Cinema de terror

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El cinema de terror és un gènere fílmic que busca causar por i angoixa en l'espectador. Per això mateix també solen anomenar-se "pel·lícules de por" a les obres cinematogràfiques de terror.[1] Els temes principals es poden agrupar en quatre grans blocs:

  • els morts que no han mort
  • els monstres i criatures fantàstiques
  • els éssers humans pertorbats o modificats
  • els tirans o persones que excedeixen els seus límits (com per exemple el científic boig)

El cinema de terror sovint juga amb els efectes especials, la creació d'atmosferes inquietants i la música per provocar ensurts o nerviosisme en el públic. El terror pot ser causat pel que es veu a la pantalla (escenes d'assassinats, persecucions, criatures malèfiques) o pel que se suggereix (imaginacions dels protagonistes, qüestionament de la realitat, falses expecatives...).

Les primeres cintes tenien una atmosfera basada en la novel·la gòtica i els relats literaris del Romanticisme. Després es van especialitzar en la filmació de criatures monstruoses, formant sovint sagues on intervenia el misteri i l'acció. El terror ha anat passant a l'àmbit privat, de manera que el que causa més por és justament l'aparença de normalitat de determinades situacions, que mostren a l'espectador que allò que veu a la pantalla podria ser real.

La primera pel·lícula de terror, tot i que no era el que es pretenia, va ser també una de les primeres filmacions de la història. Consistia tan sols en un tren arribant a l'estació, però com que la gent no estava acostumada a veure filmacions de cap tipus, es va pensar que era de veritat i fins i tot molta gent va sortir corrent de la sala.

George Andrew Romero és considerat un revolucionari de les pel·lícules de terror. Amb la seva filmació Night of the living dead, va sorgir la subcultura dels morts vivents (zombis) dins d'aquest gènere.

A Catalunya[modifica]

El gènere del terror català s'ha consolidat com a modalitat d'evasió en la indústria de l'audiovisual català en els darrers anys. La contribució de creadors com Jaume Balagueró i Paco Plaza, que han proposat l'articulació d'un imaginari autòcton, ha estat essencial.[2]

ls primers antecedents del cinema de terror català, no tan terrorífic com sinistre i tèrbol, van ser els serials dirigits a principi del segle passat per Alberto Marro –autor de Los misterios de Barcelona (1915) i El beso de la muerte (1917), codigirida per Fructuós Gelabert i Magín Murià–. Aquestes iniciatives, però, no van acabar de quallar i per això és complicat parlar d'una història del cinema de terror català, entès com a gènere amb senyals d'identitat pròpies i remarcables tocs de distinció respecte del cinema que es feia a la resta de l'estat.[2]

Els sense nom (1999), primer llargmetratge de Jaume Balagueró, és, doncs, el punt de partida, una mica tardà, d'una poètica autòctona del gènere que no arriba a afirmar-se amb total autoritat fins a l'estrena de la saga Rec (2007-09), codirigida per Paco Plaza, en què els escenaris de l'Eixample són reformulats com a territori de l'angoixa i el malson de perfils apocalíptics.[2]

A banda de l'estimulant utilització d'escenaris quotidians i personatges costumistes, les pel·lícules de la saga Rec proposen, amb un to més lúdic que discursiu, una interessant reflexió sobre el xoc entre l'horror i els nous mecanismes de producció i consum audiovisuals. El plantejament estètic també suposa una superació dels perills de l'academicisme o de la impersonalitat del producte concebut per a l'exportació, que assetjava la filmografia de Balagueró i Plaza.[2]

Tant Jaume Balagueró com Paco Plaza pertanyen a una nova generació de directors de l'estat espanyol formats en el consum de cinema espectacle i que acostumen a recordar com a particular experiència iniciàtica i formativa els anys com a espectadors del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, nascut el 1967 i posteriorment rebatejat com a Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. El certamen de Sitges, que va començar amb plantejaments modestos i que s'ha convertit en la cita més important dedicada a aquesta especialitat dins del panorama europeu i en l'esdeveniment cinematogràfic més important del calendari català de festivals, ha servit per encoratjar, promoure i mantenir viva la flama de l'afició pel gènere al país.[2]

També a Catalunya hi podem trobar el TerrorMolins (Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei) fundat l'any 1973.

Quan, a principi dels setanta, el cinema de terror espanyol es va convertir en format propici a la coproducció, una empresa catalana, Profilmes, va assumir la funció de motor del fenomen amb la producció de títols tan destacats com El espanto surge de la tumba (1973), de Carlos Aured; Las garras de Lorelei (1974), d'Amando de Ossorio, o La maldición de la bestia (1975), de Miguel Iglesias.[2]

Alguns directors no especialment compromesos amb al gènere van aportar a la moda del cinema de terror títols heterodoxos i sofisticats en els plantejaments formals: és el cas de Las crueles' (1969) i La novia ensangrentada (1972), de Vicente Aranda, i Ceremonia sangrienta (1973) i No profanar el sueño de los muertos' (1974), de Jordi Grau.

Aranda i Grau van ser membres destacats de l'Escola de Barcelona, moviment generacional amb una aposta estètica per un model cinematogràfic culte i sofisticat, que no excloïa l'assimilació d'estratègies pop, com el joc referencial amb mitologies de gènere. En aquest sentit, destaquen dos radicals treballs de Pere Portabella, Umbracle i Vampir-Cuadecuc (1970), que es van apropar en diferent mesura a territoris limítrofs amb el cinema de terror.[2]

A la primera, l'icònic actor Christopher Lee apareix recitant el poema El corb d'Edgar Allan Poe, mentre que Vampir-Cuadecuc aprofundeix en el rodatge d’El conde Drácul (1970) de Jesús Franco, també protagonitzada per Lee, i proposa un fascinant poema visual sobre el mite i l'artifici.[2]

En un registre completament diferent, equidistant de la vocació de comercialitat i l'afirmació de mirades d'autor, es troba la col·lectiva i episòdica Pastel de sangre (1971), en la qual Francesc Bellmunt i el dibuixant Josep Maria Vallés compartien cartell amb Jaime Chávarri i Emilio Martínez Lázaro. Aquesta pel·lícula és l'aportació més anòmala al corpus del terror espanyol dels setanta.

A banda del fet anecdòtic que Isabel Coixet signés el guió d'una pel·lícula de zombies classificada S –Morbus' (1982), d'Ignasi P. Ferré–, el cinema de terror ha estat objecte d'altres estimulants aproximacions transversals, sovint orientades a forçar les fronteres genèriques: Bilbao (1978), de Bigas Luna; Tras el cristal' (1987), d'Agustí Villaronga; Més enllà de la passió (1986) o La banyera (1989), de Jesús Garay o, fins i tot, Les hores del dia (2003), de Jaime Rosales, podrien pertànyer a aquesta categoria.[2]

La creació l'any 2000 de la marca especialitzada Fantastic Factory, dins del grup empresarial Filmax, porta a Catalunya el model de producció de sèrie B de Brian Yuzna, que convoca un grup de directors nord-americans –entre ells, Jack Sholder i Stuart Gordon– per facturar una sèrie de pel·lícules de plantejaments funcionals orientades a l'exportació. La proposta no arriba a consolidar-se, però Filmax aposta per una nova generació de cineastes espanyols –Balagueró, Plaza, Nacho Cerdà i Christian Molina– que aconsegueix formular una eficaç, rendible i també exportable lectura dels plantejaments del cinema espectacle d'última generació.[2]

Dins d'aquest relleu generacional, però fora de l'àmbit de Filmax, Juan Antonio Bayona, format a l'ESCAC i foguejat en el terreny de la realització de vídeos musicals, aporta al cinema de terror un dels èxits més rellevants, L'orfenat (2007), pel·lícula guardonada amb set premis Goya i set premis Barcelona de cinema que posa al dia els plantejaments conceptuals i estètics de l'horror gòtic, sota la influència evident d'una pel·lícula com Los otros (2001), d'Alejandro Amenábar.[2]

La companyia d'efectes especials DDT, ubicada a Barcelona sota la direcció de David Martí i Montse Ribé, està rere l'excel·lent resolució tècnica de bona part del cinema fantàstic produït a Catalunya els últims anys i ha aconseguit consolidar-se en el panorama internacional: l'any 2006, DDT va obtindre l'Oscar en l'apartat de maquillatge d’El laberinto del fauno (2006) de Guillermo del Toro.[2]

Tècniques[3][modifica]

El cinema de terror és un gènere molt subjectiu, juga amb les emocions de l'espectador per intentar causar-li por, tensió, incomoditat... per tal d'aconseguir aquestes sensacions és necessari utilitzar les tècniques de muntatge:

Infrasò[modifica]

L'infrasò és una ona acústica de baixa freqüència (20 Hz aproximadament) la seva freqüència és tan baixa que es troba per sota de l'espectre auditiu de l'oïda humana. Però, tot i que no tenim la capacitat per captar el so a través de l'oïda, sí que tenim la capacitat de sentir-lo, percebre'l, i pot arribar a causar reaccions físiques naturals. És per això que el gènere de terror ha adoptat aquesta tècnica, ja que li permet manipular les sensacions de l'espectador de manera pràcticament imperceptible. Un exemple de pel·lícules de terror que utilitzen aquesta tècnica seria la saga Paranormal Activity de Oren Peli. En les seves pel·lícules Peli utilitzà una barreja d'un so de baixa freqüència, un infrasò, i el va barrejar amb un soroll de fons. Amb aquesta tècnica aconseguia que l'espectador no veiés ni observés res fora de lloc i, tot i així, es mantingués en un estat de tensió continua.

Imatges subliminals[modifica]

Les imatges subliminals tenen un ús semblant al de l'infrasò. Aquestes imatges solen utilitzar-se per manipular a l'espectador sense que aquest arribi a percebre la seva presència. Solen aparèixer en un pla secundari o en una velocitat en què l'ull l'observa de manera tan fugaç que ni tan sols ens adonem de la seva presència. Un exemple de pel·lícula de terror en què es va utilitzar aquesta tècnica va ser El Exorcista de William Friedkin. Fredkin va introduir imatges del Capità Howdy, un dels dimonis que habita el cos de Regan, però aquestes imatges només apareixien per una vuitena part de segon i, per tant, els espectadors no s'adonaven que estaven percebent aquestes imatges.

Canvis sobtats de color[modifica]

Habitualment les pel·lícules han de mantenir una paleta de colors bastant neutral, que segueixi un ordre normal i no quedin fora de lloc. Però, en el gènere de terror, tots els aspectes tècnics (so, color, composició...) queden a lliure ús del director/a. Els colors són un altre aspecte que influeix en les sensacions humanes i, per tant, un ús aleatori o fora del comú d'aquests podria influir severament en l'espectador. En una pel·lícula de terror dirigida per Julia Ducournau, Crudo, s'utilitza aquesta tècnica. Ducournau fa un ús liberal dels canvis de color i redefineix el seu ús. En una escena on el color vermell està molt present, la directora no es limita a utilitzar una paleta de vermells neutres, sinó que utilitza vermells i roses molt estrambòtics. En una escena diferent, la directora crea una col·lecció surrealista de fotogrames en barrejar uns tons blaus i grocs determinats, es diu que aquesta combinació de colors va provocar marejos entre el públic.

Llargues preses[modifica]

Aquesta és una de les tècniques més recurrents en el cinema de terror i que podem observar en pràcticament qualsevol obra de terror o suspens. El director/a juga amb el temps, amb la prolongació de l'escena, pretén que l'espectador s'identifiqui amb el personatge i que, com ell, esperi amb tensió i silenci absolut a l'espera d'algun fet fora del normal. En molts casos aquesta tècnica ja és coneguda pels espectadors i alguns directors/es juguen amb això. Creen un alt moment de tensió en què l'espectador sap que passarà alguna cosa, però sembla que el fet paranormal no arriba i l'espectador torna a baixar les defenses, és en aquest moment quan sol haver-hi un canvi de pla i té lloc el fet que l'espectador ja pensava que no passaria. Aquesta tècnica que juga amb la duració i la tensió generada per les llargues preses es pot observar en moltes pel·lícules de terror, un exemple seria la pel·lícula Sinister de Scott Derrickson. En una escena veiem un dels personatges principals passejant per dins la casa buscant algun fet fora del normal i, sense que aquest ho sàpiga, l'espectador veu presències paranormals al voltant seu i roman a l'espera dels fets al llarg d'una llarga escena sense talls.

Plans i patrons del cinema de terror[modifica]

Al llarg de la història del gènere de terror s'han pogut detectar una sèrie de plans i patrons que es repeteixen des del cinema de terror clàssic fins a l'actualitat. Els plans més utilitzats per les pel·lícules de terror són:[4]

  • Pla general: Permet una visió general de l'escena (l'espai on es desenvoluparà l'acció)
  • Pla ombrívol: Juga amb la il·luminació de l'escena, es percep el perill però no es veu amb claredat.
  • Primer pla: Permet captar a la perfecció les faccions del personatge (mostra les seves emocions: por, tensió...)
  • Pla primeríssim: Primer pla portat a l'extrem (sol indicar una escena de perill immediat, una escena de lluita, un personatge amagat a punt de ser descobert...)
  • Pla picat: Permet veure una visió de dalt a baix (un exemple seria l'escena d'un assassí observant de peu la víctima que està a terra ferida i a la qual està a punt de matar)
  • Pla contrapicat: Permet una visió de baix a dalt (un exemple seria l'escena esmentada pel pla picat però des del punt de vista de la víctima a punt de ser assassinada mirant al seu assassí)
  • Pla subjectiu: Permet veure una visió subjectiva del personatge (l'espectador veu a través dels ulls del personatge, com si fos el propi personatge)
  • Pla en moviment: La càmera acompanya al personatge en el seu desplaçament, permet jugar amb el temps de les llargues preses esmentades anteriorment (l'espectador es posa a la pell del personatge).

Consum de pel·lícules de terror[modifica]

El consum per part de xiquets menors de 8 o 10 anys no és recomanable perquè implica mantindre la tensió de manera tan llarga que bloqueja la capacitat crítica[5] mentre que el consum és recomanable per als adolescents perquè pot contribuir al seu desenvolupament afectiu.[1]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinema de terror Modifica l'enllaç a Wikidata

Bibliografia[modifica]