Carles Hug de Borbó i Parma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgCarles Hug de Borbó i Parma
Charles-Hugues de Bourbon-Parme.jpg
Naixement 8 d'abril de 1930
París
Mort 18 d'agost de 2010(2010-08-18) (als 80 anys)
Barcelona

Escut d'armes de Carles Hug de Borbó i Parma
Modifica dades a Wikidata
Carles Hug de Borbó-Parma (1968)

Carles Hug de Borbó-Parma (París, 8 d'abril de 1930 - Barcelona, 18 d'agost de 2010) des de 1977 va ser Cap de la Casa de Borbó-Parma i Duc de Parma i Piacenza ( Carles IV de Parma ). També va ser des de 1975 pretendent carlista al tron ​​d'Espanya amb el nom de Carles Hug I. Des de 2003 va utilitzar el títol de comte de Montemolín.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Carles Hug de Borbó-Parma era fill de Xavier de Borbó-Parma i de Magdalena de Bourbon-Bousset. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat d'Oxford. En acabar els seus estudis, treballà al Deutsche Bank, en plena reconstrucció econòmica alemanya.

Reconstrucció i renovació del carlisme[modifica | modifica el codi]

El 1956, el seu pare el va enviar a Espanya per a reconstruir l'organització de la Comunió Tradicionalista i aprendre espanyol. En l'acte de Montejurra de 1957 seria presentat oficialment al poble carlista com a Príncep d'Astúries. Va realitzar nombrosos viatges per Espanya, unes vegades tolerats pel règim franquista i d'altres no. Per a conèixer de primera mà la realitat de la classe treballadora espanyola, va treballar durant l'estiu de 1962 en la mina asturiana El Sotón.

Per tal d'aconseguir ser nomenat successor del General Franco com a rei, el 1962 es va reunir amb el dictador al Palau Reial d'El Pardo. Franco li va parlar de la necessitat d'aconseguir la unitat de tots els monàrquics, a la qual cosa Carles Hug va contestar que sí però que havia de ser "la unitat dels monàrquics del 18 de juliol".[1]

Durant aquests anys connecta amb els sectors més progressistes del carlisme agrupats majoritàriament al volant de l'AET i el MOT, iniciant-se la renovació ideològica del carlisme cap a postures de nova esquerra socialista autogestionària i federalista, renovació molt influïda per les noves idees del Concili Vaticà II. El 1968, el règim franquista el va expulsar d'Espanya i l'any següent Joan Carles de Borbó va ser nomenat com a futur rei. La seva expulsió va ser especialment decisiva en la culminació d'aquest procés de canvi ideològic. El 1970 en un congrés de la Comunió Tradicionalista, es va decidir recuperar la denominació que consideraven original de l'organització: Partit Carlí.

El 29 d'abril de 1964 es casà amb la princesa Irene dels Països Baixos. Les noces es va celebrar a la basílica de Santa Maria la Major de Roma (Itàlia). D'aquest matrimoni en van néixer quatre fills: Carles Xavier, príncep de Piacenza i duc de Madrid (1970); Margarida, comtessa de Colorno; Jaume, duc de Sant Jaume i comte de Bardi (1972) i Carolina de Borbó-Parma, duquessa de Guernica i marquesa de Sala (1974). Es van divorciar el 1981.

Després d'una entrevista amb un periodista famós, el periodista va comentar: Ara entenc perquè Franco escollí Joan Carles com a successor.

La Transició[modifica | modifica el codi]

El 8 d'abril de 1975 en abdicar el seu pare, Xavier, als drets a la Corona espanyola, es va convertir en el pretendent carlí a la Corona, a més de retenir la presidència del Partit Carlí.

El març de 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats no li van donar autorització i no va poder sortir de l'aeroport de Madrid-Barajas. Va tornar clandestinament per a presidir el actes anuals del Partit Carlí a Montejurra, però aquest any es va produir una agressió terrorista a la militància carlista coneguda com els fets de Montejurra, como consecuencia de la l'anomenada Operació Reconquista. La jornada va acabar amb la mort de dos seguidors de Carles Hug a mans d'ultradretans espanyols, italians i argentins.

Va poder tornar definitivament a la fi de 1977 i el 1979 se li va atorgar la nacionalitat espanyola. A les eleccions generals espanyoles de 1979 va encapçalar la candidatura del Partit Carlí a Navarra, on va aconseguir el 7,7% dels vots però sense escó. Després del fracàs electoral, el novembre de 1979 va renunciar a la presidència del partit i l'abril de 1980 va deixar l'organització, abandonant així la política activa. El 1981 va marxar als Estats Units, on va exercir com a professor a la Universitat Harvard.

Últims anys[modifica | modifica el codi]

En 1999 es va traslladar a viure a Brussel·les.

Participava de manera habitual en actes de caràcter cultural relacionats amb el Ducat de Parma o amb el legitimisme carlista, per la seva condició de cap de la Casa de Borbó-Parma així com de Titular de la Dinastia carlista. Ha reiterat en moltes oportunitats que no havia renunciat ni per ell ni pels seus successors a cap dels drets que, segons els seus seguidors, legítimament li corresponien.

L'única formació política a la qual Carles Hug de Borbó-Parma sempre va reconèixer com carlista i legítima continuadora del carlisme històric va ser l'Partit Carlí.

Després del seu pas a 2010le ha sucecido com a Duc de Parma i pretendent carlista el seu fill Carles Xavier de Borbó i Parma.[2]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Qué es el Carlismo (1976)
  • La vía carlista al socialismo autogestionario (1977)
  • Pròleg a Don Javier, una vida al servicio de la libertad (1997)
  • Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rodon Guinjoan, Ramon Maria. Invierno, primavera y otoño del Carlismo (1939-1976). Universitat Abat Oliva CEU, 2015, p. 259. 
  2. «Nuevo pretendiente carlista a la corona de España» (en castellà). Europa Press, 05-05-2011. [Consulta: 2 juliol 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles Hug de Borbó i Parma Modifica l'enllaç a Wikidata


Precedit per:
Xavier I
Pretendent carlí al tron d'Espanya
Carles Hug I

19752010
Succeït per:
Carles Xavier I
Precedit per:
Xavier de Parma
Duc Titular de Parma
Carles IV de Parma

19772010
Succeït per:
Carles V de Parma