Projector cinematogràfic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Projector de 35 mm en acció.
El cinematògraf Lumière en mode projecció
Projector de 35 mm.

Un projector cinematogràfic és un dispositiu opto-mecànic emprat per mostrar pel·lícules projectades en una pantalla. La majoria dels components òptics i mecànics, excepte els concernents a la il·luminació i el so, estan també presents en les càmeres cinematogràfiques.[1]

La màquina projecta, a intervals regulars de poques centèsimes de segon, un feix de llum sobre els fotogrames d'una pel·lícula, aquest feix de llum ve augmentat i invertit per una lent que enfoca la imatge resultant sobre una pantalla.

En l'actualitat existeixen "projectors cinematogràfics digitals" que projecten una imatge generada per mitjans digitals, sense fer ús d'una pel·lícula, però sí del feix de llum i de les lents.

Història[modifica | modifica el codi]

El primer projector de cinema va ser el de zoopraxiscopi, inventat pel fotògraf britànic Eadweard Muybridge, el 1879. El zoopraxiscopi projectava les imatges des de discos de vidre que giraven en ràpida successió per fer l'efecte de moviment. Les imatges detingudes es pintaven al vidre inicialment, com siluetes. Una segona sèrie de discos, realitzada en 1892 i 1894, va utilitzar un conjunt de dibuixos impresos en discos fotogràfics posteriorment pintats a mà.

Un projector de pel·lícules més sofisticat va ser inventat pel francès Louis Le Prince mentre treballava a Leeds. El 1888, Le Prince, va treure una patent per a un dispositiu de 16 lents que combinava una càmera d'imatges en moviment amb un projector. El 1888, va utilitzar una versió actualitzada de la seva càmera per filmar la primera pel·lícula de la història, la Roundhay Garden Scene (l’escena del jardí de Roundhay). Les imatges van ser exhibides en forma privada a Hunslet.

Els germans Lumière van inventar el primer projector de pel·lícules d'èxit. Van fer la seva primera pel·lícula sota el títol “La sortida dels obrers de la fàbrica” el 1894 que es va projectar públicament a L'Eden, La Ciotat, un any més tard. La primera projecció comercial pública de pel·lícules cinematogràfiques va tenir lloc a París el 28 de desembre 1895. El cinematògraf també es va exhibir a l'Exposició de París de 1900. En l'exposició, les pel·lícules fetes pels germans Lumière van ser projectades en una gran pantalla que mesurava 16 per 21 metres.

El primer projector d'Anglaterra fou creat per Birt Acres, fotògraf i inventor, pioner de la pel·lícula nord-americana i britànica, que presentaria el seu projector, el primer d'Anglaterra, el 14 de gener de 1896, anomenat Kinetic Lantern. També cal destacar el segon projector anglès, realitzat pel seu competidor i antic soci Robert W. Paul, que presentaria poc després el seu propi, el Theatrograph, el 20 de febrer de 1896. [2]

Fisiologia i usos[modifica | modifica el codi]

El professor i matemàtic Francisco David Bordó Franco addueix que, d'acord amb la teoria de la persistència retinal, el procés perceptual del cervell i la retina de l'ull humà reté una imatge durant un breu lapse de temps. Aquesta teoria és l'explicació de la il·lusió de moviment que es produeix quan una sèrie d'imatges es mostren en ràpida successió, en comptes de percebre cada imatge individual de la sèrie.

La persistència de la visió s'ha de comparar amb el fenomen relacionat moviment beta i el moviment phi. Una part crítica de la comprensió del fenomen de la percepció visual és que l'ull no és una càmera , és a dir, que no hi ha "imatges per segon" dins l'ull. En lloc d'això, el sistema ull-cervell té una combinació de detectors de moviment, detectors de detall i detectors de patrons, els resultats es combinen per crear l'experiència visual.

La freqüència a la que el canvi d'imatges es torna invisible depèn del nivell d'il·luminació. Generalment, 16 imatges per segon (o, en anglès, frames per segon: fps) es considera la freqüència més baixa a la qual el moviment continu és percebut pels humans. És interessant destacar que aquest llindar varia entre les diferents espècies, una proporció major de bastons a la retina tenen com a conseqüència una freqüència llindar major.

És possible apreciar l'espai entre imatges tancant i obrint els ulls ràpidament. Si es fa prou ràpid, en algun moment s'atraparà la transició. Això no funcionarà amb la televisió a causa de la persistència del fòsfor ni amb els projectors LCD o DLP a causa de la continuïtat de la imatge, encara que algunes tecnologies digitals de projecció poden deixar veure artefactes.

Des del naixement del cinema sonor, gairebé tots els projectors de cinema comercials projecten a una freqüència de 24 imatges per segon (25 en PAL-TV i 30 en NTSC-TV). Aquesta velocitat es va triar per raons financeres i tècniques: era la freqüència més baixa (que requeria menor quantitat de pel·lícula) a la que es podia fer una reproducció i amplificació del so satisfactòries. Hi ha però alguns formats especials com Showscan o Maxivision que projecten a freqüències més altes, sovint 48 imatges per segon.

Les pel·lícules mudes normalment no es projectaven a velocitats constants, sinó que variaven durant la projecció a discreció del projeccionista, sovint d'acord amb notes proporcionades pel distribuïdor. [1]

A l'Estat Espanyol un dels principals fabricants de projectors cinematogràfics va ser l'empresa Ossa, establerta a Barcelona i molt coneguda, també, com a marca de motocicletes.

Mecànica[modifica | modifica el codi]

El projector està compost per quatre elements fonamentals:

Llanterna[modifica | modifica el codi]

Element on s'allotja el mecanisme que genera el feix de llum que s'obté mitjançant un arc elèctric. Antigament es feia saltar un arc voltaic entre dos elèctrodes de carbó, eren les anomenades llanternes de carbons.

Les primeres llanternes usaven una flama generada per la combustió d'èter i oxigen, però usar una flama al costat del cel·luloide (que era emprat com a suport per a les pel·lícules, i que és molt inflamable) constituïa una font constant de greus perills per als espectadors. En el moment que les xarxes elèctriques es van començar a estedre, es va emprar l'arc incandescent. Inicialment s'usaven dos carbons, un de positiu i un altre negatiu, pels quals es feia passar un corrent continu. En l'actualitat es realitza el pas del corrent continu a través de dos conductors, tancats en una càpsula de gas, normalment xenó. Aquests llums de xenó porten en el seu interior dos elèctrodes entre els quals salta l'arc voltaic que produeix la llum.

Crono[modifica | modifica el codi]

La seva missió és la d'aconseguir el moviment de la pel·lícula de manera que cada fotograma romangui fix a la finestra de projecció un determinat temps (centèsimes de segon), abans de ser substituït pel següent fotograma. El crono està format per un conjunt de rodets dentats per els quals passa la pel·lícula.[3]

Obturador[modifica | modifica el codi]

En el crono es troba també l'obturador, que és el mecanisme que s'encarrega d'interrompre el feix de llum sobre la finestra de projecció en el trànsit d'un fotograma a un altre. L'obturador permet ocultar la unió entre pla i pla, creant d'aquesta manera la sensació de moviment fluid i nítid.

Torre d'objectius[modifica | modifica el codi]

En aquesta part s'instal·len les lents necessàries per augmentar la imatge i enfocar-la sobre la pantalla. S'usen objectius Panoràmics, primaris, anamòrfics, etc.[4][5][6][3]

Vell projector cinematogràfic.

Projector de cinema "Victoria 5"[modifica | modifica el codi]

Aquest model de projector cinematogràfic és de la marca italiana Cinemeccanica, un dels més utilitzats en les cabines de cinema actuals juntament amb Christie, KINOTON, Prevost, etc. Es divideix principalment en tres parts importants:

  • La bancada on es troba tota la part elèctrica que el fa funcionar. De vegades no es considera com a part del projector, ja que és un conjunt de circuits elèctrics.
  • La llum de xenó, col·locada en un habitacle equipat amb un sistema de ventilació per al correcte refredament del llum. En cas que continguin làmpades de 6.000W també tenen joc de vidres anti-calòrics per evitar que la llum cremi la pel·lícula i, a part, tenen un sistema de refrigeració per aigua per a la zona on passa la pel·lícula (els patins).
  • La tercera part és la més important, perquè s'hi inclouen:
  1. El crono, que és un conjunt de rodets dentats per on la pel·lícula passa a una velocitat de 24 fotogrames per segon.
  2. També conté l'obturador, una peça fonamental que coordina el pas d'un fotograma a un altre amb la llum, ocultant la unió entre un i altre, creant així l'efecte del moviment a la pantalla.
  3. L'altra part important és la torreta, que conté la lent que amplia la imatge que es projecta quan el feix de llum passa a través del fotograma. En aquest model la torreta consta de dues lents: una per al format panoràmic i una altra per al format scope.

Projector de cinema digital[modifica | modifica el codi]

El cinema i la televisió sempre han estat en disputa des que els televisors van arribar a les llars en els anys 1940 i 1950. Es pot dir que per aquesta raó el cinema va canviar la seva proporció (fullscreen a widescreen) amb el propòsit d'atreure espectadors. No obstant això, la televisió va tenir tant èxit que va obligar les cases de pel·lícula a reinventar-se perquè així la gent es mogués als cinemes en lloc de quedar a casa seva. Per aquesta i altres raons va sorgir la projecció digital.

El projector digital fa servir la tecnologia DLP obtinguda a partir de miralls que es mouen reflectint la llum amb diferent intensitat i color. Els projectors que s'estan instal·lant arreu del món són de 2K (2048 x 1080), encara que també hi ha de 4k (4096 x 2160), en desenvolupament. La qualitat del cinema analògic en suport 35 mm seria aproximadament de 8k, de manera que el digital no arriba a poder equiparar-se amb aquest, encara que té altres avantatges com la possibilitat de projectar continguts de TV, DVD, HD-DVD, així com la possibilitat de la projecció en 3D, en ser instal·lats sistemes de filtres de polarització d'imatge, com RealD 3D, Dolby3D, o XpanD, entre d'altres.

Per projectar contingut digital els projectors reben el senyal d'un servidor o SMS (Screen Management System), el qual és un ordinador que conté les DCP (digital cinema package) que són els espots, tràilers o pel·lícules; o bé poden rebre el senyal des d'un DVD, Blu-ray, HD-Cam, etc.

Les normes internacionals que regulen aquest sistema són DHI. Les marques de projectors digitals més avançades són Vaixell, Christie, Cinemecánica, KINOTON, Sony, i utilitzen tecnologia de Texas Instruments. [7]

Sistemes de projecció[modifica | modifica el codi]

La funcionalitat del sistema de projecció es categoritza de tres maneres diferents:

  • D-cinema o Cinema Digital, que abasta l'exhibició tradicional de pel·lícules, però transportades al sistema digital. La qualitat pretén ser major a la de 35 mm. El sistema de presentació ha d'estar dissenyat específicament per a ús cinematogràfic.
  • A-cinema o contingut alternatiu és el material que no representa un llargmetratge. Com el sistema de projecció no necessàriament ha d'estar dissenyat per a la projecció de pel·lícules, l'equipament és més econòmic, però d'igual qualitat.
  • Finalment està la categoria de Pre-Show i publicitat, on s'utilitza equipament de baixa qualitat per a presentacions de publicitat (i/o curts). [7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.192. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 desembre 2014]. 
  2. «Who's Who of Victorian Cinema» (en anglès). www.victorian-cinema.net. [Consulta: 25 novembre 2016].
  3. 3,0 3,1 «El proyector cinematográfico - Neoteo» (en es-es). Neoteo, 09-02-2014.
  4. «Proyector Cinematográfico». ingeniatic. [Consulta: 7 novembre 2016].
  5. «Proyector cinematográfico - EcuRed». www.ecured.cu. [Consulta: 7 novembre 2016].
  6. «Funcionamiento y partes l proyector cinematográfico». prezi.com. [Consulta: 7 novembre 2016].
  7. 7,0 7,1 Izquierdo Castillo, Jessica. El impacto de la tecnología en la exhibición cinematográfica: el lento camino a la sala digital. Vol. 12, Núm. 64 (en castellà). Revista Latina de Comunicación Social, 2009, pp. 43-56. ISBN 1138-5820. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]