IMAX

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

IMAX® (Image Maximum) és un format de projecció de pel·lícules desenvolupada per l'empresa IMAX Corporation® i desenvolupat per Graeme Ferguson, Roman Kroitor, Robert Kerr, i William C. Shaw. La seva característica principal és que ofereix la capacitat de gravar i mostrar imatges en una resolució, mida i definició molt més elevada que el cinema convencional. El seu sistema es basa en un negatiu de 70mm projectat en una gran pantalla de 22 x 16,1 m.

Història[modifica]

Precursors[modifica]

1929
La Fox Film Corporation desenvolupa la Fox Grandeur, un format de 70 mm que va ser utilitzat a petita escala de 1929 a 1931.
1950
Es presenta el CinemaScope per part de la 20th Century fox. La principal novetat és l'ús d'objectius anamòrfics, que permet la compressió òptica de les imatges durant el rodatge. En la projecció, la lent projecta les imatges descomprimides sobre una gran pantalla panoràmica còncava.
1952
Es desenvolupa el Cinerama, que consisteix en l'ús simultani de tres projectors de 35 mm per aconseguir una imatge panoràmica en una pantalla còncava.
1954
La Paramount Pictures desenvolupa el format VistaVision, una variant panoràmica del format clàssic de 35 mm.

IMAX[modifica]

1967
Durant l'Universal and International Exhibition of 1967 a Montreal, les pel·lícules multi-pantalles van ser un gran èxit. Un grup de cinèfils i empresaris que havien desenvolupat algunes de les esmentades pel·lícules decideixen unir els esforços per desenvolupar un nou format basat un únic i potent projector. Aquest mateix any es crea entre Nova York i Toronto la IMAX Corporation®.
1970
Durant l'Exposició Universal del Japó a Osaka, es presenta la tecnologia IMAX® amb la pel·lícula Tiger Child.
1971
S'instal·la el primer sistema de projecció IMAX® a l'Ontario Palace Cinesphere de Toronto.
1983
Es llança a l'espai una càmera IMAX® a bord del transbordador espacial Columbia. S'aconsegueix el film The Dream Is Alive.
1986
Durant l'Exposició Universal de 1986 a Vancouver, Canadà, es presenta el primer sistema IMAX® en 3D.[1]
1994
IMAX® cotitza a la borsa de valors NASDAQ.
2002
Es presenta el sistema IMAX DMR®, que permet la re-masterització de pel·lícules en 35mm. La primera pel·lícula presentada amb aquest sistema va ser "Apollo 13: L'experiència IMAX®".
2004
Warner Bros. Picutures' The Polar Express es converteix en el primer llargmetratge en format IMAX 3D®.

2014

L'empresa anuncia que el setembre de 2014 es tancarien les sales de Barcelona i Madrid[2]

Tecnologia[modifica]

Pel·lícula[modifica]

Comparació entre els negatius de 35 i 70 mm
Una càmera IMAX dins d'una cabina d'exposició

IMAX ofereix el format de pel·lícula més gran en la història del cine. El negatiu de 70 mm i 15 perforacions és 10 vegades més gran que el clàssic 35mm. Un rotllo de pel·lícula de 45 minuts pesa 140 kg i té una longitud de 4680 metres. Com es reprodueix en horitzontal té les perforacions a dalt i a baix.

Pantalla[modifica]

Una pantalla estàndard d'IMAX té una mida de 23x30 metres des de 2004, i per al format de multisala establert en 2009, de 8,5x18 metres. [3]

Projector[modifica]

Els projectors utilitzats per IMAX® són dels més avançats que existeixen. Utilitzen una tecnologia anomenada rodatge en anell "rolling loop". Es projecten 24 fotogrames per segon. Així, una hora de filmació requereix més de 6 km de pel·lícula fotogràfica:

Projecció digital IMAX[modifica]

El sistema de projecció de cinema digital d'IMAX va aparèixer el 2008. Amb una relació d'aspecte de 1.89:1 i una resolució més petita consistent en dos projectors de 2K (per a la projecció en 2D i 3D), la instal·lació del sistema era més barata que la del format convencional amb pel·lícula. En 2D, es superposen dues imatges en 2K amb una compensació de mig píxel i, a través d'un sistema de superresolució, es crea una resolució percebuda de 2,9K. En 3D, en canvi, es projecten dos imatges a través dels dos projectors, una corresponent a cada ull, per crear l'efecte tridimensional.[4]

IMAX amb projecció làser[modifica]

Aquest sistema de projecció de 4K es va començar a probar l'abril de 2012, basant-se amb una patent de Kodak.[5] Com amb la projecció digital, es fan servir dos projectors però manté la mateixa relació d'aspecte de l'IMAX tradicional, de 1.43:1, i permet projectar-se en una pantalla més gran de 36 metres d'amplada o més. L'IMAX amb projecció làser també és capaç de projectar video a 60 imatges per segon i té un 60% més de brillantor que l'estil tradicional de projecció, creant un contrast més gran que el de l'IMAX amb pel·lícula de 70mm.[6]

El sistema dual de 4K es va començar a implantar el desembre de 2014 amb el nom de "IMAX with Laser". La primera sala en adoptar-lo fou l'Scotiabank Theater de Toronto.[7]

So[modifica]

Per aconseguir un aprofitament major de l'àrea de la cinta, aquesta no inclou l'àudio incorporat, sinó que el so és emmagatzemat en una cinta magnètica de 35 mm i 6 canals sincronitzada amb l'àudio. Els canals són els següents:

1.Posterior esquerra
2.Frontal esquerra
3.Central
4.Frontal dret
5.Posterior dret
6.Efectes

Altaveus[modifica]

Hi ha un altaveu de 3 vies per a cada canal, és a dir, no hi ha mescla d'àudio. Aquests estan posicionats de la següent forma:

  1. Paret posterior, a l'esquerra
  2. Darrere la pantalla, cap a l'esquerra
  3. Darrere la pantalla, centrat i alineat amb els frontals (2 i 4)
  4. Darrere la pantalla, cap a la dreta
  5. Paret posterior, a la dreta
  6. Darrere la pantalla, centrat i per sobre del veu en off (3)

Variants[modifica]

IMAX 3D[modifica]

La pel·lícula és projectada en 3D. Per tal de crear sensació de profunditat, s'utilitzen dues lents de gravació separades per una distància d'aproximadament 64 mm (la separació mitjana entre els ulls humans). Les imatges de cada lent són gravades, també, en rotllos de pel·lícula diferents. Més tard, els dos rotllos són projectats a la pantalla superposant l'un a l'altre, utilitzant un mètode en què cada ull rep únicament les imatges que li corresponen. D'aquesta manera, l'espectador veu una imatge 3D en una pantalla 2D. Un dels sistemes per enviar la informació visual correcta a l'ull que li correspon és utilitzant filtres polaritzats. El públic porta unes ulleres polaritzades i que s'ajusten amb els filtres dels projector, de manera que el filtre d'un ull bloqueja la llum que ha d'entra únicament a l'altre ull i viceversa. La càmera és de grans dimensions i pesa al voltant dels 110 kg i el carret és de 3 minuts, per recarregar-la se'n triguen 20. El primer film gravat en color i en IMAX-3D va ser el docu-curt "Transitions" (1986), dirigit per Colin Low i Tony Lanzelo, que va ser presentat a la Expo 86 a Vancouver. Altres pel·lícules que han estat produïdes en 3D digital per als cinemes convencionals, també s'han presentat en IMAX-3D, com per exemple Avatar, Gravity i The Amazing Spider-Man.

IMAX 3D A 48fps[modifica]

Peter Jackson va ser el primer en rodar i estrenar una pel·lícula, o més ben dit una trilogia filmada en 48 fps, un format que fins llavors no havia estat comercialitzat. El 1999 Dean Goodhill va crear el Maxivision 48 que utilitzava pel·lícules de 35mm projectades a 48 imatges per segon, però mai va tenir èxit.

L’extraordinari director i creador del món de Tolkien a la gran pantalla no creia que el 3D pogués ser gravat i projectat a 24 fps, ja que el nostre cervell ha de fer massa esforços per visualitzar el film de manera òptima. Per això, va decidir atrevir-se a utilitzar el format de 48 fps.

Durant una conferència de premsa la setmana abans d’estrenar “El Hobbit: Un viatge inesperat” va dir[8]

“Estic fascinat per les reaccions. Començo a veure que a ningú més petit de 20 anys aproximadament li importa de veritat, tan sols pensen que és “guai” i no ho entenen. Només solen dir que el 3D mola. Jo penso que el 3D a 24 imatges és interessant, però realment és el de 48 imatges el que fa que el 3D aconsegueixi gairebé tot el potencial que pot aconseguir, perquè cansa menys la vista i tens una imatge més definida, la qual cosa crea quelcom que s’acosta més al que seria un món tridimensional.” 

Va decidir prendre una decisió bastant arriscada ja que cap cinema disposava de la tecnologia necessària per a reproduir el seu futur film i tampoc sabien com reaccionaria el públic.

“Vam decidir llançar-nos. Warner Bros ens mostrava suport. Tan sols volien saber si la versió de 24 imatges es veuria absolutament normal i, de fet, és així. Quan van estar contents amb això, van estar MOLT contents. El primer dia de fotografia vam haver de prémer el botó i dir “48 imatges”. El primer dia que rodàvem El Hobbit a 48 imatges, no hi havia ni un sol cinema al món que pogués projectar la pel·lícula en aquest format. Va ser com un acte de fe.” 

Tot i això, ell n’estava convençut que els 48fps superen els 24 i que són els adequats per al 3D, ja que no requereix esforços i no produeix el mal de cap o els marejos que tots hem patit algun cop veient 3D al cinema. 

“Amb el 3D l’ull esquerre i l’ull dret, els teus dos ulls, estan veient imatges diferents perquè dos càmeres estan filmant imatges diferents, estàs anul·lant l’efecte estroboscòpic, la borrositat i tots els artefactes del 24fps. El teu cervell està intentant encaixar totes aquestes coses juntes, i tots els altres artefactes en la captura, com quan estàs fent un pla seqüència i hi ha coses que es mouen i molesten, el teu cervell s’està tornant boig per ajuntar aquestes dues imatges. El 48 redueix tots aquests artefactes, i així sí que crea una experiència més lleugera i fluïda.” 

Jackson és un futurista que aposta per aquest nou sistema, però no espera que l’audiència l’accepti a la primera. Sap que acostumar-se als canvis requereix el seu temps.

El director James Cameron també optarà per presentar les seqüeles d’Avatar a 48 imatges per segon.

IMAX DMR[modifica]

L'IMAX DMR és una tècnica propietat d'IMAX que consisteix en re masteritzar les pel·lícules clàssiques de 35 mm, això suposa fer una ampliació fotograma per fotograma, digitalitzar-los, i un plegat de tècniques de re masterització: afinació de nitidesa, correcció del color, eliminació d'inestabilitats, etc

OMNIMAX / IMAX Dome[modifica]

Exterior de la cúpula IMAX a Tijuana, Baixa Califòrnia, Mèxic

A finals de 1960 el Saló de la Ciència de Sant Diego (ara conegut com el Centre de Ciències Reuben H. Fleet) va començar a buscarà Amèrica del Nord un sistema de cinema en gran format per projectar a la cúpula de 23,16m de les seves instal·lacion. El projector IMAX estàndard era inadequat per al seu ús dins d'una cúpula, ja que tenia un alt mòdul de llum de 3,65m a la part superior. La Corporació IMAX va redissenyar el seu sistema i va adherir un elevador per aixecar el projector al centre de la cúpula de la cabina de projecció. Spectra Physics va dissenyar un portalàmpades adequat que es col·locava de tal manera que la bombeta quedava darrere de la lent.

El 1970, Ernst Leitz Canadà va guanyar un contracte per desenvolupar i fabricar un sistema de projecció amb una lent ull de peix optimitzada per a projectar una imatge sobre una cúpula en lloc d'una pantalla plana.

El disseny de marcs de la pel·lícula IMAX Dome

El sistema de cúpules, que el Saló de Sant Diego de la ciència anomenà OMNIMAX, utilitzava pel·lícules preses amb una càmera equipada amb una lent d'ull de peix que captava  180 ° de camp de visió sobre  una pel·lícula IMAX de 65mm. La lent s'alineava per sota del centre del bastidor i la major part de la meitat inferior del camp circular queia més enllà de la vora de la pel·lícula. La part del camp que queia per sota de la vora de la cúpula estava emmascarat. Pel que fa al rodatge, la càmera estava dirigida cap amunt en un angle que coincidia amb la inclinació de la cúpula. Quan es projectava a través d'una lent ull de peix a una cúpula, la vista panoràmica original es tornava a crear. OMNIMAX envoltava horitzontalment 180 °- 100 ° sobre l'horitzó i 22 ° per sota de l'horitzó per a un espectador que se situava al centre de la cúpula.

IMAX ha canviat recentment el nom del sistema OMNIMAX per IMAX Dome. No obstant això, algunes sales segueixen anomenant-lo OMNIMAX. Avui dia, aquestes sales OMNIMAX/IMAX Dome es troben en parcs temàtics i museus d'Amèrica del Nord, en particular, aquells amb un enfocament científic, on els aspectes tècnics del sistema es poden destacar com a part de l'atracció. La pantalla pot ser un element permanent o pot baixar i pujar, segons sigui necessari, com per exemple en el Museu Canadenc d’història o a l’antic IMAX de Barcelona, on es projecta també en una pantalla IMAX estàndard. [1][2][3]

Referències[modifica]

  1. Carr, Robert E.; Hayes, R. M.. Wide Screen Movies: A History and Filmography of Wide Gauge Filmmaking (en anglès). McFarland, 1988, p. 441. ISBN 0899502423. 
  2. Serra, Xavi «El cinema Imax no s'escapa de la crisi». Diari Ara, 07-08-2014, pàg. 6-7 (Ara Estiu).
  3. Levison, Louise. Filmmakers and Financing: Business Plans for Independents (en anglès). CRC Press, 2013, p. 260. ISBN 0240820991. 
  4. Slater, Jim «IMAX® Digital: It’s IMAX, but not as we know it, Jim!». Cinema Technology, Desembre 2008, pàg. 38-41.
  5. «Imax tests laser projector built with Kodak patents» (en anglès). Bloomberg, 25-04-2012. [Consulta: 7 novembre 2016].
  6. «Is IMAX Laser Projection The Future Of The Movies?» (en en-us). Slashfilm, 22-04-2015.
  7. Times, Los Angeles. «Imax premieres new laser system at TCL Chinese Theatre in Hollywood». latimes.com. [Consulta: 7 novembre 2016].
  8. «Peter Jackson Explains Why You Should See The Hobbit In 48 fps» (en anglès). [Consulta: 7 desembre del 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: IMAX Modifica l'enllaç a Wikidata