Carles Hug de Borbó i Parma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaCarles Hug de Borbó i Parma
Charles-Hugues de Bourbon-Parme.jpg
Naixement 8 d'abril de 1930
París
Mort 18 d'agost de 2010(2010-08-18) (als 80 anys)
Barcelona
Cònjuge Irene dels Països Baixos

Escut d'armes de Carles Hug de Borbó i Parma
Modifica dades a Wikidata
Carles Hug de Borbó-Parma (1968)

Carles Hug de Borbó-Parma (París, 8 d'abril de 1930 - Barcelona, 18 d'agost de 2010) des de 1977 va ser Cap de la Casa de Borbó-Parma i Duc de Parma i Piacenza (Carles IV de Parma). També va ser des de 1975 pretendent carlista al tron ​​espanyol (Carles Hug I).

Biografia[modifica | modifica el codi]

Carles Hug de Borbó-Parma era fill de Xavier de Borbó-Parma i de Magdalena de Bourbon-Bousset. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat d'Oxford. En acabar els seus estudis, treballà al Deutsche Bank, en plena reconstrucció econòmica alemanya.

Reconstrucció i renovació del carlisme[modifica | modifica el codi]

El 1956, el seu pare el va enviar a Espanya per a reconstruir l'organització de la Comunió Tradicionalista i aprendre espanyol. Carles Huc s'instal·la llavors d'incògnit a Bilbao, a la casa del sindicalista carlista Pere Olaortua. Des del primer moment va establir contacte amb els joves de l'AET, organització universitària, que representava un nou corrent renovadora en el carlisme. En l'acte de Montejurra de 1957 seria presentat oficialment al poble carlista com a Príncep d'Astúries. Va realitzar nombrosos viatges per Espanya, unes vegades tolerats pel règim franquista i d'altres no. Per a conèixer de primera mà la realitat de la classe treballadora espanyola, va treballar durant l'estiu de 1962 en la mina asturiana El Sotón.

Des del cessament com a Cap Delegat de Fal Conde, antifranquista intransigent, l'any 1955, la nova direcció de la Comunió Tradicionalista, davant la consolidació de la dictadura, la progressiva pèrdua de pes polític de la Falange i les promeses governamentals de reformes institucionals en una direcció tradicionalista, va anar desenvolupant una política d'aproximació i diàleg amb sectors del règim, per tal d'evitar que la futura monarquia fos la de la dinastia liberal en lloc de la carlista.[1][2][3] En el marc d'aquesta estratègia, el 1962 Carles Hug es va reunir amb el dictador Francisco Franco al Palau Reial d'El Pardo. Franco li va parlar de la necessitat d'aconseguir la unitat de tots els monàrquics, a la qual cosa, Carles Hug va contestar que sí però que havia de ser "la unitat dels monàrquics del 18 de juliol",[4][5] en referència a la nul·la participació popular dels monàrquics de l'altra branca dinàstica en el cop d'Estat. Durant la dictadura franquista, el discurs del carlisme era particular en la mesura que en què reivindicava el paper del requetè a la guerra civil però en canvi criticava el règim franquista.[6][7] Carles Hug també li va plantejar a Franco la necessitat d'una evolució a un règim nou de llibertats democràtiques.[8] L'any 1962 Carles Hug va participar en els actes de Montejurra, on es van fer concessions retòriques a la Falange, que la premsa del règim van qualificar com un «cant a la unitat entre els que van combatre en la Croada».[9]

Durant aquests anys Carles Hug va connectar amb els sectors més progressistes de la Comunió Tradicionalista agrupats majoritàriament al volant de l'AET i el MOT, iniciant-se la renovació ideològica del carlisme, procés molt influenciat per les noves idees del Concili Vaticà II, que es va fer especialment evident a partir dels actes de Montejurra de 1965, que van estar centrats en la demanda d'una democràcia social i federal sota el lema "Monarquia, Pau, Poble, Democràcia".[10] [11] El Congrés Nacional Carlista de 1966 va ser important en aquesta dinàmica, amb la designació de José María Zavala com a secretari general. El 1968, el règim franquista va expulsar a Carles Hug d'Espanya i l'any següent el seu rival Joan Carles de Borbó va ser nomenat com a futur rei. Aquest fet va suposar l'abandó de manera brusca de l'estratègia que consistia a bascular entre l'oposició i la col·laboració amb el règim franquista, i es van fer passos de gegant en el que els partidaris de Carles Hug van designar com la "clarificació ideològica" del carlisme, que va desembocar en la formulació d'un carlisme socialista autogestionari.[12] El 1970 a Arbona en un congrés de la Comunió Tradicionalista, es va decidir recuperar la denominació que consideraven original de l'organització: Partit Carlí.

El 29 d'abril de 1964 es casà amb la princesa Irene dels Països Baixos. Les noces es va celebrar a la basílica de Santa Maria la Major de Roma (Itàlia). D'aquest matrimoni en van néixer quatre fills: Carles Xavier, príncep de Piacenza i duc de Madrid (1970); Margarida, comtessa de Colorno; Jaume, duc de Sant Jaume i comte de Bardi (1972) i Carolina de Borbó-Parma, duquessa de Guernica i marquesa de Sala (1974). Es van divorciar el 1981.

Després d'una entrevista amb un periodista famós, el periodista va comentar: Ara entenc perquè Franco escollí Joan Carles com a successor.

La Transició[modifica | modifica el codi]

El 8 d'abril de 1975 en abdicar el seu pare, Xavier, als drets a la Corona espanyola, es va convertir en el pretendent carlí a la Corona, a més de retenir la presidència del Partit Carlí.

El març de 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats no li van donar autorització i no va poder sortir de l'aeroport de Madrid-Barajas. Va tornar clandestinament per a presidir el actes anuals del Partit Carlí a Montejurra, però aquest any es va produir una agressió terrorista a la militància carlista coneguda com els fets de Montejurra, com a conseqüència de la l'anomenada Operació Reconquista. La jornada va acabar amb la mort de dos seguidors de Carles Hug a mans d'ultradretans espanyols, italians i argentins.

Va poder tornar definitivament a finals de 1977 i el 1979 se li va atorgar la nacionalitat espanyola. A les eleccions generals espanyoles de 1979 va encapçalar la candidatura del Partit Carlí a Navarra, on va aconseguir el 7,7% dels vots però sense escó. Després del fracàs electoral, el novembre de 1979 va renunciar a la presidència del partit i l'abril de 1980 va deixar l'organització, abandonant així la política activa. El 1981 va marxar als Estats Units, on va exercir com a professor a la Universitat Harvard.

Últims anys[modifica | modifica el codi]

En 1999 es va traslladar a viure a Brussel·les.

Participava de manera habitual en actes de caràcter cultural relacionats amb el Ducat de Parma o amb el legitimisme carlista, per la seva condició de cap de la Casa de Borbó-Parma així com de Titular de la Dinastia carlista. Va reiterar en moltes oportunitats que no havia renunciat ni per a ell ni per als seus successors a cap dels drets que, segons els seus seguidors, legítimament li corresponien.

L'única formació política a la qual Carles Hug de Borbó-Parma sempre va reconèixer com carlista i legítima continuadora del carlisme històric va ser el Partit Carlí.

Carles Hug va restablir l'antiga Ordre de la Legitimitat Proscripta el 1999,[13] a la qual va dotar d'uns estatuts rebatejant-la com Reial Ordre de la Legitimitat Proscripta.[14]

Des de la celebració d'un acte legitimista a Arbona el 28 de septeimbre de 2003, va començar a utilitzar el títol carlista de comte de Montemolín. En aquest mateix acte va transferir els tradicionals títols carlistes de Duc de Madrid i de Duc de Sant Jaume als seus fills Carles Xavier i Jaume.[13]

Després de la seva mort l'any 2010 li va succeir com a Duc de Parma i pretendent carlista el seu fill Carles Xavier de Borbó i Parma.[15]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Qué es el Carlismo (1976)
  • La vía carlista al socialismo autogestionario (1977)
  • Pròleg a Don Javier, una vida al servicio de la libertad (1997)
  • Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Martorell, Manuel. Carlos Hugo frente a Juan Carlos.: La solución federal para España que Franco rechazó. EUNATE, 2014, p. 70. 
  2. Caspistegui Gorasurreta, Francisco Javier. El naufragio de las ortodoxias. El carlismo 1962-1977. EUNSA, 1997, p. 20. ISBN 84-313-1564-4. 
  3. Vázquez de Prada Tiffe, Mercedes «El nuevo rumbo político del carlismo hacia la colaboración con el régimen (1955-56)». Hispania: Revista española de historia, 231, 2009.
  4. Rodon Guinjoan, Ramon Maria. Invierno, primavera y otoño del Carlismo (1939-1976). Universitat Abat Oliva CEU, 2015, p. 259. 
  5. Massó i Tarruella, Ramon. Otro rey para España. Crónica del lanzamiento y fracaso de Carlos Hugo, 2005, p. 263-264. 
  6. Aoiz, Floren. El jarrón roto: la transición en Navarra: una cuestión de Estado. Txalaparta, p. 166. 
  7. Laso Prieto, José María «Estudio de las fuerzas políticas que actúan en Euzkadi y su respectiva potencialidad». El Basilisco, 27, 2000.
  8. Clemente, Josep Carles. Carlos Hugo de Borbón Parma. Historia de una disidencia. Planeta, 2001, p. 102-104. 
  9. «Misa y rezos en Montejurra. Cerca de 100.000 personas asistieron a los actos. Canto a la unidad entre los que combatieron en la Cruzada.». Imperio, 08-05-1962, pàg. 2.
  10. Clemente, Josep Carles. Carlos Hugo de Borbón Parma. Historia de una disidencia. Planeta, 2001, p. 114-115. 
  11. Vázquez de Prada Tiffe, Mercedes «La reorganización del carlismo vasco en los sesenta». Vasconia: Cuadernos de historia - geografía, 38, 2012, pàg. 1136.
  12. Canal, Jordi. El Carlismo. Dos siglos de contrarrevolución en España. Alianza Editorial, 2000, p. 370-371. 
  13. 13,0 13,1 de las Heras Borrero, Francisco «Derecho Premial de los Reyes Carlistas». Cuadernos de Ayala. Revista de la Federación Española de Genealogía y Herádica y Ciencias Históricas, 39, Julio-Septiembre 2009, pàg. 10.
  14. de las Heras Borrero, Francisco «Derecho Premial de los Reyes Carlistas». Cuadernos de Ayala. Revista de la Federación Española de Genealogía y Herádica y Ciencias Históricas, 39, Julio-Septiembre 2009, pàg. 12.
  15. «Nuevo pretendiente carlista a la corona de España» (en castellà). Europa Press, 05-05-2011. [Consulta: 2 juliol 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles Hug de Borbó i Parma Modifica l'enllaç a Wikidata


Precedit per:
Xavier I
Pretendent carlí al tron d'Espanya
Carles Hug I

19752010
Succeït per:
Carles Xavier I
Precedit per:
Xavier de Parma
Duc Titular de Parma
Carles IV de Parma

19772010
Succeït per:
Carles V de Parma