Gérard Depardieu

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaGérard Depardieu
Gérard Depardieu Cannes 2010.jpg
Gérard Depardieu el 2010
Biografia
Naixement Gérard Xavier Marcel Depardieu
27 de desembre de 1948 (1948-12-27) (69 anys)
Châteauroux, Indre (França)
 President del jurat del Festival de Cannes 


← Roman PolanskiLouis Malle →
Residència Centre – Vall del Loira
Nacionalitat Rússia Rússia
Grup ètnic Francesos
Religió Catolicisme
Activitat
Ocupació Actor de cinema, comediant, director de cinema, productor de cinema, productor de televisió, empresari i actor
Període d'activitat 1965 –
Professors Jean-Laurent Cochet Tradueix
Família
Cònjuge Élisabeth Guignot (1971-1996)
Carole Bouquet (1997–2005)
Parella Karine Silla Tradueix
Carole Bouquet (1997–2005)
Fills Julie Depardieu Tradueix
Guillaume Depardieu
Pares René Depardieu TradueixAnne Depardieu Tradueix
Germans Alain Depardieu Tradueix
Premis
Globus d'Or
Millor actor - Musical o comèdia
1991 - Matrimoni de conveniència
Premis César
Millor actor
1981 - Le Dernier métro
1991 - Cyrano de Bergerac
Festival de Canes
Millor actor
1990 - Cyrano de Bergerac
Mostra de Venècia
Millor actor
1985 - Police
Lleó d'Or per la carrera
1997 - Trajectòria cinematogràfica

IMDB: 0000367
Modifica les dades a Wikidata

Gérard Xavier Marcel Depardieu (Châteauroux, Indre, 27 de desembre de 1948) és un actor francès, que va adoptar la nacionalitat russa el 3 de gener de 2013.[1]

Biografia[modifica]

Començament com actor[modifica]

L'any 1963, seguint els consells de Michel Pilorgé (fill d'un metge de Berry),[2] Gérard Depardieu puja amb ell a París on segueixen junts un curs de comèdia al Teatre nacional popular. A continuació segueix al teatre Édouard VII — al mateix temps que Claude Jade i Alain Doutey - les lliçons de Jean-Laurent Cochet que el posa sota la seva protecció. En aquella època, coneix Élisabeth Depardieu, de l'École polytechnique amb qui es casa l'11 d'abril de 1970 a Bourg-la-Reine. La seva esposa li fa llavors descobrir el món de la burgesia;[3] li presenta Agnès Varda i el seu marit Jacques Demy[4] a casa de qui fa de cangur per guanyar diners.[5] La seva falta de cultura li fa devorar amb passió i aviditat tots els grans textos clàssics tot seguint la teràpia del metge Tomatis per corregir les seves dificultats de elocució i la seva memòria deficient.[6]

L'any 1970, Michel Audiard li procura un petit paper al Le Cri du cormoran le soir au-dessus des jonques . Fa igualment un petit paper al film Un peu de soleil dans l'eau froide (1971) de Jacques Deray. Actua en a diverses peces de teatre a París, sobretot a dues peces posades en escena per Claude Régy; allà Marguerite Duras l'observa i li ofereix un paper l'any 1972 a Nathalie Granger i un altre l'any següent a La Femme du Gange..[7] El mateix any, Pierre Tchernia li ofereix un petit paper de pistoler amb algunes rèpliques a Le Viager, al costat de Michel Serrault.

L'èxit[modifica]

Gérard Depardieu al Festival de Canes 1989.

L'any 1974 Gérard Depardieu és descobert pel gran públic: el seu paper d'amable pinxo a la fuga a Les Valseuses de Bertrand Blier, al costat de Patrick Dewaere i de Miou-Miou, és un èxit esquitxat d'escàndol pels diàlegs crus i la sexualitat dels personatges. Aquell mateix any, rep el premi Gérard-Philipe de la ciutat de Paris[8]

L'any 1975, s'allibera del paper apretat de pinxo gràcies a l'èxit de Sept morts sur ordonnance de Jacques Rouffio. Ve a continuació el període dels grans realitzadors italians: Bernardo Bertolucci el contracta al seu fresc històric Novecento, on comparteix protagonisme amb Robert De Niro, i Marco Ferreri el dirigeix a Adéu al mascle i La Dernière Femme, film provocador on el seu personatge es capa amb un ganivet elèctric. Depardieu impressiona per la seva facilitat en canviar d'univers i també pel ventall del seu registre. Roda en efecte films tan diferents com Le Camion (1977) de Marguerite Duras, Barocco (1977) d'André Téchiné, La Femme gauchère (1978) de Peter Handke i Inspecteur la Bavure (1980) de Claude Zidi.

Gérard Depardieu al Festival de Canes 1994

Tot restant fidel a Bertrand Blier (Tenue de soirée, Trop belle pour toi), Depardieu va ampliar el seu repertori amb altres grans noms del cinema d'autor francès, rebutjant de tancar-se en un gènere o un personatge precís:

Se'l troba igualment a films amb vestuari d'època, on encarna diversos personatges històrics o trets de la literatura francesa:

  • Le Retour de Martin Guerre de Daniel Vigne (1982), que li dóna sens dubte un cert gust per a aquest tipus de paper ;
  • Danton d'Andrzej Wajda (1982), en la qual fa el paper del títol del cèlebre Jacobí oposat a Robespierre;
  • Jean de Florette (1986) de Claude Berri, realitzador que retroba als films d'època Urà (1990) i Germinal (1994) ;
  • Camille Claudel (1988) de Bruno Nuytten en el paper de Rodin ;

Cyrano de Bergerac (1990) de Jean-Paul Rappeneau on la seva interpretació del cèlebre personatge de l'obra de Edmond Rostand li suposa un nou César al millor actor, una palma a Canes i una nominació a l'Oscar al millor actor, així com una critica i un públic conquerit;

Carrera internacional[modifica]

Als anys 1990, sobretot després de l'èxit de Cyrano de Bergerac, la seva notorietat s'estén i el cinema estatunidenc li proposa primers papers com a Matrimoni de conveniència de Peter Weir amb Andie MacDowell (1990). La seva actuació li suposa el Globus d'Or al millor actor musical o còmic. No obstant això la seva carrera americana quedarà pràcticament aturada amb l'aparició d'una entrevista a la revista americana Time el febrer de 1991 on hauria contat haver presenciat a Châteauroux a una violació quan tenia nou anys: una tempesta mediàtica es desencadena llavors contra ell als Estats Units perquè el periodista del Time ha traduït « assisté » per « ajudat o facilitat » (el que, amb nou anys, era certament improbable).[10] Aquest escàndol li tanca totes les possibilitats d'obtenir, l'any 1991, l'Oscar al millor actor pel seu paper a Cyrano, distinció per la qual era favorit i que tria Jeremy Irons per al seu paper a El misteri von Bülow, dirigida per Barbet Schroeder. Aquest realitzador havia dirigit Depardieu, alguns anys abans, a Maîtresse.

L'any 1993, roda sota la direcció de Jean-Luc Godard a Hélas pour moi; una experiència negativa segons ell. Multiplica igualment els èxits públics en films de vocació popular o comèdies en les quals té papers no habituals: un pare desbordat a Mon père, ce héros de Gérard Lauzier, l'amo d'un cabaret enganxat en un engranatge mafiós a Les Anges gardiens de Jean-Marie Poiré, l'heroi de dibuixos animats Obélix a Astérix et Obélix contre César de Claude Zidi i Astérix i Astérix et Obélix: Mission Cléopâtre d'Alain Chabat o encara un anti-heroi ingenu i ingénu a Sortir de l'armari i Calla ! de Francis Veber. Participa igualment en telefilms ambiciosos realitzats per Josée Dayan com Le Comte de Monte-Cristo (minisèrie), Balzac i Els Miserables on encarna Jean Valjean.

El seu paper de comissari corrupte, decebut i cansat a Assumptes pendents (2004) d'Olivier Marchal és saludat per la crítica. Estrella ineludible del cinema francès, és sol·licitat per formar un tàndem amb les seves còmplices i amigues Isabelle Adjani (Bon Voyage de Rappeneau) i Catherine Deneuve (Les Temps qui changent de Téchiné). L'any 2004, és tema de controvèrsia quan s'anuncia que actua al teatre amb uns auriculars, cosa que seria deguda als seus accidents de moto.[11][12]

L'any 2005, Depardieu torna amb un paper immortalitzat per Michel Simon a Boudu sauvé des eaux en un remake realitzat per Gérard Jugnot: Boudu. L'any 2006, rep una acollida de la crítica i del públic molt favorable per la seva interpretació de cantant de ball popular de l'Auvergne a Chanson d'amour de Xavier Giannoli on manifesta una sobrietat i un matís del paper inesperats.

Gérard Depardieu al festival de Canes 2015.

L'any 2008, torna a fer d'Obèlix per tercera vegada a Astèrix als Jocs Olímpics a continuació apareix a Disco de Fabien Onteniente, Babylon A.D de Mathieu Kassovitz i L'Instint de Mort de Jean-François Richet. L'any 2009, té el primer paper de Bellamy, posada en escena per Claude Chabrol; accepta una participació amistosa a Coco de i amb Gad Elmaleh i retroba Xavier Giannoli a À l'origine. L'any següent, comparteix protagonisme amb Benoît Poelvoorde, a L'Autre Dumas'.

L'any 2010, interpreta La Tête en friche de Jean Becker i sorprèn novament crítica i públic interpretant un obrer jubilat; havent de reconstruir la seva carrera en el molt desplaçat Mammuth, realitzat pel duo Benoît Delépine i Gustave Kervern. S'anuncia a continuació, al costat de Catherine Deneuve i de Fabrice Luchini, a Potiche de François Ozon on encarna un diputat-alcalde comunista dels anys 1970, tan impetuós com romàntic. Interpreta d'altra banda un home afectar de la malaltia d'Alzheimer al thriller de Bruno Chiche Je n'ai rien oublié. L'any 2012, fa una quarta vegada el paper de Obèlix a Astérix et Obélix: Au service de Sa Majesté.

Al film Welcome to Nova York d'Abel Ferrara, encarna a la pantalla Dominique Strauss-Kahn, l'antic director general del FMI,[13] acusat de violació en l'afer del Sofitel de Nova York. Gérard Depardieu declara « Perquè no m'agrada, doncs vaig a fer-ho. […] No és amable, penso que és una mica com tots els francesos, un poc arrogant. No m'agraden massa els francesos, d'altra banda, sobretot com ell. […] És arrogant, és suficient, és…, és interpretable. ».[14][15]

Al mes d'abril 2017 la cadena italiana Rai 1 convida l'actor en el programa Ballando con le stelle[16][17][18]

Es va casar en primer lloc amb Élisabeth Depardieu, amb qui va tenir dos fills, Guillaume i Julie. Més tard va tenir una relació amb l'actriu Carole Bouquet, de 1997 al 2004.

Depardieu és l'actor millor pagat a França i un dels més influents a la indústria cinematogràfica francesa. Ha aparegut a més de cinquanta pel·lícules i també ha dirigit i produït altres films gràcies a la seva productora DD Productions.

El 15 de setembre de 2005 va llançar al mercat un llibre de cuina titulat Gérard Depardieu: My Cookbook. El 31 d'octubre de 2005 va anunciar que es retirava de la carrera d'actor.

El 2006 dirigeix la seva primera pel·lícula, compartint direcció amb diversos realitzadors més, entre ells Isabel Coixet, titulada Paris, je t'aime.

Compromisos[modifica]

Creences religioses[modifica]

L'any 1967, s'emociona amb la veu de la cantant egípcia Oum Kalthoum, de la qual presencia un concert. Decideix llavors convertir-se a l'islam i freqüenta assidument la Gran Mesquita de París durant dos anys.[19] En surt considerat per aquesta religió com apòstata (kafir mourtad). Gérard Depardieu admira Sant Augustí, del qual ha recitat textos a esglésies.[20] Va conèixer Joan Pau II en el jubileu de l'any 2000,[21] moment on el bisbe d'Hippo Regius va ser evocat. El cardenal Poupard li va suggerir fer un film sobre aquest home. L'11 de febrer de 2003, fa una lectura pública de les Confessions de Sant Augustí a Notre-Dame de París,[22] el 25 de maig de 2003 al temple protestant de l'Oratoire del Louvre,[23] després el 23 de novembre de 2005 a la basílica Notre-Dame de Montréal.

Compromisos polítics[modifica]

François Mitterrand[modifica]

Suport de l'esquerra durant llargs anys,[24] Gérard Depardieu es compromet amb el « Moviment individual, exasperant i independent per a la reelecció de François Mitterrand » el desembre 1987. L'actor és a la portada del diari Le Matin de Paris l'any 1988, apelant el president sortint a tornar a presentar-se amb la crida « Mitterrand o mai ». Reelegit, el president Mitterrand li atorga llavors la Legió d'Honor.

Partit comunista[modifica]

L'any 1993, dona públicament suport per primera vegada al Partit comunista francès,[25] més tard l'any 2002, participa econòmicament a refinançar el PFC. Entre els seus altres compromisos, es compromet per al candidat dels Verds, Jacques Boutault, a les eleccions municipals de 2008 de París. L'any 2010, Gérard Depardieu dóna suport al president socialista de la regió Llenguadoc-Rosselló , Georges Frêche, quan és atacat.[26] L'actor va d'altra banda als seu funeral i li ret públicament homenatge el 27 de juliol.[27]

Noël Mamère[modifica]

L'any 2002, critica Noël Mamère, diputat-alcalde ecologista de Begla, que rebutja presenciar un partit de rugbi girondí a causa de la presència de l'home de negocis Rafik Khalifa, que acusa d'haver fet fortuna gràcies als generals algerians i de ser corrupte.[28] Vell amic de Khalifa, Depardieu tracta Mamère de racista i de feixista, afegint que

« potser s'ha cagat en el seus pantalons de pana »

i que hauria de ser expulsat del seu partit ja que Les Verts són més intel·ligents que ell.[28][29]

Nicolas Sarkozy[modifica]

En la campanya presidencial de 2007, Depardieu dóna públicament el seu suport a Nicolas Sarkozy, declarant en una entrevista concedida a París Match que és l'únic home polític capaç, que fa la feina i treballa verdaderament »,[30] afegint que tots els altres són ridículs.

« Avui, el que volen els joves és treballar »

, estima.

Critica els sindicats en la seva oposició a la reforma de les jubilacions l'any 2010 posada en marxa per Nicolas Sarkozy i Éric Woerth. En una entrevista publicada per Le Journal du Dimanche el 19 d'abril de 2010, declara: « La política no m'interessa. No és més que una cort amb gallines i galls que s'hi caguen ».[31]

En les eleccions presidencials de 2012, dóna suport a la candidatura de Nicolas Sarkozy. L'actor assisteix en efecte al meeting de Villepinte el març del mateix any. Convidat a prendre la paraula, declara: « Des que aquest nou amic que és Nicolas Sarkozy és al poder, no sento més que parlar-ne malament quan només fa que bé! ».[32] Signa igualment per denunciar la negació de democràcia de la qual seria víctima Nicolas Sarkozy.[33]

Cuba[modifica]

Es va dir amic de Fidel Castro, que va conèixer l'any 1992.[34] Va declarar el 2010: « Fidel Castro, és cinquanta anys d'intel·ligència política ».[35] L'any 1996, va invertir en una companyia d'explotació patrolera a Cuba, seguint els consells d'un amic comú, Gérard Bourgoin.[36]

Gérard Depardieu coneix Vladímir Putin el 5 de gener de 2013, a Sotxi.
Txetxènia[modifica]

En 27 juliol va a l'aniversari de Ramzan Kadírov, president de Txetxènia, que s'hauria lliurat a moltes violacions dels drets humans,[37][38] i al qual, en aquella ocasió, dóna públicament el seu suport. Dos mesos més tard, grava un duo musical amb Gulnara Karimova,[39] filla gran d'Islom Karimov, president d'Uzbekistan, també acusat per Occident de malmetre els drets humans al seu país.[40] El febrer de 2013, Ramzan Kadyrov ofereix a l'actor un pis de cinc habitacions situat en un gratacel de nova construcció a Grozni.[41][42]

Bèlgica[modifica]

A finals de 2012, adquireix una propietat a Néchin a Bèlgica, i esclata la polèmica pel seu exili fiscal.[43] El Primer Ministre de França, Jean-Marc Ayrault, que defensa la política fiscal del seu govern, declara que la sortida de l'actor a Bèlgica és « prou miserable ».[44][45] Alguns dies més tard, Gérard Depardieu anuncia en una carta oberta al Primer ministre que renuncia al benefici del seu passaport francès i de la seva seguretat social a França.[46] Segueix una polèmica en la qual participen actors famosos (com Gérard Lanvin), sovint per defensar Gérard Depardieu contra els atacs que va patir.[47]

Rússia[modifica]

El 3 de gener de 2013, Vladímir Putin, president de la Federació de Rússia, li concedeix la ciutadania russa per ucàs, oficialment obtinguda gràcies al seu paper de Rasputí en un telefilm de Josée Dayan, i després que ho ha demanat per carta, en la qual declara estimar Putin i adorar « Rússia, els seus homes, la seva història, els seus escriptors ».[48][49][50][51] Tres dies més tard, el president de Mordòvia, Vladimir Volkov, li ofereix un pis, o un lloc per a fer-se construir una casa al mig d'un bosc i prop d'un riu, i li proposa la plaça de ministre de Cultura, llavors vacant, al si d'aquesta república russa.[52] L'actor declinarà finalment l'oferta [53] A començaments de gener de 2013, l'actor efectua una curta estada a Sotxi (ciutat designada per rebre els Jocs Olímpics d'hivern de 2014),[54] on retroba Vladimir Putin que li lliura el seu nou passaport rus,[55] a continuació a Saransk, on celebra el Nadal ortodox sent « acollit com un heroi », segons una periodista de Rossiya 24. Accepta de ser l'ambaixador de Mordovia a prop de la FIFA en el marc de l'organització del Mundial 2018 per Rússia.[56][57]

« La popularitat de Gérard Depardieu allà és real i immensa »

, afirma al mateix temps Joël Chapron, coordinador general del festival Le cinéma français aujourd'hui a Rússia, organitzat per Unifrance Films International cada any des de 2000.[58]

El 23 de febrer de 2013, Dia del defensor de la pàtria — més conegut com a « Dia dels Homes,[59] durant la «Diada internacional de la dona», Gérard Depardieu rep de mans del president de Mordovia, Vladimir Volkov, la propiska que estableix oficialment el seu domicili, al carrer de la Democràcia,[60] i li permet treballar, tenir accés als serveis socials de la república, i ser-ne contribuent.

Filmografia[modifica]

Premis i nominacions[61][modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Executive Order on granting Russian citizenship to Gerard Depardieu» (en anglès). Russian Presidential Executive Office, 3 gener2013.
  2. Bernard Boyé, Les Légendes du cinéma français: Gérard Depardieu, éd. Autres Temps, 2010, page 12.
  3. Laurent Delahousse, « Gérard Depardieu: blessures secrètes », Un jour, un destin, 2009.
  4. Bernard Boyé, Les Légendes du cinéma français: Gérard Depardieu, opcit p.15.
  5. Agathe Godard et François Pédron. «Gérard Depardieu. L'homme blessé», 20 décembre 2012.
  6. Paul Chutkow, Depardieu, Belfond, 1994, p.151 i següents
  7. Lefort, Gérard. «Gérard Depardieu a tourné dans quatre films de Marguerite Duras». Libération, 04-03-1996.
  8. «Biographie: Gérard Depardieu». Comme au cinéma.
  9. «Presentation of concert on Festival de Radio France site».
  10. Paul Chutkow, Depardieu, Belfond, p. 284 i següents
  11. «L'oreillette miracle de Gérard Depardieu» (en fr-fr). leparisien.fr, 2004-11-20CET00:00:00+01:00. [Consulta: 19 abril 2018].
  12. «Confidences sur l'oreillette» (en francès). LExpress.fr, 05-12-2006. [Consulta: 19 abril 2018].
  13. «DSK: un juteux business !». lepoint.fr, 29-08-2012.
  14. «Pourquoi Canal+ a refusé de financer le DSK de Depardieu». Le Point, 05-01-2013.
  15. «Gérard Depardieu: “Je vais jouer Dominique Strauss-Kahn parce que je ne l'aime pas”». rts.ch, 15-03-2012.
  16. «Gérard Depardieu improbable mais bien accompagné: Sa danse sobre et élégante» (en francès), 24-04-2017. [Consulta: 13 maig 2017].
  17. Prisma Média. «VIDEO – Gérard Depardieu dans « Danse avec les stars », le comédien comme vous ne l'avez jamais vu - Gala» (en francès). Gala.fr, 24-04-2017. [Consulta: 13 maig 2017].
  18. «Photos: Gérard Depardieu éblouissant dans "Danse avec les stars"!», 23-04-2017. [Consulta: 13 maig 2017].
  19. «Gérard Depardieu s'est converti à l'islam». Closermag.fr. [Consulta: 25 març 2015].
  20. «Depardieu lira saint Augustin à Montréal». Le Soleil (Québec), 21-09-2005.
  21. «Depardieu parle de sa foi». Le Parisien, 06-02-2003.
  22. «Gérard Depardieu: “Lire m’a fait grandir”». Pèlerin Magazine, 07-06-2010.
  23. Gaudin, Philippe. «Gérard Depardieu lit Saint-Augustin à l'Oratoire du Louvre». Oratoire du Louvre, maig 2003.
  24. Raymond, Grégory. «Gérard Depardieu, Villepinte: de Mitterrand à Sarkozy, en passant par le Parti communiste, itinéraire d'un électeur contrarié». Huffington Post, 12-03-2012.
  25. Miou Miou, Renaud. «Depardieu: Une surprise était annoncée pour le spectacle de la grande scène, à la Fête de l'Huma». L'Humanité, 04-09-1993.
  26. «Gérard, rends un hommage à Georges Frêche pour nous!». 'Libération'.
  27. «Louis Nicollin et Gérard Depardieu parlent de Georges Frêche». Youtube, , 18 octubre 2011.
  28. 28,0 28,1 «Gérard Depardieu cravate Noël Mamère». Libération, setembre 2002.
  29. «Polémique Gérard Depardieu / Noël Mamère dans l'émission Tout le mond'en parle, animé par Thierry Ardisson». Ina.fr, 05-10-2002.
  30. «Les acteurs qui soutiennent des candidats: Gérard Depardieu». L'Internaute.
  31. Théate, Barbara. «Depardieu, acteur poids lourd». Le Journal du dimanche, 19-04-2010.
  32. Waintraub, Judith. «Morano: “Avec Hollande, ce serait Retour vers le passé». Le Figaro, 11-03-2012.
  33. «Dix-huit artistes et intellectuels dénoncent l'antisarkozysme dans une tribune». Le Lab Europe1, 04-05-2012.
  34. «Meaty mates: Gerard Depardieu reveals friendship with Fidel Castro based on common fondness for eating». The Mirror, 09-03-2012.
  35. Bernard, Ingrid. «Gérard Depardieu: “J’ai poussé comme une mauvaise graine”». France-Soir, 17-08-2011.
  36. Nouzille, Vincent. «Depardieu en chercheur d'or noir». l'Express, 07-01-1999.
  37. «“Gloire à Kadyrov !” Depardieu célèbre son ami l’autocrate tchétchène». Le Nouvel Observateur, 22-10-2012.
  38. «Depardieu soutient le président tchétchène Kadyrov». L'Express, octubre 2012.
  39. «Gérard Depardieu en duo avec la fille du président de l'Ouzbékistan». huffingtonpost.fr, 05-12-2012.
  40. «Gérard Depardieu s'offre un duo avec la fille du président ouzbek». Libération, desembre 2002.
  41. «Depardieu: Medvedev critique la générosité des gouverneurs russes». RIA Novosti, 21-03-2013.
  42. «À Grozny, la résidence offerte à Gérard Depardieu a pris feu». francetvinfo.fr, 03-04-2013.
  43. «Gérard Depardieu passe en Belgique». Le Monde, 12-12-2012.
  44. «Gérard Depardieu met en vente son hôtel particulier parisien». Les Échos, 13-12-2012.
  45. «Gérard Depardieu met en vente son hôtel particulier parisien». France 24, 13-12-2012.
  46. «Gérard Depardieu: “Je rends mon passeport”». Le Journal du dimanche, 15-12-2012.
  47. «Gérard Lanvin victime d'une usurpation d'identité sur internet». Le Parisien, 23-03-2013.
  48. Larson, Caroline. «Gérard Depardieu, passeport russe en poche, visite la Russie». Radio France.[],, , 6 de gener de 2013
  49. «Voici l'intégralité de la lettre de Gérard Depardieu qui déclare son amour à la Russie et "sa grande démocratie"». jeanmarcmorandini.com, 04-01-2013.
  50. «Executive Order on granting Russian citizenship to Gerard Depardieu». lloc oficial del Kremlin, 03-01-2013.
  51. «Depardieu: “J'aime Poutine et la Russie”». RIA Novosti, 04-01-2013.
  52. «Gérard Depardieu, ministre de la culture en Mordovie ?». CinéObs, 07-01-2013.
  53. «L'acteur déclinera finalement l'offre».].
  54. «JO 2014: Sotchi a déjà la flamme». Europe 1, 14-01-2013.
  55. «Depardieu ganté en Russie: C'est le Président Poutine lui-même qui lui remet son nouveau passeport russe». conakrytime.com, 07-01-2013.
  56. «Un CDD à 400 euros par mois pour Gérard Depardieu». Le Point, 09-01-2013.
  57. «Depardieu veut retourner en Russie pour se balader dans les forêts de bouleaux». RIA Novosti, 17-01-2013.
  58. Tranchant, Marie-Noëlle. «L'immense popularité de Depardieu en Russie». Le Figaro, 03-01-2013.
  59. Centre de langue et de culture russes de L'Umons. «le jour des Défenseurs de la Patrie». centrerussemons.net. [Consulta: 24 febrer 2013].
  60. «En Russie, Gérard Depardieu habitera rue de la Démocratie». Le Parisien, 22-02-2013.
  61. Nominacions i premis a IMDb

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gérard Depardieu Modifica l'enllaç a Wikidata