Font (tipografia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En tipografia, una font,[1][n. 1] pòlissa de tipus[n. 2] o tipus de lletra,[n. 3] és l'assortiment de caràcters tipogràfics de la mateixa família en cadascuna de les seves variants de sèrie, o, dit d'una altra manera, és un conjunt o assortiment complet de lletres, signes i blancs tipogràfics d'una classe o tipus determinat, en un mida o estil concrets[2].

Amb el pas dels anys, totes les definicions de la terminologia associada amb la tipografia han estat poc clares. Abans que arribés l'era digital, els termes "tipus", i "lletra", presentaven clares diferències. Avui aquestes diferències estan menys clares. "Tipus" s'utilitzava per a descriure el propi objecte -un tros de metall amb un caràcter invertit i un relleu en un costat creat per a la impressió. "Font" es referia al conjunt de caràcters d'un tipus de lletra concret, del mateix estil i mida. "Lletra" es referia a un conjunt de famílies o a famílies de tipus relacionats. Des de finals del segle XIX, el terme ("lletra" o "caràcter") s'aplica a un conjunt d'estils afins: "cursiva", "rodona", "negreta", "cursiva negreta", "versaleta", etc.

La tipografia es divideix en tipografia per displays i per a text. Tradicionalment els tipus de 12 punts o menys es consideren de text. Solen utilitzar-se pels cossos de text o per a textos de lectura continuada, amb molta informació. A la inversa, els tipus de més de 12 punts es coneixen com a "tipus per a displays" o "tipus per a títols". Solen utilitzar-se per capçaleres, senyalització o per qualsevol text que intenti captar l'atenció del lector amb grans mides de lletra.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme anglès font deriva del francès fonte, que significa 'peça fosa', referint-se al tipus produït fonent el metall. Els impressors de parla anglesa han usat el terme fount (a les illes Britàniques) o font (a Nord-amèrica) durant segles per referir-se a les pòlisses o col·lecions de tipus de metall de múltiples parts que s'utilitzaven per acoblar i imprimir en una mida i un tipus de lletra determinats[2]. Amb l'arribada de la tipografia digital, el terme font usat als EUA s'ha anat fent habitual entre els dissenyadors catalanoparlants i també en la bibliografia sobre tipografia.

Vocabulari bàsic[modifica | modifica el codi]

Vocabulari de les parts d'una lletra.
Vocabulari de les parts d'una lletra.
  • Anell: Traç corbat que tanca un blanc intern.
  • Àpex: Pic del triangle en la A majúscula.
  • Asta ascendent: Traç de les minúscules que supera l'altura de la x.
  • Asta descendent: Traç de les minúscules que s'allarga per sota de la línia base.
  • Barra: Traç horitzontal que connecta dos costats d'una lletra.
  • Blanc intern: Espai intern envoltat completament o parcialment per una lletra.
  • Braç: Traç horitzontal projectat obert per un o ambdós costats, com en la "E" majúscula.
  • Bucle: Meitat inferior de la "g" minúscula.
  • Cua: Traç diagonal o bucle al final d'una lletra.
  • Coll: Traç que connecta l'anell i el bucle de la "g" minúscula.
  • Esperó: Projecció petita que reforça el punt situat al final d'un traç corbat.
  • Espatlla: Traç corbat que es projecta a partir d'un pal.
  • Ull: Contorn interior de la "e" minúscula.
  • Orella: Petit traç que s'estén per la part superior dreta de l'anell en la "g" minúscula.
  • Pal: Traç vertical principal o diagonal d'una lletra.
  • Cama: Traç diagonal en la meitat inferior de la "k" minúscula.
  • Traç ultrafí: Traç més prim d'un tipus, d'amplades variables.
  • Serifa: Traços curts que es projecten des de i cap als traços principals de les lletres.
  • Terminal: Part final de tot traç que no acaba amb una serifa.

Orígens de la terminologia[modifica | modifica el codi]

Part de la terminologia de la tipografia s'ha vist influenciada per factors històrics. Això guarda poca relació amb els formats digitals i la composició actual però és útil per a conèixer on s'origina la terminologia i com s'utilitza.

Exemples de mides de punts
Exemples de la mida de les fonts tipogràfiques segons els punts.

El quadrat de la m[modifica | modifica el codi]

Una eme és una unitat de mesura per a qualsevol tipus de lletra. El terme respon a l'amplada d'un "M". Aquesta lletra en un principi era igual d'ampla que la mida en punts. Així doncs, la mida de la "M" és un quadrat d'igual mida que la mida en punts. El guió llarg es diu "guió m" al tenir una amplada d'aquest quadrat, mentre que un guió curt o "guió n" és la meitat d'aquest. Avui en dia, amb la tipografia digital, la lletra "m" no es correspon a la mida d'una eme, però el terme és encara vigent. En la composició tipogràfica, però, la sangria dels paràgrafs acostuma a tenir l'amplada d'una eme, l'equivalent a la mida en punts.

Caixa alta i caixa baixa[modifica | modifica el codi]

Com passa amb molta de la terminologia de la tipografia, els termes "caixa alta" i "caixa baixa" deriven de les caixes d'impressió que s'utilitzaven per col·locar els tipus. Per a cada font s'utilitzaven dues caixes una damunt de l'altra. La de dalt, o caixa alta, s'utilitzava per les majúscules i l'altra, la de baix o caixa baixa per les minúscules.

Mida en punts[modifica | modifica el codi]

El tipus es mesura en punts, terme que deriva de l'època en la qual les lletres de[Aclariment necessari] s'imprimien a partir de caràcter tallats en un punxó d'acer. La mida de punt es refereix al cos del punxó i no a la lletra en sí. La mida, doncs, inclou l'espai superior i inferior als traços de la lletra. Com a resultat, si es mesura amb un regle, un caràcter sempre serà un xic més petit que la mida del punt que tingui.

Un punt equival a 1/72 d'una polzada. La mida es determina per l'alçada des de la part inferior del descendent fins a l'alçada superior amb una mica més d'espai i no només amb la mida d'una lletra majúscula com acostuma a entendre's.

Classificació[modifica | modifica el codi]

Exemples de fonts classificades
Exemples de la classificació de les fonts tipogràfiques.

Els tipus es classifiquen en categories, segons les seves característiques visuals i històriques. Aquesta classificació ens dóna una noció de la seva construcció i ens ajuda a identificar-les amb exactitud.

Old style i old style humanista[modifica | modifica el codi]

Aquests tipus, coneguts en el passat com "venecians", s'inspiraren en les majúscules romanes gravades i es van basar en les minúscules del segle XV. S'identifiquen per un traç transversal en la "e" minúscula, junt amb els accents interns de natura angulosa. Les formes són més arrodonides i tenen serifs angulosos en la part superior de les minúscules.

Tipus de transició[modifica | modifica el codi]

La tipografia va evolucionar el segle XVIII a un estil més modern. Les tipus del període intermedi, en els que s'inclou el Baskerville, es classifiquen com tipus de transició. Aquests es caracteritzen per un gran contrast entre els traços fins i gruixuts, com un accent més horitzontal en les lletres; també per semblar més amples que els tipus d'estil antic.

Modern[modifica | modifica el codi]

En tipus de lletra moderns, com Bodoni, hi ha més contrast entre traços fins i gruixuts. Els accents dels caràcters són horitzontals i les serifes s'uneixen als pals horitzontalment.

Slab serifs[modifica | modifica el codi]

Aquests tipus de lletra es coneixen a vegades com tipus egipcis. En l'època en que es van introduir (cap al 1815) existia un gran interès pels productes egipcis, de manera que algunes foneries van utilitzar aquest terme per al disseny dels seus tipus. Aquests tipus tenen pesats serifs quadrats o rectangulars. En molts dels tipus, l'amplada dels traçats és uniforme i els accents dels caràcters són horitzontals.

Lletra de pal sec (Sans serif o grotesques)[modifica | modifica el codi]

Apareixen per primera vegada el segle XIX. Els caràcters tenen accents verticals sense serifs i alguna diferència en l'amplada dels traçats. Aquest grup també inclou categories com la Neogrotesque, la Geometric i la Humanist. Les Neogrotesques tenen una amplada de traç uniforme, Les Geometric es creen utilitzant formes geomètriques simples. Tenen una "a" minúscula d'un sol nivell. La tipografia Humanist, finalment, es basa en les proporcions de les tipus old style humanist però sense serifs. L'ample dels traços té algunes diferències i la "a" i la "g" minúscules tenen dos nivells.


Proporcions tipogràfiques[modifica | modifica el codi]

Existeixen quatre factors principals que influeixen en les proporcions tipogràfiques:

Proporció entre el traçat i l'altura[modifica | modifica el codi]

Les lletres romanes es basen en els caràcters trobats en les inscripcions romanes. En analitzar els caràcters, resulta que són unes deu vegades més alts que el pes del seu traç. Qualsevol variació de la proporció ocasionarà que les lletres quedin més fosques o més clares. Trobar les proporcions correctes de qualsevol font pot resultar difícil. Han de tenir un aspecte correcte òpticament més que matemàticament. La funció de la font també pot ser determinant en aquesta relació. Una font per un display pot trencar algunes convencions en favor del disseny, mentre que per un text ha de mantenir les proporcions per esdevenir fàcils de llegir.

Contrast en el pes del traç[modifica | modifica el codi]

Els tipus originals es basaven en la cal·ligrafia del Renaixement. Com que les plomes estilogràfiques tenien la punta plana, permetien crear traços gruixuts i prims al resseguir la lletra. Aquesta variació del contrast es denomina habitualment "accent". La ploma produïa accents angulosos i la punta s'utilitzava per crear formes asimètriques en les lletres. Amb l'evolució de la tipografia, la influència de la ploma estilogràfica ha disminuït i els accents han pràcticament desaparegut. Actualment, en la majoria dels tipus sans serif, el pes dels traçats és gairebé uniforme. Per equilibrar òpticament la font, però, els accents horitzontals solen dibuixar-se lleugerament més prims que els verticals.

Altura de la x i proporció[modifica | modifica el codi]

La relació entre l'altura de la x i el pes de les majúscules i dels ascendents i descendents pot tenir un gran efecte en una font. Algunes fonts tenen una proporció entre l'altura de la x i l'ascendent molt grans, amb la qual cosa la font sembla més ampla en mides de punts determinats. Això es deu al fet que el cos del tipus cobreix més espai. Altres fonts amb ascendent i descendent més llarg en comparació amb la seva altura de la x, semblaran més petites amb la mateixa mida de punt.

Amplada de la lletra[modifica | modifica el codi]

Les proporcions de les lletres poden canviar radicalment si s'estenen o es condensen. En escollir aquest tipus de fonts, és molt important tenir en compte la seva funció, ja que els tipus de lletra condensats són útils per compondre fonts dins d'un espai limitat, mentre que les fonts ultracondensades exigeixen més esforç al lector per a poder reconèixer-les i llegir-les.

Fonts tridimensionals[modifica | modifica el codi]

Amb l'arribada de les impressores en tres dimensions van sorgir les primeres fonts tridimensionals. Els seus noms són Kashida-arabic i Kashida-latin i han estat dissenyades per Yara Khoury i Melle Hammer, en col·laboració amb l'empresa Freedom Of Creation (FOC). La iniciativa forma part de Typographic Matchmaking in the City un projecte de la Khatt Foundation que s'endinsa en la investigació en el camp del disseny i de la tipografia aràbica. Amb aquestes noves fonts, els usuaris poden teclejar el text, paraula o acrònim des del seu ordinador i enviar-ho a les impresores 3D de FOC. La Kashida-arabic i la Kashida-latin suposen, d'aquesta manera, un pas més cap a la producció industrial costumitzada a l'abast d'un públic global i mostra les possibilitats de la fabricació digital tridimensional.[3]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. L'anglicisme "font" és utilitzat àmpliament en l'àmbit del disseny i les arts gràfiques i el recull la bibliografia especialitzada escrita directament en català, no traduïda, com els llibres i publicacions de Josep M Pujol i Joan Solà.
  2. El terme "pòlissa de tipus" s'ha utilitzat tradicionalment per referir-se a les col·leccions de tipus metàl·lics d'una mateixa família i estil.
  3. Des de mitjans dels anys 80 el terme "tipus de lletra" s'ha utilitzat per traduir al català el terme anglès "font" en el programari de processament de textos"

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Font». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 Pujol & Solà 1995, p. 336 - 11.15.
  3. Kashida-arabic i Kashida-latin, les primeres fonts 3D al web del DHUB

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]