Quentin Tarantino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgQuentin Jerome Tarantino
Quentin Tarantino.jpg
Quentin Tarantino a l'estrena de Grindhouse (2007)
Naixement Quentin Jerome Tarantino
27 de març de 1963 (1963-03-27) (53 anys)
Knoxville (Tennessee) (EUA)
Nacionalitat Estats Units Estats Units
Ocupació actor, guionista, director de cinema, productor de cinema, actor de cinema, escriptor, muntador i actor de televisió
Premis Legió d'Honor
Oscar al millor guió original
Oscar al millor guió original
Edgar Award
Commandeur des Arts et des Lettres‎
Lumière Award, Lyon Festival of cinema
Premis Oscar

Millor guió original

2013 - Django Unchained
1995 - Pulp Fiction
Globus d'Or

Millor guió original

2013 - Django Unchained
1995 - Pulp Fiction
Premis Emmy
2005 - CSI: Crime Scene Investigation. Episodi "Grave Danger"
Premis BAFTA
Millor guió original
1995 - Pulp Fiction
Festival de Canes
Palma d'Or
1994 - Pulp Fiction
Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)

2015 The Hateful Eight
2012 Django Unchained
2009 Maleïts malparits
2005 Sin City
2004 Kill Bill: Volume 2
2003 Kill Bill: Volume 1
1997 Jackie Brown
1994 Pulp Fiction
1992 Reservoir Dogs
Altres premis

Premis Saturn

Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya


Facebook QuentinTarantino
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Quentin Jerome Tarantino (Knoxville, Tennessee, 27 de març de 1963) és un director de cinema, guionista i actor estatunidenc. Es va fer conèixer a finals dels anys 80 gràcies a My Best Friend’s Brithday, guió el qual va formar les bases de True Romance, però va saltar a la fama gràcies a Reservoir Dogs i Pulp Fiction.

Ha obtingut la fama gràcies al seu estil innovador, influït per l'estètica dels còmics i de les sèries B, on la narració és sovint no lineal, amb diàlegs memorables i una important dosi de violència i sang sublimades estèticament i atenuades per un toc humorístic. Aquest estil va obrir la porta a una sèrie de joves directors del cinema independent americà als inicis dels anys 90.

Obra cinematogràfica[modifica | modifica el codi]

L'inici i Reservoir Dogs[modifica | modifica el codi]

Després que el director conegués Lawrence Bender a una festa de Hollywood, aquest últim el va animar a escriure un guió. Tarantino va co-escriure el guió i va dirigir My Best Friend's Birthday al 1987. La pel·lícula va ser pràcticament destruïda a causa d'un incendi durant la postproducció.

Al gener de 1992, Reservoir Dogs va ser presentada al Festival de Sundance, on va ser un complet èxit des del primer moment; la pel·lícula va ser categoritzada com la millor pel·lícula independent de tots els temps. Tarantino va escriure el guió en tres setmanes i mitja i la va filmar en cinc setmanes durant l’estiu anterior. El resultat va ser un film ric d'estil i tècnica, original, cínic i sangonós, mostrant la manera de veure el cinema del director que desenvoluparia al llarg de la seva carrera (el llarg diàleg del començament sobre Madonna és característic del seu estil). Reservoir Dogs va marcar els cinèfils pel seu aspecte ultra violent. Es va presentar fora de competició al Festival de Canes i va sortir premiada del Festival de Cinema de Sitges.

True Romance (1993)[modifica | modifica el codi]

El títol i la trama són un joc de títols de novel·les romàntiques populars com "True Life Secrets""True Stories of Romance""Romance Tales""Untamed Love"  i  "Strange Love". Estrenada l'any 1993, és una pel·lícula escrita per Tarantino a partir del guió de My Best Friend's Birthday i dirigida per Tony Scott, qui va canviar el final del guió i la narrativa no lineal. Tarantino afirma que aquesta és la seva pel·lícula més autobiogràfica. Està protagonitzada per la Patricia Arquette i en Christian Slater.

Pulp Fiction (1994)[modifica | modifica el codi]

L'èxit de Reservoir Dogs va fer que els productors de Hollywood s'interessessin en el jove director i li oferissin un munt de projectes com ara Speed o Men In Black. Ell, però, va preferir retirar-se a Amsterdam per treballar el guió de Pulp Fiction.

L'èxit d'aquest segon film fou encara superior al del seu primer: el film va guanyar la Palma d'Or al Festival de Canes l'any 1994, i l'any 1995 va rebre l'Oscar al millor guió original (un altre cop conjuntament amb Roger Avary) i va ser nominada a sis altres Oscars, incloent-hi el de la millor pel·lícula. Aquesta obra, a més, permeté el retorn al primer pla de l'actor John Travolta.

Els anys següents foren intensos i plens de feina per Tarantino. El 1994, dirigeix un episodi de la sèrie ER – Metges a primera línia. També produeix Killing Zoe, un thriller violent escrit i dirigit pel seu amic Roger Avary, pel·lícula que va ser filmada en només cinc dies. L'any 1995, interpreta la seva primera pel·lícula com a actor protagonista en Destiny Turns on the Radio i també fa un petit paper en Desperado de Robert Rodríguez.

Four Rooms (1995)[modifica | modifica el codi]

És una antologia còmica del 1995 dividida en quatre segments, cada segment està dirigit i escrit per quatre diferents directors: Allison Anders, Alexandre Rockell, Robert Rodriguez i Quentin Tarantino. La història es desenvolupa al fictici Hotel Mon Signor de Los Angeles a la revetlla de cap d'any. Tim Roth interepreta en Ted, el grum i personatge principal de la historia, qui es troba amb quatre situacions molt diferents amb hostes molt peculiars, en la seva primera nit de treball. Tarantino dirigeix el quart segment homenatjant el capítol The Man From The South d'Alfred Hitchcock Presents. La seva part "The Man from Hollywood" és protagonitzada per Steve McQueen, adaptant un conte de Roald Dahl.

La pel·lícula va ser molt mal rebuda entre la crítica.

From Dusk Till Dawn (1996)[modifica | modifica el codi]

Obert fins a la matinada és una pel·lícula d'acció que barreja el terror i la comèdia negra. Dirigida per Robert Rodriguez y escrita per Quentin Tarantino. Està protagonitzada per George Clooney, el mateix Tarantino, Harvey Keitel i Juliette Lewis. El film va recaptar 10.240.805$ als Estats Units els primers dies d'estrena, convertint-se en la més taquillera de la setmana. Avui dia és considerada una pel·lícula de cult

Richard Gecko (Quentin Tarantino), després d'haver ajudat el seu germà Seth (George Clooney) a escapar-se de la presó, comença amb ell una fugida sagnant. Intentant arribar a Mèxic, prenen com a ostatge Jacob Fuller (Harvey Keitel) i els seus dos nens Kate (Juliette Lewis) i Scott (Ernest Liu). Amagats a la caravana de la família Fuller, aconsegueixen passar la frontera mexicana i no tenen més que esperar l'arribada del seu contacte Carlos (Cheech Marin) que els ha citat en un bar de camioners, anomenat "Titty Twister" (La mamella cargolada). A partir d'aquest instant de la pel·lícula, el guió que era prou realista agafa una altra via. En efecte, la pel·lícula es transforma en història fantàstica on la majoria de les persones que poblen aquest bar són una mena de vampirs.

Jackie Brown (1997)[modifica | modifica el codi]

Jackie Brown és una pel·lícula estrenada al 1997, escrita i dirigida per Quentin Tarantino i protagonitzada per Pam Grier, Robert Forster, Robert De Niro, Samuel L. Jackson, Bridget Fonda i Michael Keaton.

El guió està basat en la novel·la Rum Punch d'Elmore Leonard, tot i que Tarantino va fer considerables canvis tant en la història com en els personatges. El fim és un homenatge a les pel·lícules blaxploitation, gènere cinematogràfic estès a començaments de la dècada dels 70 als Estats Units i protagonitzat per actors afroamericans. L'actriu Pam Grier va ser un dels exponents més destacats del cinema blaxploitation i, com en Robert Forster, qui no havia interpretat un rol principal en diversos anys, van ressuscitar cinematogràficament. A més, Forster va ser nominat al Millor Actor Secundari als Òscars i, juntament amb Pam Grier van ser nominats als Globus D'Or.

A diferència dels treballs anteriors del director, a Jackie Brown no hi ha tanta violència ni l'humor negre que van caracteritzar-lo. En canvi, trobem un desenvolupament molt més llarg i definit de tots els personatges. Tot i això, alguns elements si que es repeteixen, com l'ús de la música i els constants diàlegs entre els personatges.

Kill Bill (2003-2004)[modifica | modifica el codi]

Després de Jackie Brown, Tarantino es torna a prendre un altre llarg descans com a director, aquest cop durant sis anys. Al llarg d'aquest temps, el polifacètic director realitza petits treballs: l'any 1998, s'estrena a Broadway amb la comèdia Wait Until Dark, i el 2000 interpreta un paper petit a Little Nicky i fa una aparició en la sèrie de televisió Alias.

El retorn del director al cinema havia de ser un film de guerra, Inglourious Basterds, però decideix deixar de banda el projecte per dedicar-se plenament a un altre: Kill Bill. Aquest film serà dividit en dues parts Kill Bill vol.1 (2003) i Kill Bill vol.2 (2004) malgrat la insistència de Miramax que volia reduir-lo per tal de fer-ne un sol film. A causa de la durada de tres hores de la pel·lícula, es va decidir durant la producció separar la pel·lícula en dues parts i estrenar-les a l'octubre del 2003 i febrer de 2004 respectivament. En una entrevista el 2009, Tarantino va assegurar que faria una tercera i quarta pel·lícula, però que havien de passar 10 anys des de la darrera, el 2014. Al març del 2016 es va anunciar la pre-producció de Kill Bill Vol. 3, encara sense una data prevista d'estrena.

Aquesta obra, que obtingué molt bons resultats als cinemes de tot el món, és un homenatge del director a tots els seus mites i elements que l'han inspirat, com ara la sèrie Kung Fu i els films de lluites de Hong Kong. La pel·lícula comença amb una dedicatòria al director japonès Kinji Fukasaku. Una edició diferent de la pel·lícula va ser llançada específicament per al Japó, i va ser estrenada diverses setmanes més tard. Mentre que la versió nord-americana mostra un segment notablement violent (la batalla contra els sequaços d'O-Ren ishii) en blanc i negre, la versió japonesa la mostra totalment en color. El rodatge del film va durar 8 mesos i moltes de les seves escenes van ser filmades al Japó. Com en altres pel·lícules de Tarantino, les escenes de la pel·lícula són mostrades completament fora d'ordre, avançant i retrocedint en el temps abruptament en repetides ocasions. La modificació en l'ordre cronològic serveix com a recurs per a anar descobrint a poc a poc el caràcter i els motius dels personatges principals, en el cas d'en Bill per exemple, no és fins al final que es descobreix que és en David Carradine. També com a la resta de pel·lícules d'en Tarantino, està ple de referències al món dels còmics, al món del cinema i de referències musicals.

Kill Bill està protagonitzada per Uma Thurman que dóna vida al paper de Beatrix Kiddo, un personatge conegut durant el film simplement com "la núvia", qui decideix prendre venjança sobre Bill (David Carradine) i la seva esquadra després que aquests la intentessin matar. Altres membres del repartiment inclouen a Vivica A. Fox, Lucy Liu, Michael Madsen, Sonny Chiba i Daryl Hannah.

Tarantino torna al Festival de Canes, en aquesta ocasió com a president del jurat que guardonarà amb la Palma d'Or el documental de Michael Moore Fahrenheit 9/11. Kill Bill no entra al concurs, però es projecta durant el festival.

Les crítiques van ser positives en la seva majoria, amb alguns crítics arribant fins i tot a classificar-la d'obra mestra del cinema. Uns altres, no obstant això, consideren que l'homenatge al cinema asiàtic que representa va ser sobre indulgent. Alguns crítics més conservadors van criticar la seva violència exagerada.

Per Kill Bill, el seu gran amic Robert Rodríguez li va compondre algunes peces musicals pel simbòlic preu d'un dòlar. Tarantino li va tornar el servei filmant una escena de Sin City, el film dirigit per Rodríguez, Frank Miller i finalment Tarantino figurarà als crèdits com a director especial convidat.

Death Proof (2007)[modifica | modifica el codi]

Death Proof és, juntament amb Planet Terror, els dos segments de la pel·lícula de terror Grindhouse, dirigida per Quentin Tarantino i Robert Rodriguez, respectivament. La duració és de 191 minuts entre les dues parts, incloent-hi una part entre les dues pel·lícules en què s'inclourien falsos tràilers que són homenatges al cine de sèrie B que dóna títol a la pel·lícula.

Aquesta pel·lícula és un marcat homenatge als films dels seixanta i setanta que als cinemes anomenats als EUA com a Grindhouse, que són cines especialitzats en el gènere d'explotació i que generalment brindaven Double Feature (doble funció o programa doble). Generalment els rotllos de film estaven danyats o es cremaven quan s'exhibien.

Abans de l'inici de cadascuna de les dues parts de Grindhouse, hi apareixen uns falsos tràilers per tal que l'espectador se senti com si estigués realment en un d'aquests cinemes antics dels anys 70 als quals es rendeix homenatge. Els falsos tràilers rodats per a Grindhouse han estat dirigits per diferents directors amics de Rodriguez i Tarantino. Tot i això, també hi ha un tràiler que ha dirigit el mateix Rodriguez. Tarantino tenia previst també rodar un tràiler per a la pel·lícula però la falta de temps va impedir-ho. Els falsos tràilers de Grindhouse són Machete (dirigit per Robert Rodriguez), Werewolf Women of the SS (dirigit per Rob Zombie), Don't (dirigit per Edgar Wright i Thanksgiving (dirigit per Eli Roth).

Death Proof és un títol slasher com ho va ser La matança de Texas (Tobe Hooper) no és, però, un títol corrent d'aquest gènere, ja que el protagonista no porta l'habitual màsquera d'hoquei i el ganivet habitual en la iconografia d'aquest tipus de títols sinó que té la cara sempre descoberta i la seua arma és un cotxe, compta amb actors com Kurt Russell que interpretarà Stuntman Mike, Rosario Dawson i Tamia Poitier. Kurt Russell hi interpretarà l'assassí i segons sembla la pel·lícula farà diversos homenatges a pel·lícules com Bullit o Vanishing Point i nombrosos auto-homenatges.

Inglourious Basterds (2009)[modifica | modifica el codi]

Escrita i dirigida per Tarantino, Inglourious Basterds està protagonitzada per Brad Pitt, Christoph Waltz i Mélanie Laurent. Traduïda com Maleïts malparits, la pel·lícula és una ficció sobre la Alemanya nazi. L'estil recorda a l'spaghetti western i al cinema bèl·lic italià dels anys 60. Christoph Waltz interpreta a Hans Landa, qui va rebre el premi a millor actor al Festival de Cannes, entre d'altres.

Després d'una llarga pre-producció, la producció començà l'octubre del 2008 a França i Alemanya. Brad Pitt, Mike Myersi i Eli Roth van ser escollits per interpretar alguns dels papers principals.

És un dels films més criticats de Tarantino per diversos motius. D'una banda, es mostra una història irreal de la Segona Guerra Mundial, on es mostra una representació casi caricaturitzada de Hitler (interpretat per Martin Wuttke) i, la anacrònica forma de representació de les escenes a l'estil spaghetti western, a més mostra als soldats estatunidencs jueus amb moltes ganes de venjança. D'altra banda, una altra part de la crítica considera el llargmetratge com una obra mestre, ja que té escenes magistrals a més d'aportar una gran dosi d'entrenteniment, el qual consolida Tarantino com un dels directors de cine contemporanis més importants de la indústria cinematogràfica.

The Hateful Eight (2015)[modifica | modifica el codi]

The Hateful Eight és un pel·lícula de misteri de temàtica western americà del 2015. Escrita i dirigida per Quentin Tarantino. Protagonitzada per  Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Walton Goggins, Demián Bichir, Tim Roth, Michael Madsen, i Bruce Dern. Tarantino va anunciar la pel·lícula al novembre 2013, dient que en principi havia començat com a seqüela de Django Desencadenat. Després que el guió es va filtrar al gener 2014, va cancel·lar la pel·lícula, però al final va anunciar que s'ho havia repensat després de dirigir una lectura  en viu del guió al United Artists Theater de Los Angeles. El rodatge va començar el 8 de desembre de 2014, a Telluride, Colorado. La banda sonora la va compondre Ennio Morricone, el seu primer western sencer en 35 anys.

Vuit desconeguts busquen refugi d'uns torbs de neu en una parada de la diligència, un temps després de la Guerra Civil americana. El llargmetratge comença amb una diligència travessant els torbs plans de Wyoming. Els passatgers, el caça-recompenses John Ruth (Russell) i la seva fugitiva Daisy Domergue (Jason Leigh) viatgen camí al poble de Red Rock, on Ruth, conegut per les terres com "La Horca", ha de portar a Domergue front la justícia per ser penjada. Pel camí es trobaran amb dos estranys:el major Marquis Warren (Samuel L. Jackson), un ex-soldat negre de la Unió, transformat en caça-recompenses i, Chris Mannix (Walton Goggins), un renegat del sud que es fa dir el nou Sheriff del poble. Per refugiar-se de la turmenta s'aturen a un refugi on es troben en Bob (Demian Bichir), un mexicà que s'encarrega del negoci mentre Minnie cuida de la seva mare. També es troben amb Oswaldo Mobray (Tim Roth), un botxí de Red Rock, el vaquer Joe Cage (Michael Madsen) i el general confederat Sandy Smithers (Bruce Dern). A mesura que la tempesta s'apropa al refugi, els viatges descobrirarn que és possible que no acabin arribant a Red Rock.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

  • Una de les marques de Tarantino són els plans característics des de l'interior d'un maleter de cotxe que apareixen en totes les seves pel·lícules.
  • És un fetitxista dels peus: les actrius exhibeixen sovint llurs peus descalços i de vegades en primer pla.
  • L'encenedor Zippo apareix també en tots els seus films.
  • En les seves obres sempre es fuma cigarretes de la marca "Red Apple".
  • En alguns films seus, la gent consumeix una marca d'hamburgueses hawaianes inventada pel Tarantino mateix, concretament les Big Kahuna Burgers.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Director[modifica | modifica el codi]

Guionista[modifica | modifica el codi]

Actor[modifica | modifica el codi]

Productor[modifica | modifica el codi]

Sèries de televisió[modifica | modifica el codi]

Director[modifica | modifica el codi]

Guionista[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quentin Tarantino Modifica l'enllaç a Wikidata