Teoria de la literatura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La teoria de la literatura o teoria literària (del grec, theorein, mirar o observar)[1] és l'estudi sistemàtic que té com a objecte la literatura. Com a tal teoria de la literatura amb pretensions de sistematicitat va nàixer a principis del segle XX, amb l'escola anomenada formalisme rus. Tanmateix, ja des de l'Antiguitat es coneixen reflexions sobre el fet literari que poden ser considerades també, en un sentit més ampli, teoria literària. En opinió de Manuel Asensi,

« El concepte de teoria de la literatura pertany al segle XX i es deu, sobretot, al sorgiment de la lingüística saussureana i altres corrents afins. Abans del segle XX no hi ha, estrictament parlant, teoria de la literatura, sinó un conjunt d'aproximacions filosòfiques o tècniques als textos poètics i als problemes que aquests plantegen »
— Manuel Asensi, Historia de la teoría de la literatura, I: desde los inicios hasta el siglo XX, Valencia, Tirant lo Blanch, 1998, pp. 27-28.

El seu objecte d'estudi és la literatura, que intenta definir en contraposició a altres usos lingüístics, així com destriar les convencions que l'envolten: l'estil de cada autor, el gènere literari de l'obra, la seva interpretació o crítica i la seva funció social.

Teoria literària a la Grècia antiga[modifica | modifica el codi]

Plató[modifica | modifica el codi]

Bust de Plató. Al si del sistema de pensament platònic, la literatura va ser considerada un element més aviat perillós.

El primer pensador grec del qual es conserva una quantitat important de reflexions al voltant del fet literari és Plató. L'acostament de Plató a la literatura es realitza en una doble vessant: metafísica i ètica. Des d'ambdós punts de vista, la consideració de la literatura és més aviat negativa. Des d'un punt de vista metafísic, cal tenir en compte el dualisme de la metafísica platònica: per a Plató, la realitat visible és una còpia imperfecta d'una realitat superior anomenada món de les idees. Així, quan un poeta recrea amb paraules la realitat visible està realitzant una mimesi de segon grau, és a dir, està copiant una cosa que al seu torn és una còpia. D'acord amb aquesta metafísica, la literatura és una còpia molt allunyada de la realitat veritable, la de les idees, i manca, per tant, de valor ontològic. Des d'un punt de vista ètic, Plató considera la literatura perillosa, atés que, mitjançant la versemblança, fa passar per vertaderes coses que no són reals. Dins el sistema polític ideal de Plató, desenvolupat a La República, el filòsof grec insisteix en el perill que els mites, on els déus apareixen cometent actes moralment condemnables, suposen per a l'educació dels infants, en la mesura que els donen mals exemples que resulten nocius per al seu desenvolupament moral. Per aquest motiu, Plató determina que els poetes haurien de ser expulsats de la seua ciutat ideal.

Aristòtil[modifica | modifica el codi]

Aristòtil és el primer filòsof que dedica una obra sencera a l'estudi de la literatura, la Poètica. En l'estat en que aquest text ha arribat a la posteritat, només s'hi parla del teatre tràgic, tan conreat a l'Atenes de l'època. Hi ha, tanmateix, algunes indicacions sobre el teatre còmic i, més en general, la literatura.

A diferència del de Plató, l'acostament d'Aristòtil a la literatura no es fa basant-se en consideracions metafísiques. Aristòtil no creu en una realitat superior a la visible i, per tant, no té en compte els arguments platònics contra la literatura. L'obra d'Aristòtil sobre la literatura té una dimensió molt més pragmàtica: tracta d'estudiar el fenomen literari i destriar-ne les característiques.

Aristòtil defineix la literatura com una mimesi feta amb paraules. L'objecte de la imitació són les accions del hòmens. El mode de la imitació pot ser la narració, la qual cosa dóna lloc a la narrativa o la poesia èpica, o la dramatització, que dóna com a resultat el teatre. Un concepte clau per a entendre la mimesi o imitació aristotèl·lica és el de versemblança: la literatura no reprodueix servilment la realitat sinó que construeix un objecte -el text literari- gràcies a la reproducció de les lleis que regeixen la realitat. en reproduir les lleis causals que regeixen la realitat, l'obra literària aconseguieix fer versemblants fets que no han succeit mai. Segons la formulació aristotèl·lica, el versemblant es relaciona amb el real de la mateixa manera que l'universal ho fa amb el particular. aquesta és la raó per la qual, des d'un punt de vista ontològic, la literatura, que tracta de les coses que poden succeir, és superior a la història, que tracta de les que han succeit efectivament.[2]

Teoria literària a la Roma antiga[modifica | modifica el codi]

Retrat imaginari d'Horaci per Anton von Werner. L'Epístola als Pisons o Art poètica d'Horaci és un dels textos cabdals sobre literatura de la tradició occidental.

A l'Antiga Roma, la reflexió sobre el fet literari pren un caire més aviat retòric: més que reflexions filosòfiques sobre l'essència de la literatura hom troba textos sobre qüestions tècniques estretament relacionades amb el camp de la retòrica. Es desenvolupa així una visió tècnica de la literatura, centrada en l'aspecte formal de l'obra, és a dir, l'estil.

Teoria literària moderna[modifica | modifica el codi]

Algunes de les escoles de teoria literària més rellevants del segle XX són:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ballart, Pere. «Les disciplines de la investigació literària». A: Introducció a la teoria de la literatura. Manresa: Angle, 1997, pp. 13 – 19. 
  2. Manuel Asensi, Historia de la teoría de la literatura, I: desde los inicios hasta el siglo XX, Valencia, Tirant lo Blanch, 1998, pp. 71.