Fabra i Coats

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióFabra i Coats
Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats
Dades base
Tipus entitat empresa
Sector tèxtil
Forma jurídica societat anònima
Història
Fundació 1903 a Sant Andreu de Palomar
Dissolució 2005
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Modifica dades a Wikidata
Fàbrica Fabra i Coats, al districte de Sant Andreu

La Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats fou fundada el 1903, fruit de la fusió de la Sociedad Anónima Sucesora de Fabra y Portabella amb el grup britànic J&P Coats Ltd,[1] convertint-se en la primera inversió estrangera en l'economia industrial catalana.

Història[modifica]

A començaments del segle XIX, Sant Andreu de Palomar era un petit nucli agrícola. A partir de 1830, com a conseqüència de la industrialització, es produeix un important increment poblacional i urbà. A Barcelona, a mesura que passava el segle l'agricultura es convertia en una activitat residual, però Sant Andreu era una excepció a causa de les possibilitats que oferia el mercat de Barcelona i les condicions agrícoles excepcionals que propiciaven l'existència del Rec Comtal. Així persistien coetàniament l'agricultura amb una indústria emergent, fins que l'any 1880 el poble comença a ser clarament industrial.

Els orígens de Can Fabra es remunten a l'any 1839, quan Ferran Puig i Gibert, un industrial potent i relacionat socialment, crea el "vapor de Fil" una fàbrica de filatures ubicada a Sant Andreu de Palomar. Va casar la seva filla, Dolors Puig Cerdà, amb un bon client Camil Fabra i Fontanills, i des de 1860 l'empresa passarà a dir-se Fernando Puig e hijo (Puig i Fabra). Aquesta fou la primera fàbrica de troques i cabdells de fil de cotó d'Espanya. L'any 1884 l'empresa es consolida ja plenament amb el nom de Filatures Fabra, al fusionar-se amb "Manuel Portabella e hijo" (coneguts com els alemanys).

Bandera d'Escòcia a la colònia de Borgonyà, fundada per Coats.

Després de la mort de Ferran Puig i Camil Fabra l'empresa passa a ser dirigida pels germans Ferran i Romà Fabra i Puig. L'any 1903 es fusiona amb la casa escocesa "J&P Coats", que havia creat feia pocs anys la colònia industrial de Borgonyà, a Sant Vicenç de Torelló (Osona),[2] i en surt l'empresa "Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats" que monopolitzarà el sector en l'àmbit estatal. Aquesta fusió quedà en el nomenclàtor del barri de Sant Andreu de Palomar, ja que el carrer de la I, on havia terrenys de l'empresa, passà a anomenar-se Carrer d'Escòcia. La nova empresa durà a terme una reordenació de la producció a cadascuna de les factories: a Sant Martí mantindrà els filats de lli i cotó i els teixits per a xarxes de pesca, mentre que a Borgonyà concentraran la filatura i els torçats de cotó, eliminaran els processos d'acabats, i a la fàbrica de Sant Andreu de Palomar, a més de filats i retorts, portaran a terme els processos de blanqueig, tint i acabats del fil de cosir.[2]

L'any 1915, l'empresa tenia més de 1.500 treballadors i en el seu moment àlgid va arribar a donar feina a tres mil persones, majoritàriament veïnes de Sant Andreu.

El conjunt d'instal·lacions fabrils que formaren part de l'empresa o giraven entorn de la Fabra, han tingut al llarg de la seva vida diversos noms populars, des d" el vapor del fil o el vapor del rec", "els alemanys", "les filatures", "Ca n'Alzina", "Can Portabella", "Can Mamella" o "Can Fabra": els primers per l'energia que s'utilitzava, el vapor; "els alemanys" per l'origen dels seus directius; i "Can Mamella", per nodrir una població obrera extensa i alhora prodigar un seguit d'avantatges socials pioners a l'època.

L'edifici, ara ja conegut com a "Can Fabra", ocupava dues illes, entre la fàbrica de Sant Andreu i la Fàbrica del Rec, va ser construït a finals del segle XIX, d'acord amb els models constructius del segle XVII. Hi comptava amb un carrilet de connexió entre ambdues vies que va ser retirat durant els anys seixanta i substituït per una vagoneta amb pneumàtics.

Centre Cultural Can Fabra, antiga fàbrica "Vapor del Rec".

Amb la introducció de la firma britànica es va dur a terme (a partir de 1903), una sèrie d'innovacions en el camp dels serveis socials de l'Empresa. Can Fabra anirà donant a Sant Andreu els trets de colònia industrial seguint el model de Borgonyà, a Sant Vicenç de Torelló. Als anys trenta va ser una de les primeres empreses que atorgava als treballadors una setmana de vacances pagades i a poc a poc la seva organització interna va anar millorant, creant-se, fins i tot, un cos de bombers propi. A partir de l'any 1949, el grup britànic va anar augmentant la seva participació fins a arribar al 85% l'any 1992.[3]

L'any 1970 van començar els tancaments d'instal·lacions i l'acomiadament de treballadors. Les diferents naus s'anaren tancant fins que només va quedar activitat a la nau del carrer Sant Adrià. El 2005 es va tancar definitivament la producció a l'estat.[4]

Recentment ha estat restaurada una part de la nau industrial per convertir-la en un Centre Cultural. La resta d'espai que encara ocupa la vella fàbrica ha estat adquirit per l'Ajuntament per tal de destinar-lo a espai cultural. Els 12.000 metres quadrats, distribuïts en quatre plantes, es pretén destinar-los a uns 2.000 joves creadors, convertint-se així en el pilar del pla municipal per a la conversió dels antics edifics industrials en laboratoris de creació artística.[5]

Aspecte actual dels interiors de Fabra i Coats

El projecte guanyador per a tal remodelació ha estat projectat pels arquitectes Francesc Bacardit i Manuel Ruisánchez: "Volem que Fabra i Coats sigui una fàbrica okupada per la creació. El model okupa guia la nostra proposta: una intervenció que garanteixi la nova funció de l'edifici, però que al mateix temps sigui mínima [...] un treball de consolidació, rehabilitació i compartimentació que permeti acollir al màxim de creadors, afavoreixi la seva tasca i fomenti la seva convivència".[6]

Aquests objectius han estat perseguits mitjançant un estudi dels pannells separadors dels diferents àmbits que volen que siguin flexibles, lleugers i econòmics, per tal que es puguin "montar i desmuntar amb facilitat per atendre a les necessitats cambiants dels creadors". La demanda d'aquests espais per part dels usuaris es pot fer a través de l'Ajuntament de Barcelona.

Centre d'art contemporani[modifica]

Divendres 28 de setembre de 2012 es van inaugurar els primers 600 metres quadrats que acullen la mostra Això no és una exposició d'art, tampoc, una exposició que reflexiona sobre el concepte d'"exposició" i la manera com els artistes han treballat el relat a través de les seves obres.

Aquesta és la primera mostra, que anirà acompanyada d'un cicle de performances i un de documentals. En aquest inici, són l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) qui gestionen el centre. L'any 2013 es preveu crear una taula curatorial a partir de concursos públics, que seleccionarà les exposicions. També en un futur, el centre ha d'acabar ocupant les tres plantes de l'edifici, uns 2.450 metres quadrats.[7]

"Això no és una exposició d'art, tampoc"[modifica]

La mostra presenta obres de diversos artistes a través de les narratives i les estratègies de visibilitat que ha triat cadascun d'ells, on el "què" és més important que el "com". Trobem les obres Guyana, d'Antonio Gagliano; Dibujos para un despacho de abogados laboralistas, d'Antonio Ortega; Un roman parlé (titre de travail), de Benjamin Seror; Telemistica i Discourse News, de Christian Jankowski; Playing the piano, de Fabienne Audeoud; Madera Curvada, de Gabriel Pericás; L'ensinistrament, de Joan Morey; Untitled (Vulture in the Studio), de João Onofre; 65, de Laia Estruch; Blue Moon, de Ryan Rivadeneyra, i Tienes fe en que hay paredes, hay suelo, de Tamara Kuselman.[8]

El 2016 hi va tenir lloc el festival som cultura popular.[9]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «L'ingrés de la documentació de Fabra y Coats de la colònia Borgonyà, de Sant Vincenç de Torelló» (PDF). [Consulta: 10 setembre 2011].
  2. 2,0 2,1 Bayón, Emili «La colònia dels "Anglesos" a Borgonyà». L'Erol, revista cultural del Berguedà, 86-87, 2005, pàg. 109-111 [Consulta: 21 agost 2017].
  3. Alberch i Fugueras, Ramon; Arranz, Manuel. Els Barris de Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 2000, p. vol.4, p.71. 
  4. «Fabra i Coats». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. A.P, Maria «Les noves fàbriques de cultura s'obren a la feina dels creadors». Diari Ara, 23-03-2011 [Consulta: 27 març 2011].
  6. Article a La Vanguardia dijous 24 de setembre del 2009.
  7. L’avantguarda creativa pren la fàbrica Fabra i Coats
  8. Exposició "Això no és una exposició d'art, tampoc"
  9. «Som cultura popular». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 24 gener 2016].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fabra i Coats Modifica l'enllaç a Wikidata