Projector cinematogràfic

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Projector cinematogràfic de 35mm en operació.
Bill Hammack explica com funciona el projector cinematogràfic.

Un projector cinemtogràfic és un opto-dispositiu mecànic per mostrar pel·lícula a través de projectar-la en una pantalla. La majoria dels elements òptics i mecànics, excepte la il·luminació i dispositius de so, són presents en les càmeres de cinema.

Història[modifica]

El cinematògraf Lumière en mode de projecció.
Simulacre d'un zoopraxiscopi girant.
Un projector primerenc i seients d'un cinema.

El primer projector cinematogràfic va ser el Zoopraxiscopi, inventat pel fotògraf britànic Eadweard Muybridge el 1879. El zoopraxiscopi va projectar imatges des de discs de vidre rotatius en successió ràpida per a donar la impressió de moviment. Les imatges en stop-motion estaven inicialment pintades al vidre com a siluetes. Una segona sèrie de discos, feta el 1892–94, va utilitzar esbossos impresos als discs fotogràficament, i després colorejades a mà.[1]

Kazimierz PrószyńEsquí (4, abril, 1875 – 13, març, 1945), nascut a Varsòvia, Polònia, va ser un inventor polonès actiu en el camp del cinema. Va patentar la seva primera càmera cinematogràfica, anomenada Pleògraf (en polonès: Pleograf), abans dels germans Lumière, i després va anar millorant el projector de cinema per a la companyia Gaumont. També va inventar la càmera Aeroscopi, una càmera d'ús en mà àmpliament utilitzada.

Un projector més sofisticat va ser inventat pel francès Louis Le Prince mentre treballava a Leeds. El 1888 Le Prince va treure una patent d'un dispositiu de 16 lents que combinava una càmera amb un projector.

Els germans Lumière van inventar el primer projector cinematogràfic exitós. Van fer la seva primera pel·lícula, Sortie de l'usine Lumière de Lyon, el 1894, que va ser projectada públicament a L'Eden, La Ciotat un any més tard. La primera projecció pública de pel·lícules va ser a París el 28 de desembre de 1895.[2] El cinematògraf va ser també exposat a l'Exposició de París del 1900. A l'Exposició, es van projectar films fets pels Lumière en una gran pantalla que mesurava 16x21 metres.[3]

Decadència dels projectors cinematogràfics[modifica]

El 1999, els projectors de cinema digital es van anar provant en diferents cinemes.[4] En aquests projectors primerencs es projectava la pel·lícula, que estava emmagatzemada en un ordinador, i era enviada al projector electrònicament. A causa de la seva resolució relativament baixa (normalment només 2K) comparada als sistemes de cinema digital més novedosos, en aquell moment, les imatges tenien píxels bastant visibles. Al 2006, amb l'adveniment d'una resolució molt més alta (4K) es va reduir els píxels. Els sistemes van anar fent-se més compactes amb el temps. Al 2009, els cinemes van començar a reemplaçar projectors cinematogràfics pels projectors digitals. El 2013, es va calcular que el 92% de cinemes als Estats Units s'havien convertit a digital, amb un 8% encara projectant pel·lícula. Al 2015, nombrosos directors populars—incloent Quentin Tarantino i Christopher Nolan—van pressionar als grans estudis per a que es comprometessin a adquirir una quantitat mínima de pel·lícula de 35 mm de Kodak. La decisió va assegurar que la producció de pel·lícula de 35 mm de Kodak continués durant anys.[5]

Tot i que normalment és molt més cara que els projectors cinematogràfics, els projectors digitals d'alta resolució ofereixen molts avantatges comparats amb els projectors tradicionals. Per exemple, els projectors digitals no contenen cap part mòbil excepte els ventiladors; pot ser operat de forma remota; és relativament compacte i no tenen pel·lícula que es pugui tencar, rascar o canviar de debana. També tenen un emmagatzematge i una distribució de contingut molt més fàcil, barat i fiable. Tota la distribució electrònica elimina els mitjans de comunicació físics. Hi ha també la possibilitat de projectar emissions en directe en els cinemes que estan equipats per a això.

Fisiologia[modifica]

El 1912, Max Wertheimer va descobrir el moviment beta i el fenòmen phi. Aquests consisteixen en que el cervell constitueix una experiència del moviment aparent quan se li presenta una seqüència de imatges seguides quietes i idèntiques. Aquesta teoria rendeix comptes a la il·lusió de moviment resultant quan una sèrie d'imatges es mostren en successió ràpida, més que la percepció de les imatges individuals de la sèrie.

La persistència de visió s'hauria de comparar amb els fenòmens de moviment beta i moviment phi. Una part important en entendre aquests fenòmens de percepció visual és que l'ull humà no és una càmera; no hi ha cap índex de fotogrames per segon en l'ull o el cervell. En comptes d'això, el sistema de l'ull i el cervell té una combinació de detectors de moviment, de detall i de patró; les sortides dels quals són combinades per a crear l'experiència visual.

La freqüència en que el pampallugueig esdevé invisible s'anomena llindar de fusió de les pampallugues, i depén del nivell d'il·luminació. Generalment, l'índex de 16 fotogrames per segon és considerat com a la freqüència més baixa en que el moviment continu és percebudt pels éssers humans. Aquest llindar varia entre les difierents espècies; una proporció més alta de cèl·lules de vareta en la retina creen un nivell de llindar més alt. Això és un límit canviant, ja que l'ull i el cervell no tenen una taxa de captura fixa, així que els espectadors poden ser més o menys sensible en percebent freqüències de fotogrames.

És possible de veure l'espai negre entre fotogrames i el pas del finestró si es parpallegen ràpidament els ulls a una freqüència concreta. Si es fa prou ràpid, l'espectador serà capaç d'atrapar la imatge a l'atzar. Això no funcionarà ni amb les pantalles de tub de raig de càtode (ara obsoletes) a causa de la persistència dels fòsfors, ni amb els projectors lleugers LCD o DLP perquè canvien la imatge instantàniament sense intervals d'apagada.

Les pel·lícules mudes normalment no es projectaven a velocitats constants, sinó que es variava durant l'espectacle a la disposició del projecccionista, sovint amb algunes anotacions proposades pel distribuïdor. Quan el motor elèctric va suplantar la manivella en les càmeres i els projectors, es va fer possible una freqüència de fotogrames per segon més regular. Les velocitats van variar des d'aproximadament 18 f/s cap amunt (a vegades, fins i tot, a una velocitat més ràpida que les pel·lícules de so modernes (24 f/s).

La velocitat de 16 f/s, tot i que a vegades s'utilitzava com a velocitat de rodatge, no era recomanable per a la projecció a causa del risc de que les impressions a bsae de nitrats s'incendiessin en el projector. Un cas dels efectes potencials de devastació d'unes impressions incendiades apareix a Cinema Paradiso (1988. L'estot de pel·lícula de nitrat va ser reemplaçada per acetat de cel·lulosa el 1948.

El naixement de les pel·lícules sonores va crear una necessitat per un índex de reproducció estable per a impedir que el diàleg i la música canviessin de to i distraguessin al públic. Pràcticament, tots els projectors de les sales de cinema comercial projectaven a una velocitat constant de 24 f/s. Aquesta velocitat va ser escollida per raons tant financeres com tècniques. Una freqüència més alta produeix una millor fotografia, però costa més ja que l'estoc de pel·lícula es consumeix ràpidament. Quan Warner Bros i Western Electric intentaven trobar el compromís ideal de velocitat de projecció per les noves pel·lícules conores, Western Electric va anar al Warner Theater de Los Angeles, i va anotar la velocitat mitjana a la que les pel·lícules es projectaven. Van posar que mentre la velocitat de so a quina una reproducció satisfactòria i l'amplificació de so podria ser conduïda. Van establir aquesta com a la velocitat del so a través de la qual es podia reproduir i amplificar bé el so.

Hi ha alguns formats especialitzats (p. ex. Showscan i Maxivision) que projecten a freqüències més altes—60 f/s per Showscan i 48 f/s per Maxivision. El Hobbit va ser rodada 48 f/s i projectada a la freqüència més alta en cinemes equipats especialment. Cada fotograma de pel·lícules de 24 f/s és mostrat dues vegades o més en un procés anomenat "doble-obturació" per reduir el centelleig.[6]

Principis del funcionament del projector[modifica]

35mm Kinoton FP30; pel·lícula de S; projector, amb parts etiquetades.

Elements de la projecció[modifica]

Així com en un projector de diapositives, en el projector cinematogràfic hi ha elements òptics essencials:

Font de llum[modifica]

La font de llum és un element imprescindible i de gran importància per a la qualitat final de la projecció, i sempre ha sigut molt necessari que la llum sigui de gran potència, ja que ha de travessar diverses capes fins a arribar a l'últim element on es projecta.

Làmpada d'arc de carboni[modifica]

Des de principis del segle XX fins als 1960s, les làmpades d'arc de carboni eren la font de llum de gairebé tots els cinemes del món. El concepte de làmpada d'arc de carboni va ser demostrat per primera vegada a principis del segle XIX. Una làmpada d'arc produeix llum a partir d'un arc elèctric (o arc voltaic) que es crea quan s'inoitza un gas. La llum que produeix és molt intensa però no pot estar-se encesa per gaire temps, per això es va acabar substituïnt per les làmpades de xenó.[7]

Làmpada de xenó[modifica]

Les làmpades de xenó produeixen llum a base de passar electricitat per gas de xenó ionitzat a alta pressió. Van ser introduïdes a Alemanya el 1957 i als EE.UU. el 1963. Les làmpades de xenó van esdevenir la font de llum més comuna, ja que podien estar enceses per llargs períodes de temps. Les làmpades d'arc de xenó són àmpliament utilitzades en els projectors de cinema o altres sistemes de projecció d'alta brillantor i, per molt que s'estiguin introduïnt nous tipus d'il·luminació, encara són la tecnologia d'il·luminació dominant. Va ser la il·luminació que es va utilitzar des del principi en els projectors de cinema digital.

Els avantatges de les làmpades de xenó són que l'encesa és molt ràpida; un espectre de colors ampli i distribuït de forma uniforme que s’ajusta bé a la llum solar natural, i és la tecnologia de llums més brillant disponible. L'inconvenient és que el xenó té una vida útil curta i és car; a més que si s'ha de fer una reparació, s'ha de tenir molta cura ja que el gas de xenó está a una pressió molt alta dins de la làmpada i té un alt risc d'explosió. Comparant les làmpades de xenó amb els altres sistemes d'il·luminació de cinema digital, són les menys eficients elèctricament i necessiten un alt nivell de refrigeració per aire forçat, lo qual consumeix energia adicional.[8] [9]

Làmpada d'halogenur metàlic[modifica]

La làmpada d'halogenur metàlic és una tecnologia desenvolupada als anys 60. És una làmpada elèctrica que produeix llum a partir d'un arc elèctric a través d'un mix de gasós de mercuri vaporitzat i halogenurs metàlics. Se'ls anomenava làmpades de vapor de mercuri i van ser àmpliament utilitzades en la projecció abans que es reemplacessin per les làmpades UHP. Tenen una vida útil de 3.000 hores.[10][7]

Làmpades UHD (Ultra High Performance/Pressure)[modifica]

Les làmpades UHD són làmpades d'arc de mercuri a alta pressió. No és una làmpada d'halogenur metàlic ja que només usa mercuri. Es poden utilitzar en configuracions d'una sola làmpada o en projectors amb fins a 6 làmpades, per a augmentar la brillantor. Poden funcionar fins a 5000 hores, però la seva vida útil normalment és de 2000 hores. La làmpada requereix d'un cert temps de calentament i tenen una distribució bastant pobra de l'energia en el seu espectre de color. Està àmpliament distribuïda però de forma desigual.[11]

Làmpades LED (Light-Emitting Diode)[modifica]

Les làmpades LED són una font de llum semiconductora. Quan s'hi aplica el voltatge, l'energia surt en forma de fotons; efecte anomenat electroluminiscència. Els seus avantatges són que té una vida considerablement llarga; mida petita; ràpida encesa i apagada; i un consum d'energia baix. El principal desavantatge és que tradicionalment té un nivell molt baix de brillantor.

En utilitzar-se les làmpades LED en els sistemes de projecció DLP, es va fer possible que els fabricants dels projectors eliminsessin les rodes de color, així eliminant una debilitat dels projectors DLP d'un chip.[12]

Fòsfor làser[modifica]

Una de les tecnologies d'il·luminació més comuna i rentable de l'actualitat és el fòsfor làser, i la gran majoria de fabricants de projectors han llençat projectors de fòsfor làser. Aquesta tecnologia es basa en la combinació de làsers blaus de baix cost amb fòsfors de ceràmica per a generar el vermell, verd i blau.[8] Estan dissenyats amb un cúmul de làsers blaurs on el vermell i el verd estan creats a aprtir del fòsfor groc; o viceversa (amb làser vermell i blau, i fòsfor groc o verd). Els primers projectors llençats al mercat amb fòsfor làser tenien aproximadament 6 o 7000 lúmens, però això s'ha augmentat fins a 32000 lúmens, actualment.

Els principals avantatges dels projectors de fòsfor làser són la llarga durada de la seva vida útil, que és de 20.000 hores; la possibilitat d'una instalació de 360 graus; menys necessitat de manteniment; flexibilitat d'instal·lació (ja que no disposa de làmpada, els projectors es poden muntar en qualsevol orientació que es requereixi); entre altres.[13]

Làser RGB[modifica]

Les llums de làser RGB eviten l'ús de fòsfors per a crear llum blanca i aconsegueixen una àmplia gama de colors. En aquest tipus de llums, la llum blanca està totalment creada a partir de diodes làser; lo qual ha permés a la majoria de fabricants de projectors arribar a projectors de 60.000 lúmens.[14] Des de la creació de la primera llum visible làser als anys 60, els projectors de làser RGB van ser antaicipats impacientment. Als 70 van aparéixer projector que usaven làser per a crear directament imatges caligràfiques (vectors) que es solien usar en espectacles de llum làser als planetaris. És recentment que s'ha començat a usar aquesta tecnologia en els projectors de cinema, i s'ha aconseguit que els costos es redueixen considerablement. Un dels seus principals avantatges és el nivell tan baix d'abast que tenen, que permet emplaçar grans nombres d'aparells en paral·lel. Això ha permés doblar la brillantor dels projectors de llum de xenó. A més, la il·luminació làser ha portat la reintroducció de la tecnologia 3D al cinema.[8]

Reflector i lent de condensador[modifica]

Un reflector torçut redirigeix la llum, que seria malgastada, cap a la lent de condensador.

Una lent de curvatura positiva concentra la llum reflectida i directa cap a la porta de la pel·lícula.

Doser (dossificador)[modifica]

El doser és una fulla de metall o amiant que apaga la llum abans que arribi a la pel·lícula. EL doser generalment forma part de la làmpada i es pot operar manualment o automàticament. Alguns projectors tenen un segon doser controlat elèctricament que s'utilitza per als canvis (de vegades anomenat "doser commutador" o "obturador de canvi"). Alguns projectors tenen un tercer doser controlat mecànicament que es tanca automàticament quan el projector s’alenteix (anomenat "obturador de foc" o "doser de foc") per a protegir la pel·lícula si el projector s’atura quan el primer doser encara està obert. Els dosers protegeixen la pel·lícula quan la làmpada està encesa però la pel·lícula no es mou, evitant que la pel·lícula es fongui a causa d’una exposició prolongada a la calor directa de la làmpada. També impedeix que la lent es cicatrizi o s’esquerdi per la calor excessiva.

Avançament dels fotogrames i porta del film[modifica]

Si es passa contínuament un rotllo de pel·lícula entre la font de llum i la lent del projector, a la pantalla només es veuria una sèrie continuada d'imatges borroses que llisquen d’un extrem a l’altre. Per tal de veure una imatge clara aparentment en moviment, cal parar la pel·lícula en moviment i mantenir-la breument mentre l'obturador s'obre i es tanca. La porta és on es manté la pel·lícula parada abans de l'obertura de l'obturador. Aquest és el cas tant per filmar com per projectar pel·lícules. Una única imatge de la sèrie d'imatges que inclou la pel·lícula es posiciona i es manté fixa dins de la porta. La porta també proporciona una lleugera fricció perquè la pel·lícula no avanci o retrocedeixi excepte quan es condueix per avançar la pel·lícula a la següent imatge. El mecanisme intermitent avança la pel·lícula dins de la porta al següent quadre mentre l'obturador està tancat. Els pins de registre impedeixen que la pel·lícula avanci mentre l'obturador està obert. En la majoria dels casos, el registre del fotograma es pot ajustar manualment pel projector, i projectors més sofisticats poden mantenir el registre automàticament.

Obturador[modifica]

És l'obturador el que dóna la il·lusió que un fotograma complet es substitueix exactament a sobre d'un altre fotograma complet. La porta aguanta la pel·lícula quieta mentre l'obturador està obert. Un pètal giratori o un obturador cilíndric interromp la llum emesa durant el temps que la pel·lícula avança al següent fotograma. L'espectador no veu la transició, la qual cosa porta el cervell a creure que és una imatge en moviment el que es troba a la pantalla. Els obturadors moderns estan dissenyats amb una velocitat de parpelleig de dues vegades (48 Hz) o, fins i tot, de vegades tres vegades (72 Hz) la velocitat del fotograma de la pel·lícula, de manera que es redueix la percepció del centelleig de la pantalla. Els obturadors de major velocitat són menys eficients en la llum, ja que requereixen fonts de llum més potents per a la mateixa llum a la pantalla.

Seqüència mecànica quan la imatge es mostra dues vegades i després avança.



</br> Els rodes dentats exteriors giren contínuament mentre que les rodes dentades d'avanç del fotograma estan controlades pel mecanisme mostrat: un accionament de Ginebra .

Lent d'imatges i obertura del plat[modifica]

Lent d'imatge Diastar d'un projector de pel·lícula Askania 35mm (longitud focal: 400 mm)

Un objectiu de projecció amb múltiples elements òptics dirigeix la imatge de la pel·lícula cap a una pantalla de visualització. Les lents del projector difereixen entre l’ obertura i la distància focal per a adaptar-se a diferents necessitats. S'utilitzen diferents lents per a relacions d'aspecte diferents.

Una forma d’establir les relacions d’aspecte és amb la placa d’obertura adequada, una peça de metall amb un forat rectangular tallat amb precisió al mig de la relació d’aspecte equivalent. La placa d'obertura es col·loca just darrere de la porta i amaga qualsevol llum de copsar la imatge fora de la zona destinada a mostrar-se. Totes les pel·lícules, fins i tot les de la proporció estàndard de l'Acadèmia, tenen una imatge addicional sobre el fotograma per tal de ser emmascarada en la projecció.

L'ús d'una placa d'obertura per a aconseguir una proporció d'aspecte més àmplia és un malbaratament de pel·lícula, ja que una part del marc estàndard no s'utilitza. Una de les solucions que es presenta en determinades relacions d'aspecte és el desplegable "2-perf", on la pel·lícula avança menys d'un fotograma complet per tal de reduir l'àrea no exposada entre fotogrames. Aquest mètode requereix un mecanisme intermitent especial en tots els equips de manipulació de pel·lícules durant tot el procés de producció, des de la càmera fins al projector. Això és costós i prohibitiu per a alguns cinemes. El format anamòrfic utilitza òptiques especials per traçar una imatge d’alta relació d’aspecte en un marc estàndard de l’Acadèmia, eliminant així la necessitat de canviar les costoses parts mòbils de precisió dels mecanismes intermitents. Per a comprimir la imatge s'utilitza una lent anamòrfica especial i una lent corresponent al projector per ampliar la imatge a la proporció d'aspecte prevista.

Pantalla de visualització[modifica]

Es tracta, en la majoria dels casos, d’una superfície reflectant que pot ser aluminitzada (per contrast alt en llum d'ambient moderada) o bé una superfície blanca amb petites gotes de vidre (per obtenir una brillantor alta en condicions fosques). Es pot canviar una pantalla de projecció entre opaca i clara mitjançant un voltatge segur de menys de 36V CA i es pot visualitzar per les dues bandes. En un cinema comercial, la pantalla també conté milions de forats molt petits i espaiats per tal de permetre el pas del so dels altaveus i del subwoofer que sovint es troben directament al darrere.

Elements de transport de la pel·lícula[modifica]

Projector UMW basat en oldtime Mysore

Subministrament de pel·lícula i demanda[modifica]

Sistema de doble bobina[modifica]

En el sistema de dos bobines, el projector té dos bobines: una és la bobina d'alimentació, que conté la part de la pel·lícula que no s'ha mostrat, l'altra és el bobina de presa, que enrolla la pel·lícula que s'ha mostrat. La bobina d’alimentació té un lleuger arrossegament per mantenir la tensió sobre la pel·lícula, mentre que la bobina de presa s’acciona constantment amb un mecanisme que té “lliscament” mecànic per permetre que la pel·lícula es pugui enrotllar sota tensió constant i que la pel·lícula sigui ferida de manera suau.

La pel·lícula que s’enganxa a la bobina de presa s’està enrotllant de manera que l’inici (o “cap”) de la bobina és al centre, on és inaccessible. Quan cada bobina es treu del projector, s'ha de tornar a enganxar a una altra buida. En un cinema hi ha sovint una màquina separada per rebobinar bobines. En els projectors de 16mm que s'utilitzaven sovint a les escoles i esglésies, el projector es podia reconfigurar per a rebobinar pel·lícules.

La mida de les bobines pot variar en funció dels projectors, però generalment les pel·lícules es divideixen i es distribueixen en bobines de fins a 610 metres, uns 22 minuts a 24 fotogrames/seg. Alguns projectors poden, fins i tot, emmagatzemar fins a 1600 metres, cosa que minimitza el nombre de canvis en la projecció. Alguns països també divideixen les bobines dels seus films de manera diferent. Les pel·lícules russes, per exemple, solen venir en bobines de 300m, tot i que és probable que la majoria dels projectistes que treballin amb canvi ho combinin amb bobines més llargues d’almenys 610 metres, per minimitzar els canvis i també donar temps suficient a la rosca i qualsevol possible temps de resolució de problemes.

Les pel·lícules s'identifiquen com a "subjectes curts", quan prenen una bobina o menys de pel·lícula; "dos-bobines", quan requereixen dos bobines de pel·lícula (com alguns dels primers Laurel & Hardy, 3 Stooges i altres comèdies), i films (o "features", pel·lícules de llargada considerable), quan poden portar qualsevol bobina (tot i que la majoria es limiten a una hora i mitja o dues hores de durada, cosa que permet al cinema tenir múltiples espectacles durant tot el dia i la nit, cadascun d'ells mostrant una funció, anuncis i intermissió per permetre al públic canviar). En els "vells temps" (és a dir, cap a 1930-1960), "anar al cinema" significava veure un tema breu (un telenotícies, un documental curt, un "dos-bobines", etc.), un dibuic animat i el film. Alguns cinemes tenien anuncis basats en pel·lícules per als negocis locals, i l'estat de Nova Jersey requeria mostrar un esquema del cinema amb totes les sortides.

Canvi[modifica]

Com que una bobina de pel·lícula no conté prou pel·lícula per mostrar tot un film, la pel·lícula es distribueix en diverses bobines. Per evitar haver d’interrompre l’espectacle quan s’acaba una bobina i es munta el següent, s’utilitzen dos projectors en el que es coneix com a "sistema de canvi", després del mecanisme de canvi que funciona entre el final d’una bobina al primer projector i l'inici de la següent bobina al segon projector. El sistema de dos bobines es va utilitzar gairebé de manera universal per a sales de cinema abans de l’arribada del sistema monocilílic per tal de poder mostrar pel·lícules de llargmetratge. Tot i que els sistemes de reproducció llarga d'una sola bobina acostumen a ser més populars entre els nous multiplexos, el sistema de dos bobines segueix sent molt útil fins avui.

L’operador del projector opera dos projectors, iniciant la primera bobina de l’espectacle al projector "A." Mentre es mostra aquesta bobina, el projector fila la segona bobina al projector "B."

Quan la bobina que es mostra s'aproxima al seu final, el projectista busca marques a l'angle superior dret de la imatge. Normalment es tracta de punts o cercles, tot i que també poden ser barres. Algunes pel·lícules més antigues utilitzaven ocasionalment quadrats o triangles i, de vegades, posicionaven les indicacions al mig de la vora dreta del quadre.

El primer indicador apareix a 3'7 metres abans de finalitzar el programa a la bobina, l’equivalent a vuit segons a 24 f/s. Aquesta pista indica al projeccionista perquè arrenqui el motor del projector que conté la següent. Al cap d’altres 3'2 metres de pel·lícula mostrada (set segons a 24 f/s) hauria d'aparèixer el senyal de canvi, cosa que fa que el projectista realitzi el canvi. Quan apareix aquesta segona pista, el projectista té 460 mm, o un segon a 24 f/s, per a fer el canvi. Si no es produeix en un segon, es projectarà a la pantalla el final de la cua de la bobina.

3'6 metres abans del primer fotograma "d'acció" de la pel·lícula, hi ha un fotograma "INICI". El projeccionista situa l' "INICI" a la porta del projector. Quan es veu la primera part de pel·lícula, es posa en marxa el motor del primer projector. Set segons després, el final de l' "INICI" i el començament de l'acció de la nova bobina hauria d’arribar a la porta del projector quan es veu la pista de canvi.

En alguns projectors, s'avisava a l'operador en el moment de fer el canvi a través d'una campana que sonava quan la rotació de la bobina excedia una determinada velocitat (la bobina d’alimentació gira més ràpidament a mesura que s’esgota la pel·lícula), o en funció del diàmetre de la resta de pel·lícula, tot i que molts projectors no disposen d’un sistema auditiu d’aquest tipus.

Durant l'operació inicial de canvi, els dos projectors utilitzen un control elèctric interconnectat connectat al botó de canvi, de manera que, un cop premut el botó, es tanca el doser de canvi del projector de sortida a la vegada que el doser de canvi del projector d'entrada. Si es fa correctament, el canvi hauria de ser pràcticament inadvertit per part de l'audiència. En els cinemes més antics, hi havia fundes corredisses que funcionaven manualment davant de les finestres de la cabina de projecció . Un canvi en aquest sistema sovint norlament es veu com un "esborrat" en pantalla.

Un cop realitzat el canvi, el projeccionista descarrega la bobina d'entrada completa del projector "A", trasllada la bobina ara buida (que solia mantenir la pel·lícula recent descarregada) del cargol d'alimentació al cargol d'adopció i carrega la bobina nº 3 de la pel·lícula al projector "A." Quan finalitzi la bobina 2 del projector "B", el canvi canvia el programa en directe del projector "B" al projector "A", etc. per a la resta de l'espectacle.

Quan el projeccionista treu una bobina acabada del projector, es retiren les últimes parts de la pel·lícula que s'han de tornar a fabricar abans del proper espectacle. El projeccionista sol utilitzar una màquina de rebobinatge separada i una bobina buida de recanvi, i rebobina la pel·lícula de manera que quedi "sense cap", amb la part d' "INICI" fora, llesta per projectar de nou per al proper espectacle.

Un avantatge d’aquest sistema (almenys per a la direcció del cinema) és que si un film es projectava amb alguns minuts de retard per qualsevol motiu, el projeccionista podia ometre una (o més) bobines de pel·lícula per a recuperar el temps.

Sistema d'una sola bobina[modifica]
Plato Christie AW3, consola BIG SKY Industries i projector Century SA.

Actualment, hi ha dos sistemes d'una sola bobina usats majoritàriament (també coneguts com a sistemes de joc llarg): el sistema de torre (alimentació i presa vertical) i el sistema de plaques (no rebobinat; alimentació i presa horitzontal).

El sistema de la torre s’assembla bastant al sistema de dos bobines, excepte en que la torre, en general, és un equipament separat utilitzat amb un projector estàndard lleugerament modificat. Les bobines d’alimentació i presa es mantenen verticalment en l’eix, excepte darrere del projector, en bobines sobredimensionades de 3.658 m de capacitat o aproximadament 133 minuts a 24 f/s. Aquesta gran capacitat alleuja la necessitat d’un canvi en una pel·lícula de longitud mitjana; totes les bobines es reparteixen en un de gegant. La torre està dissenyada amb quatre bobines, dues a cada costat, cadascuna amb el seu propi motor. D'aquesta manera, es pot rebobinar tot el bobinatge després de mostrar-lo; les dues bobines addicionals que hi ha a l’altra banda permeten que es mostri una pel·lícula mentre una altra es rebobina o, fins i tot, es compon directament a la torre. Cada bobina requereix un motor propi per tal d’establir un tensat adequat per a la pel·lícula, ja que ha de viatjar (relativament) molt més lluny entre el transport del projector i les bobines. A mesura que cada bobina guanya o perd la pel·lícula, la tensió s’ha de revisar i ajustar periòdicament de manera que la pel·lícula es pugui transportar dins i fora de les bobines sense que s’enfonsi ni s’enganxi.

En un sistema de plats, les bobines de pel·lícula de 20 minuts també es fiquen juntes com una gran bobina, però la pel·lícula s'enrotlla sobre una taula giratòria horitzontal anomenada plat. Tres o més plats s’apilen junts per crear un sistema de plats. La majoria de les plaques en un sistema de plats estaran ocupades per estampes de pel·lícula; qualsevol plat que estigui buit serveix de "bobina" per rebre la pel·lícula que es reprodueix des d'un altre plat.

La manera de passar la pel·lícula des del plat al projector no és diferent d’un cartutx d’àudio de vuit pistes. La pel·lícula es desenrotlla del centre del plat a través d'un mecanisme (anomenat "unitat de pagament") que controla la velocitat de rotació del plat, de manera que coincideixi amb la velocitat de la pel·lícula al ser passada al projector. La pel·lícula s’enrotlla a través d’una sèrie de rodets des de la pila de plats fins al projector, a través del projector, a través d’una altra sèrie de rodets de tornada a la pila de plats i, després, al platet que serveix com a rodet d’adquisició.

Aquest sistema permet projectar una pel·lícula diverses vegades sense necessitat de rebobinar. A mesura que el projeccionista va filant el projector per a cada mostra, la "unitat de pagament" es transfereix del plat a la planxa buida i la pel·lícula es reprodueix de nou al plat del qual provenia. En el cas d'una sessió doble, cada pel·lícula passa des d'un plat sencer fins a un plat buit, canviant posicions a la pila del plat durant tot el dia.

Royal - Malmö, Suècia.

L’avantatge d’un plat és que no s’ha de rebobinar la pel·lícula després de cada espectacle, cosa que pot estalviar mà d’obra. El rebobinat corre riscos de fregar la pel·lícula contra si mateixa, la qual cosa pot provocar rascades en la pel·lícula i un esquinçament de l'emulsió que porta les imatges. Els desavantatges del sistema de plats són que la pel·lícula pot adquirir rascades en diagonal si no es té una cura adequada mentre es fila la pel·lícula des del plat fins al projector, i la pel·lícula té més possibilitats de recollir pols i brutícia mentre grans parts de la pel·lícula estan exposades a la aire. Una cabina de projecció neta mantinguda a la humitat adequada és de gran importància, com també ho són els dispositius de neteja que poden eliminar la brutícia de la impressió de pel·lícula a mesura que es reprodueix.

Automatització i popularització del múltiplex[modifica]

El sistema d'una sola bobina pot permetre l’ automatització completa de les operacions de la cabina de projecció, atès l’equip auxiliar adequat. Com que les pel·lícules encara es transporten en diverses bobines, s'han d'unir quan es col·loquen a la bobina del projector i es retiren quan es vol retornar la pel·lícula al distribuïdor. L’automatització completa de la projecció ha portat al cinema “ multiplex ” modern, un lloc únic que conté normalment de 8 a 24 cinemes amb només uns quants tècnics de projecció i so. El multiplex també ofereix una gran flexibilitat a l'encarregat del cinema, ja que permet que els cinemes projectin la mateixa producció popular a més d'un auditori amb horaris inicials. També és possible, amb l'equip adequat instal·lat, "entrellaçar", és a dir, filar una sola pel·lícula a través de diversos projectors. Això és molt útil quan una pel·lícula extremadament popular genera una multitud de masses en els primers dies de la seva exhibició, ja que permet que una sola pel·lícula serveixi a més clients.

Pinyes d’alimentació i extracció[modifica]

Les pinyes d'alimentació i extracció són rodes llises amb pins triangulars anomenades rodes dentades que s'enganxen en les perforacions perforades en una o ambdues vores del material film. Aquestes serveixen per establir el ritme del moviment del film a través del projector i qualsevol sistema de reproducció de so associat.

Bucle de pel·lícula[modifica]

Igual que amb les càmeres de cinema, el moviment intermitent de la porta requereix que hi hagi bucles per sobre i per sota seu per tal de servir d'amortidor entre la velocitat constant aplicada per les rodes superiors i inferiors, i el moviment intermitent aplicat a la porta. Alguns projectors també tenen un passador sensible per sobre de la porta pera evitar que el llaç superior es faci massa gran. Si el llaç toca el passador, tancarà el doser i aturarà el motor per evitar que un bucle excessivament gran bloqueixi el projector.

Placa de pressió de la porta de la pel·lícula[modifica]

Una placa de pressió carregada en motlla es fa servir per a alinear la pel·lícula en un pla de la imatge constant, que sigui tant pla com perpendicular a l'eix òptic. També proporciona suficient arrossegament per evitar el moviment de la pel·lícula durant la projecció del fotograma, alhora que permet el moviment lliure sota control del mecanisme intermitent. La placa també disposa de corredors carregats en motlla per a ajudar a aguantar el film mentre està al seu lloc i a avançar-lo mentre es mou.

Mecanisme intermitent[modifica]

El mecanisme intermitent es pot construir de diferents maneres. Per a projectors de calibre més petit (8 mm i 16 mm), un mecanisme de trinquet enganxa el forat dentat de la pel·lícula a un costat o als dos costats. Aquest trinquet només avança quan la pel·lícula s'ha de traslladar al fotograma següent. A mesura que el trinquet es retira per a fer el següent cicle, aquest es recupera i no enganxa la pel·lícula. Això és similar al mecanisme de les urpes en una càmera de cinema.

En els projectors de 35 i 70 mm normalment hi ha una roda especial just a sota de la placa de pressió, coneguda com a roda intermitent. A diferència de la resta de rodes dentades del projector, que funcionen contínuament, la roda intermitent funciona juntament amb l'obturador i només es mou mentre l'obturador està bloquejant la làmpada, de manera que no es pot veure el moviment de la pel·lícula. Es mou a una quantitat de temps igual al nombre de perforacions que formen un fotograma (4 per 35 mm, 5 per 70 mm). El moviment intermitent d’aquests projectors sol ser donat per un disc de Ginebra, també conegut com a mecanisme de la Creu de Malta.

Els projectors IMAX utilitzen el que es coneix com a mètode de llaç rodant, en que cada fotograma és xuclat a la porta per un buit, i posicionat per pins de registre a les perforacions corresponents al determinat fotograma.

Tipus[modifica]

Els projectors es classifiquen segons la mida de la pel·lícula utilitzada, és a dir, el format de la pel·lícula . Mides de pel·lícules típiques:

8 mm[modifica]

Utilitzat durant molt temps per a pel·lícules domèstiques abans de la càmera de vídeo, aquesta utilitza rodes dentades de pel·lícula de 16 mm, que es corre per la càmera, exposant un costat, després retirant-la de la càmera, els rodets d’enganxament i alimentació es canvien i la pel·lícula es passa per segona vegada, exposant l’altra cara. La pel·lícula de 16 mm es divideix longitudinalment en dos peces de 8 mm que es repleguen per fer una sola pel·lícula projectable amb forats en un costat.

Súper 8[modifica]

Desenvolupada per Kodak, aquesta pel·lícula utilitza forats dentats molt petits propers a la vora que permet utilitzar més pel·lícula per a les imatges; la qual cosa augmenta la qualitat de la imatge. El film no exposat es subministra a l'amplada de 8 mm, però no dividit durant el procés com l'altra pel·lícula de 8 mm. Es podien afegir ratlles magnètiques per afegir so codificat que es podia afegir després del desenvolupament del film. La pel·lícula també es podia pre-ratllar per a l'enregistrament de so directe en càmeres adequades per a la seva projecció posterior.

9,5 mm[modifica]

Format de pel·lícula introduït per Pathé Frères el 1922 com a part del sistema de cinema amateur Pathé Baby. Es va concebre inicialment com un format barat per proporcionar còpies de pel·lícules realitzades comercialment als usuaris domèstics. El format utilitza una única perforació central (forat dentat) entre cada parell de fotogrames, en contraposició a la pel·lícula de 8 mm que presenta perforacions per un cantó i la majoria de formats de pel·lícula que presenten perforacions a cada costat del fotograma. Es va fer molt popular a Europa durant les següents dècades i, en l'actualitat, continua sent utilitzat per un reduït nombre d'entusiastes. Es van produir i vendre més de 300.000 projectors principalment a França i Anglaterra, i molts films comercials estaven disponibles en aquest format. Als anys 60 s’estaven produint els darrers projectors d’aquest format. El calibre continua viu encara avui. Els projectors de 16 mm es poden convertir a 9,5 mm; i encara és possible comprar pel·lícula (de la companyia francesa Color City).

16 mm[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Motion Picture Pioneer: Eadweard Muybridge and the Zoopraxiscope». [Consulta: 17 desembre 2012].
  2. Louis Lumière, The Lumière Cinematograph. In:Fielding, Raymond. A technological history of motion pictures and television: an anthology from the pages of the Journal of the Society of Motion Picture and Television Engineers. University of California Press, 1979, p. 49–51. ISBN 0-520-03981-5. 
  3. Cinematograph, Louis Lumière. “1936 the Lumière Cinematograph.” SMPTE Journal 105, no. 10 (October 1, 1996): 608–611.
  4. McCarthy, Todd. «Digital cinema is the future … or is it?». variety.com, 25-06-1999.
  5. «Tarantino, Nolan, Apatow, Abrams Join Together to Save 35mm Film». firstshowing.net.
  6. «DOUBLE-BLADED SHUTTER, CRITICAL FLICKER FREQUENCY/FIGURE_01_08». cinemathequefroncaise.com.
  7. 7,0 7,1 Aleksandersen, David. «Projection light sources: from arc to laser» (en en-us). [Consulta: 10 desembre 2019].
  8. 8,0 8,1 8,2 Lasers, Lamps, or Phosphors – Choices for the Future of Digital Cinema (by Michael Perkins and Alen Koebel)https://www.christiedigital.com/SupportDocs/Anonymous/Choices%20for%20the%20future%20of%20Digital%20Cinema.pdf
  9. Aleksandersen, David. «Projection light sources: from arc to laser» (en en-us). [Consulta: 10 desembre 2019].
  10. «Projector People : Projector Light Source Technology». [Consulta: 10 desembre 2019].
  11. Aleksandersen, David. «Projection light sources: from arc to laser» (en en-us). [Consulta: 10 desembre 2019].
  12. Aleksandersen, David. «Projection light sources: from arc to laser» (en en-us). [Consulta: 10 desembre 2019].
  13. Aleksandersen, David. «Projection light sources: from arc to laser» (en en-us). [Consulta: 10 desembre 2019].
  14. «The days of the Xenon lamp are numbered». [Consulta: 10 desembre 2019].