Sigmund Freud

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaSigmund Freud
Sigmund Freud, by Max Halberstadt (cropped).jpg
Biografia
Naixement (de) Sigismund Schlomo Freud
6 maig 1856
Příbor
Mort 23 setembre 1939 (83 anys)
Londres
Causa de mort Càncer de laringe
Lloc d'enterrament Crematori de Golders Green
  Geheimrat 

Dades personals
Grup ètnic Jueus
Religió Ateisme
Educació Universitat de Viena
Activitat
Camp de treball Psicoanàlisi i neurologia
Ocupació Psicoanalista i neuròleg
Ocupador Universitat de Viena
Professors Carl Friedrich Wilhelm Claus, Alois Pokorny Tradueix, Ernst Wilhelm von Brücke, Ambroise-Auguste Liébeault, Jean-Martin Charcot i Josef Stefan
Alumnes Igor Stepanovich Sumbaev Tradueix
Obra
Estudiant doctoral Otto Gross i Moshe Wulff Tradueix
Família
Cònjuge Martha Bernays (1886–1939)
Fills Anna Freud
Ernst Ludwig Freud
Martin Freud Tradueix
Mare Amalia Freud
Germans Alexander Freud
Premis
Signatura

IMDB: nm0294438 iTunes: 122049187 Musicbrainz: a8e73e7b-5b8c-4dda-86c4-6c4a1567787e
Modifica les dades a Wikidata

Sigmund Freud (Freiberg, Moràvia, 6 de maig del 1856 - Londres, Regne Unit, 23 de setembre del 1939) fou un metge i neuròleg  que va treballar amb la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar els malalts mentals. Va crear un nou esquema de psicologia, la psicoanàlisis.

Freud va canviar el mode de fer de la psicologia, ja que abans d’ell els psicòlegs es limitaven a observar i descriure el comportament dels pacients. Freud va anar més lluny, va analitzar i explicar el perquè del comportament dels seus pacients. 

Més tard, abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria (que actualment es podria anomenar trastorn de conversió, segons el DSM-IV) i en la neurosi (actualment reclassificada en diferents denominacions, segons la nosologia psicoanalítica: afeccions psicosomàtiques, neurosi i psicosi).

Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran xoc a la Viena del segle xix, el debat que va generar , avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i considerades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics. Com a exemple, en una crítica de l'any 2003, els seguidors de Sigmund Freud el van considerar «...un gran científic de la medicina que descobrí importants veritats sobre la psicologia humana...», mentre que d'altres (especialment de camps de la competència com la psiquiatria) el veuen com «...un filòsof visionari que va replantejar la natura humana i ens va ajudar a fer fora tabús, però les seves teories, divulgades com a ciència, ensopegaren en un examen minuciós».

Biografia[modifica]

Sigismund Schlomo Freud va néixer a Freiberg (ara denominada Příbor, a la República Txeca) a l’any 1856.

Quan encara era un nen, la seva família i ell es van mudar a Viena l’any 1860 on va viure la major part de la seva vida. Freud era el primer fill, de vuit de l’Amelie, la segona esposa del seu pare. Sempre va ser un noi molt estudiós i aplicat, això li va proporcionar uns privilegis que els seus germans no tenien, com per exemple tenir habitació pròpia.

El 1877, abreujà el seu nom de Sigismund Schlomo Freud a Sigmund Freud. Els primers anys de Freud són poc coneguts, ja que va destruir els seus escrits personals en dues ocasions, la primera vegada el 1885 i la segona al 1907. Els seus escrits posteriors varen ser protegits acuradament als Arxius de Sigmund Freud, als quals només tenia accés Ernest Jones (el seu biògraf oficial) i uns pocs membres del cercle proper a la psicoanàlisi.

Anna Freud, filla de Freud, també fou una destacada psicoanalista, particularment en el camp dels nens i el desenvolupament psicològic. Sigmund Freud és l'avi del pintor Lucian Freud i de l'actor i escriptor Clement Freud, i besavi de la periodista Emma Freud, la dissenyadora de moda Bella Freud i del relacions públiques Matthew Freud.

Al 1886 es va casar amb la Martha Bernays i van tenir sis fills/es.

Freud era considerat pels seus companys i entorn com una persona obstinada i amb un brillant talent, però molt obsessiu.

Al 1923 se li va diagnosticar un càncer de boca, però no va deixar mai d’escriure fins a la seva mort al 1939.

Al 1938 Àustria va ser ocupada pels alemanys i ell i la seva família van marxar a Anglaterra on va viure fins a la seva mort un any després.

Freud va morir de càncer de laringe a Londres el 1939.


La Carrera de Freud[modifica]

Freud primer va voler estudiar dret, però finalment es va decantar per la medicina. Va ingressar a la Universitat de Viena l’any 1873. Allà va desenvolupar el seu interès per les investigacions, sobretot de caràcter animal. Va estar molt influenciat pel seu professor Ernest Brüke. En els seus anys d’estudi, el seu tutor, Theodor Meynert el va aconsellar que s’especialitzés en el camp de la neurologia i neuropatia. Així ho va fer i al 1881 es va graduar. 

Ell volia dedicar tota la seva vida a la investigació, però per motius econòmics es va posar a treballar com a metge a l’Hospital General de Viena. Tot i així, en el seu temps lliure es dedicava a estudiar els efectes de la cocaïna, arribant a consumir-ne ell per descriure els efectes.

Al 1885 va passar uns mesos a París amb el famós neuròleg Jean Martin Charcot. Allà va descobrir el tractament que feia aquest neuròleg contra la histèria, aplicava la hipnosi. Al 1886 va començar la pràctica de la neuropatologia i seguint aquest camí va arribar al psicoanàlisis. Des del començament els seus companys es van oposar a les seves idees.

Va publicar el seu primer llibre el 1891 titulat “l’Afàsia.” Després d’aquest llibre va anar publicant diferents obres.

Sigmund Freud a la fi de la vida, la resumia d'aquesta manera en el sol enregistrament que tenim d'ell:

Vaig començar la meva activitat professional com a neuròleg mirant d'alleujar els meus pacients neuròtics. Sota la influència d'un amic més antic i pels meus propis esforços, he descobert alguns fets importants i nous sobre l'inconscient en la vida psíquica, el paper dels impulsos instintius, etc. D'aquestes descobertes va créixer una nova ciència, la Psicoanàlsi, una part de la psicologia i un nou mètode de tractament de les neurosis. Vaig haver de pagar molt car per aquesta mica de bona sort. La gent no creia en els meus fets i pensava que les meves teories eren insípides. La resistència va ser forta i implacable. A la fi he reeixit a adquirir alumnes i crear una Associació Psicoanalítica Internacional. Però aquesta lluita encara no s'ha acabat.

Freud i l'antisemitisme[modifica]

Tot i que Freud era ateu, no va renunciar a la seva condició de jueu de la família,[1] encara que tenia clar l'obstacle i el perill que podia representar l'antisemitisme en la seva vida, tot i que ell mai va practicar la religió.

Les preocupacions de Freud per l'antisemitisme són tant a nivell personal, com en relació amb el seu treball teòric i, també, com a objecte d'estudi.

Amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família va haver de marxar de la República Txeca, quan Freud era molt petit, cap a Viena (Àustria va ser el país on va viure pràcticament tota la seva vida) i, més endavant, el 1938, després de l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi, va marxar cap a Londres (Regne Unit), on es refugià del Tercer Reich.[2] Una part de la seva família va morir als camps d'extermini nazis.[3]

Freud veia en l'antisemitisme un dels impediments més importants per al desenvolupament al món de la seva teoria psicoanalítica. Per aquest motiu, són nombroses les accions de Freud per aconseguir que el Moviment Psicoanalític deixés de ser patrimoni quasi exclusivament de l'ambient jueu il·lustrat vienès.[4] Aquesta convicció de Freud té com a resultat més conegut l'adopció del suís Jung com a deixeble.[5]

Sobre l'antisemitisme com a objecte d'estudi, el “Pare de la psicoanàlisi” va tractar en el seu llibre Moisès i el monoteisme. Va interpretar que les arrels de l'antisemitisme es trobaven en l'inconscient, com a resultat de la gelosia per la pretensió jueva de ser "el primogènit, fill favorit de Déu Pare", pel temor a la circumcisió, associat a la por de la castració, i el "rancor contra la nova religió" (en aquest cas, contra el cristianisme), i projectant-se, d'aquest cristianisme, a la font on va eixir, és a dir, el judaisme.[6]

De tota manera, Freud tot i que va patir les conseqüències de l'antisemitisme imperant en l'Europa d'eixa època, no es va deixar acoquinar, tant quan era un estudiant de la universitat, com, més tard, quan ja era un personatge reconegut.[7]


Les innovacions de Freud[modifica]

Freud va innovar en dos camps. Simultàniament, va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar persones malaltes mentals.

A les acaballes del segle XIX, Freud havia revolucionat la percepció occidental de la infància amb la seva teoria psicoanalítica, en ser el primer a sostenir, sobre bases científiques, i per tant de manera clara i coherent, l'existència de la sexualitat infantil. Formalitzaria les seves tesis al respecte en l'obra Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (Tres assaigs sobre teoria sexual),[8] publicada el 1905.

Probablement, la contribució més significativa que Freud ha fet al pensament modern és el seu concepte de l'inconscient. Durant el segle XIX, el pensament predominant a Occident fou el positivisme, que afirmava que les persones podien acumular coneixements reals sobre elles mateixes i sobre el món que les envolta, i exercir control sobre ambdós per mitjà de la raó. Freud, però, suggerí que aquestes afirmacions eren falses, ja que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en 3 capes o sistemes i que hi havia pensaments que circulaven «sota la superfície», és a dir en l’inconscient.

Conscient, Preconscient i Inconscient[modifica]

Les tres capes descrites per Freud van ser:

-         Conscient: està format per totes les vivències que ens som conscients d’haver-les viscut, els subjectes podem explicar el que hem fet i el perquè.

-         Preconscients: És la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç. és la memòria ordinària, de fàcil accés per l’individu, però que quan no necessitem la informació emmagatzemada la trobem en estat latent.

-         Inconscient: no és accessible pel conscient i sense que nosaltres ens en adonem ens influencia . És on s’emmagatzema tots els records dolorosos i tot allò que ens genera dolor.

A l’inconscient és on s’emmagatzema tot allò dolorós mitjançant la repressió. La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-los. Malgrat experimentar aquest dolor tan fort, la repressió no consisteix en eliminar aquests pensament, ja que no es pot, sinó que els fan romandre a l’inconscient per evitar el patiment que ens provoca recordar-ho. Tanmateix a vegades la repressió es relaxa i és quan allò dolorós afloreix al conscient i és de fàcil accés per l’individu.

Més tard, Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per a la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient (és a dir, no esdevenia a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients). Freud va suposar que les repressions de les persones estaven determinades en part pel seu inconscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió.

Maneres d’accedir a l’inconscient[modifica]

Segons l’autor a l’inconscient no s’hi pot accedir de forma voluntària, tot i així hi ha diferents mecanismes que fan que s’hi pugui accedir. Els principals mitjans són:

-         Els Somnis. Quan somiem és quan la repressió es relaxa fàcilment i llavors s’obra com una finestra a l’inconscient. A partir d’analitzar els somnis arriba a la conclusió que els somnis expressen desig i tenen contingut manifest i contingut latent. Aquesta teoria està desenvolupada en el llibre La interpretació dels somnis.

-         Pèrdues de memòria/ oblits de paraules/ lapsus/ errors en la lectura i escriptura.  Aquesta teoria l’exposa en la seva obra “Oblit de paraules estrangeres

-         Acudits. Fins al moment els acudits només estaven estudiats de forma tècnica (com a jocs de paraules, lingüísticament...) Freud va voler estudiar la importància social dels acudits i per que els fem. Va descriure els acudits com a actes voluntaris i socials. Amb els acudits s’aconsegueix relaxar la tensió que ens provoca la repressió en l’inconscient, ens permet estalviar energia i d’aquí sorgeix el plaer i el riure que ens provoquen, també perquè l’humor és com retornar a la infantesa, és com reviure un joc infantil a la vida adulta. Perquè el riure sigui terapèutic ha de produir-se per estalviar-se energia en la repressió, no qualsevol riure és terapèutic.

Teoria de la estructura de la personalitat. Segona tòpica.[modifica]

La segona tòpica és la teoria sobre l’estructura de la personalitat. Aquesta teoria no descarta la primera tòpica i els seus sistemes sinó que la complementa afegint-hi les instàncies de l’Allò, el Jo i el Súper-jo.

L'Allò[modifica]

Segons la concepció freudiana de l'estructura de la personalitat, l'Id o Allò és l'element més primitiu d'aquesta. Quan una persona neix, tan sols està dotat de l'Allò, és totalment inconscient, irracional i el dipòsit on es generen i es guarden les nostres pulsions.  El seu objectiu és aconseguir la felicitat absoluta.

El Súper-Jo[modifica]

El Súper-jo es crea amb la influència paternal i social. Es va creant a partir de la interacció amb el context social i cultural i a través de l’educació que rebem.

És la part encarregada de reprimir i controlar les pulsions de l’Allò, fruit de la pressió social de la societat i parental. El Súper-Jo decideix que és acceptable i que no per tal que l'individu es pugui adaptar en la societat en què viu. El superjò, el podríem dividir en dues parts :

  • Consciència moral: correspondria a la part que internalitza els costums, els càstigs, les restriccions morals, etc.
  • Ideal del jo: correspondria a un model de persona, és a dir, a la recerca de la perfecció.

Al llarg del temps, en el Súper-Jo s’acaba emmagatzemant l’energia del Thanatos.

El Jo   [modifica]

El Jo és el que uneix l’Allò (la part irracional) amb el Súper-jo (la part racional extrema). Dona unitat al subjecte i fa de mediador entre les dues parts.

El Jo s’explica mitjançant el principi de la realitat, en que el Jo intentarà satisfer les demandes de l’Allò. Voldrà aconseguir el màxim de plaer i felicitat sense posar en perill l’individu, però amb el filtre del Súper-Jo, ha de fer l’equilibri entre els dos.

L’Allò envia la pulsió, l’instint o el desig cap al jo, però aquest ha de passar pel filtre del superjò. Si aquest la considera acceptable, la deixarà passar, però si no, actuarà de barrera i no passarà. Arriba un moment en què el jo es troba pressionat, per l’Allò i el Súper-jo, que s'ha de defensar d'alguna manera. Això ho fa a través dels mecanismes de defensa, que són mitjans que utilitza el jo per donar sortida a les pulsions inacceptables, i així evitar el sentiment de culpa.  El sentiment de culpa es dona quan una autoritat externa et diu que no i el teu Allò desitja que sí. El Súper-Jo reprimeix el Jo, i et fa sentir culpable perquè tu ho desitges però no ho pots aconseguir. Com més ens reprimeixi el Súper-Jo fa que el sentiment de culpa sigui més gran.

El que fa llavors el Jo és bloquejar inconscientment aquestes pulsions o les distorsiona per tal que siguin menys amenaçadores. Alguns exemples d'aquests mecanismes de defensa són:

  • Sublimació: consisteix a canalitzar els desitjos (pulsions fetes conscients) que es consideren inacceptables cap a activitats que es consideren sublims, és a dir, que reben un gran reconeixement. Per exemple, si una persona té desitjos de matar el seu germà, ho canalitzarà escrivint una novel·la on el protagonista matarà el seu germà.
  • Racionalització: consisteix a intentar trobar una explicació racional i argumentada als nostres desitjos o actes.
  • Negació: consisteix a negar experiències que són desagradables o massa doloroses per poder competir-hi.

El Jo fa equilibri entre l’Allò (la part biològica, innata) i el Súper-Jo (la part d’influència de la societat).

Pulsions[modifica]

Les pulsions són una força motriu que ens mou, com un motor, i que no la podem apagar mai. Com que és una força mai la podrem satisfer del tot, per tant continuarà funcionat i ens farà seguir la recerca. Són com un impuls irrefrenable que no té un component determinat ni un objecte concret que satisfaci del tot la pulsió. Les pulsions són universals.

Les pulsions es generen a l’Allò,  tot i així l’energia del Thanatos s’acaba emmagatzemant al Súper-Jo

Les primeres Pulsions que va descriure van ser les sexuals i les de l’autoconservació. Deia que ja les tenim des de la infantesa. Considera la sexualitat com una necessitat fisiològica. La pulsió de l’autoconservació fa referència a cobrir les necessitats bàsiques de l’individu (menjar, beure, dormir, reproduir-se...), és una pulsió per viure.

Eros (Pulsió de la Vida)[modifica]

Després de descriure les pulsions sexuals i d’autoconservació, les agrupa i els hi posa el títol de Pulsió de la Vida, o Eros, ja que el que fan aquestes pulsions és voler mantenir viu l’individu.

Al principi va intentar descriure-ho tot a partir de l’Eros, però es va adonar que hi havia temes que no podia explicar des d’aquesta teoria com la segona guerra mundial.

L’energia de l’Eros la va anomenar Líbido.

Thanatos (Pulsió de Mort)[modifica]

Des de la perspectiva de l’Eros no podia explicar certs fets, com les Guerres o matances. Llavors va afegir a la teoria de l’Eros la teoria del Thanatos.

La Pulsió de Mort és la recerca del dolor, la tendència a l’autodestrucció que tenim.  També és l’agressivitat i la destrucció que tenim en nosaltres.

A partir d’aquesta teoria si que podia explicar perquè els humans fem guerres o ens recreem en situacions que ens provoquen dolor.

Relació entre l'Eros i el Thanatos[modifica]

En tot organisme hi ha una lluita constant entre la pulsió de la Vida i la de la Mort, que dura tota la vida fins que finalment acaba vencent el Thanatos, ja que tota persona acaba morint.

Viure en Societat[modifica]

Freud creia que la gent viu en societat perquè els interessa, però això provoca que les persones hagin de restringir les seves pulsions, ja que, si no, la convivència seria impossible. Per això afirma en el seu llibre El malestar en la cultura que "el sentiment de culpabilitat és el preu de la cultura i el de ser civilitzats".

Freud en el “Malestar en la cultura” explica que la cultura i societat serveix per posar límits a les nostres llibertats. Creiem que si no tinguéssim límit aconseguiríem l’absoluta felicitat, però no seria així perquè la vida seria una guerra constant de tothom contra tothom, per tant ens resignem a no assolir la major felicitat i acceptem la cultura com a limitador de les nostres accions.

Viure en societat vol dir que els individus que viuen en ella fan grans sacrificis per no complir les seves pulsions. El jo a de controlar els impulsos que fa l’allò per que la societat aprovi la seva conducta. Per beneficiar-se de la societat s’han de controlar els impulsos, sobretot sexuals i agressius.

Les dues raons principals que fan que vivim en societat són: la necessitat d’unir-se per repartir-se la feina, el treball, i la seguretat que proporciona la societat en les relacions. I les funcions principals que la societat fa són:

  • Defensar els individus de perills com malalties, inundacions o la gana.
  • Controlar els instint com l’incest, el canibalisme i els homicidis.
  • Establir les metes per que els individus s’esforcin en voler-les aconseguir.  


Religió[modifica]

Freud rebutjava les explicacions religioses perquè no tenien base científica. Creia que els individus havien de pensar mantenint la coherència en tot moment i de forma objectiva.

Freud considera que la religió genera als creient un sentiment oceànic, una sensació d’infinitud i que aquest sentiment els recorda a la infantesa i la vida sense preocupacions que tenien, ja que els adults els protegien de qualsevol mal. Per això les persones van crear la figura dels déus i les religions necessitaven cobrir aquest desemparament infantil, necessitaven i volien sentir la protecció que havien sentit en la infantesa.

Les funcions que atribueix Freud a les religions són:

  • Protegir als individus de les forces naturals.
  • Harmonitzar les persones creients amb la mort.
  • Compensar el dolor que comporten les relacions i la vida civilitzada.

També atribueix a la religió l’establiment de normes socials.

Freud es refereix a les religions com a il·lusions. No diu que siguin mentida, sinó que són poc probable de que siguin veritat. Tot i així parteixen de la necessitat real que tenen els individus de cobrir el desemparament infantil que senten.

Finalment acaba dient que la ciència vencerà a la religió i aquesta anirà desapareixent. Per això, s’haurà de crear una moral laica que faci el paper de regular les nostres relacions, que fins llavors aquesta funció l’haurà fet la religió.

Aportació sociològica[modifica]

Per una banda, Freud, en la seva teoria de la personalitat, corresponent a la segona tòpica, inclou el superjò, la instància formada per la internalització del món social. Aquesta, entre d’altres, perpetua la influència parental, adquirida durant la socialització primària descrita per Berger i Luckmann.

Per altra banda, en la seva obra El malestar en la civilització, exposa les tres fonts de malestar que hi ha en la cultura: la decadència del propi cos; la supremacia de la naturalesa i les relacions socials. Respecte d’aquesta última, l’autor, posa de manifest la següent paradoxa: l’home necessita viure en societat, però alhora, aquesta mateixa societat li limita el seu allò, i, consegüentment, l’home està condemnat a ésser infeliç. Per entendre l’esmentada paradoxa, s’ha de tenir present que el compliment de les pulsions originades en l’allò ens impediria viure en col·lectivitat; és a dir que viure en societat i satisfer els desitjos més profunds dels éssers humans esdevé incompatible.

Des de l’òptica freudiana, la civilització ha aconseguit dominar les pulsions més primàries, l’incest i el canibalisme, passant d’una coerció externa (decret llei) a una coerció interna (superjò). Així doncs, Freud assegura que, en la mesura que hi hagi més individus moderats per aquest superjò, la civilització restarà més segura. Fins al moment, per a tal efecte, l’autor, remarcà que la religió n’ha estat un punt clau. No obstant, també popularitzà que, aquesta, sols és un mecanisme psicològic inventat pels humans davant d’un desig profund de protecció i de poder. Finalment, vaticinà que la religió acabaria desapareixent, ja que el que ens proporciona, també ens ho pot facilitar la racionalització. Així doncs, Freud, proposà avançar més vers aquesta racionalització per tal d’aprendre a controlar-nos.

Crítiques[modifica]

Critiques a les teories de Freud[modifica]

Moltes vegades les teories de Freud han sigut criticades per diversos motius. Alguns dels arguments que s’han donat han sigut:

Ell assegurava seguir el mètode científic, però en molts casos les seves conclusions eren poc clares i es recolzaven en dades insuficients, en alguns casos feia afirmacions indemostrables.

Alguns altres afirmen que el psicoanàlisis realment no serveix i que no existeix, simplement que les teories tendeixen a l’autosatisfacció. Qualsevol atac contra elles, es pot fer servir per verificar que són certes dient que són fruit de la repressió.

El model psicosexual que desenvolupà Freud ha estat criticat des de diferents fronts. Alguns han atacat l'afirmació de Freud sobre l'existència d'una sexualitat infantil (i, implícitament, l'expansió que va fer Freud de la noció de sexualitat). Altres han acceptat la noció de sexualitat de Freud, però han argumentat que aquest patró de desenvolupament no és universal, ni necessari en el desenvolupament de la salut mental. En canvi, fan èmfasi a seguir endavant en els patrons de les fonts del desenvolupament social i ambiental.

Freud esperava provar que el seu model, basat en observacions de la classe mitjana austríaca, fos universalment vàlid. Totes la seva clientela amb qui feia psicoanàlisis eren gent que es podia pagar els tractaments.

Des del punt de vista de la medicina oficial (i, per tant, majoritari), es diria que la teoria i la pràctica freudiana han estat substituïdes pels descobriments empírics al llarg dels anys. Algunes persones continuen aprenent i practicant la psicoanàlisi freudiana tradicional, però la majoria dels psiquiatres rebutgen avui la majoria del treball de Freud per no estar recolzat en evidències científiques i és utilitzat, més aviat, com a inspiració o com a estudi històric. Malgrat que Freud va desenvolupar el seu mètode per al tractament de la neurosi, avui en dia algunes persones busquen en la psicoanàlisi no una cura per a una malaltia, sinó una part del seu procés d'autoconeixement.

En l'àmbit de la psicoanàlisi moderna, Freud és considerat el pare d'aquesta ciència. Les seves teories són constantment actualitzades, tot i que no estan acceptades de manera universal.

Critiques d'altres autors[modifica]

Sigmund Freud i les seves teories han rebut gran quantitat de crítiques per part de diversos autors:

  • Karl Popper el critica en el seu treball sobre la filosofia de la ciència per basar la seva teoria en hipòtesis no falsables i per replantejar l'evidència quan no confirma les hipòtesis recorrent a allò infalsable. En el seu model de demarcació de la ciència, Karl Popper va prendre la psicoanàlisi com a exemple de pseudociència, en contrast amb la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. Popper va observar que, mentre que les condicions de refutació de les hipòtesis d'Einstein estaven determinades amb precisió i Einstein estava disposat a començar de nou si l'evidència no les sustentava, les teories de Sigmund Freud eren infalsables i li permetien reinterpretar l'evidència per mantenir les hipòtesis malgrat la manca de suport empíric.[1]
  • Adolf Grünbaum considera que la psicoanàlisi només és infalsable en la situació analítica per la relació circular que genera en les explicacions sobre desitjos inconscients. Grünbaum considera que la teoria sí que pot ser falsada i que resulta ser falsa.[2][3]
  • En la dècada dels anys 1960, Hans Eysenck va recopilar i criticar tots els estudis existents sobre l'efectivitat de la psicoanàlisi. El resultat va ser que el tractament psicoanalític no suposa cap millora sobre la taxa de remissió espontània (sense tractament) de la neurosi.[4] Eysenck va afirmar que Freud "va ser, sens dubte, un geni, no de la ciència, sinó de la propaganda, no de la prova rigorosa, sinó de la persuasió".
  • Freud és criticat també per diversos autors per haver falsejat els resultats de les seves investigacions. Historiadors i periodistes han mostrat que hi ha una gran divergència entre l'evolució dels casos clínics tal com Freud els relata en els seus textos i els casos reals. Un dels casos més famosos és el de Sergei Pankejeff (l'home dels llops), investigat per la periodista Karin Obholzer, qui hauria demostrat que Pankejeff mai no es va curar.
  • Diversos moviments feministes critiquen Freud per descriure la dona com un home sense fal·lus i pel concepte d'enveja del penis. Les minories sexuals critiquen també la seva teoria per considerar l'homosexualitat com una perversió. No obstant això, el terme "perversió" dins el marc teòric freudià no porta una càrrega pejorativa, sinó que es refereix a qualsevol pràctica sexual que es "desviï" o deixi de banda l'objectiu de la reproducció, i és d'aquesta manera un concepte teòric despullat de qualsevol judici moral. El gran impacte cultural de les teories de Freud sobre el desenvolupament psicosexual i possiblement una manca de rigor o objectivitat en la seva interpretació va popularitzar la idea de l'homosexualitat com una malaltia, augmentant, a la primera meitat del segle xx, la internació d'homosexuals en instituts de salut mental. El tractament psicoanalític va ser utilitzat durant diverses dècades per intentar curar l'homosexualitat, promovent el sorgiment de diverses psicoteràpies amb aquest mateix objectiu que es basen en algunes de les seves teories. No obstant això, cal aclarir que el mateix Freud va sostenir realment en molts dels seus treballs explicacions sobre la "inversió sexual" com el resultat d'una "elecció d'objecte", que no demana un judici moral o ètic ni el veredicte de "sanitat o insanitat" al subjecte, i prenent com a exemple els antics grecs i grans figures de la història, eximeix de culpes els homosexuals, limitant-se a advertir sobre els problemes que poden tenir en les societats els cànons morals que els són adversos.[5]
  • Certs corrents de la psicologia moderna (principalment la psicologia cognitiva, psicologia conductista i psicologia biològica) desqualifiquen el seu treball com a pseudocientífic. Des d'aquest àmbit, gran part de les teories de Freud han estat abandonades en no ser consistents amb les troballes de la psicologia experimental i la biologia.
  • L'antropòleg Bronisław Malinowski, com a resultat de la seva important investigació de camp a les illes Trobriand, va criticar la tesi freudiana sobre la universalitat del complex d'Èdip, a la vegada que el seu origen biològic. Freud havia proposat l'existència del complex en totes les societats humanes dins la seva obra Tòtem i tabú. Malinowski va intentar refutar aquesta percepció ortodoxa, rebutjant el model darwinià evolucionista sobre el qual Freud va fonamentar el seu assaig antropològic i demostrant que, en l'estructura matrilineal dels trobiandesos, la presència de les mares en la vida dels nens era bastant reduïda (atès que les dones eren qui portaven a terme les activitats econòmiques) i que els pares tampoc no posseïen un paper important en la societat, ni se'ls reconeixia el seu paper en la procreació. Les funcions d'un i altre progenitor, doncs, eren realitzades per les germanes grans i per les tietes dels nens. En aquesta constel·lació, desenvolupaven, generalment, fantasies sexuals cap a les seves germanes.[6] La crítica de Malinowski no nega l'existència del complex com a conflicte nuclear del subjecte, sinó la universalitat de la disposició del complex d'Èdip a què es referia Freud (en el qual, la mare era objecte de desig sexual i el pare d'odi per part del nen), model aquest que s'associava amb la societat austríaca. Per la seva banda, Malinowski sostenia que poden existir múltiples variants en dependència de les relacions de parentiu que imperin en cada societat particular.[7] La controvèrsia més conflictiva no va ser directament amb Freud, sinó que es va desenvolupar entre Malinowski i Ernest Jones. El llibre en què Malinowski exposa els seus resultats de camp i la seva crítica a la universalitat de l'Èdip es titula Sexe i repressió en la societat primitiva.
  • El filòsof Gilles Deleuze i el psicoanalista Félix Guattari treballaren en una revisió de la teoria psicoanalítica alliberada del que veuen com un discurs repressor per part de Freud. En critiquen l'autoritarisme, la figura de l'inconscient com a estructura de dominació, la limitació de la idea de la libido i el recurs a les figures familiars que porta a la repressió del desig i la seva construcció com a "manca". La seva nova teoria, no sols és parcialment referent a la psicoanàlisi, sinó que pretén ser una crítica a la modernitat, i s'anomena esquizoanàlisi.

Pacients[modifica]

Freud feia servir pseudònims en els seus historials. Peter Swales rastrejà la identitat real de la gent identificada únicament pel seu malnom. Alguns dels casos més coneguts de pacients amb pseudònims van ser Anna O. (Bertha Pappenheim, 1859–1936); Cäcilie M. (Anna von Lieben); Dora (Ida Bauer, 1882–1945); Frau Emmy von N. (Fanny Moser); Fräulein Elisabeth von R. (Ilona Weiss);[8] Fräulein Katharina (Aurelia Kronich); Fräulein Lucy R.; Little Hans (Herbert Graf, 1903–1973); Rat Man (Ernst Lanzer, 1878–1914); i Wolf Man (Sergei Pankejeff, 1887–1979). Altres pacients famosos han estat H. D. (1886–1961); Emma Eckstein (1865–1924); Gustav Mahler (1860–1911), amb qui Freud només va tenir una única sessió, però molt extensa; i la Maria Bonaparte. Algunes de les persones que van ser psicoanalitzades per Freud però mai no van ser les seves pacients van ser Daniel Paul Schreber (1842-1911), Leonardo da Vinci (1452-1519) i Moisès.

Llegat[modifica]

Portada de La interpretació dels somnis.

En el camp de la psicoteràpia, les hipòtesis i mètodes introduïts per Freud van ser polèmics al llarg de la seva vida i ho són encara avui, però poques persones discuteixen el seu gran impacte en la psicologia i la psiquiatria.

Freud popularitzà l'anomenada "cura de la parla": segons aquest concepte, una persona podria solucionar els seus conflictes simplement parlant-ne. A excepció de la psicoanàlisi tradicional, les psicoteràpies contemporànies descartaren les teories de Freud, aquest mètode bàsic de tractament prové en gran part del seu treball.

La majoria de les teories específiques de Freud, com ara el desenvolupament psicosexual i la seva metodologia, han perdut vigència enfront de la psicologia experimental moderna. Alguns psicoterapeutes, tanmateix, encara fan servir un model de tractament freudià.

En el camp de la filosofia, l'obra de Freud va tenir una gran influència en les ciències socials, especialment en l'Escola de Frankfurt i la teoria crítica. A més a més, molts filòsofs han discutit les seves teories i les seves implicacions en el context del pensament occidental. El model de Freud de la ment es considera sovint un desafiament al model de la filosofia moderna.

En el camp de la política, s'originà el freudomarxisme, que intentà fer compatibles i complementàries les teories de Sigmund Freud i Karl Marx.

Freud també ha tingut una influència de gran abast en la cultura popular. Moltes de les seves idees generals han guanyat un lloc en el pensament quotidià: el "lapsus freudià," el "complex d'Èdip", entre d'altres.

Art, literatura i cinema[modifica]

Des de principis del segle xx, les idees de Freud s'han representat amb freqüència de manera explícita o implícita en corrents d'art, literatura i cinema. Entre les figures més notòries amb influències freudianes, hi ha André Breton, Luis Buñuel, Salvador Dalí i Alfred Hitchcock.

L'any 1924, Freud declinaria l'oferta de $25,000 dòlars que l'editor del Chicago Tribune li proposà per analitzar un acusat en un sensacionalista judici d'homicidi. De la mateixa manera, el 1925 tornaria a refusar una oferta, però que aquest cop ascendia a $100,000 dòlars per analitzar Samuel Goldwyn, per a col·laborar en una història d'amor sobre Marc Antoni i Cleòpatra VII.[9]

Stefan Zweig i Edward James visitaren Freud a Londres el 19 de juliol del 1938. Els acompanyava Salvador Dalí, qui féu un esbós de Freud per a un quadre.[10]

Les teories de Freud, així com la d'altres psicoanalistes posteriors (especialment Lacan), se solen utilitzar com a marc teòric per a analitzar obres d'art, literatura i cinema. Les diferents interpretacions freudianes es basen en la visió de Freud de l'art, com un mètode efectiu per a la sublimació de desitjos reprimits. El mateix Freud analitzà diverses obres literàries des d'aquesta perspectiva, com per exemple Èdip rei, de Sòfocles i Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski. Una anàlisi freudiana d'una obra d'art pot ser enfocada cap a la psicologia dels personatges, de l'autor o del públic.

Referències[modifica]

  1. Clavell de Druyff, Fernanda. "Les crítiques de Karl Popper a la psicoanàlisi".
  2. Grünbaum, Adolf. The Foundations of Psychoanalysis: A Philosophical Critique (en anglès). Berkeley: Universitat de Califòrnia Press, 1984. ISBN 0-520-05017-7. 
  3. Grünbaum, Adolf; Holzman, Philip S. Validation in the Clinical Theory of Psychoanalysis: A Study in the Philosophy of Psychoanalysis, Psychological Issues, 61 (en anglès). International Universities Press, 1993. ISBN 978-0823667222. 
  4. «/ Pages/Eysenck/EysenckFreud_01.htm Decadencia y caída del imperio freudiano». [Consulta: 22 gener 2010].
  5. Freud, Sigmund. El malestar en la cultura y otros ensayos (en castellà). Madrid: Aliança, 1970, p. 95-96. 
  6. Barnouw, Victor. «Crítica a la teoría freudiana por Malinowski». A: Cultura y personalidad (en castellà). Buenos Aires: Troquel, 1967, p. 84-102 [Consulta: 18 febrer 2011]. 
  7. Roudinesco, Elisabeth; Plon, Michel; Traducció: Jorge Piatigorsky i Gabriela Villalba. «Article: Malinowski, Bronislaw (1884-1942)». A: Diccionario de Psicoanálisis (en castellà). Buenos Aires: Paidós, 2008, p. 679-682. ISBN 978-950-12-7399-1. 
  8. Appignanesi, Lisa; Forrester, John. Freud's Women, 1992, pàgina 108. ISBN 0465025633. 
  9. Article a la Revista TIME.
  10. [enllaç sense format] http://www.freud.org.uk/dali.jpg

Altres referències[modifica]

  1. Berry, R (2000) Freud, guía para jóvenes. Lóguez
  2. Martín, F-X (2011) Sigmund Freud: La psicoanàlisi i les raons del malestar humà. Vull Saber
  3. Freud, S (1930) El malestar en la Cultura. Alianza editorial
  4. Franco, Y (2011) Más allá del malestar en la cultura. Editorial Biblos/Psi

Vegeu també[modifica]