Jean-Martin Charcot
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 29 novembre 1825 París (Restauració francesa) |
| Mort | 16 agost 1893 (67 anys) Montsauche-les-Settons (Tercera República Francesa) |
| Sepultura | cementiri de Montmartre |
| Catedràtic | |
| | |
| Dades personals | |
| Formació | agrégation de médecine (fr)  Liceu Condorcet |
| Activitat | |
| Camp de treball | Medicina, neurologia i psiquiatria |
| Ocupació | Metge, neurocientífic, psicòleg, psiquiatre, neuròleg i dibuixant |
| Ocupador | Hospital de la Salpêtrière |
| Membre de | |
| Alumnes | Sigmund Freud i Vladimir Gavrilovich Dekhterev (en) |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | Eugen Bleuler, Alfred Binet i Édouard Brissaud |
| Família | |
| Fills | Jean-Baptiste Charcot |
Premis
| |
 | |
 | |
Jean-Martin Charcot[1] (París, 29 de novembre de 1825 - Montsauche-les-Settons, 16 d'agost de 1893) va ser un neuròleg francès, professor d'anatomia patològica, titular de la càtedra de malalties del sistema nerviós, membre de l'Académie de médecine (1873) i de l'Académie des Sciences (1883).
Se'l considera, juntament amb Guillaume Duchenne, pare de la neurologia moderna i un dels més grans metges francesos de la història de la medicina.
A partir de 1862 va prestar els seus serveis en l'Hospital de la Salpêtrière de París, hospital que es va fer famós per les investigacions sobre la histèria. Les classes dels dimarts atreien una concurrència tan nodrida com selecta, incloent-se entre els assistents celebritats com Gilles de la Tourette, Sigmund Freud, Axel Munthe, Jean Leguirec, i d'altres, sent un dels iniciadors de la psicopatologia. El treball de Charcot va fer pensar a Sigmund Freud en la possibilitat de l'existència de mecanismes inconscients que regulen la nostra vida i que més endavant desenvoluparà a la seva teoria de la psicoanàlisi.
Charcot va demostrar que la hipnosi podia induir els símptomes de la histèria (paràlisi) en subjectes normals i que podia alleugerir els símptomes dels pacients histèrics per suggestió hipnòtica. El 1882 va crear una càtedra de clínica de les malalties nervioses (la primera càtedra de neurologia) en la Salpêtrière, centrant els seus estudis en la histèria, l'epilèpsia i altres trastorns neurològics.
Va descobrir nombroses malalties i síndromes neurològiques com l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), que va diferenciar de l'atròfia muscular progressiva d'Aran-Duchenne, la neuropatia de Charcot-Marie-Tooth, l'esclerosi múltiple i altres neuropaties. També és conegut per la síndrome de Charcot (artropaties del genoll, maluc i altres articulacions). El "peu de Charcot" és un quadre que s'observa amb relativa freqüència en els diabètics, semblant a una cel·lulitis.
Al nostre país va tenir com a deixeble el psiquiatre sabadellenc Francesc de Paula Xercavins i Rius.
Obres escrites[modifica]
- Leçons cliniques sur les maladies des veillards et les maladies chroniques (1867)
- Leçons sur les maladies du foie, des voies biliaires et des reins (1877)
- Leçons sur les maladies du système nerveux (1872-1887)
Referències[modifica]
- ↑ «Jean Martin Charcot». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Enllaços externs[modifica]
- Biografia amb il·lustracions i detalls web del Centre hospitalier Charcot Arxivat 2008-02-05 a Wayback Machine. (francès)
- Jean Martin Charcot, La foi qui guérit, Éditions Félix Alcan, París, 1897 (francès)