Hilari Salvadó i Castell

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaHilari Salvadó i Castell
HilariSalvado.jpg
Biografia
Naixement 16 de febrer de 1899
Barcelona, Barcelonès
Mort 20 de febrer de 1966
Barcelona, Barcelonès
  Alcalde de Barcelona
1937 – 1939
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat
Ocupació Polític
Partit polític Esquerra Republicana de Catalunya
Modifica les dades a Wikidata

Hilari Salvadó i Castell[1] (Barcelona, 16 de febrer de 1899 - Barcelona, 20 de febrer de 1966) fou un polític català. Va ser l'últim alcalde republicà de Barcelona abans de la fi de la Guerra Civil espanyola.

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Era el fill petit d'Antoni Salvadó i Albiol i Dolors Castell i Simón, naturals de Peníscola (el Baix Maestrat), pescadors de la Barceloneta.

Més conegut al seu barri com en Lari, estava predestinat a ser pescador com el pare i els seus germans, però unes angines li salvaren la vida. El 31 de gener de 1911, el pare i els quatre germans d'Hilari van sortir a feinejar al mar, com solien fer sempre. Lari va romandre a casa enllitat. Però aquell dia, tot i que els temps era bo, de sobte esdevingué tràgic i s'esdevingué el que va ser conegut com el Temporal de 1911, que va assolar tota la costa catalana. Segons l'historiador i museòleg del Museu Marítim Enric Garcia:

« Aviat una descàrrega violenta va sorprendre la flota pesquera, que en aquelles primeres hores de la tarda cercà refugi a Barcelona o Tarragona. El temporal va durar tota la nit i fins l'endemà, l'1 de febrer>. »

El pare i els quatre germans, embarcats en la Machicha i la Pelayo, hi van perdre la vida.

Davant aquesta desgràcia, la mare, que en prou feines sabia llegir i escriure, va quedar vídua amb tres fills menors d'edat i una cunyada de 75 anys cega. I si la pèrdua del marit i fills no fos prou, la persecució dels creditors del marit per cobrar part de la indemnització a percebre va obligar la dona a lluitar pels seus drets.

Activista i autodidacte[modifica]

Finalment la Cambra de Comerç de Barcelona, l'entitat responsable d'arbitrar els ajuts, va dictaminar a favor de la mare de Lari. Davant d'aquest fet, Dolors Castell, la mare, va fer jurar al seu fill que mai més no es dedicaria a les feines de la mar. Lari emprengué l'ofici de comercial, primerament als magatzems El Siglo i anys després a la Cambra de Comerç. A les nits estudiava comptabilitat a l'Acadèmia Millet del carrer de Ferran de Barcelona. Entre classes nocturnes i lliçons autodidactes, va acabar forjant una professió de comptable fins als darrers dies de la seva vida.

El 1919, Salvadó va esdevenir un dels fundadors de la Joventut Nacionalista a la Barceloneta, on va fer amistat amb dos joves emergents catalanistes, Josep Tarradellas i el periodista Joaquim Ventalló. Un any després també va cofundar el Centre Excursionista Minerva, activitat que el va dur a trepitjar les muntanyes del Pirineu català, Serralada Litoral, excel·lint com a guia. També va ser director del seu butlletí, en el qual destacaven els seus articles escrits amb un llenguatge planer, atès que la seva formació acadèmica era de caràcter autodidacte.

El seu activisme polític compromès amb els drets socials i les llibertats nacionals els va conjugar amb la militància dins d'Estat Català i, més tard, com a fundador d'ERC. També va participar en accions clandestines en suport als represaliats i empresonats per la dictadura de Primo de Rivera.

El triomf de la coalició d'esquerres en les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 va erigir l'economista Carles Pi i Sunyer en nou alcalde de la ciutat. Salvadó va esdevenir un puntal d'aquest nou engranatge municipal i va formar part de diferents comissions, juntes i patronats municipals. D'acord amb els butlletins i retalls de premsa, sabem que fruit de la seva gestió com a regidor es va disposar regar diàriament la plaça de Francesc Magrinyà de la Barceloneta, construir un desguàs al final del carrer d'Alfred Calderón, fer un nou empedrat i voravies al carrer d'Alcanar, trasplantar arbres a la plaça de la Barceloneta, obrir i urbanitzar el passeig del Doctor Robert, entre el carrer de Pere IV i la via del ferrocarril, i també la curiosa proposta d'enderrocar el vàter en desús de la plaça del Pla de Palau.

El suport de la Barceloneta[modifica]

Arran dels fets del Sis d'Octubre, tot l'equip de govern de l'Ajuntament va ser empresonat al vaixell-presó Uruguay, juntament amb Lluís Companys. El regidor Bernades en el seu llibre Estampes de l'Uruguay (Presó flotant) es refereix a les mostres de solidaritat rebudes per part de familiars i amics durant el captiveri:

« L'Hilari Salvadó era el que en tenia més, perquè de la Barceloneta n'acudien en gran nombre i cada diumenge al matí, durant tot el temps del captiveri, dues o tres barques pesqueres, que ja en dèiem l'esquadra de la Barceloneta, anunciaven la seva arribada pel ritme compassat dels motors, mentre els seus ocupants deixaven anar el crit de Lari, Lari, i agitaven els mocadors. »

Hilari Salvadó, l'alcalde Pi i Sunyer i els consellers regidors de l'Ajuntament de Barcelona van ser alliberats el 23 de febrer de 1935 i un cop al carrer van refer l'estructura orgànica d'ERC, ja que els càrrecs més importants de l'organigrama polític del partit seguien empresonats, entre ells Lluís Companys.

Amb el triomf del Front d'Esquerres el 16 de febrer de 1936 es decretà una amnistia per a tots els polítics empresonats a conseqüència dels fets del Sis d'Octubre i es restabliren els ajuntaments i la Generalitat. Salvadó va recuperar l'acta de regidor i emprengué de nou les feines derivades del càrrec. Amb tot, la tranquil·litat va durar pocs mesos. L'alçament franquista sacsejà de nou la vida del país. En aquells moments de tensió i desconcert, Salvadó dirigí un escamot de voluntaris amb la intenció d'evitar la mort dels capellans de la parròquia de Sant Miquel del Port. Les morts es van poder evitar, però no la crema de l'església, valuosa joia del barroc català.

Un mandat gens fàcil[modifica]

Després dels Fets de Maig de 1937, el president Companys va remodelar el seu govern i va col·locar Pi i Sunyer a la Conselleria de Cultura. Salvadó, que actuava d'alcalde en funcions, en va ser el substitut.

« M'ajunti l'esforç de tots els ciutadans en la lluita contra el feixisme, que sostenen, en lliure concert, els pobles ibèrics, per tal d'aconseguir en data propera un alliberament total que en tots els conceptes ens permeti viure sense sentir al damunt nostre la marca de l'esclavatge. En aquest moment solemne, aprofito l'avinentesa per tal de retre càlid homenatge a totes les víctimes del feixisme. »

Va dir en la presa de possessió del càrrec, el 16 de juliol. Barcelona tenia, com va descriure el periodista Andreu Avel·lí Artís al diari Última Hora, un alcalde cent per cent popular d'origen humil: [Salvadó] arriba a l'alcaldia en plena joventut, quan encara no s'han gastat els entusiasmes del poble.

No va ser precisament un mandat fàcil. Hi va haver projectes, com la conversió dels anacrònics dispensaris municipals en modernes policlíniques, que la guerra va escapçar completament. L'ambient, a més, era tens, tant fora com dins dels despatxos de l'alcaldia. Al carrer, Salvadó s'enfrontava amb les calamitats d'una ciutat en estat de guerra sotmesa als constants bombardejos de l'aviació feixista, i alhora políticament les tensions cada vegada eren més fortes. Ell no estava d'acord amb el pla municipalitzador de Tarradellas emprès per la Generalitat, a diferència dels membres del PSUC. S'oposava obertament a les municipalitzacions de les finques urbanes, els serveis públics i els transports urbans perquè tot plegat es feia sense el suport dels propietaris i dels treballadors.

La qüestió dels refugiats d'arreu de l'Estat espanyol va ser un altre maldecap. Barcelona va arribar a acollir 1.000.000 de persones aixoplugades en diverses dependències municipals, entre elles l'Estadi de Montjuïc, i també 1.000 infants madrilenys que van quedar sota la tutela de l'Ajuntament. Calia actuar, i de forma ràpida i efectiva, i l'alcalde es va encarregar d'impulsar noves escoles, cantines i habitatges, a més de vetllar per la distribució de queviures per als nouvinguts.

La situació extrema el va impulsar a viatjar a Londres, Brussel·les i París per fer-hi xerrades explicant el drama que es vivia a Barcelona i la gestió de l'allau de refugiats. En aquests viatges també procurava entrevistar-se amb persones influents que poguessin proporcionar qualsevol tipus d'ajuda de caràcter econòmic, sanitari o queviures. Enriqueta Gallinat, la seva secretaria personal, digué: Vaig anar dos cops a París en nom de l'alcalde per aconseguir roba i alguna cosa per menjar. Mai armament per defensar-nos.

Guanyar la prioritat[modifica]

En paral·lel, Salvadó també va haver de fer d'amfitrió de diverses personalitats mundials que van visitar Barcelona en solidaritat amb la causa repuclicana. Entre aquestes visites cal destacar les de Jawaharlal Nehru i la seva filla Indira, el juny de 1938. També va donar suport a les accions de subscripció popular de queviures amb destinació a Madrid i el seu front, i en alguns casos el lliurament el feia ell personalment.

« El meu objectiu és pensar el present per resoldre els problemes més immediats dels ciutadans [...]. Amb tot, avui pensem a guanyar la guerra, després farem de Barcelona la ciutat bonica que tots els barcelonins volen que sigui. »

Va dir en una entrevista que li van fer per a Mi Revista, el novembre de 1937. Però la guerra no es va guanyar i el 25 de gener de 1939 Hilari Salvadó abandonà la ciutat. Travessà el coll d'Ares en direcció a Carcassona, i tot seguit arribà a Montpeller. L'acompanyaven la seva germana Dolors, el seu cunyat Antoni Oliva i la seva companya sentimental Paquita Cervera. Davant la possibilitat que fos extradit a Espanya per la policia de Petain, abandonà Montpeller i es refugià a Valrans (Llenguadoc-Rosselló) i a Besiers. Aquí, amagats en una casa habitada per descendents catalans, els Carrasco i Folch, segons Daniel Carrasco, fill del matrimoni acollidor, van viure l'ocupació de França per part dels alemanys. Salvadó va fer d'enllaç entre els republicans espanyols exiliats i els maquis de la Resistència francesa.

Retorn a Barcelona[modifica]

Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, va reprendre la seva vida com a comptable en una fàbrica de Besiers. També va refer la seva vida política a l'exili. Es cartejà amb assiduïtat amb Josep Tarradellas i gràcies al seu amic Joaquim Ventalló pogué aconseguir la documentació per tornar a Barcelona l'any 1960. Va morir sis anys més tard. L'enterrament a l'església de la Concepció va ser multitudinari, segons testimonis de l'època, però només un diari, La Hoja del Lunes, va aconseguir esquivar la censura i publicar a l'esquela que acabava de morir un ex-alcalde de Barcelona, el darrer de la República.

Record[modifica]

L'any 1998 l'Ajuntament de Barcelona va batejar amb el seu nom una plaça de la Barceloneta.

L'any 2016, Òmnium Cultural i Tot Història Associació Cultural van organitzar l'any Hilari Salvadó en el cinquantenari de la seva mort, amb l'organització d'un cicle de conferències als diferents districtes de Barcelona des del 29 de setembre de 2016 fins al 2 de febrer de 2017.[2][3]

Referències[modifica]

  1. «Hilari Salvadó i Castell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Any Hilari Salvadó - Alcalde Republicà de Barcelona». anyhilarisalvado.cat. [Consulta: 9 desembre 2016].
  3. Garriga, Marc. «Hilari, l'alcalde oblidat». ElPuntAvui.cat, 07-01-2017. [Consulta: 10 gener 2017].
  • Sàpiens Revista n.º 165 del gener de 2016, pàgs. 44 a 47 (Dipòsit legal: B-42425-2002//ISSN 1695-2014)

Enllaços externs[modifica]