Elisa Úriz Pi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaElisa Úriz Pi
Biografia
Naixement 1893
Tafalla
Mort 1979 (85/86 anys)
Berlín Est
Activitat
Ocupació Professora, pedagoga i activista política
Família
Cònjuge Antonio Sesé Artaso
Germans Josefa Úriz Pi
Modifica les dades a Wikidata

Elisa Úriz Pi (Tafalla, 1893Berlín Oriental, 1979) fou una mestra, pedagoga i activista política navarresa, germana de Josefa Úriz Pi, considerades precursores de l'Escola Moderna a Espanya.

Va ser distingida al llarg del segle XX per ser pionera en els moviments de renovació pedagoga, per impulsar les primeres organitzacions en defensa dels drets de la dona i la infància, ocupant càrrecs polítics importants en la II República i en la Guerra Civil. Tot i que aquesta llarga trajectòria no hauria estat possible si el seu pare no hagués defensat les idees liberals.[1]

Biografia[modifica]

Era filla del capità d'infanteria Benito Úriz Erro i de Filomena Pi Céspedes. Estudià a l'Escola de Magisteri a Madrid i va treballar com a professora de música a les Escoles Normals de Magisteri de Girona, Tarragona i Barcelona. Fou becada per la Junta d'Ampliació d'Estudis a Ginebra, on va estudiar el mètode musical d'Émile Jaques-Dalcroze.[2] En la seva estada a l'Escola de Girona va coincidir un temps amb la seva germana Josefa, amb la que va dur a terme activitats sindicals que provocaren el trasllat de Josefa a Lleida el 1921.[3]

Durant la Segona República Espanyola va militar en la FETE-UGT i en va ser la dirigent a Lleida alhora que la seva germana n'era secretària general. Es va casar amb el secretari general de la UGT de Catalunya, Antoni Sesé i Artaso, assassinat a Barcelona durant els Fets de maig del 1937.

L’assassinat del seu marit va ser molt dur per a l’Elisa i va determinar la vida de les dues germanes. Tot i això van continuar en les labors educatives i assistencials. Elisa dirigeix el programa Ajut la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyança. El novembre de 1938 promou el manifest de les dones d’Espanya a les dones de tot el món sol·licitant ajuda humanitària «perquè els nostres fills no passin gana ni fred». Alhora la seva germana Josepa va ser nomenada directora general d'Evacuació de Refugiats del Govern de la República. El treball de les dues germanes va ser reconegut públicament i van ser homenatjades.[1]  

Juntament amb la seva germana va impulsar la Unió de Dones Antifeixistes el 1934 i aquell mateix any formà part de la delegació espanyola (juntament amb Dolores Ibárruri i Irene Falcón) que participà en el Congrés Mundial de Dones Contra el Feixisme.[4] Poc abans de començar la guerra civil espanyola militava al Partit Comunista de Catalunya, i juntament amb la seva germana ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El novembre de 1937 fou nomenada secretària administrativa del Secretariat Regional de la UGT i delegada de la FETE al Comitè de Catalunya de la UGT.

Pel febrer del 1939 es va exiliar a França amb la seva germana. Durant l'ocupació francesa pels nazis les germanes assumeixen la responsabilitat d’evacuar centenars de professors junt amb les seves famílies a llocs més segurs, especialment a l’Amèrica Llatina.[5]

Pel febrer del 1939 es va exiliar a França amb la seva germana. Durant l'ocupació francesa pels nazis van col·laborar amb la Resistència francesa dins del grup de Josep Miret i Musté i el seu germà Conrad fins que aquest fou detingut el 1942. Després es va integrar a la Unión Nacional Española dirigida pel militant comunista Jesús Monzón Repáraz.[6] Durant aquest temps va militar al PSUC i la UGT, i el 1945 formà part de la direcció a Tolosa de Llenguadoc, fidel a Juan Negrín.[7]

A l'exili col·laborà amb Dolores Ibárruri a la Unió de Dones Espanyoles i secretària general de la Federació Democràtica Internacional de Dones. Des d'aquest càrrec va proposar que cada 1 de juny se celebrés el Dia de la Infantesa.[2] Des d'aquest organisme va denunciar la situació de les dones a les presons franquistes i aconseguí que el 1948 que una comissió de juristes visités les presons de dones de Las Ventas i Yeserías. També participà en la redacció de la revista Mujeres Antifascistas Españolas amb Dolores Ibárruri, Victoria Kent i María Teresa León.

En acabar la segona guerra mundial les autoritats espanyoles li van incoar un expedient del Tribunal de Responsabilitats Polítiques. A causa de la seva militància comunista l'abril de 1951 fou expulsada de França amb la seva germana. Va creuar el Teló d'Acer i es va establir a Berlín oriental, on va estudiar medicina i ajudar els refugiats españols.

Elisa va decidir no tornar fins que Espanya no recuperes la democràcia, però quan va arribar ja tenia més de 80 anys i va acabar morint sense regressar a la seva terra natal el 1979.[5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Martorell, Manuel «Hermanas Úriz Dos pedagogas navarras en el «maquis español»». Gerónimo de Uztariz, pàg. 38-59.
  2. 2,0 2,1 Patricia Campelo, La transición borró los nombres de las mayores defensoras de la educación pública, Público, 27 de juny de 2014
  3. Josefa Uriz al repositori de l'UdLl
  4. Laura Puy Muguiro, «Las desconocidas hermanas Uriz Pi», Diario de Navarra, 11 de juny de 2014
  5. 5,0 5,1 Martorell, Manuel «Hermanas Úriz Dos pedagogas navarras en el «maquis español»». Gerónimo de Uztariz.
  6. Patxi Abasolo Lopez, «Homenaje a las hermanas Josefa y Elisa Uriz Pi» a Arrotxapeko Historiaren Txokoa, 11 de juny del 2014
  7. María Teresa Martínez de Sas, Pelai Pagès. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions de l'Abadia de Montserrat, 2000, p. 1.396.