Cinemascope

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Esquema del funcionament del cinemascope

El CinemaScope és un sistema de filmació que utilitza una sèrie de lents anamòrfiques per rodar pel·lícules amb un format de pantalla ampli i projeccions a pantalla panoràmica. Va ser creat al 1953 pel president de la 20th Century Fox, Spyros P. Skouras, i va significar l'inici del format anamòrfic per la projecció de pel·lícules.[1] Aquesta tècnica de la pantalla panoràmica va ser, però, successora de l'Anamorphoscope, un procés creador d'una pantalla àmplia que utilitzava els sistema de lents Hypergonar inventat per Henri Chrétien.[2]

La filmació en aquest format consistia en comprimir una imatge normal dins del quadre estàndard de 35 mm i després descomprimir-les durant la projecció a través d'unes lents anamòrfiques especials (lents Hypergonar) que s'instal·laven a les càmeres i màquines de projecció.[3]

Es tracta de, bàsicament, agafar una imatge en un format angular (amb una lent convergent) per comprimir-la en un format per emetre-la en un format panoràmic equivalent als 35mm reals en analògic.

Aquestes lents anamòrfiques van permetre que el resultat final fos d'imatges on l'aspecte ràtio arribava al 2,66:1, és a dir, quasi el doble d'ampli que la proporció de 1,37:1 (pròpia del format de 35mm frame film). A més, aquestes lents tenien una concavitat que permetia eliminar certes distorsions pròpies del sistema primitiu.

Tot i que aquest sistema de lents va ser substituït pels nous desenvolupaments tecnològics, com ara el Panavision, el format de CinemaScope encara és vigent avui en dia. Aquesta tècnica s'utilitza per referir-se a qualsevol presentació d'aspecte ràtio de 2.35:1, 2.39:1 o 2.40:1.

Història[modifica]

El CinemaScope va néixer a partir de l'Anamorphoscope, creat pel francès Henri Jacques Chrétien qui va guanyar un Oscar per la seva aportació. Però va ser l'any 1953 quan es van reunir a Niça, Spyrous Skouras (director dels Estudis Fox) i Henri Chrétien.[4] En aquesta reunió Skouras va obtenir un prototip que donaria el naixement al CinemaScope. I va ser aquell mateix any quan Twentieth Century Fox va estrenar la pel·lícula The Robe (Henry Koster), la primera pel·lícula sota el sistema Cinemascope, encara que en realitat la primera pel·lícula rodada en Cinemascope fou How to Marry a Millionaire (Jean Negulesco - 1953 ), estrenada uns mesos després que The Robe.[5]

Tot i que el  creador reconegut d'aquesta tècnica va ser Henri Jacques Chrétien, l'efecte anamòrfic ja s'havia observat durant centenars d'anys. Per exemple, alguns elements metàl·lics durant l'època de l'Antiga Roma ja van produir aquest fenomen. Tot i això, s'atribueix el descobriment de “la teoria de l'anamorfosi” a Sir David Brewster, qui ho va estar utilitzant per la fotografia des de 1862 i a qui se li va concedir la primera patent.[6]

Referent a les primeres pel·lícules anamòrfiques, aquesta tècnica ja es va utilitzar de manera molt bàsica al 1898 a mans del professor Ernst Abbe i la seva companyia Zeiss a Alemanya. Aquest sistema va ser anomenat Anamorphot. També en trobem exemples a França durant la dècada del 1920. Claude Autant-Lara va fer una pel·lícula de pantalla ample anomenada The Origin of Fire del 1929 i utilitzant el sistema òptic anamòrfic. Més tard, en l'Exposició Internacional de París del 1937, una pel·lícula de pantalla ampla anamòrfica es va projectar sobre una pantalla gegant a la part frontal del Palau de Lumière.

Un altre sistema de rodatge també amb lents anamòrfiques va sorgir als Estats Units de la mà del Dr. H. Sidney Newcomer, qui va intentar promoure el seu sistema de lents anomenat “Anamorphosa”. Als Estats Units però, la idea d'alterar els formats estàndards i imposar un de 35 mm no va deixar desenvolupar la idea de Newcomer.

Però el vertader creador d'aquest sistema va ser el professor Henri Chrétien, qui va començar a promocionar-lo internacionalment. El va presentar als Estats Units formalment els anys 1931 i 1935, i aleshores va ser quan Paramount Pictures va adquirir la seva lent per a experimentar amb ella. Tot i això, va decidir no comprar-la.[7]

La lent de Chrétien va ser posada en exhibició un últim cop, i va ser llavors quan un dels Major Studios va respondre a ell. El 18 de desempre de 1952, Twentieth Century-Fox va comprar els drets de les lents Hypergonar. Aquesta compra va comportar la desaprovació de molts professionals de l'estudi però Darryl F. Zanuck i molts alts càrrecs de la companyia Fox, es van adonar que amb aquest sistema hi havia una ràpida i econòmica forma d'aconseguir una impressionant presentació de pantalla panoràmica.

Primeres pel·lícules[modifica]

La primera pel·lícula estrenada en CinemaScope fou The Robe, produïda per la 20th Century Fox, dirigida per Henry Koster i interpretada per Richard Burton i Victor Mature. La notícia de l'estrena va aparèixer als diaris espanyols el 4 de desembre de 1953. Es va titular La túnica sagrada a Espanya i El manto sagrado a Hispanoamèrica.

Si bé The Robe va ser la primera pel·lícula estrenada en cinemascope, no fou la primera que va començar a produir-se en aquest format. Tot i que es va estrenar després, la primera pel·lícula que va començar a produir-se en cinemascope va ser Com casar-se amb un milionari, protagonitzada per Marilyn Monroe. Malgrat que The Robe la va avançar en l'estrena, aquesta pel·lícula va ser la que la Fox va utilitzar per demostrar les qualitats del cinemascope per a la indústria del cine.

El primer videoclip musical de la història filmat en Cinemascope va ser Plus grandir, de la famosa cantant francesa Mylène Farmer.

So[cal citació][modifica]

Els alts càrrecs de la Fox estaven interessats en que el so del seu nou format de pel·lícula panoràmica fos tan impressionant com la imatge, i això significava que havia d'incloure un verdader so estereofònic.

Anteriorment, el so estèreo en el cinema comercial sempre havia utilitzat pel·lícules de so per separat. El llançament de Walt Disney, Fantasia, l'any 1940, va utilitzar una banda sonora de tres canals reproduïda des d'una pel·lícula òptica separada. Els primers sistemes estèreo de posguerra als Estats Units utilitzats amb Cinerama i algunes pel·lícules 3D havien fet servir audio multicanal reproduït des d'una pel·lícula magnètica separada. La Fox, inicialment, tenia la intenció d'utilitzar estèreo de 3 canals de pel·lícula magnètica per CinemaScope.

Tanmateix, la companyia de so de Hazard E. Reeves havia ideat un mètode de recobriment de pel·lícula de 35 mm amb bandes magnètiques i va dissenyar un sistema de 3 canals (esquerra, centre, dreta) basat en tres bandes de 0,063" (1,6 mm) d'ample, una a cada marge de la pel·lícula fora de les perforacions, i una entre la imatge i les perforacions en aproximadament la posició d'una banda sonora òptica estàndard. Més tard, es va trobar la possibilitat d'agregar una franja més estreta de 0,029" (0,74 mm) entre la imatge i les perforacions a l'altre banda de la pel·lícula; aquesta quarta pista es va utilitzar per un canal de so envoltant, també conegut en aquell moment com a canal d'efectes. Per evitar que el xiulet al canal envoltant distragués al públic, els altaveus envoltants es van activar amb un to de 12 kHz gravat a la pista envoltant només mentre el material de programa envoltant desitjat estava present.[8]

Aquest sistema de so magnètic de 4 pistes també es va utilitzar per algunes pel·lícules que no són de CinemaScope, com per exemple Fantasia, que fou rellançada els anys 1956, 1963 i 1969 amb la pista Fantasound original transferida a 4 pistes magnètiques.

Decadència[cal citació][modifica]

Tot i que col·locar les noves lents a les càmeres i els projectors era relativament barat, fer pel·lícules en CinemaScope podia ser car i complicat. La il·luminació havia de ser molt intensa, l'enfocament es perdia amb facilitat i el sistema estirava horitzontalment tot el que apareixia en primer pla al centre de la pantalla, fins i tot els rostres humans, un fenomen que els tècnics humorísticament anomenaven «efecte galteres». El fundador de Panavision, Robert Gottschalk, aviat va crear un sistema de lents que era millor que el de CinemaScope i evitava aquest efecte. Les pel·lícules en Panavision eren més barates de produir i el resultat tècnic va guanyar-se el favor dels estudis de cinema.

Referències[modifica]

  1. «Formatos del cine: Historia y evolución». Antonio Quintana Carrandi.
  2. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.116. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 27 novembre 2014]. 
  3. «CinemaScope: Selected Documents from the Spyros P. Skouras Archive | ILIAS CHRISSOCHOIDIS». Academia.edu, 01-01-1970. [Consulta: 1 setembre 2016].
  4. «CinemaScope, a concise History». Peter Gray.
  5. «The CinemaScope». The American WideScreen Museum.
  6. Chrissochoidis, Ilias CinemaScope, Selected Documents from the Spyros P. Skouras Archive.
  7. «The Modern Miracle You See Without Glasses, CinemaScope».
  8.  "Four-track Magnetic Theater Sound Reproducer for Composite Films" de Athey, Borberg, y White. Journal of the SMPTE Marzo 1954 Vol 62
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinemascope Modifica l'enllaç a Wikidata