Projector cinematogràfic

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Projector de 35 mm en acció.
El cinematògraf Lumière en mode projecció
Projector de 35 mm.

Un projector cinematogràfic és un dispositiu opto-mecànic emprat per mostrar pel·lícules projectades en una pantalla. La majoria dels components òptics i mecànics, excepte els concernents a la il·luminació i el so, estan també presents en les càmeres cinematogràfiques.[1]

La màquina projecta, a intervals regulars de poques centèsimes de segon, un feix de llum sobre els fotogrames d'una pel·lícula, aquest feix de llum ve augmentat i invertit per una lent que enfoca la imatge resultant sobre una pantalla.

En l'actualitat existeixen "projectors cinematogràfics digitals" que projecten una imatge generada per mitjans digitals, sense fer ús d'una pel·lícula, però sí del feix de llum i de les lents.

Història[modifica]

El primer projector de cinema va ser el de zoopraxiscopi, inventat pel fotògraf britànic Eadweard Muybridge, el 1879. El zoopraxiscopi projectava les imatges des de discos de vidre que giraven en ràpida successió per fer l'efecte de moviment. Les imatges detingudes es pintaven al vidre inicialment, com siluetes. Una segona sèrie de discos, realitzada en 1892 i 1894, va utilitzar un conjunt de dibuixos impresos en discos fotogràfics posteriorment pintats a mà.

Un projector de pel·lícules més sofisticat va ser inventat pel francès Louis Le Prince mentre treballava a Leeds. El 1888, Le Prince, va treure una patent per a un dispositiu de 16 lents que combinava una càmera d'imatges en moviment amb un projector. El 1888, va utilitzar una versió actualitzada de la seva càmera per filmar la primera pel·lícula de la història, la Roundhay Garden Scene (l’escena del jardí de Roundhay). Les imatges van ser exhibides en forma privada a Hunslet.

Els germans Lumière van inventar el primer projector de pel·lícules d'èxit. Van fer la seva primera pel·lícula sota el títol “La sortida dels obrers de la fàbrica” el 1894 que es va projectar públicament a L'Eden, La Ciotat, un any més tard. La primera projecció comercial pública de pel·lícules cinematogràfiques va tenir lloc a París el 28 de desembre 1895. El cinematògraf també es va exhibir a l'Exposició de París de 1900. En l'exposició, les pel·lícules fetes pels germans Lumière van ser projectades en una gran pantalla que mesurava 16 per 21 metres.

El primer projector d'Anglaterra fou creat per Birt Acres, fotògraf i inventor, pioner de la pel·lícula nord-americana i britànica, que presentaria el seu projector, el primer d'Anglaterra, el 14 de gener de 1896, anomenat Kinetic Lantern. També cal destacar el segon projector anglès, realitzat pel seu competidor i antic soci Robert W. Paul, que presentaria poc després el seu propi, el Theatrograph, el 20 de febrer de 1896.[2]

Fisiologia i usos[modifica]

El professor i matemàtic Francisco David Bordó Franco addueix que, d'acord amb la teoria de la persistència retinal, el procés perceptual del cervell i la retina de l'ull humà reté una imatge durant un breu lapse de temps. Aquesta teoria és l'explicació de la il·lusió de moviment que es produeix quan una sèrie d'imatges es mostren en ràpida successió, en comptes de percebre cada imatge individual de la sèrie.

La persistència de la visió s'ha de comparar amb el fenomen relacionat moviment beta i el moviment phi. Una part crítica de la comprensió del fenomen de la percepció visual és que l'ull no és una càmera , és a dir, que no hi ha "imatges per segon" dins l'ull. En lloc d'això, el sistema ull-cervell té una combinació de detectors de moviment, detectors de detall i detectors de patrons, els resultats es combinen per crear l'experiència visual.

La freqüència a la que el canvi d'imatges es torna invisible depèn del nivell d'il·luminació. Generalment, 16 imatges per segon (o, en anglès, frames per segon: fps) es considera la freqüència més baixa a la qual el moviment continu és percebut pels humans. És interessant destacar que aquest llindar varia entre les diferents espècies, una proporció major de bastons a la retina tenen com a conseqüència una freqüència llindar major.

És possible apreciar l'espai entre imatges tancant i obrint els ulls ràpidament. Si es fa prou ràpid, en algun moment s'atraparà la transició. Això no funcionarà amb la televisió a causa de la persistència del fòsfor ni amb els projectors LCD o DLP a causa de la continuïtat de la imatge, encara que algunes tecnologies digitals de projecció poden deixar veure artefactes.

Des del naixement del cinema sonor, gairebé tots els projectors de cinema comercials projecten a una freqüència de 24 imatges per segon (25 en PAL-TV i 30 en NTSC-TV). Aquesta velocitat es va triar per raons financeres i tècniques: era la freqüència més baixa (que requeria menor quantitat de pel·lícula) a la que es podia fer una reproducció i amplificació del so satisfactòries. Hi ha però alguns formats especials com Showscan o Maxivision que projecten a freqüències més altes, sovint 48 imatges per segon.

Les pel·lícules mudes normalment no es projectaven a velocitats constants, sinó que variaven durant la projecció a discreció del projeccionista, sovint d'acord amb notes proporcionades pel distribuïdor. [1]

A l'Estat Espanyol un dels principals fabricants de projectors cinematogràfics va ser l'empresa Ossa, establerta a Barcelona i molt coneguda, també, com a marca de motocicletes.

Mecànica[modifica]

El projector està compost per quatre elements fonamentals:

Llanterna[modifica]

Element on s'allotja el mecanisme que genera el feix de llum que s'obté mitjançant un arc elèctric. Antigament es feia saltar un arc voltaic entre dos elèctrodes de carbó, eren les anomenades llanternes de carbons.

Les primeres llanternes usaven una flama generada per la combustió d'èter i oxigen, però usar una flama al costat del cel·luloide (que era emprat com a suport per a les pel·lícules, i que és molt inflamable) constituïa una font constant de greus perills per als espectadors. En el moment que les xarxes elèctriques es van començar a estendre, es va emprar l'arc incandescent. Inicialment s'usaven dos carbons, un de positiu i un altre negatiu, pels quals es feia passar un corrent continu. En l'actualitat es realitza el pas del corrent continu a través de dos conductors, tancats en una càpsula de gas, normalment xenó. Aquests llums de xenó porten en el seu interior dos elèctrodes entre els quals salta l'arc voltaic que produeix la llum.

Crono[modifica]

La seva missió és la d'aconseguir el moviment de la pel·lícula de manera que cada fotograma romangui fix a la finestra de projecció un determinat temps (centèsimes de segon), abans de ser substituït pel següent fotograma. El crono està format per un conjunt de rodets dentats pels quals passa la pel·lícula.[3]

Obturador[modifica]

En el crono es troba també l'obturador, que és el mecanisme que s'encarrega d'interrompre el feix de llum sobre la finestra de projecció en el trànsit d'un fotograma a un altre. L'obturador permet ocultar la unió entre pla i pla, creant d'aquesta manera la sensació de moviment fluid i nítid.

Torre d'objectius[modifica]

En aquesta part s'instal·len les lents necessàries per augmentar la imatge i enfocar-la sobre la pantalla. S'usen objectius Panoràmics, primaris, anamòrfics, etc.[4][5][6][3]

Vell projector cinematogràfic.

Projector de cinema "Victoria 5"[modifica]

Aquest model de projector cinematogràfic és de la marca italiana Cinemeccanica, un dels més utilitzats en les cabines de cinema actuals juntament amb Christie, KINOTON, Prevost, etc. Es divideix principalment en tres parts importants:

  • La bancada on es troba tota la part elèctrica que el fa funcionar. De vegades no es considera com a part del projector, ja que és un conjunt de circuits elèctrics.
  • La llum de xenó, col·locada en un habitacle equipat amb un sistema de ventilació per al correcte refredament del llum. En cas que continguin làmpades de 6.000W també tenen joc de vidres anti-calòrics per evitar que la llum cremi la pel·lícula i, a part, tenen un sistema de refrigeració per aigua per a la zona on passa la pel·lícula (els patins).
  • La tercera part és la més important, perquè s'hi inclouen:
  1. El crono, que és un conjunt de rodets dentats per on la pel·lícula passa a una velocitat de 24 fotogrames per segon.
  2. També conté l'obturador, una peça fonamental que coordina el pas d'un fotograma a un altre amb la llum, ocultant la unió entre un i altre, creant així l'efecte del moviment a la pantalla.
  3. L'altra part important és la torreta, que conté la lent que amplia la imatge que es projecta quan el feix de llum passa a través del fotograma. En aquest model la torreta consta de dues lents: una per al format panoràmic i una altra per al format scope.

Projector de cinema digital[modifica]

El cinema i la televisió sempre han estat en disputa des que els televisors van arribar a les llars en els anys 1940 i 1950. Es pot dir que per aquesta raó el cinema va canviar la seva proporció (fullscreen a widescreen) amb el propòsit d'atreure espectadors. No obstant això, la televisió va tenir tant èxit que va obligar les cases de pel·lícula a reinventar-se perquè així la gent es mogués als cinemes en lloc de quedar a casa seva. Per aquesta i altres raons va sorgir la projecció digital.

El projector digital fa servir la tecnologia DLP obtinguda a partir de miralls que es mouen reflectint la llum amb diferent intensitat i color. Els projectors que s'estan instal·lant arreu del món són de 2K (2048 x 1080), encara que també hi ha de 4k (4096 x 2160), en desenvolupament. La qualitat del cinema analògic en suport 35 mm seria aproximadament de 8k, de manera que el digital no arriba a poder equiparar-se amb aquest, encara que té altres avantatges com la possibilitat de projectar continguts de TV, DVD, HD-DVD, així com la possibilitat de la projecció en 3D, en ser instal·lats sistemes de filtres de polarització d'imatge, com RealD 3D, Dolby3D, o XpanD, entre d'altres.

Per projectar contingut digital els projectors reben el senyal d'un servidor o SMS (Screen Management System), el qual és un ordinador que conté les DCP (digital cinema package) que són els espots, tràilers o pel·lícules; o bé poden rebre el senyal des d'un DVD, Blu-ray, HD-Cam, etc.

Les normes internacionals que regulen aquest sistema són DHI. Les marques de projectors digitals més avançades són Vaixell, Christie, Cinemecánica, KINOTON, Sony, i utilitzen tecnologia de Texas Instruments.[7]

Tipus[modifica]

Els projectors són classificats per la mida de la pel·lícula utilitzada, i pel format cinematogràfic. Els formats de pel·lícula més comuns són:

8 mm[modifica]

Va estar molt de temps utilitzant-se per les pel·lícules casolanes abans del naixement de la videocàmera, això utilitza doble sprocketed pel·lícula de 16 mm de doble pinyó, el qual travessa la càmera, exposant un costat, llavors tret de la càmera, el takeup i alimentar debana és canviat de, i la pel·lícula correguda a través d'un segon temps. Exposant l'altre costat. El 16 mm la pel·lícula és llavors partit lengthwise a dos 8 mm peces que són empalmades per fer un sol projectable pel·lícula amb sprockets forats damunt un costat.

Super 8[modifica]

És un format de pel·lícula el qual va ser desenvolupat per Kodak, que fa servir un pas de 8 mm. Es tracta d'una evolució del format Doble 8, el pas és el mateix, però la distribució entre àrea impressionada i perforació (així com les diferències de mida de les dues) és diferent. La diefrència rau en què la pel·lícula no exposada és subministrada en els 8 mm d'amplada, no partida durant es procés mentre com el 8 mm.

9.5 mm[modifica]

La pel·lícula de 9,5 mil·límetres és un format de cinema amateur introduït per l'empresa francesa Pathé Frères l'any 1922 amb el sistema Pathé Baby. La cinta, de 9,5 mil·límetres d'ample, té una única perforació situada a la part central de la cinta, diferenciant-se així, per exemple, del format de 8 mm, que conté una perforació a cada costat de la cinta. El fet de tenir una única perforació permet utilitzar una superfície més gran de la cinta per la captació d'imatges, i també facilita l'arrossegament de la pel·lícula a la càmera o al projector. El fet que la perforació sigui central no molesta als espectadors, ja que aquesta és invisible als ulls pel fet que els forats se situen entre fotograma i fotograma, sense afectar a la imatge captada.[8]

16 mm[modifica]

Aquest era un format popular per ús audiovisual a les escoles i com a sistema d'entreteniment domèstic de gamma alta abans de l'aparició de la televisió. A les notícies de la televisió, la pel·lícula de 16mm va ser utilitzada abans que apareguessin les notícies electròniques. El contingut més popular eren les comèdies curtes i sobretot els dibuixos animats els quals anteriorment es projectaven als cinemes. L'ús del 16 mm avui en dia està molt extès per a pel·lícules curtes, vídeos musicals i projectes independents, presentant-se com una alternativa relativament econòmica al 35mm.

35mm[modifica]

Va ser el format de pel·lícula més comú per a produccions teatrals durant el segle XX. De fet, la famosa càmera de 35mm, creada per Leica, va ser dissenyada per utilitzar aquest estoc de pel·lícula i va ser dissenyada originàriament per a ser utilitzada per a proves de càmera dels directors de cinema.[9]

70mm[modifica]

Les grans produccions cinematogràfiques eren sovint produïdes en aquest format entre 1950s i 1960s i molts cinemes amb grans pantalles encara poden projectar-lo actualment. Sovint és referit com a 65/70, mentre  la càmera utilitza pel·lícula de 65 mm d'amplada, però les empremtes de projecció són de 70 mm. Els cinc mil·límetres extres de pel·lícula acomodaven la banda sonora, normalment una banda magnètica de sis canals. La instal·lació de cinema més comuna utilitzaria projectors de doble calibre de 35/70mm.

El format 70 mm és també utilitzat en ambdós el sistemes de projecció d'IMAX, en pla i en cúpula. En IMAX la pel·lícula és transportada horitzontalment fins l'obertura de la pel·lícula, similar al VistaVision.[10] Algunes produccions destinades a l'alliberament anamòrfic de 35 mm també es van projectar amb una pel·lícula de 70 mm. Una impressió de 70 mm feta d'un negatiu de 35 mm és significativament millor en aparença que un procés de 35 mm, i permet una sortida amb un so magnètic de 6 canals.

L'aparició de gravats de 35 mm amb bandes sonores digitals en els anys noranta va suplantar, en bona mesura, l'alliberament generalitzat de les impressions més cares de 70 mm.

Sistemes de projecció[modifica]

La funcionalitat del sistema de projecció es categoritza de tres maneres diferents:

  • D-cinema o Cinema Digital, que abasta l'exhibició tradicional de pel·lícules, però transportades al sistema digital. La qualitat pretén ser major a la de 35 mm. El sistema de presentació ha d'estar dissenyat específicament per a ús cinematogràfic.
  • A-cinema o contingut alternatiu és el material que no representa un llargmetratge. Com el sistema de projecció no necessàriament ha d'estar dissenyat per a la projecció de pel·lícules, l'equipament és més econòmic, però d'igual qualitat.
  • Finalment està la categoria de Pre-Show i publicitat, on s'utilitza equipament de baixa qualitat per a presentacions de publicitat (i/o curts).[7]

Tipus de lents i pantalles[modifica]

Esfèrica[modifica]

La majoria de les lents de fotografia són de la varietat esfèrica. Les lents esfèriques no distorsionen intencionadament la imatge. S'utilitza solament per a projecció de pantalla ampla estàndard i tallada, i juntament amb un adaptador anamòrfic per projecció de pantalla ampla anamòrfica, la lent esfèrica és el tipus de lent de projecció més comú i versàtil.

Anamòrfica[modifica]

La filmació anamòrfica només utilitza lents especials, i no requereix cap altra modificació de la càmera, el projector i l'engranatge intermedi. La imatge de pantalla ampla prevista està comprimida òpticament, utilitzant elements cilíndrics addicionals dins de la lent, de manera que quan la imatge comprimida toca la pel·lícula, coincideix amb la mida estàndard de la càmera. Al projector, una lent corresponent restaura l'àmplia relació d'aspecte que es pot veure a la pantalla. L'element anamòrfic pot ser un lligam a les lents esfèriques existents.

Alguns formats anamòrfics utilitzen una proporció d'aspecte més quadrada (1.18: 1, vs. la proporció de l'Acadèmia 1.375: 1) a la pel·lícula per donar cabuda a més pistes magnètiques i / o òptiques. Diverses implementacions anamorfes han estat comercialitzades sota diverses marques, incloent CinemaScope, Panavisionand Superscope, amb Technirama implementant una tècnica anamòrfica lleugerament diferent utilitzant l'expansió vertical a la pel·lícula en comptes de la compressió horitzontal. Els processos anamòrfics de gran format incloïen Ultra Panavision i MGM Camera 65 (que es va denominar Ultra Panavision 70 a principis dels 60).

Ull de peix amb cúpula[modifica]

El mètode de projecció de la cúpula IMAX (anomenat "OMNIMAX") utilitza una pel·lícula de 70 mm corrent cap als costats a través del projector per maximitzar l'àrea d'imatge i extenses lents d'angle ampli per obtenir una imatge gairebé hemisfèrica. El camp de visió s'inclina, igual que l'hemisferi de projecció, per tant, es pot veure una part del sòl en primer pla. A causa de la gran àrea coberta per la imatge, no és tan brillant com es veia amb la projecció de pantalla plana, però les qualitats immersives són bastant convincents. Si bé no hi ha molts teatres capaços de mostrar aquest format, hi ha produccions habituals en els camps de la natura, els viatges, la ciència i la història, i les produccions es poden veure a la majoria de les grans regions urbanes. Aquests teatres de cúpules es troben principalment en grans i pròspers museus de ciència i tecnologia.

Pantalla plana[modifica]

El sistema de pantalla plana IMAX utilitza pel·lícules de gran format, una pantalla ampla i profunda i uns seients tancats i bastant empinats. L'efecte és omplir el camp visual en un grau més gran del que és possible amb sistemes de pantalla ampla convencionals. Igual que la cúpula IMAX, aquesta es troba a les principals àrees urbanes, però a diferència del sistema de cúpula, és pràctic reformar les versions de pel·lícules existents a aquest mètode. A més, la geometria del teatre i la pantalla són més susceptibles de ser incloses en un complex de teatre múltiple de nova construcció, però d'altra banda complex que el teatre d'estil cúpula.

Projectors i càmeres múltiples[modifica]

Un desenvolupament de pantalla ampla durant la dècada de 1950 va utilitzar una projecció no anamòrfica, però va utilitzar tres projectors sincronitzats un al costat de l'altre. Es va cridar Cinerama, les imatges es projectaven en una pantalla molt àmplia i corba. Algunes costures es deien que són visibles entre les imatges, però l'emplenament gairebé complet del camp visual està pensat per a això.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.192. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 desembre 2014]. 
  2. «Who's Who of Victorian Cinema» (en anglès). www.victorian-cinema.net. [Consulta: 25 novembre 2016].
  3. 3,0 3,1 «El proyector cinematográfico - Neoteo» (en es-es). Neoteo, 09-02-2014.
  4. «Proyector Cinematográfico». ingeniatic. [Consulta: 7 novembre 2016].
  5. «Proyector cinematográfico - EcuRed». www.ecured.cu. [Consulta: 7 novembre 2016].
  6. «Funcionamiento y partes l proyector cinematográfico». prezi.com. [Consulta: 7 novembre 2016].
  7. 7,0 7,1 Izquierdo Castillo, Jessica. El impacto de la tecnología en la exhibición cinematográfica: el lento camino a la sala digital (en castellà). Vol. 12, Núm. 64. Revista Latina de Comunicación Social, 2009, pp. 43-56. ISBN 1138-5820. 
  8. «Museo Virtual de Aparatos Cinematográficos» (en espanyol). [Consulta: 12 desembre 2017].
  9. «35mm: What is 135 format or 35mm film?» (en anglès). [Consulta: 13 desembre 2017].
  10. «[www.widescreenmuseum.com Briefly, what is VistaVision?]». [Consulta: 13 desembre 2017].

Enllaços externs[modifica]

<link rel="mw:PageProp/Category" href="./Categoria:Tecnologies_audiovisuals" /> <link rel="mw:PageProp/Category" href="./Categoria:Televisió" /> <link rel="mw:PageProp/Category" href="./Categoria:Científics_anglesos" />