Fabra i Coats

De Viquipèdia
No s'ha de confondre amb Can Fabra.
Infotaula d'edifici
Fabra i Coats
Imatge
Dades
TipusFàbrica i recinte Modifica el valor a Wikidata
Úsequipament Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicArquitectura industrial Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaSant Andreu de Palomar (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióSant Adrià, 20 Modifica el valor a Wikidata
 41° 25′ 59″ N, 2° 11′ 26″ E / 41.43295°N,2.19064°E / 41.43295; 2.19064Coord.: 41° 25′ 59″ N, 2° 11′ 26″ E / 41.43295°N,2.19064°E / 41.43295; 2.19064
Bé integrant del patrimoni cultural català
Identificador49312
Bé d'interès urbanístic
Lloc webajuntament.barcelona.cat… Modifica el valor a Wikidata
Fàbrica Fabra i Coats, al districte de Sant Andreu
Fàbrica Nº10.jpg

La Fabra i Coats és un antic complex industrial que ocupa una illa de forma trapezoidal entre els carrers Gran de Sant Andreu, Sant Adrià, Segre i Parellada del districte de Sant Andreu de Barcelona. Actualment es troba catalogat com a Bé d'interès urbanístic (categoria C del Catàleg de Patrimoni).[1]

Descripció[modifica]

El recinte està format per una sèrie de naus o fàbriques de diferent tipologia i cronologia conformant diversos patis. Destaquen per l'ús de la fàbrica de maó a cara vista i per presentar grans obertures regulars ritmades a les façanes que configuren espais interiors diàfans.[2]

L'edifici que es troba davant del carrer Sant Adrià i tanca el conjunt per aquesta banda, és un pavelló longitudinal d'una planta i coberta d'una vessant, amb l'obra de maó a la vista, adossat a la paret de tanca que dóna accés al recinte. A la façana principal s'obren un seguit de portes i finestres amb emmarcament de maó en relleu i arc escarser a sardinell. Aquest cos presenta una capçalera poligonal de coberta plana amb obertures d'arc pla i marcs de maó enfonsats que comparteix la mateixa cornisa que travessa tota la façana.[2]

Aquest edifici té al davant, en paral·lel, una altra construcció. Es tracta d'un edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos i coberta a doble vessant amb obertures regulars d'arcs escarsers de maó a sardinell. En un extrem lateral s'adossa una torre quadrada que s'alça per sobre del nivell de la teulada. El revestiment exterior de la façana és arrebossat i pintat amb sòcol. A la capçalera té adossat un altre cos avançat respecte de l'anterior un pis més elevat amb coberta a tres vessants. Aquest cos té la fàbrica de maó a la vista amb les obertures rectangulars més petites al pis superior.[2]

L'anterior edifici dóna a un altre cos rectangular de maó vist format per dues naus de planta baixa i pis amb cobertes a dues vessants sobre les quals se superposen sengles cobertes igualment a doble vessant més petites. A la façana principal a la planta baixa es distribueix una filera de grans obertures d'arc de mig punt de maó a sardinell. Una cornisa amb motllures i dentellons separen la planta baixa del primer pis. A la capçalera aquesta cornisa forma un triangle que ressegueix el perfil a doble vessant de la coberta. Les cantoneres es troben ressaltades a manera d'encoixinats. Aquest cos comunica amb l'edifici principal situat al centre del recinte que consta a la vegada de tres cossos rectangulars que formen una L amb diferents tipus de cobertes: a dues aigües, plana i a quatre vessants. Tots tres presenten planta baixa i tres pisos amb les façanes d'obra vista i grans obertures d'arcs escarsers de maó a sardinell regulars. Als extrems s'eleven dues torres de planta quadrada amb decoració d'arqueries cegues al coronament. Entre aquests dos edificis es troba una xemeneia de base octogonal amb el mateix fris motllurat amb els dentellons, secció circular i forma troncocònica ampla amb el fust llis fins a la boca.[2]

Pel cantó oposat, el recinte es tanca al carrer Parellada amb dos edificis més. Per una banda, hi ha una nau longitudinal de dues plantes d'alçària i coberta a dues vessants amb la fàbrica de maó a cara vista i on s'obren finestrals regulars d'arc escarser a sardinell, alguns dels quals són cecs. Línies d'imposta i una cornisa superior separen els diferents nivells. Per l'altra banda, adossada en aquesta última nau hi ha un altre edifici amb cobertes a quatre aigües sobre les quals es superposen cobertes més petites a dues aigües amb la façana bastida de maó a cara vista també.[2]

En l'extrem est del carrer Parellada hi ha un petit cos rectangular aïllat de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües. La façana està arrebossada i pintada amb sòcol aplacat de pedra i presenta cantoneres de maó. A la façana el portal es troba descentrat, en un extrem, al costat del qual hi ha dues finestres emmarcades amb maó. Aquestes obertures de la planta baixa presenten un arc georgià fet de maó a sardinell sota el qual hi ha decoració de ceràmica en trencadís. Entre la planta baixa i el pis hi ha una faixa decorativa feta de rajoles de color delimitades per una filera de maó, un detall ornamental que també es troba a la cornisa superior. Al centre del pis hi ha tres finestres rectangulars estretes esglaonades sota un capcer rectangular que conté la inscripció de l'any.[2]

A l'altre extrem del carrer, tancant l'angle que dóna al carrer de Sant Andreu hi ha dues naus adossades de planta longitudinal, la que dóna al pati del recinte té cobertes a doble vessant i la posterior de dents de serra.[2]

Història[modifica]

A començaments del segle xix, Sant Andreu de Palomar era un petit nucli agrícola. A partir de 1830, a conseqüència de la industrialització, es produeix un important increment poblacional i urbà. A Barcelona, a mesura que passava el segle l'agricultura es convertia en una activitat residual, però Sant Andreu era una excepció a causa de les possibilitats que oferia el mercat de Barcelona i les condicions agrícoles excepcionals que propiciaven l'existència del Rec Comtal. Així persistien coetàniament l'agricultura amb una indústria emergent, fins que l'any 1880 el poble comença a ser clarament industrial.

Els orígens de la Fabra i Coats es remunten a l'any 1839, quan Ferran Puig i Gibert, un industrial potent i relacionat socialment, creà el Vapor del Fil, una fàbrica de filatures ubicada al carrer de Sant Ildefons de Sant Andreu de Palomar. Puig va casar la seva filla, Dolors Puig Cerdà amb Camil Fabra i Fontanills, i des de 1860 l'empresa passarà a dir-se Fernando Puig e hijo (Puig i Fabra). Aquesta fou la primera fàbrica de troques i cabdells de fil de cotó d'Espanya. L'any 1884 l'empresa es consolida ja plenament amb el nom de Fabra y Portabella, al fusionar-se amb "Manuel Portabella e hijo" (coneguts com els alemanys). Els noms dels carrers Camil Fabra i Filatures ens recorden l'antiga fàbrica, que ocupava l'àrea entre els carrers de Nadal, Onze de Setembre, Concepción Arenal i l'antiga Riera d'Horta (un xic més enllà de l'actual Dublín), on actualment hi ha el Club Natació Sant Andreu, l'Escola Pegaso, l'Hipercor i blocs de pisos. La guia Barcelona en la mano (1895) de Josep Roca i Roca la descriu com:

la fábrica de Fabra y Portabella, C. de San Ildefonso, dotada de poderosa maquinaria movida á vapor, con la cual se elaboran todos los artículos concernientes á hilo y algodón en madejas, ovillos, etc., etc.; para coser y hacer calceta.- Es la primera fábrica en España que ha elaborado carretes de clases superiores para máquinas de coser y la primera que ha fabricado las sedas mecánicamente, exportándose al extranjero.- En esta fábrica, fundada por D. Fernando Puig, trabajan unos 1,000 operarios.[3]

Bandera d'Escòcia a la colònia de Borgonyà, fundada per Coats.

Després de la mort de Ferran Puig i Camil Fabra l'empresa passa a ser dirigida pels germans Ferran i Romà Fabra i Puig. L'any 1903 es fusiona amb la casa escocesa "J&P Coats", que havia creat feia pocs anys la colònia industrial de Borgonyà, a Sant Vicenç de Torelló (Osona),[4] i en surt l'empresa "Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats" que monopolitzarà el sector en l'àmbit estatal. Aquesta fusió quedà en el nomenclàtor del barri de Sant Andreu de Palomar, ja que el carrer de la I, on havia terrenys de l'empresa, passà a anomenar-se Carrer d'Escòcia. La nova empresa durà a terme una reordenació de la producció a cadascuna de les factories: a Sant Martí mantindrà els filats de lli i cotó i els teixits per a xarxes de pesca, mentre que a Borgonyà concentraran la filatura i els torçats de cotó, eliminaran els processos d'acabats, i a la fàbrica de Sant Andreu de Palomar, a més de filats i retorts, portaran a terme els processos de blanqueig, tint i acabats del fil de cosir.[4]

Amb la introducció de la firma britànica es va dur a terme una sèrie d'innovacions en el camp dels serveis socials de l'Empresa. La Fabra i Coats aniria donant a Sant Andreu els trets de colònia industrial, seguint el model de Borgonyà, a Sant Vicenç de Torelló. L'any 1915, l'empresa tenia més de 1.500 treballadors i en el seu moment àlgid va arribar a donar feina a tres mil persones, majoritàriament veïnes de Sant Andreu.

Als anys trenta va ser una de les primeres empreses que atorgava als treballadors una setmana de vacances pagades i a poc a poc la seva organització interna va anar millorant, creant-se, fins i tot, un cos de bombers propi. A partir de l'any 1949, el grup britànic va anar augmentant la seva participació fins a arribar al 85% l'any 1992.[5]

El conjunt d'instal·lacions fabrils que formaren part de l'empresa o giraven entorn de la Fabra, han tingut al llarg de la seva vida diversos noms populars, des del Vapor del Fil, Vapor del Rec, "Els alemanys", "Les filatures", Ca n'Alzina, Can Portabella, Can Mamella o Can Fabra: els primers per l'energia que s'utilitzava, el vapor; "els alemanys" per l'origen dels seus directius; i Can Mamella, per nodrir una població obrera extensa i alhora prodigar un seguit d'avantatges socials pioners a l'època.

L'any 1970 van començar els tancaments d'instal·lacions i l'acomiadament de treballadors. Les diferents naus s'anaren tancant fins que només va quedar activitat a la nau del carrer Sant Adrià. El 2005 es va tancar definitivament la producció a l'estat.[6] El recinte fabril es va vendre a una immobiliària, mentre un grup d'ex treballadors van constituir l'Associació Amics de la Fabra i Coats per salvar la memòria de la fàbrica i el seu patrimoni industrial.[7]

L'any 2009 es va signar un conveni de col·laboració entre els Amics de la Fabra i Coats, el Districte de Sant Andreu i l'Institut de Cultura de Barcelona pel qual els Amics cedien a l'ICUB els objectes que havien recuperat com a testimonis testimoni del passat industrial de la fàbrica. El MUHBA es va fer càrrec dels objectes per a la seva utilització en un futur centre interpretatiu sobre la ciutat i el treball.[7][8]

Recentment ha estat restaurada una part de la nau industrial per convertir-la en un Centre Cultural. La resta d'espai que encara ocupa la vella fàbrica ha estat adquirit per l'Ajuntament per tal de destinar-lo a espai cultural. Els 12.000 metres quadrats, distribuïts en quatre plantes, es pretén destinar-los a uns 2.000 joves creadors, convertint-se així en el pilar del pla municipal per a la conversió dels antics edifics industrials en laboratoris de creació artística.[9]

Aspecte actual dels interiors de Fabra i Coats

El projecte guanyador per a tal remodelació ha estat projectat pels arquitectes Francesc Bacardit i Manuel Ruisánchez: "Volem que Fabra i Coats sigui una fàbrica okupada per la creació. El model okupa guia la nostra proposta: una intervenció que garanteixi la nova funció de l'edifici, però que al mateix temps sigui mínima [...] un treball de consolidació, rehabilitació i compartimentació que permeti acollir al màxim de creadors, afavoreixi la seva tasca i fomenti la seva convivència".[10]

Aquests objectius han estat perseguits mitjançant un estudi dels pannells separadors dels diferents àmbits que volen que siguin flexibles, lleugers i econòmics, per tal que es puguin "montar i desmuntar amb facilitat per atendre a les necessitats cambiants dels creadors". La demanda d'aquests espais per part dels usuaris es pot fer a través de l'Ajuntament de Barcelona.

Centre d'art contemporani[modifica]

Divendres 28 de setembre de 2012 es van inaugurar els primers 600 metres quadrats que acullen la mostra Això no és una exposició d'art, tampoc, una exposició que reflexiona sobre el concepte d'"exposició" i la manera com els artistes han treballat el relat a través de les seves obres.

Aquesta és la primera mostra, que anirà acompanyada d'un cicle de performances i un de documentals. En aquest inici, són l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) qui gestionen el centre. L'any 2013 es preveu crear una taula curatorial a partir de concursos públics, que seleccionarà les exposicions. També en un futur, el centre ha d'acabar ocupant les tres plantes de l'edifici, uns 2.450 metres quadrats.[11]

"Això no és una exposició d'art, tampoc"[modifica]

La mostra presenta obres de diversos artistes a través de les narratives i les estratègies de visibilitat que ha triat cadascun d'ells, on el "què" és més important que el "com". Trobem les obres Guyana, d'Antonio Gagliano; Dibujos para un despacho de abogados laboralistas, d'Antonio Ortega; Un roman parlé (titre de travail), de Benjamin Seror; Telemistica i Discourse News, de Christian Jankowski; Playing the piano, de Fabienne Audeoud; Madera Curvada, de Gabriel Pericás; L'ensinistrament, de Joan Morey; Untitled (Vulture in the Studio), de João Onofre; 65, de Laia Estruch; Blue Moon, de Ryan Rivadeneyra, i Tienes fe en que hay paredes, hay suelo, de Tamara Kuselman.[12]

El 2016 hi va tenir lloc el festival som cultura popular.[13]

Referències[modifica]

  1. «Filatures Fabra i Coats». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «CONJUNT INDUSTRIAL FABRA I COATS». Cercador Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya.
  3. Roca i Roca, Josep. {{{títol}}}, 1895, p. 340. 
  4. 4,0 4,1 Bayón, Emili «La colònia dels "Anglesos" a Borgonyà». L'Erol, revista cultural del Berguedà, 86-87, 2005, pàg. 109-111 [Consulta: 21 agost 2017].
  5. Alberch i Fugueras, Ramon; Arranz, Manuel. Els Barris de Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 2000, p. vol.4, p.71. 
  6. «Fabra i Coats». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. 7,0 7,1 «Web Amics de la Fabra i Coats». Arxivat de l'original el 8 de juliol 2020. [Consulta: 8 juliol 2020].
  8. «Fabra i Coats fa museu | MUHBA». [Consulta: 8 juliol 2020].
  9. A.P, Maria «Les noves fàbriques de cultura s'obren a la feina dels creadors». Diari Ara, 23-03-2011 [Consulta: 27 març 2011].
  10. Article a La Vanguardia dijous 24 de setembre del 2009.
  11. L'avantguarda creativa pren la fàbrica Fabra i Coats
  12. Exposició "Això no és una exposició d'art, tampoc"
  13. «Som cultura popular». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 24 gener 2016].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fabra i Coats

Bibliografia[modifica]

Pere Colomer i Romaː Barcelona, una capital del fil. Fabra i Coats i el seu model de gestió, 1903-1936. Barcelonaː MUHBA, 2014 ISBN 978-84-9408-135-4