981
Nom original Marcel-François Marie Joseph Lefebvre
Arquebisbe de Tulle
23 de gener de 1962[1] – 7 d'agost de 1962[1]
Dades biogràfiques
Naixement 29 de novembre de 1905
Tourcoing, França
Mort 25 de març de 1991(1991-03-25) (als 85 anys)
Martigny (Suïssa)
Sepultura Seminari Internacional de Sant Pius X, Écône, Suïssa
Nacionalitat França França
Religió Catolicisme
Alma mater Pontifici Seminari Francès
Es coneix per Fundador i General Superior de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X (1970–1982)
Ocupació teòleg i sacerdot catòlic
Pares René Lefebvre, Gabrielle Watine
Ordenació sacerdotal 21 de setembre de 1929
per Achille Liènart
Consagració episcopal 18 de setembre de 1947
per Achille Liènart

Escut d'armes de Marcel-François Lefebvre
'Credidimus caritati[2]
Modifica dades a Wikidata

Marcel-François Lefebvre C.S.Sp. (Tourcoing, 29 de novembre de 1905- Martigny, 25 de març de 1991) fou un arquebisbe catòlic francès. Després d'una dilatada carrera com a missioner espirità a l'Àfrica de parla francesa i com a Superior General de la Congregació de l'Esperit Sant, va prendre el lideratge, dins de l'Església catòlica del moviment tradicionalista davant de certs canvis que s'estaven produint a l'Església associats amb el Concili Vaticà II, que al seu parer trencaven amb la tradició i impulsaven el modernisme dins de la doctrina com l'havien condemnat Pius X[3] i Pius XII.[4]

El 1970, Lefebvre fundà la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X (SSPX). El 1988, contra la prohibició expressa del Papa Joan Pau II, consagrà quatre bisbes perquè continuessin la seva tasca a la SSPX. La Santa Seu declarà immediatament que tant ell com els altres bisbes que havien participat en la cerimònia estaven automàticament excomunicats d'acord al dret canònic catòlic.[Notes 1] El 2009, 18 anys després de la mort de Lefebvre, el Papa Benet XVI aixecà l'excomunió dels quatre bisbes supervivents després que ho demanessin, però no pas la de Lefebvre, l'excomunió del qual segueix vigent.[5]

Biografia[modifica | modifica el codi]

La família de René Lefebvre

Marcel Lefebvre va néixer a Tourcoing, Nord.,[6][7] fill de René Lefebvre,[8] propietari d'una fàbrica tèxtil i Gabrielle, nascuda Watine, qui va morir el 1938.[7] Va ser el segon noi i el tercer fill de 8 germans.[9] El pare de Marcel va morir als 62 anys d'edat, el 1944, al camp de concentració alemany de Sonnenburg, on va ser empresonat per la Gestapo per treballar per la Resistència francesa i la intel·ligència britànica.

Els seus pares eren devots catòlics que portaven diàriament els seus fills a missa.[9] El seu pare era un monàrquic [7][Notes 2] que va fer d'espia pels britànics quan Tourcoing va ser ocupat pels alemanys durant la I Guerra Mundial.[10]

El 1923 Lefebvre inicià els estudis pel sacerdoci; a insistència del seu pare va anar al Seminari francès de Roma.[Notes 3] Més tard senyalaria els seus punts de vista conservadors al rector, un sacerdot bretó anomenat Pare Henri Le Floch.[11] Els seus estudis van ser interromputs en 1926 i 1927 quan va fer el servei militar.[12] El 25 de maig 1929 va ser ordenat diaca pel cardenal Basilio Pompilj a la basílica de Sant Joan del Laterà de Roma.[13] El 21 de setembre 1929 va ser ordenat sacerdot pel bisbe (aviat sent cardenal) Achille Liénart a Lille,[14] diòcesi en la qual va ser incardinat.[15] Després de l'ordenació, va continuar els seus estudis a Roma, completant un doctorat en teologia al juliol de 1930.[16]

A l'agost de 1930 el cardenal Liénart assignà Lefebvre a ser assistent de vicari en una parròquia a Lomme, als afores de Lille.[17] Fins i tot abans d'això, Lefebvre ja havia demanat que l'enviessin a fer de missioner com a membre dels Pares de l'Esperit Sant. Però el cardenal va insistir que havia de considerar-ho durant un any mentre es dedicava a treballs de parròquia a la diòcesi de Lille.[18] Al juliol de 1931 Liénart alliberà Lefebvre de la diòcesi. Al setembre Lefebvre va entrar al noviciat dels Pares de l'Esperit Sant a Orly.[9] Un any més tard, el 8 de setembre de 1932, va prendre els vots simples per un període de tres anys.[19]

El primer destí de Lefebvre com a Pare de l'Esperit Sant va ser com a professor en el Seminari de Sant Joan a Libreville, Gabon.[Notes 4] En 1934 va ser nomenat rector del seminari.[Notes 5] El 28 setembre 1935 va fer els seus vots perpetus. Va exercir com a superior d'una sèrie de missions dels Pares de l'Esperit Sant en Gabon.[Notes 6] A l'octubre de 1945 Lefebvre va rebre l'ordre del superior general que tornés a França i assumís noves funcions com a rector del seminari dels Pares de l'Esperit Sant a Mortain.[17]

Bisbe a Àfrica[modifica | modifica el codi]

El retorn de Lefebvre a França no duraria molt de temps. El 12 de juny de 1947, el Papa Pius XII el va nomenar Vicari Apostòlic de Dakar a Senegal;[1] va rebre la seu episcopal titular d'Anthedon[1] (El Blakiyeh prop de Gaza, a Palestina). El 18 de setembre de 1947, va ser consagrat bisbe a la seva església parroquial familiar de Tourcoing per Achille Liénart (qui prèviament havia l'ordenat com a sacerdot); actuant com a co-consagrantes van estar el bisbe Jean-Baptiste Fauret, CSSp. i el bisbe Alfred-Jean-Félix Ancel .[20][Notes 7]

En la seva nova posició Lefebvre va ser el responsable d'una àrea amb una població de tres milions i mig de persones, de les quals només 50.000 eren catòlics.[21]

El 22 de setembre de 1948, Lefebvre, a més de seguir com a Vicari Apostòlic de Dakar,[1] va rebre responsabilitats addicionals: el papa Pius XII el va nomenar delegat apostòlic de l'Àfrica francesa.[1] Des d'aquest càrrec era el representant papal a les autoritats de l'Església[Notes 8] en 46 diòcesis[22] «al territori continental i insular d'Àfrica subjecte a nom del Govern francès, amb l'addició de la diòcesi de Reunió, la totalitat de l'illa de Madagascar i altres illes veïnes sota el govern francès, però amb exclusió de les diòcesis del nord d'Àfrica, a saber, les de Cartago, Constantí, Alger i Orà.»[23] Amb aquesta nova responsabilitat va ser nomenat arquebisbe de la seu titular d'Arcadiópolis a Europa.[1]

Com a Delegat Apostòlic, el deure principal de Lefebvre va ser la construcció de l'estructura eclesiàstica a l'Àfrica francesa.[24] El Papa Pius XII va voler avançar ràpidament cap a una jerarquia adequada (amb bisbes en comptes de vicariats i prefectures apostòliques). Lefebvre va ser el responsable de la selecció d'aquests nous bisbes,[22] l'augment del nombre de sacerdots i religioses,[25] així com el nombre d'esglésies en les diverses diòcesis.[6]

El 14 de setembre de 1955, el Vicariat Apostòlic de Dakar es va convertir en una diòcesis, i per tant Lefebvre es va convertir en el primer Arquebisbe Metropolità de Dakar.[1][24] Monsenyor Lefebvre va ser el primer i principal assessor de Pius XII durant la redacció de l'encíclica Fidei Donum (1957), que va donar instruccions a clergues i laics a les missions al Tercer món països i va demanar més missioners.[26]

El 1958 el papa Pius XII va morir i va ser succeït pel Papa Joan XXIII,[27] qui, el 1959, després de donar a Lefebvre l'elecció entre quedar-se ja fos com a delegat apostòlic o com a Arquebisbe de Dakar,[25] va nomenar a un altre per al càrrec de Delegat Apostòlic per a l'Àfrica francesa. Lefebvre va continuar com a arquebisbe de Dakar fins al 23 de gener de 1962,[25] en què va ser traslladat a la diòcesi de Tulle a França,[6] retenint el seu títol personal d'arquebisbe.[1] El 1960, el Papa Joan XXIII va nomenar Lefebvre per a la central Comissió preparatòria pel Concili Vaticà II.[28]

Superior General dels Pares de l'Esperit Sant[modifica | modifica el codi]

El 26 de juliol de 1962, el Capítol General dels Pares de l'Esperit Sant van triar Lefebvre com a superior general.[29] Lefebvre era àmpliament respectat per la seva experiència en el camp de la missió.[6] D'altra banda, alguns membres progressistes de la seva congregació, en particular a França, consideraren el seu estil administratiu autoritari i desitjaven reformes radicals.[30] El 7 d'agost de 1962 Lefebvre va rebre la seu arquebisbal titular de Sinnada a Frígia.[1]

Lefebvre era cada vegada més criticat per membres influents de la seva gran congregació religiosa, que el consideraven estar desacompasat amb líders de l'Església moderna i la demanda de les conferències episcopals, sobretot a França, per a la modernització i reformes. Un capítol general dels Pares de l'Esperit Sant es va celebrar a Roma al setembre de 1968 per debatre la direcció de la congregació després dels canvis del Concili Vaticà II. La primera acció del capítol va ser nomenar a diversos moderadors per dirigir les sessions del capítol en lloc de Lefebvre. Lefebvre, a continuació, va presentar la seva renúncia com a Superior General al Papa Pau VI.[31] Més tard diria que s'havia tornat impossible que romangués com a superior d'un institut que ja no volia o el va escoltar.[32]

Concili Vaticà II[modifica | modifica el codi]

Nomenat pel Papa Joan XXIII com a membre de la Comissió central preparatòria[33] per al Concili Vaticà II, Lefebvre va participar en les discussions sobre els esborranys dels documents que es presentarien als bisbes per al seu examen en el Concili.[34] Durant la primera sessió del Concili (entre octubre i desembre de 1962),[35] es preocupà per la direcció que estaven prenent les deliberacions del Concili.[6] Lefebvre va prendre una paper destacat en un grup d'estudi dels bisbes al Concili que es coneixia com el Coetus Internationalis Patrum (Grup Internacional de Pares).[Notes 9]

Una de les principals preocupacions al Concili va ser el debat sobre el principi de la llibertat de religió.[Notes 10] Durant la tercera sessió del Concili (setembre a novembre de 1964)[36] l'arquebisbe Pericle Felici va anunciar que Lefebvre, amb altres dos bisbes afins, havia estat nomenat per a una comissió especial de quatre membres, encarregada de desenvolupar els esborranys dels documents sobre el tema,[Notes 11] però aviat es va descobrir que aquesta mesura no tenia l'aprovació papal, i la gran responsabilitat de preparar l'esborrany del document va ser donat al Secretariat per a la Unitat dels cristians.[37] En comptes del projecte titulat "Sobre la llibertat religiosa", Lefebvre i el cardenal Alfredo Ottaviani havien donat suport al seu lloc un text sobre "Les relacions entre l'Església i l'Estat, i la tolerància religiosa." [38] El Coetus Internationalis Patrum, però, no vaig poder aconseguir el vot preliminar (amb suggeriments de modificacions) en el document postergat fins al quart període de sessions del Concili, però no van poder impedir l'adopció, el 7 de desembre de 1965, del text final de la declaració Dignitatis humanae per l'aclaparadora majoria del Concili.[Notes 12] L'opinió expressada per alguns que aquesta immensa majoria va ser només a causa de la intensa pressió exercida per l'ala reformista dels pares conciliars entre els prelats que inicialment tenien reserves o fins i tot objeccions,[39] però, no va ser acceptada per tots els observadors. Lefebvre va ser un dels que van votar en contra de la declaració, però va ser un dels que afegí la seva signatura en el document, després de la del Papa, encara que no tots els presents la van signar.[Notes 12] Lefebvre va declarar més tard que el full de paper que va signar i que «va passar de mà en mà entre els Pares Conciliars i en el qual tots van estampar la seva signatura, no tenia significat d'un vot a favor o en contra, però significava simplement la nostra presència a la reunió per votar per quatre documents.»[40] Però, el paper en el qual apareix la seva signatura, i que no era" el full d'assistència relativament poc important", que Lefebvre va recordar en la seva entrevista, «porta el títol Declaratio de Libertate Religiosa (juntament amb els títols dels altres tres documents) a la part superior» i «que els pares van ser informats que si desitjaven signar un o més documents, però no tots ells, podien fer una anotació marginal al costat del seu nom, que especifiqués quins documents desitjaven o no desitgen signar. No existeix tal anotació al costat dels noms de Lefebvre o de Castro Mayer, el que demostra que estaven disposats a participar en la promulgació oficial d'aquesta Declaració sobre la Llibertat Religiosa que més tard van rebutjar públicament.»[41]

Posicions teològiques i polítiques[modifica | modifica el codi]

Rerefons[modifica | modifica el codi]

Lefebvre se situava a la dreta en la societat francesa en l'opinió política i religiosa que es va originar entre els realistes vençuts després de la Revolució Francesa de 1789. El panorama polític i teològic de Lefebvre reflectia la d'un nombre significatiu de membres conservadors de la societat francesa sota la Tercera República (1870-1940). Aquesta va ser colpejada pels conflictes entre l'esquerra secular i la dreta catòlica, amb molts individus de tots dos costats defensant posicions distintament radicals (vegeu, per exemple, l'article sobre el famós cas Dreyfus). Així, s'ha dit que "Lefebvre era ... un home format pels odis amargs que van definir les línies de batalla en la societat francesa i la cultura des de la Revolució Francesa fins al règim de Vichy".[42]

El primer biògraf de Lefebvre, l'escriptor tradicionalista anglès Michael Davies, va escriure en el primer volum de la seva "Apologia Pro Marcel Lefebvre":[43]

« A França la sensació política tendeix a ser més polaritzada, més extrema, i molt més profundament sentida que a Anglaterra. Només es pot entendre a la llum de la Revolució Francesa i la història posterior... A risc d'una greu simplificació excessiva, és raonable afirmar que fins a la Segona Guerra Mundial el catolicisme a França tendia a identificar-se amb l'ala dreta de la política i l'anticatolicisme amb l'esquerra ... La pròpia filosofia política [de Lefebvre] suposada de dreta no és més que un senzill ensenyament social catòlic com van exposar els papes durant un segle o més ... »

En la mateixa línia, el sacerdot anglès pro-SSPX Michael Crowdy va escriure, en el seu prefaci a la seva traducció de la " Carta oberta als catòlics confosos" de Lefebvre:[44]

« Hem de recordar que Lefebvre està escrivint en el context de França, on les idees són generalment més contundents del que són a Gran Bretanya... Prenem la paraula "socialisme", per exemple; això vol dir que per a alguns de nosaltres, abans de res, un ideal social de germanor i justícia. Hem tingut els nostres socialistes cristians. Al continent, però, el socialisme és inflexiblement anti-religiós, o gairebé un substitut de la religió, i el comunisme és vist com el desenvolupament natural del mateix. Aquest és el socialisme sobre el que l'Arquebisbe està escrivint. I quan rebutja el liberalisme, no està pensant en el Partit Liberal [britànic] ... sinó en el liberalisme religiós que exalta la llibertat humana per sobre de les exigències de Déu o de la seva Església ... »

Posicions teològiques[modifica | modifica el codi]

Lefebvre es va associar amb les següents posicions:

Posicions polítiques[modifica | modifica el codi]

Les posicions polítiques defensades per Lefebvre van ser els següents:

  • Condemna de la Revolució Francesa de 1789 i el que ell anomenà els seus "principis maçònics i anticatòlics".[47]
  • Suport a l'orde catòlic del govern autoritari francès de Vichy (1940-1944) del mariscal Philippe Pétain.
  • Suport als governs autoritaris. El 1985, va parlar amb aprovació dels governs de Francisco Franco a Espanya i d'Antonio Salazar a Portugal, i assenyalà que la seva neutralitat en la Segona Guerra Mundial havia lliurat els seus pobles el sofriment de la guerra.
  • Suport al líder nacionalista francès Jean-Marie Le Pen. El 1985, la revista francesa Présent cità Lefebvre com un suport a Le Pen amb l'argument que era l'únic líder polític francès que s'oposava clarament a l'avortament.
  • Oposició a la immigració musulmana a Europa. El 1990, Lefebvre va ser condemnat en un tribunal francès i condemnat a pagar una multa de 5.000 francs, quan va declarar a això que «es tracta de les seves esposes, les seves filles, els seus nens que seran segrestats i arrossegat a un cert tipus de llocs [ sic ], tal com existeixen a Casablanca».[48][49]

La Societat de Sant Pius X[modifica | modifica el codi]

Després de retirar-se del seu càrrec de Superior General dels Pares de l'Esperit Sant, Lefebvre va ser abordat pels tradicionalistes del Seminari Francès de Roma que havien rebutjat la tonsura,[50] el ritu pel qual, fins a 1973,[51] un seminarista esdevenia un clergue. Li van demanar per un seminari conservador per completar els seus estudis. Després de dirigir-los cap a la Universitat de Friburg, (Suïssa),[52] va ser instat a que ell personalment ensenyés aquells seminaristes.[52] En 1969, va rebre el permís del bisbe local per establir un seminari a Friburg, que es va obrir amb nou estudiants, per passar a Ecône, Suïssa, el 1971.[53]

Marcel Lefebvre a Córdoba, Argentina

Lefebvre va proposar als seus seminaristes l'establiment d'una societat de sacerdots sense vots.[52] Al novembre de 1970, el bisbe de Friburg, François Charrière, establí, en una base provisional de sis anys (ad experimentum), la Fraternitat Sacerdotal Internacional de Sant Pius X ( FSSPX) com "Pia Unió".[54]

Els bisbes francesos, la perspectiva teològica dels quals era bastant diferent a la de Lefebvre, tractaren el Seminari d'Ecône amb recel i en feien referència a ell com "el Seminari Wildcat".[55] Van indicar que cap d'ells incardinaria a cap dels seus seminaristes.[56]

Al novembre de 1974, dos sacerdots belgues van dur a terme una inspecció rigorosa sobre les instruccions d'una comissió de cardenals,[56] que realitzaren, es va dir, un informe favorable.[57] No obstant això, mentre que a Ecône, van expressar una sèrie d'opinions teològiques, tal com l'ordenació d'homes casats aviat serà una cosa normal, que la veritat canvia amb els temps, i la concepció tradicional de la Resurrecció de Nostre Senyor van ser oberts a la discussió, que els seminaristes i el personal es van oposar afirmant que era escandalós.[56] En el que més tard es va descriure com un estat d'ànim de "indignació sens dubte excessiva",[56] Lefebvre va escriure una "Declaració" on va atacar fortament les tendències modernistes i liberals que veia com es manifestaven en les reformes empreses dins de l'Església en aquells moments.[58]

La topada amb el Vaticà[modifica | modifica el codi]

Lefebvre celebrant una missa pel ritus tridentí a Veldhoven, el 19 de juliol de 1981

Al gener de 1975 el nou bisbe de Friburg va manifestar el seu desig de retirar l'estat de pia unió de la SSPX X. Encara que Lefebvre després va tenir dues reunions amb la comissió de cardenals, el bisbe va posar la seva intenció en vigor el 6 maig 1975,[56] dissolent d'aquesta manera oficialment la Societat.[Notes 15] Aquesta acció va ser confirmada posteriorment pel Papa Pau VI, qui va escriure a monsenyor Lefebvre al juny de 1975. Lefebvre va continuar el seu treball sense tenir en compte pel fet que "havent pres l'assessorament jurídic d'advocats canònics competents que li aconsella que, tot i la carta del papa Pau de data 29 juny 1975 tot el procés que se segueixi contra la Fraternitat havia estat tan irregular que no podria ser considerada com havent estat legalment suprimida. L'arquebisbe es va informar a més que, com que el Vaticà havia permès als sacerdots per a ser incardinats directament a la Fraternitat en tres ocasions diferents, es podria considerar que el privilegi d'incardinar sacerdots directament a la Fraternitat ara existia."[59] En el consistori del 24 maig 1976 el Papa Pau VI criticà l'arquebisbe Lefebvre pel seu nom i va instar a ell i als seus seguidors a canviar d'opinió.[60]

El 29 juny 1976 Lefebvre va seguir endavant amb les ordenacions sacerdotals planificades sense l'aprovació del bisbe local i malgrat rebre cartes de Roma que les prohibien. Com a resultat d'això Lefebvre va ser suspès a collatione ordinum, és a dir, se li prohibia ordenar sacerdots. Una setmana més tard, el prefecte de la Congregació per als Bisbes, cardenal Sebastiano Baggio, va informar que, per poder regularitzar la seva situació, havia de demanar el perdó del Papa. Lefebvre va respondre amb una carta afirmant que la modernització de l'Església era un «compromís amb les idees de l'home modern» originat en un acord secret entre els alts dignataris de l'Església i alts maçons i fins al Concili.[61] Lefebvre va ser llavors notificat que, ja que no s'havia disculpat amb el Papa, havia estat suspès a divinis,,[62] és a dir, que ja no podia administrar legalment qualsevol dels sagraments.[63] Lefebvre va comentar que ell havia prohibit celebrar el nou ritu de la missa.[64] Pau VI, aparentment, es va prendre això seriosament i va declarar que Lefebvre «podia pensar que podria eludir la pena mitjançant l'administració dels sagraments utilitzant les fórmules anteriors.» [Notes 16] Malgrat la seva suspensió, Lefebvre va continuar dient la missa i administrant els altres sagraments, incloent la concessió de l'orde als estudiants de la seva seminari.

El Papa Pau VI va rebre Lefebvre en audiència l'11 de setembre de 1976,[65] i un mes més tard li va escriure amonestant-lo i, repetint l'apel·lació que havia fet en l'audiència.[Notes 17] Joan Pau II va rebre Lefebvre en audiència seixanta dies després de la seva elecció 1978,[66] de nou sense arribar a un acord.

Les consagracions d'Ecône[modifica | modifica el codi]

En un sermó pronunciat el 1987, Lefebvre, amb 81 anys, anuncià la seva intenció de consagrar un bisbe per prosseguir la seva feina després de la seva mort.[Notes 18] Això va ser polèmic perquè, sota el dret canònic catòlic, la consagració d'un bisbe requereix l'autorització del Papa[Notes 19]

El 5 de maig de 1988, Lefebvre va signar un acord amb el cardenal Joseph Ratzinger per regularitzar la situació de la Societat de Sant Pius X. El cardenal acordà que es consagrés un bisbe per a la fraternitat.[67] No obstant això, Lefebvre va decidir que estava obligat a rebutjar tant la disposició que havia acordat, com la consagració d'un successor, si calia, sense l'aprovació papal[Notes 20] -perquè el cardenal Ratzinger no havia especificat una data per a la consagració episcopal.[68] El Papa va demanar-li que procedís a "un acte cismàtic", advertint-lo de les "conseqüències teològiques i canòniques".[Notes 21]

El 30 juny de 1988 monsenyor Lefebvre, amb el bisbe emèrit Antônio de Castro Mayer de Campos, (Brasil), com a coconsagrant, va consagrar a quatre sacerdots de la SSPX com a bisbes: Bernard Tissier de Mallerais, Richard Williamson, Alfonso de Galarreta i Bernard Fellay. L'endemà, 1 de juliol, la Congregació per als Bisbes va emetre un decret declarant que es tractava d'un acte cismàtic i que les sis persones directament involucrades amb això havien incorregut en l'excomunió automàtica.[69]

El 2 de juliol, el Papa Joan Pau II va condemnar les consagracions en la seva carta apostòlica Ecclesia Dei, on va afirmar que la consagració constituïa un acte cismàtic i que en virtut del cànon 1382 del Codi de Dret Canònic,[Notes 1] els bisbes i sacerdots implicats havien estat excomunicats automàticament.[Notes 22] Lefebvre va declarar que ell i els altres clergues implicats no s'havien "separat de Roma" i eren, per tant, no cismàtics[Notes 23] i que "es van trobar en un cas de necessitat", en no haver tingut èxit, ja que va dir, en fer que "Roma" entengués que "aquest canvi que s'havia produït en l'Església", car des del Concili Vaticà II no era "catòlica".[Notes 24] En una carta adreçada als quatre sacerdots que estava a punt de consagrar com a bisbes, Lefebvre va escriure: «No crec que no es pugui dir que Roma no hagi perdut la fe.»[70]

El 2009, a petició dels quatre bisbes que sobreviuen, el Papa Benet XVI va aixecar les seves excomunions.[71][Notes 25][72][73]

Mort[modifica | modifica el codi]

Lefebvre va morir el 1991 a l'edat de 85 d'un càncer a Martigny, Suïssa.[74] Vuit dies després va ser enterrat a la cripta del seminari internacional de la societat a Ecône, Suïssa. L'arquebisbe Edoardo Rovida, nunci apostòlic a Suïssa, i el bisbe Henri Schwery de Sion, la diòcesi local, van anar i van pregar davant el cadàver del prelat difunt.[75] Més tard aquest any, el 18 de setembre de 1991, el cardenal Silvio Oddi, que havia estat prefecte de la Congregació per al Clergat entre 1979 i 1986, va visitar la tomba de Lefebvre, es va agenollar i va pregar, després dir en veu alta: "Merci, monsenyor". A partir de llavors el cardenal Oddi va dir que Lefebvre havia estat "un home sant"[76] i va suggerir que la Societat de Sant Pius X es podria concedir una Prelatura personal de la Santa Seu com la de l'Opus Dei. Al gener de 1992, el llavors general superior de la societat, P. Franz Schmidberger, va rebutjar aquesta oferta hipotètica en una carta privada inèdita a la Santa Seu. El contingut de la carta va ser descrita pel bisbe Richard Williamson, bàsicament dient que, «sempre que Roma es mantingui Conciliar, una col·laboració fructífera i oberta entre els dos [la FSSPX i la Santa Seu] no sembla possible.»[76]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Lefebvre, Marcel. A Bishop Speaks : Writings & Addresses, 1963–1974. Kansas City, Mo.: Angelus Press, 1998. ISBN 0-935952-16-0. 
  • Lefebvre, Marcel. I Accuse the Council!. 2nd. Kansas City, Mo.: Angelus Press, 1998. ISBN 978-0-935952-68-1. 
  • Lefebvre, Marcel. Open Letter to Confused Catholics. Kansas City, Mo.: Angelus Press, 1987. ISBN 978-0-935952-13-1.  Translated from the original book: Lefèbvre, Marcel. Lettre Ouverte aux Catholiques Perplexes (en francès). Paris: A. Michel, 1985. ISBN 978-2-226-02325-4. 
  • Lefebvre, Marcel. Against the Heresies. Kansas City, Mo.: Angelus Press, 1997. ISBN 978-0-935952-28-5. 
  • Lefebvre, Marcel. They have Uncrowned Him : from Liberalism to Apostasy, the Conciliar Tragedy. Dickinson, Tex: Angelus Press, 1988. ISBN 0-935952-05-5. 
  • Lefebvre, Marcel. The Mystery of Jesus : the Meditations of Archbishop Marcel Lefebvre. Kansas City, Mo.: Angelus Press, 2000. ISBN 978-1-892331-02-1. 
  • Lefebvre, Marcel. Religious Liberty Questioned – The Dubia : my Doubts about the Vatican II Declaration of Religious Liberty. Kansas City, Mo.: Angelus Press, 2001. ISBN 978-1-892331-12-0. 
  • Lefebvre, Marcel. The Mass of all time : the hidden treasure. Kansas City, Mo.: Angelus Press, 2007. ISBN 978-1-892331-46-5. 

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Codi de Dret Canònic 1983, Canon 1382: El Bisbe que confereix a algú la consagració episcopal sense el mandat pontifici, així com el qui rep d'ell la consagració, incorre en excomunió latae sentetiae reservada a la Seu Apostòlica
  2. A convinced monarchist, he devoted himself during the whole of his life to the cause of the French Dynasty, seeing in a royal government the only way of restoring to his country its past grandeur and a Christian revival. A Calvary 1941–1944 René Lefebvre Part 1, June 1984, Volume VII, Number 6, The Angelus
  3. AI 1923 Marcel seguí el seu germà al Seminari Francès de Roma, d'acord al consell del seu pare (o més aviat, obeint la seva ordre) per evitar els seminaris diocesans, que sospitava feien ensenyaments liberals. The ghost at all our tables, Oriens journal
  4. Ingressà als Pares de l'Esperit Sant al 1930 i va ser assignat al Seminari de Santa Maria de Libreville (Gabon) entre 1932 i 1945. Some Memories of Archbishop Lefebvre's childhood, The Angelus, November 1980, Volume III, Number 11, Sister Marie Christiane Lefebvre Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.
  5. Anglés 1991, "Professor de Dogmàtica i Sagrada Escriptura al Seminari de Libreville, rector des de 1934, assolí ser al mateix temps professor, ecònom, impressor, lampista, electricista, conductor... potser tenint ja al cap la seva Societat de Sacerdots! "
  6. St. Michel de Ndjolé (Maig de 1938 – Agost de 1939), Ste. Marie de Libreville (Desembre de 1939 – Agost de 1940), St. Paul de Donguila (Agost de 1940 – Abril de 1943), i finalment St. François Xavier de Lambaréné (Abril de 1943 – Octubre de 1945)
  7. Anglés 1991, "El 18 de setembre de 1947, va ser consagrat bisbe a la seva ciutat natal pel cardenal Liénart, el bisbe Fauret —el seu antic superior a Libreville— i el bisbe Ancel."
  8. Un representant papal qui al territori assignat tenia la capacitat i el deure de supervisar l'estatus de l'Església i de mantenir el Pontífex romà informat. Apostolic Delegate en la Wayback Machine (arxivat en 2003-març-22)., from the New Catholic Dictionary
  9. L'Arquebisbe es trobà en el paper de president del Grup Internacional de Pares que s'unien per defensar l'ortodòxia (God Bless the Archbishop, from The Angelus, August 1983, Volume V, Number 8) Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.
  10. La votació es va realitzar, i l'arquebisbe Lefebvre va dir:"Sobre la llibertat religiosa, non placet... perquè es basa en principis falsos condemnats solemnement pels sobirans pontífexs."" Bernard Tissier de Mallerais Archbishop Lefebvre preparing the council en la Wayback Machine (arxivat en 2003-febrer-24).. Fideliter.
  11. Es va anunciar sobtadament que el document sobre la llibertat religiosa seria lliurat a una nova comissió per a la revisió; una comissió que incloïa alguns dels més conservadors entre els conservadors (prenent una frase de l'arquebisbe Connolly!), incloent monsenyor Lefebvre, qui més tard va formar la cismàtica "Societat de Sant Pius X". Vatican II, Part 4: The Third Session, Corinna Laughlin, St. James Cathedral, Seattle
  12. 12,0 12,1 Harrison 1994: "Així, durant la votació final del matí del 7 de desembre (quan els pares van haver de triar entre la simple aprovació o desaprovació de l'últim esborrany), Lefebvre va ser un dels 70 — al voltant del 3 per cent del total  — que van votar en contra l'esquema. No obstant això, quan el Summe Pontífex mateix va posar la seva signatura a la polèmica declaració una hora o així després, el prelat tradicionalista francès va fer el mateix, presumiblement com un acte de submissió del seu judici privat al del Vicari de Crist."
  13. Reese 1988, "Monsenyor Lefebvre és conegut més àmpliament pel seu suport a la litúrgia tridentina i els seus atacs als canvis litúrgics iniciats pel Vaticà II. Però les seves queixes contra el Vaticà II van molt més enllà de les reformes litúrgiques. També rebutja l'evolució conciliar en la col•legialitat, la llibertat religiosa i l'ecumenisme. Aquests són vistos per ell com l'equivalent a la "egalité, fraternité i liberté" de la Revolució Francesa."
  14. Vere 2001: "No obstant això, l'ús continuat de Lefebvre de la missa tridentina amb el temps es va convertir en un problema amb el Vaticà."
  15. El Papa Pau VI suprimí canònicament la SSPX el seu seminari al 1975. Pete Vere My Journey out of the Lefebvre Schism en la Wayback Machine (arxivat en 2005-agost-29)., Envoy Magazine, Volume 4.6.
  16. Pope Paul VI 11 October 1976, Section II: "arbitrans te poenam istam devitare, si sacramenta administras anterioribus formulis utens"
  17. En aquesta carta el Papa demanà a l'arquebisbe Lefebvre que acceptés els documents del Concili Vaticà II en el seu significat obvi, la legitimació de la litúrgia revisada, el caràcter obligatori de les normes del dret canònic, i l'autoritat dels bisbes diocesans en la predicació i l'administració dels sagraments a les seves diòcesis.
  18. La situació és tal, la tasca posada a les nostres mans pel bon Déu és tal, que davant d'aquesta foscor a Roma, davant de la tenacitat de les autoritats romanes per error, davant d'aquesta negativa a tornar a la Veritat o la Tradició per part dels que ocupen les seus d'autoritat a Roma, davant de totes aquestes coses, ens sembla que el bon Déu està demanant a l'Església que continui. Per aquesta raó, és probable que abans de donar allotjament a la meva vida al bon Senyor, hauré de consagrar alguns bisbes. Bisbes per Salvar l'Església, Marcel Lefebvre, juny de 1987
  19. Codi de dret Canònic – Cànon 1013: «A cap bisbe li es lícit conferir l'ordenació episcopal sense que consti prèviament el mandat pontifici»
  20. Per això, tenint en compte la forta voluntat de les actuals autoritats romanes per reduir la Tradició al no-res, per reunir el món per a l'esperit del Vaticà II i l'esperit d'Assís, hem preferit retirar-nos a nosaltres mateixos i dir que ens no podem seguir. No va ser possible. Hem estat evidentment sota l'autoritat del cardenal Ratzinger, President de la Comissió Romana, que ens ha dirigit; estàvem posant-nos a les seves mans, i en conseqüència posant-nos en mans d'aquells que volen ofegar-nos en l'esperit del Concili i de l'esperit d'Assís. Això simplement no és possible.Sermó en ocasió de la Consagració Episcopal, Marcel Lefebvre, juny de 1988
  21. El 3 de juny, Lefebvre va escriure que encara seguiria endavant amb les consagracions del 30 de juny. El 9 de juny de 1988 el Papa Joan Pau II li va respondre amb una carta personal, recordant l'acord que l'arquebisbe havia signat el 5 de maig i apel·lant a no procedir amb una decisió que "no seria vista com una altra cosa que un acte cismàtic, amb les conseqüències teològiques i canòniques les quals vostè ja coneix". Quan no va haver resposta per part de Lefebvre, aquesta carta es va fer pública el 16 de juny.Papa Joan Pau II, un Obituari, Latin Mass Society of Ireland
  22. En sí mateix, aquest era un acte de "desobediència" al Romà Pontífex en matèria gravíssima i de suma importància per a la unitat de l'Església, com és l'ordenació de bisbes pel que la successió apostòlica es perpetua sacramentalment. Per això, aquesta desobediència - que porta amb si un veritable rebuig de la Primacia Romana - constitueix un acte cismàtic" (cf. Codi de Dret Canònic, punt 751). En la realització d'un acte, malgrat l'advertència canònica formal, que se'ls va enviar per mitjà del cardenal prefecte de la Congregació per als Bisbes el 17 de juny passat, Mons. Lefebvre i els sacerdots Bernard Fellay, Bernard Tissier de Mallerais, Richard Williamson i Alfonso de Galarreta, han incorregut en la greu pena d'excomunió prevista per la disciplina eclesiàstica (cf. Codi de Dret Canònic, can. 1382).
  23. No som cismàtics ! Si es va llançar una excomunió en contra dels bisbes de la Xina, que es van separar de Roma i es van posar sota el govern xinès, es comprèn fàcilment per què el Papa Pius XII els va excomunicar. No hi ha dubte nosaltres no ens separem de Roma, ni ens posem sota un govern estranger, ni establim una espècie d'Església paral·lela com els bisbes de Palmar de Troia han fet a Espanya. Fins i tot han triat un Papa, formant un col·legi de cardenals... Està fora de qüestió per a nosaltres fer tals coses. Lluny de nosaltres està aquest miserable pensament separar-nos de Roma !Sermó en ocasió de la consagració episcopal, Marcel Lefebvre, juny de 1988
  24. Per tant, ens trobem en un cas de necessitat. Hem fet tot el que podíem, tractant d'ajudar a Roma per entendre que haviem de tornar a les actituds del sant Pius XII i de tots els seus predecessors. Monsenyor de Castro Mayer i jo hem anat a Roma, hem parlat, hem enviat cartes, diverses vegades a Roma. Hem tractat per aquestes converses, per tots aquests mitjans, de tenir èxit en fer que Roma entengui que, atès que el Consell i des de l'aggiornamento, aquest canvi que s'ha produït en l'Església no és catòlica, no és d'acord amb la doctrina de tots els temps. Aquest ecumenisme i tots aquests errors, aquesta col·legialitat — tot això és contrari a la fe de l'Església, i està en el procés de destrucció de l'Església. Sermó en ocasió de la consagració episcopal, Marcel Lefebvre, juny de 1988
  25. Papa Benet XVI, juliol de 2009: "He desitjat aixecar l'excomunió dels quatre bisbes ordenats il·lícitament per monsenyor Lefebvre. Amb aquesta decisió tenia la intenció d'eliminar un impediment que podria haver posat en perill l'obertura d'una porta al diàleg i per tant convidar els bisbes i la "Societat de Sant Pius X" a trobar el camí vers la plena comunió amb l'Església."

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Catholic-hierarchy.org 2011
  2. Credidimus Caritati. Sspxseminary.org. Retrieved on 1 November 2013. Arxivat 2010-octubre-15 en la Wayback Machine.
  3. Pascendi Dominici Gregis
  4. Humanis generis
  5. Vegeu Consagracions d'Ecône
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Plantilla:Harnvb
  7. 7,0 7,1 7,2 Dinges 2003, p. 446
  8. René Lefebvre, a factory owner The ghost at all our tables, Oriens, Summer 2005
  9. 9,0 9,1 9,2 Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2006-desembre-6).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. February 2002.
  10. Jeanette M. Pryor & J. Christopher Pryor, "René Lefebvre and the Holocaust", Le Floch Report, 19 March 2006. [Enllaç no actiu]
  11. "L'Arquebisbe Lefebvre realment va admetre que si no hagués estat per la sòlida formació que rebé del Pare Le Floch, podria haver sucumbit al liberalisme de l'època." John Vennari (August 2005) I have handed on what I have received en la Wayback Machine (arxivat en 2009-febrer-14)., The Angelus.
  12. Monsignor Leferbve in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2004-març-22).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. April 2002.
  13. Tissier de Mallerais 2004, p. 77
  14. Ordained priest at Lille, France, by Msgr Achille Liénart, Bishop of Lille, on 21 September 1929 Archbishop Marcel Lefebvre – Useful Information en la Wayback Machine (arxivat en 2004-juliol-3).. Society of Saint Pius X, District of Great Britain
  15. Laudenschlager 1978: "His Grace, Archbishop Marcel Lefebvre, was ordained to the priesthood on 21 September 1929, and consecrated a bishop on 18 September 1947, by Achille Cardinal Lienart, Bishop of Archbishop Lefebvre’s Diocese of Lille (France)."
  16. Seminary training: 1923–29 in the French Seminary, Rome, Doctor in philosophy and in theology. I – Archbishop Marcel Lefebvre
  17. 17,0 17,1 Davies, 1980 Capítol 3 (anglès)
  18. Tissier de Mallerais 2004, p. 83
  19. Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2004-març-22).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. June/July 2002
  20. Tissier de Mallerais 2004, pàg. 170–172
  21. Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2003-novembre-7).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. September 2002.
  22. 22,0 22,1 Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2003-setembre-23).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. November 2002.
  23. Filipazzi 2006, p. X
  24. 24,0 24,1 Anglés 1991
  25. 25,0 25,1 25,2 Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2003-agost-18).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. January 2003.
  26. Vor 50 Jahren, am 21. April 1957, erschien die Missionsenzyklika Fidei donum von Papst Pius XII. Ein wichtigster Berater des Heiligen Vaters war kein geringerer als dessen Delegat für das französischsprachige Afrika, S. Ex. Erzbischof Marcel Lefebvre. Source: Enzyklika Fidei Donum und Erzbischof Lefebvre Arxivat 2015-juny-6 en la Wayback Machine.
  27. En morir Pius XII va ser elegit Papa el 28 d'octubre de 1958, prenent el nom de Joan XXIII. POPE JOHN XXIII, Vatican News Service
  28. Sí, és cert que vaig formar part de la Comissió Preparatòria Central durant els dos anys anteriors al Concili Una entrevista amb l'arquebisbe Marcel Lefebvre, feta el 3 de maig de 1982, amb Louis Moore, editor de religió del Houston Chronicle Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.(anglès)
  29. Question 2: Who is Archbishop Marcel Lefebrve, SSPX USA en la Wayback Machine (arxivat en 2007-juny-22).
  30. Tissier de Mallerais 2004, p. 338
  31. July/August 2003 Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2004-març-19).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. July/August 2003
  32. Tissier de Mallerais 2004, p. 390
  33. Sí, és cert que vaig formar part de la Comissió central preparatòria durant els dos anys previs al Concili An Interview With Archbishop Marcel Lefebvre given on 3 May 1982, to Louis Moore, Religion Editor of The Houston Chronicle Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.
  34. Com a membre de la Comissió Central Preparatòria l'Arquebisbe treballà diversos anys sobre els esborranys dels documents que els Pares Conciliars havien de discutir (els esquemes preparatoris). God Bless the Archbishop, from The Angelus, August 1983, Volume V, Number 8 Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.
  35. Hardon 1989, pàg. 20–21
  36. Second Vatican Council. Dailycatholic.org. Retrieved on 1 November 2013.
  37. "En entrevistes amb Bea i Frings, Pau VI acordà que l'oficina per a la Unitat dels Cristians tindria la principal responsabilitat per revisar les dues declaracions."(Cum Magno Dolore, Time Magazine, 23 October 1964)
  38. Bernard Tissier de Mallerais Archbishop Lefebvre preparing the council en la Wayback Machine (arxivat en 2003-febrer-24).. Fideliter. The English translation was taken from the May 2002 issue of The Angelus.
  39. Der Rhein fliesst in den Tiber: eine Geschichte des Zweiten Vatikanischen Konzils, Wiltgen SVD, Ralph M., Feldkirch. Lins. cop. 1988. p. 316
  40. Angelus magazine of January 1991. Angelusonline.org (1 November 1990). Retrieved on 1 November 2013.
  41. Harrison 1994
  42. Rome’s Reconciliation: Did the Pope heal, or deepen, the Lefebvrist schism? (anglès)
  43. Plantilla:Harnvb
  44. Lefebvre 1987
  45. Aquest esperit d'adulteri és també clar en l'ecumenisme instituït pel Secretariat per la Unió dels Cristians. Archbishop Marcel Lefebvre's June 1988 Public Statement against False Ecumenism en la Wayback Machine (arxivat en 2006-octubre-13)., 19 October 1983, hosted by the United States district of the Society of Pius X
  46. Bernard Tissier de Mallerais Archbishop Lefebvre preparing the council en la Wayback Machine (arxivat en 2003-febrer-24).. Fideliter. The English translation was taken from the May 2002 issue of The Angelus. Per tant, per acceptar la llibertat religiosa calia, en principi, acceptar els " drets de l'home " dins de l'Església. Ara, l'Església sempre ha condemnat aquestes declaracions sobre els "drets de l'home", que s'han fet en contra de l'autoritat de Déu. Conference Of His Excellency Archbishop Marcel Lefebvre, Long Island, New York, 5 November 1983, hosted by SSPXasia.com
  47. Lefebvre 1987, Chapter 13
  48. Afterword: The Rushdie Affair's Legacy, Koenraad Elst
  49. http://www.youtube.com/watch?v=yVt0dnwZMCo
  50. The Wanderer Interviews Fr. Aulagnier, SSPX, Luc Gagnon, 18 September 2003
  51. motu proprio ''Ministeria quaedam''. Ewtn.com. Retrieved on 1 November 2013.
  52. 52,0 52,1 52,2 Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2003-desembre-7).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. September/October 2003.
  53. Monsignor Lefebvre in his own words en la Wayback Machine (arxivat en 2004-gener-8).. Society of St. Pius X – South Africa. sspxafrica.com. November/December 2003.
  54. Pia unio – l'etapa preliminar abans d'esdevenir un institut religiós o una Societat de vida apostòlica oficialment reconegut. Per al decret, veure Plantilla:Harnvb
  55. Plantilla:Harnvb
  56. 56,0 56,1 56,2 56,3 56,4 Plantilla:Harnvb
  57. L'arquebisbe Lefebvre va dir que el seu examen havia estat molt positiu i que només havia d'anar a Roma i clarificar algunes qüestions. Conference of Father Franz Schmidberger, Superior General of the Society of St. Pius X at Rockdale, Sydney, Australia 16 October 1990 by Father Gerard Hogan and Father François Laisney] Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.
  58. The Declaration of Archbishop Lefebvre en la Wayback Machine (arxivat en 2006-octubre-13).. sspx.org. 21 November 1974.
  59. Plantilla:Harnvb
  60. Pope Paul VI 24 May 1976
  61. "Carta de Mgr. Lefebvre al Papa Pau VI" (17 de juliol de 1976), citat a: Plantilla:Harnvb
  62. Roger McCaffrey and Thomas Woods, "All We Ask is for the Mass", May 2005, Catholic World News
  63. Holier than Thou, Brian O'Neel, This Rock, April 2003, Pages 18 – 24, quoting Vere and William Woestman, O.M.I., Is the Society of St. Pius X in Schism? Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.
  64. The International Priestly Society of Saint Pius X XXV Anniversary 1970–1995 A family diary en la Wayback Machine (arxivat en 2007-setembre-28)., Conference given by Fr. Anglés at Kansas City, 1 November 1995
  65. Plantilla:Harnvb
  66. Setmanes després d'esdevenir Papa al 1978, concedí l'audiència que Lefebvre li havia demanat (va ser l'única vegada en què es van trobar) i repetidament expressà el seu desig de pau.The Archbishop Calls It Quits, Richard N. Ostling, Time, 27 June 1988
  67. Protocol d'Acord entre la Santa Seu i la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pius en la Wayback Machine (arxivat en 2002-febrer-19).
  68. Laisney, François. «6 de maig de 1988 – Carta de l'arquebisbe Lefebvre al cardinal Ratzinger». A: Archbishop Lefebvre & the Vatican [Consulta: 28 octubre 2012]. 
  69. Decret d'Excomunió. Cin.org (1 de juliol de 1988). Publicat l'1 de novembre de 2013.
  70. Letter to the Four Bishops Elect. Sspxasia.com. 13 June 1988 .
  71. Pope Benedict XVI March 2009
  72. Re 2009
  73. Luxmoore 2009
  74. El prelat francès va morir de càncer el 25 de març als 85 anys d'edat, gairebé 3 anys després d'haver estat excomunicat per desafiar les ordres papals., Associated Press, reproduït al New York Times el 3 d'abril de 1991
  75. Per a una narració del funeral i l'enterrament, veure In Memoriam Arquebisbe Marcel Lefebvre, The Angelus, Abril de 2002, Volum XXV, Numero 4 Arxivat 2009-gener-31 en la Wayback Machine.
  76. 76,0 76,1 "Carta del bisbe Williamson sobre la visita del Cardenal Oddi".

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marcel Lefebvre Modifica l'enllaç a Wikidata
General
Publicacions de la Societat de Sant Pius X
Publicacions de la Santa Seu

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Precedit per:
Edgar Anton Häring, O.F.M.
BishopCoA PioM.svg
Bisbe titular d'Antedone

12 de juny de 1947 - 22 de setembre de 1948
Succeït per:
John Baptist Choi Deok-hong
Precedit per:
Auguste Grimault
BishopCoA PioM.svg
Vicari apostòlic de Dakar

12 de juny de 1947 - 14 de setembre de 1955
Succeït per:
-
Precedit per:
Auguste Grimault, C.S.Sp.
Priest.png
Administrador apostòlic de Saint-Louis du Sénégal

1948 - 14 de setembre de 1955
Succeït per:
Joseph Landreau, C.S.Sp.
(prefecte apostòlic)
Precedit per:
Emile Yelle, P.S.S.
Archbishop CoA PioM.svg
Arquebisbe titular d'Arcadiopoli d'Europa

22 de setembre de 1948 - 14 de setembre de 1955
Succeït per:
Auguste-Siméon Colas, M.E.P.
Precedit per:
-
ArchbishopPallium PioM.svg
Arquebisbe de Dakar

14 de setembre de 1955 - 23 de gener de 1962
Succeït per:
Hyacinthe Thiandoum
Precedit per:
Aimable Chassaigne
BishopCoA PioM.svg
Bisbe de Tulle
(títol personal d'arquebisbe)

23 de gener de 1962 - 11 d'agost de 1962
Succeït per:
Henri Clément Victor Donze
Precedit per:
Francis Griffin, C.S.Sp.
Holy Ghost Fathers seal.png
Superior general de la Congregació de l'Esperit Sant

26 de juliol de 1962 - de setembre de 1968
Succeït per:
Joseph Lécuyer, C.S.Sp.
Precedit per:
Ildebrando Antoniutti
Archbishop CoA PioM.svg
Arquebisbe titular de Sinnada

11 d'agost de 1962 - 10 de desembre de 1970
Succeït per:
sede vacante
Precedit per:
-
Héraldique meuble Coeur vendéen.svg
Superior general de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X

1 de novembre de 1970 - 1982
Succeït per:
Franz Schmidberger