Vés al contingut

Maria Carratalà i Van den Wouver

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMaria Carratalà i Van den Wouver
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 juny 1899 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort21 març 1984 Modifica el valor a Wikidata (84 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaBarcelona
París Modifica el valor a Wikidata
FormacióLiceu Francès de Barcelona
Conservatori Superior de Música del Liceu Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciótraductora, crítica musical, musicòloga, pianista, compositora Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ProfessorsFelip Pedrell i Sabaté, Modest Serra i Gonzàlez, Vicent Costa i Nogueras, Andreu Avel·lí Abreu i Boy i Francesc de Paula Sánchez i Gavagnach Modifica el valor a Wikidata

Maria Carratalà i Van den Wouver (Barcelona, 19 de juny de 1899 - 21 de març de 1984)[1] va ser una pianista, compositora, pedagoga i crítica musical catalana.[2][3][4]

Biografia

[modifica]

Va néixer a Barcelona el 19 de juny de 1899, filla del barceloní Josep Carratalà i Oliu i de Rosa Van den Wouver.[5]

Estudià a l'Escola Francesa de Barcelona amb Júlia Sicard. Als nou anys ingressà al Conservatori del Liceu,[6][7] on s'hi formà amb els mestres Modest Serra, Costa i Nogueras (piano), Avel·lí Abreu i Francesc de P. Sànchez Cavagnach (teoria i harmonia). Acabà els estudis el 1916. Tot i que amplià la seva formació amb Felip Pedrell i Frank Marshall.[7]

El 1920 debutà a París i començà a actuar a l'estranger. El 1925 es presentà a la Sala Mozart de Barcelona.[8] A mitjans de la dècada de 1920 s'especialitzà en el repertori hispànic, en un ventall cronològic que cobria d'Antonio de Cabezón fins a Manuel de Falla.[cal citació] Va fer concerts a Barcelona, com l'any 1926, quan donà a conèixer cinc sonates inèdites de Josep Gallés, i transcripcions de Pedrell d'obres de Francesc Guerau, Diego Pisador i Juan del Encina. Aquell mateix any també estrenà la versió per a piano de la innovadora Suite Intertonal de Jaume Pahissa; i el 1930 estrenà la Serenata a un infant, de Manuel Blancafort, amb text de López-Picó.[cal citació]

Com a compositora, va ser autora d'una peça orquestral, Réverie, estrenada al Liceu el 3 d'abril del 1914;[cal citació] i també fou autora d'una fuga. Es dedicà a la musicologia i publicà nombrosos articles de crítica musical en revistes com ara D'Ací i d'Allà, Art Novell (des de 1926), Meridià: Setmanari del Front, Boletín Musical (Còrdova),[9] La Nova Revista (des de 1927) o el diari El Matí. A Vibracions, va escriure alguns articles sobre la manca de programació dels compositors catalans.[10] En un d'aquests articles va introduir el terme «compositors independents» tot referint-se a alguns compositors que posteriorment formarien el grup Compositors Independents de Catalunya.[10] La confiança que li tenia Jaume Pahissa es mostrà quan li encarregà la redacció de la veu «Pahissa» del Diccionario de la Música Ilustrado que ell mateix dirigia.[cal citació]

Presentà l'obra Florentina al premi de teatre Ignasi Iglesias del 1938, i La mort al parapet al concurs d'obres en un acte inspirades en la guerra contra el feixisme.[cal citació] Com a traductora col·laborà estretament amb el director teatral Artur Carbonell i Carbonell, per a qui traduí peces de Cocteau, Pellerin, Goethe, Strindberg, Bernard[11] i Lenormand. Entre el 1929 i el 1935 va col·laborar amb una quinzena de conferències sobre música, poesia i teatre organitzades per l'Associació de Música Antiga i el Lyceum Club de Barcelona; de fet, va ser una de les fundadores d'aquest club que presidí entre 1933 i 1935.[12] Donà conferències i impulsà l'activitat teatral. S'encarregà d'escollir (i traduir) obres estrangeres per representar en una funció que es feia anualment. En la postguerra va fer una conferència sobre Arte temporal y arte espacial: música y pintura (1950).[13]

Obra literària i política

[modifica]
  • Llongueras, Joan; Carratalà, Joan Ramon i Maria. Pau Casals. Barcelona: Llibreria Verdaguer, 1927. 
  • Bernard, Tristan; Carratalà, Maria (traductora). Antonieta o la tornada del marquès: sainet en un acte.  Publicat en el llibre de Lluelles, Enric; et al. La Festa del carrer. Barcelona: Bonavia, 1935. 
  • Carratalà, Maria «Florentina». Pausa revista Sala Beckett, núm. 25, 12-2006, pàg. 71-95. ISSN: 1699-6070.
  • La Política i la música (1937). Conté: Beethoven, Wagner, Mussorgki; Art i humanitat; La gènesi de L'anell del Nibelung; Les derivacions polítiques de «L'anell del Nibelung»; El músics catalans i l'actuals guerra antifeixista.
  • Articles publicats a Meridià: setmanari del Front intel·lectius antifeixista el 1937-1938: ¿Intel·ligència o caràcter?; Sócrates condemnat a mort; L'acusació contra Sócrates; Quatre cents anys després de Sócrates; De la llibertat-I; De la llibertat-II; De la llibertat-III; De la història-I; De la història-II; De la història-III; De la irracionalitat-I; De la irracionalitat-II; De la irracionalitat-III; De la irracionalitat-IV; Metafísica de la societat; Catalunya davant d'Europa

Referències

[modifica]
  1. ↑ Julio, Teresa «Recuperant la memòria històrica: Maria Carratalà, una traductora teatral de preguerra». Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 61, 2016, pàg. 39. DOI: 10.7203/Caplletra.61.8448.
  2. ↑ Calendari 1999. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1999. 
  3. ↑ Julio, Teresa «El periodismo republicano en manos de mujer: Maria Carratalà y Elvira Augusta Lewi». Asparkía, 27, 2015, pàg. 131-145.
  4. ↑ «Catàleg d'Autoritats de Noms i Títols de Catalunya». Biblioteca de Catalunya. [Consulta: 17 abril 2024].
  5. ↑ Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1899, número de registre 5674.
  6. ↑ «Conciertos: Sala Aeolian». La Vanguardia, 30-05-1916, pàg. 9.
  7. ↑ 7,0 7,1 Casares Rodicio, Emilio. «Carratalá, María». A: Emilio Casares Rodicio (coord.). Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. 3. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999, p. 230. ISBN 84-8048-306-7. 
  8. ↑ Radigales Babí, Jordi. «Carratalà i Van den Wouver, Maria». A: Gran Enciclopèdia de la Música. 2. 2000: Enciclopèdia Catalana, 2000. ISBN 84-412-0234-6. 
  9. ↑ «Colaboradores». Boletín Musical, núm. 5, 7-1928, pàg. 2.
  10. ↑ 10,0 10,1 Almacellas, Josep M. «Carratalà van der Wouver, Maria». A: Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. 9. 1. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 129-130. ISBN 84-297-5283-8. 
  11. ↑ Ros, Félix «Teatros y conciertos: Estudio Masriera». La Vanguardia, 19-01-1914, pàg. 17.
  12. ↑ «Literatures, 6 / Traductores: de les disculpes a les afirmacions, al web de l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana». [Consulta: 1r març 2014].
  13. ↑ «Llista d'articles i traduccions de Maria Carratalà, al web Escriptores Repúblicanes (Traces UAB)». [Consulta: 1r març 2014].

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Maria_Carratalà_i_Van_den_Wouver&oldid=35910823»