Partit Carlí (1970)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Infotaula d'organitzacióPartit Carlí
Partido Carlista logo.svg
Dades base
Tipus entitat Partit polític espanyol
Ideologia Socialisme autogestionari
Història
Fundació 1970
1977 legalitzat
Fusionada amb Esquerra Unida (1986-1987)
Organització i govern
Seu central 
Secretariat Jesús María Aragón Samanes
Publicació El Federal
Representació Extraparlamentari

Web www.partidocarlista.com
Modifica dades a Wikidata

Partit Carlí, oficialment i en castellà Partido Carlista, és un partit polític espanyol que es considera continuador directe de l'organització històrica del carlisme.

Té una línia política d'esquerra alternativa, socialista autogestionària i federativista. El Partit Carlí manté una estructura federal amb la possibilitat que es formin partits carlins sobirans en les nacionalitats associats al Partit Carlí. Les joventuts dels diferents partits carlins i agrupacions federats amb el Partit Carlí s'agrupen en les Joventuts Carlines.[cal citació]

La seva publicació oficial és El Federal (des de 1999, abans havia estat I.M.-Información Mensual). Organitza anualment els actes de Montejurra. El secretari general del partit és, des de l'any 2009, Jesús María Aragón Samanes.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Antecedents immediats[modifica | modifica el codi]

L'organització actual del Partit Carlí prové de la renovació de la Comunió Tradicionalista que es va donar a la dècada de 1960, molt influïda pels canvis produïts pel Concili Vaticà II, amb el suport de Carles Hug de Borbó i Parma i el seu secretariat polític, sobre el qual l'ancià pretendent Xavier de Borbó i Parma exercia un lideratge simbòlic.[2] En aquells anys el carlisme es trobava en una situació de semicladestinitat sota el franquisme. Aquest procés va ser impulsat des dels anys 1950 per les organitzacions universitàries i obreres del carlisme no integrades en el partit únic franquista (Agrupació d'Estudiants Tradicionalistes, AET, la universitària; Moviment Obrer Tradicionalista, MOT, l'obrera), encara que el nom de Partit Carlí no es va generalitzar fins a fins dels anys 1960. 

Arran de la publicació de l'Esquema Doctrinal de l'AET de 1964 i del Congrés Carlista de 1966, les organitzacions universitàries i obreres del carlisme van introduir una modernització profunda del programa i la ideologia carlina, que venia desenvolupant des de la dècada anterior.[3] El 1968, el règim franquista va expulsar a Carles Hug d'Espanya i l'any següent el seu rival Joan Carles de Borbó va ser nomenat com a futur rei. Aquest fet va suposar l'abandonament de manera brusca de l'estratègia que consistia a bascular entre l'oposició i la col·laboració amb el règim franquista, i es van fer passos de gegant en el que els partidaris de Carles Hug van designar com la "clarificació ideològica" del carlisme, que va desembocar en la formulació d'un carlisme socialista autogestionari.[4] Aquest canvi ideològic va produir una forta divisió interna en el moviment entre els sectors partidaris de continuar amb el tradicionalisme i els favorables al canvi.[5] Al desembre de 1970 va ser expulsat del partit qui fins 1967 havia estat Cap Delegat de la Comunió Tradicionalista, José María Valiente,[5] que havia acceptat el càrrec de procurador per designació governamental en les Corts fanquistes sense consultar-ho amb el pretendent Xavier de Borbó i Parma[6] i estava enfrontat a Carles Hug.[5]

Els Congressos del Poble Carlí (1970-1972)[modifica | modifica el codi]

Entre 1970 i 1972 l'antiga Comunió Tradicionalista va organitzar els Congressos del Poble Carlí en Arbona (França),[7] en els quals es va culminar el canvi del tradicionalisme cap al socialisme autogestionari, exemplificant el procés amb la recuperació del nom de Partit Carlí (Partido Carlista), mentre s'abandonava la denominació de Comunió Tradicionalista (utilitzada com un dels noms del partit des de 1871, encara que no oficialitzada fins a 1931).[8][9] El Partit Carlí es va definir com un partit de masses, de classe, federal i democràtic que aspirava a una monarquia progressista basada en el pacte entre la dinastia i el poble. En aquest procés va ser fonamental, segons Rodon i Guinjoan, la participació, en estreta col·laboració amb Carles Hug, del secretari general del partit, José María de Zavala, i del periodista Josep Carles Clemente, qui hauria estat encarregat la direcció ideològica[10] i va desenvolupar en aquell temps la seva teoria de diferenciació entre Carlisme i Tradicionalisme.[11]

Segons l'historiador Francisco Javier Caspistegui, les decisions dels Congressos del Poble Carlí estaven preses amb antelació i els congressos van servir a la direcció del partit per a arrogar-se una suposada participació activa de les bases, del "poble carlí".[12]

El Partit Carlí en la Transició[modifica | modifica el codi]

L'any 1971 Carles Hug i Zavala van decidir presentar candidatures carlines en les eleccions a procuradors en les Corts fanquistes pel terç familiar, amb la intenció d'aprofitar el període electoral per a fer propaganda del partit.[13] El butlletí clandestí dels GAC d'Andalusia, Pacto, declararia que: «Tots els partits polítics de la nació estan o donen la sensació que estan en una treva militar (...) Només nosaltres, amb la nostra organització en línia, actuem a la vista de tots. Només nosaltres vam presentar divuit candidats a les pròximes eleccions pel terç familiar. Només nosaltres contra el règim».[14] Dels candidats promoguts, van ser elegits com procuradors Manuel Escudero Rueda i Gabriel Zubiaga Imaz, per Guipúscoa; Joan Botanch i Dausa, per Girona; i Fidel Carazo Hernández, per Soria. El 1972 Joan Besa Esteve, que el 1971 havia estat candidat carlista a procurador per Lleida, va ser processat pel Tribunal d'Ordre Públic per unes declaracions polítiques realitzades durant la seva campanya electoral.[15]

El 27 de juliol del 1971 va ser reestructurada la Junta Suprema del Carlisme (màxim organisme directiu), cessant en els seus càrrecs Juan J. Palomino i Ricardo Guiz de Gauna. En la seva nova composició estava conformada per l'equip de la Secretaria General, els representants de les juntes regionals i Ignacio Romero Osborne, per la Germandat Nacional d'Antics Combatents dels Terços de Requetés.[16] L'any següent, Francesc Xavier, després de sofrir un seriós accident d'automòbil, va concedir plens poders al seu fill Carles Hug de Borbó i Parma, representat a Espanya per Zavala, per a dirigir al partit, i el 20 d'abril de 1975 va abdicar-hi.

La seva agrupació catalana, el Partit Carlí de Catalunya participaria tant en l'Assemblea de Catalunya com en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. El seu secretari general era Josep Badia i Torras.[17]

El 1972 va celebrar l'anual acte carlí del Quintillo, prop de Sevilla, al qual, segons la publicació Pacto del Partit Carlí, van assistir 2.000 persones, entre elles nombrosos observadors de tots els grups polítics.[18] L'any següent l'acte de Quintillo va ser suspès,[19] i segons Josep Carles Clemente el Partit Carlí va celebrar-ho en un altre lloc.[20] Amb aquest motiu la junta regional va publicar una declaració denunciant el subdesenvolupament del territori andalús.[21]

Segons dades del partit, l'any 1977 comptava amb 25.000 militants. En 1974 el Partit Carlí va passar a formar part, juntament amb altres forces de l'oposició, de la Junta Democràtica d'Espanya, fins que marxà al febrer de 1975 per a passar a formar part de la de la Plataforma de Convergència Democràtica que al març de 1976 es va fusionar amb la Junta en la Coordinació Democràtica.

D'altra banda, Sixte de Borbó, donat suport pels residus del franquisme i amb la col·laboració d'elements ultradretans internacionals, va intentar organitzar un carlisme alternatiu al Partit Carlí, encarnant una línia d'extrema-dreta amb una forta col·laboració de Fuerza Nueva, arribant els seus seguidors a realitzar una agressió terrorista en la concentració anual carlina de Montejurra en 1976, que es va saldar amb la mort de dos carlins partidaris de Carles Hug.

No va poder participar en les primeres eleccions democràtiques de 1977 per no arribar a temps el seu reconeixement oficial com partit.

Després de donar suport la Constitució de 1978, el Partit Carlí va entrar en crisi amb la marxa de part de la seva base cap a partits nacionalistes i d'esquerra.[cal citació] A les eleccions generals espanyoles de 1979 el PC va obtenir 50.552 vots (0,28%) i va quedar sense representació parlamentària. Els millors resultats els va obtenir a Navarra amb el 7,72% i Euskadi amb el 0,65%. A causa del fracàs electoral, el seu secretari general, Zavala, va dimitir, seguint-li la resta de dirigents, entre ells Carlos Carnicero i Josep Carles Clemente. A l'abril d'aquell any, va obtenir 12.165 vots (4,79%) a les eleccions al Parlament Foral de Navarra, obtenint un diputat (que no tornaria a revalidar). Al 1979, després d'una entrevista amb el rei Joan Carles, Carles Hug anuncià que deixava de reclamar els seus drets dinàstics.[22] El 24 de novembre de 1979 va renunciar a la presidència del Partit Carlí i el 28 d'abril de 1980 se'n va donar de baixa. Des de llavors el Partit Carlí va passar a ser testimonial en la vida política espanyola.

Història recent[modifica | modifica el codi]

Mariano Zufía, fins llavors secretari general de l'EKA-Partit Carlista d'Euskal Herria, i parlamentari navarrès, va assumir la secretaria general del PC en el seu V Congrés Federal. En 1986, fou una de les forces que van donar origen a Esquerra Unida, encara que va marxar de la coalició en 1987. El PC va deixar d'acudir a la majoria dels processos electorals per falta de fons i militància. El 1998 va ser un dels partits i associacions signants del Pacte d'Estella, i el 2005 es va pronunciar en contra de la Constitució Europea.

Resultats electorals[modifica | modifica el codi]

Eleccions a les Corts espanyoles[modifica | modifica el codi]

Data
Vots
%
Dipu-
tats
1977 No es pogué presentar per no estar legal·litzat
1979 50.552 0,28 -
1982 224
(a La Rioja)
0,00 -
1986 Es presentà dins la coalició Izquierda Unida
1989 No presentà candidatures
1993 No presentà candidatures
1996 No presentà candidatures
2000 2.131 0,01 -
2004 1.813 0,01 -
2008 2.080
(en tretze circumscripcions)
0,01 -

Eleccions municipals[modifica | modifica el codi]

Data
Vots total Espanya
%
Regidors
1983  ?  ? -
1987 727 0.00 -
1991 1.218 0,01 -
1995 162 0,00 -
1999  ?  ? -
2003  ?  ? -
2007  ?  ? -

Eleccions al Parlament europeu[modifica | modifica el codi]

Data
Vots total Espanya
%
Diputats
1987  ?  ? -
1989 8.477 0,05 -
1994 4.640 0,02 -
1999 No presentà candidatures
2004 1.600 0,01 -

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Cronologia del Partit Carlista (1833-2010)». Partido Carlista.
  2. Blinkhorn, Martin. Carlismo y contrarrevolución en España, 1931-1939. Editorial Crítica, 1979, p. 418. ISBN 84-7423-094-2. 
  3. «Carlismo». Gran Enciclopedia Aragonesa.
  4. Canal, Jordi. El Carlismo. Dos siglos de contrarrevolución en España. Alianza Editorial, 2000, p. 370-371. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Rodríguez Jiménez, José Luis. Reaccionarios y golpistas: la extrema derecha en España : del tardofranquismo a la consolidación de la democracia, 1967-1982 (en castellà). CSIC, 1994, p.341. 
  6. Vázquez de Prada Tiffe, Mercedes «José María Valiente Soriano: Una semblanza política». Memoria y civilización: anuario de historia, 15, 2012, pàg. 262.
  7. Izu Belloso, Miguel José. Navarra como problema: nación y nacionalismo en Navarra. Biblioteca Nueva, 2007, p. 341. 
  8. «Les denominacions històriques del legitimisme carlista com a partit polític». Asociación 16 de Abril.
  9. Vegeu mencions als diaris de l'època aquí: http://hemerotecadigital.bne.es/results.vm?o=&w=%22comunion+tradicionalista%22&f=text&t=%2Bcreation&l=600&l=700&s=0&lang=es i http://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?interno=S&posicion=1&path=6004732&presentacion=pagina
  10. Rodon Guinjoán, Ramón María «Invierno, primavera y otoño del Carlismo (1939-1976)». Universitat Abat Oliva CEU, 2015, pàg. 504.
  11. «Invierno, primavera y otoño del Carlismo (1939-1976)». Universitat Abat Oliva CEU, 2015.
  12. Caspistegui, Francisco Javier. El naufragio de las ortodoxias: el carlismo, 1962-1977. EUNSA, 1997, p. 99. 
  13. Zubiaur Carreño, José Ángel «Elecciones a Procuradores familiares en Navarra en 1971». APORTES, 2012, pàg. 155.
  14. «Marginados». Pacto, Setembre 1971.
  15. «Reacciones ante la suspensión de un letrado sindical». La Vanguardia, 28-05-1972.
  16. Pérez-Nievas Borderas, Fermín. Contra viento y marea. Historia de la evolución ideológica del carlismo a través de dos siglos de lucha. Fundación Amigos de la Historia del Carlismo, 1999, p. 176. 
  17. «En record de Josep Badia i Torras»..
  18. «Acto Carlista de Quintillo». Pacto, Abril 1972, pàg. 6.
  19. «Sevilla: suspendido el acto carlista del Quintillo». Informaciones, 30-04-1973.
  20. Clemente, Josep Carles «Un, dos, tres...». Esfuerzo Común, 168, 15-05-1973, pàg. 26.
  21. Borbón Parma, María Teresa. La clarificación ideológica del Partido Carlista. EASA, 1979, p. 156. 
  22. Molas, Isidre. Diccionari dels partits polítics de Catalunya: segle XX. Enciclopèdia Catalana, S.A., 2000, p. 32. ISBN 84-412-0466-7. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]