Aurora Bertrana i Salazar

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Aurora Bertrana)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAurora Bertrana i Salazar
Dades biogràfiques
Naixement 29 d'octubre de 1892
Girona
Mort 3 de setembre de 1974 (81 anys)
Berga
Activitat professional
Ocupació Novel·lista i escriptora
Gènere Novel·la
Instrument Violoncel
Dades familiars
Pare Prudenci Bertrana i Comte

IMDB: nm0078347
Modifica dades a Wikidata

Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 29 d'octubre de 1892Berga, 3 de setembre de 1974)[1] fou una escriptora i violoncel·lista.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els inicis[modifica | modifica el codi]

Filla de l'escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar, va passar la seva infància al barri del Mercadal de Girona on havia nascut el 29 d'octubre de 1892. Va estudiar a l'escola del pedagog Josep Dalmau i també va estudiar francès al convent de les Soeurs de la Misericorde. Quan acabà l'escola volia ser escriptora però el seu pare s'hi va negar i començà a estudiar música amb Cassià Casademont a Barcelona, triant el violoncel com a instrument, on passà una temporada a casa de l'escriptora Carme Karr.[3]

La violoncel·lista que somniava ser escriptora

Gràcies a Karr, el 1923 es pogué matricular a l'Institut Dalcroze de Ginebra per seguir estudiant música però el 1924 va abandonar els estudis de música i es va matricular a la facultat de lletres de la Universitat de Ginebra.[3]

Es va començar a guanyar la vida tocant al Trio de senyoretes que va debutar l'1 de desembre del 1924 en un hotel de Chamonix.

« "Teníem un contracte de dos mesos i havíem de fer dos concerts diaris. Al vespre intercalàvem música de dansa: valsos, foxtrots, one-step, tangos, i també cantàvem blues, sempre en anglès. (...) Jo era la que feia de jazz-woman, amb un gran esglai de les meves companyes. Sovint abandonava el violoncel i recolzda al piano de cua, amb qualevol paper de solfa a la mà, improvisava una melodia, lletra i música, mentre elles m'acompanyen discretament, una al piano i l'altra al violí. (...) Era el primer cop que ens llançàvem a emprar el jazz, i allò suposava una autèntica revolució dins les orquestres femenines. No oblideu que això passava el 1924!" »
— Aurora Bertrana[4]

Ella era l'ànima del Trio; havia tingut una sòlida educació, tenia un do natural per a la música i a més fusta d'artista. És per això que acabada la temporada a Chamonix, li van oferir un nou contracte per marxar a París a dirigir una orquestra de ball, on necessitaven una jazz-woman.

Va iniciar la seva amistat amb Lluís Nicolau d'Olwer, exiliat de la dictadura de Primo de Rivera, qui més tard l'animà a escriure. Va sobreviure tocant en els hotels dels Alps i va arribar a crear la primera jazz band formada íntegrament per dones. En una actuació per a la ràdio va conèixer l'enginyer elèctric Denys Choffat amb qui es va casar el 30 de maig de 1925.

Finalment però, Aurora Bertrana va optar per abandonar la idea de dedicar-se al món de la música i es va casar.

« "Casar-me em permetria continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida des dels sis anys, havia desitjat" »
— Aurora Bertrana[4]

Països exòtics[modifica | modifica el codi]

L'any 1926 Choffat va signar un contracte amb Monsieur Martin, un francès que volia instal·lar una central elèctrica a Papetee, així que, l'11 de setembre van sortir del port de Marsella a bord del Louqsor, per tal d'instal·lar-se a la colònia francesa de Tahití, fent escala a Point-à-Pitre, la Martinica, les Antilles i Panamà. Després de 45 dies de navegació van arribar a Papetee i es van allotjar a l'Hotel Tiaré, situat al passeig marítim per mudar-se posteriorment a un dels quatre bungalous que Monsieur Martin tenia al barri de Mamao, a uns dos quilòmetres del mar. Tot i que l'entorn era ideal per relacionar-se amb la comunitat europea establerta al país, Aurora estava més interessada en el poble autòcton. A les seves memòries fa un elogi del grau de civilització en vers a la cultura i la família dels polinesis, lloant que, tant homes com dones, vivien la llibertat sexual i religiosa, des de l'amor lliure que practicaven les polinèsies, sense l'oposició dels homes o la dignificació de la maternitat, fins a la preferència dels polinesis del control del seu temps per sobre de les riqueses. Al 1928 el matrimoni Choffat-Bertrana van anar a passar unes vacances a la casa que l'enginyer suís Jaubert i la seva muller tenien a Raiatea. Allà conegué al milionari escriptor americà d'origen indi Zane Grey, qui no li va causar una gran impressió a causa de la seva actitud colonitzadora en vers els polinesis. De retorn a Tahití van reprendre la normalitat, que es veié trasbalsada per un parell de notícies tràgiques. D'una banda pel suïcidi de la seva amiga Madame Gourdon i d'altra la mort de Dora Martin, la dona del propietari de l'empresa on treballava Monsieur Choffat, a causa d'un avortament que s'havia intentat practicar ella mateixa.[3]

Convençuda de l'interès del públic català de l'entorn exòtic oceànic i amb l'ajuda del seu amic Lluís Nicolau d'Olwer, va escriure una sèrie de sis articles, entre juny de 1928 i novembre de 1929, per la revista D'Ací i d'Allà, que després compilaria en el seu primer llibre Paradisos oceànics acompanyant-lo de fotografies originals del seu marit. A partir d'aleshores també va publicar a les revistes Mirador i La Nau.[3] Una dona que escriu sobre països exòtics, i que per primer cop fa una aproximació a la mítica dona polinèsia, va causar una forta impressió. De fet, quan l'editorial Proa el va publicar al 1930, es va esgotar en tan sols quinze dies tot i l'elevat preu de 15 pessetes.[3]

El 1930, un cop acabada la feina de Choffat, tornen a bord de l'Andromede a Marsella i d'aquí Aurora marxa cap a Barcelona a veure la família, ja que la seva germana Cèlia havia emmalaltit de tuberculosi, i Choffat a Ginebra i posteriorment a París per buscar una nova feina. Aurora li va demanar al seu marit que, a causa de la malaltia de la seva germana busqués un projecte a Barcelona i un mes més tard entrava a treballar a la casa Asland. El matrimoni va llogar una torreta a Montcada on Aurora va continuar escrivint fins a la mort de la seva germana a la primavera de 1931. Posteriorment, i per estar més a prop dels seus pares, van llogar un pis a la Diagonal. El 1933 va publicar una versió revisada dels Paradisos Oceànics en castellà, amb el títol de Islas de ensueño d'Ediciones Populares Iberia. Aquell mateix any es presenta com a candidata al Congrés de la República per Esquerra Republicana, però en va sortir derrotada i va abandonar l'activitat política. Mentrestant continuà escrivint novel·les, fent conferències i col·laborant amb articles de viatges en publicacions de l'època. El 1934 l'editor Balagué li va publicar el seu segon llibre de viatges, Peikea, princesa caníbal, un conjunt de contes i llegendes de les illes del Pacífic. Durant la República va col·laborar conjuntament amb Maria Pi de Folch, Carme Montoliu, Enriqueta Sèculi, Maria Carratalà, Isolina Viladot i Montserrat Graner, entre d'altres dones, per crear una mena d'universitat obrera femenina, que finalment es va anomenar Lyceum Club, i que la mateixa Aurora va considerar un fracàs. Encara que Prudenci Bertrana s'havia oposat al fet que Aurora escrivís, van col·laborar tots dos en l'experiència d'escriure conjuntament una novel·la repartint-se els capítols. En va sortir L'illa perduda, publicat per la Llibreria Catalònia, on s'integren els elements d'aventura i romanticisme propis de la literatura dels mars del Sud.[3]

L'any 1935, després de visitar els seus amics empresonats a Madrid, Ventura Gassol i Martí Barrera, marxa al Marroc tota sola per estudiar l'ànima de la dona musulmana i descobrir el concepte que en té l'home musulmà, el qual, segons diu, els nostres homes conserven. Fruit d'aquest viatge, on visita harems, bordells i presons, serà el seu llibre El Marroc sensual i fanàtic, publicat a l'abril de 1936.[3]

Guerres i exili[modifica | modifica el codi]

Quan esclata la guerra, el 1936, Aurora es trobava a l'Hotel Gambó d'Empúries però aconsegueix tornar a Barcelona. Monsieur Choffat, tal com ella l'anomena, es va passar a la zona franquista i des d'aleshores van quedar separats. Pel desembre del 36, l'escriptora presideix el jurat del premi Creixells i publica Edelweiss, novel·la fruit de la seva estada a l'Alta Savoia i l'any 1937 entra com a redactora en cap de Companya, revista femenina del PSUC dirigida per Elisa Úriz i on també col·laboraven Carme Monturiol, Anna Murià, Mercè Rodoreda i Maria Teresa Vernet, entre d'altres. Pel juny de 1938 emprèn el camí de l'exili a Vil·la Gilly, a casa de la sogra i les cunyades però aquestes consideraven que la causa de la Guerra Civil era l'anarquisme del poble català, fent insuportable la convivència entre les tres dones. Aquest fet va provocar que Aurora fugís cap a Ginebra a casa de Josep Maria Millàs-Raurell. Escriu tant en francès com en català i fa traduccions per Millàs-Raurell, fins que l'empresa fa fallida i Aurora, entre d'altres es acomiadada. Aquesta fou l'època més precària de la vida de Bertrana, arribant a viure de la caritat d'algunes famílies catalanes establertes a Ginebra.[3]

Amb ajuda econòmica del seu oncle Ramón Salazar, establert a Xile, Aurora es va embarcar, la primavera de 1939, en un ràpid nocturn cap a Perpinyà per portar mantes i queviures pels catalans refugiats a França. Al tornar a Ginebra va malviure donant classes d'espanyol fins que, el 1941, acceptà fer de minyona d'una aristòcrata russa que treballava a la Creu Roja Internacional. Es va tornar a matricular a la facultat de lletres, on fa amistat amb el poeta Charles Uld qui li tradueix al anglès El Marroc sensual i fanàtic. També durant aquesta època emet un programa setmanal en una radio de Ginebra i col·labora regularment a La Semaine Littéraire, a Suïsse Contemporaine i a La Gazzette de Lausana.[3]

El 1942 marxa de Ginebra per anar a Perreux, per treballar de dama de companyia del matrimoni Montmollin, que dirigia l'Hospici Cantoral de Neuchâtel. L'any 1943, l'editorial Delachaux et Nestlé li publica la versió en francès de Paradisos oceànics amb el títol de Fenua Tahiti.[3]

L'experiència humanitària de Bertrana a la II Guerra Mundial queda recollida en les seves obres Camins de somni, Tres presoners i Entre dos silencis. Entre el 1946 i el 1948 va residir a Prada de Conflent per poder visitar la seva mare a Andorra. Aquí manté relació amb Pau Casals i Pompeu Fabra.

El retorn[modifica | modifica el codi]

Després de diversos intents, el 1950 obté el permís per tornar a Catalunya on no deixa d'escriure. El 1970 es porta al cinema la seva novel·la Vent de grop amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat. Va escriure la biografia del seu pare Una vida, va participar en les primers jurats del premi Prudenci Bertrana i va escriure les seves pròpies memòries. El segon volum de les seves memòries es va publicar després de la seva mort a l'hospital de Berga.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Paradisos oceànics, 1930.
  • Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics, 1934.
  • L'illa perduda, 1935.
  • El Marroc sensual i fanàtic, 1936.
  • Edelweiss, 1937.
  • Camins de somni, 1955.
  • Tres presoners, 1957.
  • Entre dos silencis, 1958.
  • Ariatea, 1959, sobre els mars del sud.
  • La nimfa d'argila, 1959, per un públic infantil.
  • Una vida, 1965, la biografia del seu pare.
  • Oviri i sis narracions més, 1965.
  • Fracàs, 1966.
  • Vent de grop, 1967.
  • La Ciutat dels joves: reportatge fantasia, 1971.
  • Memòries fins al 1935, 1973. (Premi Crítica Serra d'Or de prosa no-ficció, 1974)
  • Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, 1975.

Fons Bertrana[modifica | modifica el codi]

La Biblioteca de la Universitat de Girona conserva el Fons Prudenci i Aurora Bertrana, que inclou part de la biblioteca i arxiu personal dels Bertrana. Els manuscrits d'Aurora Bertrana inclouen un recull d'articles i assaigs, conferències, correspondència, documents personals diversos, documents referents a Prudenci Bertrana, entrevistes, guions, manuscrits literaris, memòries, narrativa breu, novel·la i poesia. Aquests documents es poden consultar a text complet al Repositori de Fons Especials de la Universitat de Girona i a la Memòria Digital de Catalunya.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Aurora Bertrana i Salazar». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Exposició dones escriptores. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008 [Consulta: 20 agost 2013]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 3,9 Godayol, Pilar. Viatgeres i escriptores (en català). Eumo, 2011, p. 191-215. ISBN 9788497664196. 
  4. 4,0 4,1 Palma, Victòria. Femení i singulars (en català). Primera edició: abril del 2016. Barcelona: Huygens, 7 d'abril del 2017, p. 187-200. ISBN 978-84-15663-62-1. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Maribel Gómez, Aurora Bertrana: Encís pel desconegut, Barcelona: Pòrtic, 2003. ISBN 84-7306-847-5.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]