Peter Sellers

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPeter Sellers
Peter Sellers Allan Warren.jpg
Peter Sellers (1973)
Biografia
Naixement Richard Henry Sellers
8 de setembre de 1925
Southsea, Anglaterra
Mort 24 de juliol de 1980(1980-07-24) (als 54 anys)
Londres, Anglaterra
Causa de mort Infart miocardíac
Nacionalitat Anglaterra Anglaterra
Educació St Aloysius College Tradueix
Activitat
Ocupació Actor de televisió, actor de cinema, actor, comediant, intèrpret de banjo, director de cinema i guionista
Període d'activitat 18 març 1948 – abril 1980
Branca militar Royal Air Force
Família
Cònjuge Anne Howe (1951-1961)
Britt Ekland (1964-1968)
Miranda Quarry (1970-1974)
Lynne Frederick (1977-1980)
Fills Michael Sellers Tradueix
Victoria Sellers Tradueix
Premis

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: 0000634
Modifica les dades a Wikidata

Richard Henry Sellers, més conegut com a Peter Sellers, CBE (Southsea, 8 de setembre de 1925 − Londres, 24 de juliol de 1980) va ser un comediant anglès. Sellers va néixer en el si d'una família d'artistes de vodevil, i va iniciar la seva carrera en el grup còmic The Goon Show (un show de la cadena de ràdio BBC, emès entre 1951 i 1960).

Aconsegueix el cim[modifica]

Peter Sellers aconseguí el seu status com a estrella internacional amb personatges com l'inspector Clouseau de la nissaga The Pink Panther (1963), però el cert és que la seva carrera com actor fou molt més rica que la seva dedicació a aquesta taquillera franquícia i bona prova d'això són el pederasta bromista que encarnà el 1962 a Lolita, els tres rols que interpretà a les ordes de Stanley Kubrick a Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964) --el president Muffley, el militar capità Mandrake i l'esbojarrat doctor Strangelove que prestava el seu al títol original del film, a les que si pogué afegir el major T. J. King Kong, si no hagués estat que no acabà d'agafar l'accent texà al personatge, que el director arribà a oferir-li a John Wayne—i Being There (1979), pel·lícula que tardà nou anys en assolir ser finançada per un estudi donada la desconfiança que despertava el seu potencial en la taquilla que finalment el retorn de la nissaga de The Pink Panther demostrà que seguia tenint estirada comercial com a protagonista.

L'ombra de Clouseau és allargada[modifica]

Per aquestes dues últimes pel·lícules va rebre sengles nominacions a l'Oscar al Millor Actor Principal, en anys en els que va perdre l'estatueta en benefici de Rex Harrison per My Fair Lady i Dustin Hoffman per Kramer vs. Kramer, en tots dos casos una farsa perquè Sellers havia fet més mèrit per endur-se l'estatueta, encara que potser el va perjudicar treballar amb personatges més arriscats i inclassificables i de premi menys imprevisible. Una altra explicació, és que el perjudicaren els descartes que apareixen al final del film. Fos com fos, la seva provada versatilitat com actor li permetia córrer aquests riscos i ficar-se en feines que d'altres actors hi haurien posat moltes pegues, de fet les hi posaren, perquè per exemple per al rol de Clouseau havien pensat inicialment amb Peter Ustinov. El curiós és que després d'interpretar Clouseua de rebot, el propi Sellers li oferiren donar vida a un personatge que finalment encarnaria Ustinov a Topkapi, Arthur Simpson, amb el que Ustinov acabaria guanyant l'Oscar. I a més, després de veure'l tocar el violí en aquesta pel·lícula per homenatjar al personatge de cèlebre detectiu Sherlock Holmes, a algú se li creuaren les idees i arribaren a oferir 'li el paper de doctor Watson en la pel·lícula sobre el personatge d'Arthur Conan Doyle que dirigiria Billy Wilder: La vida privada de Sherlock Holmes, feina que finalment desenvolupà Colin Blakely, amb força menys gracia i eficàcia de la previsible amb Sellers. Si amés tenim en conte en que la elecció inicial per al duo co-protagonista d'aquell film eren Sellers com a Watson junt a Peter O'Toole, cal pensar que quan Wilder decidí optar per actors menys coneguts molt possiblement va ficar la pota fins dalt, perquè el tàndem inicial sembla molt més interessant que el que finalment formaren Blakely amb Robert Stephens coma Holmes. I a més perquè els espectadors vam perdre la oportunitat de gaudir d'una aliança de dos reis de la comèdia com Wilder i Sellers en un projecte tant interessant com aquest.

Sous...?[modifica]

El sou per aquesta primera incursió com Clouseau, que havia de convertir-se en un dels personatges recurrents de la seva filmografia, i indiscutiblement també en el més popular, Sellers cobrà 90.000 lliures esterlines. Aquesta xifra pujà a un milió de dòlars quan interpretà el seu triple paper a Doctor Strangelove, així que Kubrick presumia de què havia aconseguit tres personatges pel preu d'un, i a sobre deixant que Sellers improvises de manera per genial per altra banda en la major part dels diàlegs de cadascun dels seus papers, encara que l'actor discrepava de la costum del director de tronar a rodar la presa moltes vegades. Per a ell, la primera era sempre la millor i no li agradava repetir-se. De la importància que l'estudi que produïa la pel·lícula li donava Sellers, és bona prova el fet que la producció es desplaces a Anglaterra, en part perquè l'actor necessitava estar allà per poder atendre el seu procés de divorci. La improvisació era una eina central en la manera que tenia Peter Sellers d'entendre el seu treball coma còmic davant les càmeres, i havia estat una de les seves bases que li permeteren assumir inclús més rellevància que els protagonistes masculins, David Niven i Robert Wagner, en La Pantera Rosa, en la que el director decidí rodar cada seqüència de Sellers amb diverses càmeres precisament per adaptar-se a la improvisació de la seva interpretació, el caràcter de sorpresa del qual es transmetia vers els espectadors i es mantenia en totes les ocasions en que Sellers va reprendre el paper de Clouseau davant les càmeres, per exemple en l'escena de la sincronització de rellotges de la preqüela A Shot in the Dark (1964), que fou totalment improvisada per Sellers i el seu company de repartiment, Graham Stark.

La pel·lícula, que es basava en una obra de teatre titulada L'Idiota, de Marcel Achard, i que fou adaptada al cinema per adaptar-se al personatge de Clouseau, era el que avui dia es consideraria un spin-off de La Pantera Rosa, el que demostra que no hi ha res nou sota el sol. A més, aportà a dos dels personatges que acompanyarien a Sellers en les seves posteriors peripècies com l'esbojarrat inspector: Kato, interpretat per Burt Kwouk, que s'inspitava en un personatge de la sèrie de la ràdio El borinot verd i dos anys més tard seria interpretat per Bruce Lee en una versió televisiva, el qual obligà al majordom de Clouseau a canviar el seu nom pel de Cato per no entrar en conflictes de drets, i el cap del protagonista, Charles Dreyfrus, interpretat per Herbert Lom, que aniria a guanyar major rellevància i a rnriquir el seu arc de desenvolupament en la resta de llargmetratges.

Clouseau, torna però sense Sellers[modifica]

Tornà, a El rei del perill, dirigida el 1968 per Bud Yorkin i amb Alan Arkin en el paper del policia, una espècie de pegot de la productora per a intentar seguir munyint diner del braguer del personatge del que Sellers i Black Edwards no pogueren ocupar-se'n perquè estaven treballant en The Party (1968), on l'actor interpretà a un aspirant hindú a estrella a estrella de Hollywood particularment maldestre que en molts aspectes preludià el personatge de Mr. Bean i en altres és un homenatge al cinema de slapstick comedy mut i al mim. Quan rodà Being There, Sellers tornà a prendre com a inspiració la comèdia clàssica i va construir la veu del personatge que interpretava imitant la veu del seu màxim ídol: Stan Laurel, el Flaco del cèlebre duet còmic completat per Oliver Hardy, el Gordo. A més la pel·lícula era una sàtira elegant del petit món dels famosos de Hollywood, i l'actor no havia estat la primera opció per a un personatge que després va fer seu i constitueix una de les figures icòniques del cinema de la comèdia dels anys seixanta. Ustinov acabà sen portat a judici per la Companyia Mirisch, productora del film, a principis de 1963, sota l'acusació d'incompliment de contracte.

Hom s'ha de posar en la pell de l'inspector Clouseu amb The Return of the Pink Panther el 1975, on ja havia pujat fins el rol protagonista per davant del lladre de guant blanc interpretat en aquesta ocasió per Christopher Plummer, substituint a un David Niven ocupat en altres assumptes. En aquesta ocasió, Sellers elevà la ineptitud de Clouseau creixent en protagonisme fins a contemplar-lo com a <heroi> en solitari a The Pink Panther Strikes Again (1976) i Revenge of the Pink Panther (1978), que fou l'última pel·lícula de la sèrie per a Sellers, traspassat el 24 de juliol de 1980, quan nomes contava 54 anys d'edat, a Lambeth, districte de Londres, víctima d'un atac de cor. Estava prevista una nova entrega de la franquícia titulada El romanço de la Pantera Rosa, però no arribà a rodar-se, malgrat que la productora no dubtà en prendre material sobrant de The Pink Panther Strikes Again i de la resta de films de la sèrie per a muntar un llargmetratge que titularen Trail of the Pink Panther (1982), que ni tingueren cap classe de vergonya en presentar com una nova aventura de Clouseau amb Edwards com a director i Sellers com a protagonista, malgrat que l'actor ja portava dos anys soterrat quan començà la producció.

Un dels exemples més notables d'explotació post mortem de les estrelles que es recorda en la història del cinema, on per altra banda aquest tipus de torçades maniobres que falten a la memòria de l'actor i de passada prenen el pel a l'espectador són més freqüents del que es pot arribar a pensar. La vídua de Sellers, Lynne Frederick, posà plet contra els perpetradors de l'assumpte, i els hi va treure 1.475.000 dòlars pretextant que el film era un insult a la memòria del seu marit. No era per a menys, a pesar de l'encara més insultant intent dels responsables de disfressar l'afer com un homenatge a Sellers i dedicant-se'l amb aquesta frase que degué d'ennuegar a més d'un: To Peter... The one and only inspector Clouseau.

El noi jueu[modifica]

No obstant, i malgrat que l'ombra de Clouseau és allargada en la seva filmografia, la figura de Sellers en el cinema d'humor britànic gaudia ja de gran popularitat molt abans de què aquest peculiar personatge aparegués en la seva vida, i inclús havia de guanyar fora de la gavardina del detectiu certa etiqueta de controvèrsia pels seus discs d'acudits en els que no deixava ningú amb el cap dret, incloent la família reial britànica.

Peter Sellers portava en el seu ADN, el món de l'espectacle des de la seva infància. Era descendent per línia materna d'una figura de la boxa, Daniel Mendoza, d'origen portuguès, que fou el primer campió jueu del pes pesat a Anglaterra. Era el familiar més apreciat per l'actor, que sempre guardava uns guants de boxa en el seu despatx i va estar a punt de posar una fotografia en el segell de la seva productora. El seu pare, William Sellers, i la seva mare, Agnes Doreen (Peg) Marks, eren artistes de vaudeville. Peg formava part de la troupe de les Ray Sisters. William era protestant i Peg era jueva, però el seu fill fou educat en una escola catòlica, on els professors començaren a referir-se a ell com el jueu fent que el seu incipient interès pel catolicisme morís víctima de l'antisemitisme de l'entorn, on inclús una lloança d'un dels seus professors es convertia ràpidament en un atac, per exemple, quan en una classe un professor recriminà als seus companys de classe afirmant: El noi jueu coneix el catecisme millor que la resta de vosaltres. Aquest antisemitisme es convertiria en un factor que impulsà la seva ambició de triomfar com actor, però al mateix temps el deixà marcat durant la seva infància amb complexa de culpa.

Els seus pares, l'anomenaven Peter en memòria del seu germà gran, mort al néixer una any abans i al que ell mateix continuà rendint homenatge al elegir el seu nom artístic, el portaren de gira amb els seus espectacles de varietats inculcant-li l'experiència i el coneixement de la interpretació de primera mà i proporcionant-li experiències en el teatre burlesc des de què contava cinc anys. No obstant, l'infant va créixer amb aquesta formació sentint-se en conflicte amb el món de l'espectacle, principalment per la desconfiança del seu pare vers el seu talent interpretatiu, del que afirmava que només li serviria per fer d'escombriaire. L'altra cara de la influència paterna en els seus primers intents amb el teatre l'aportava la seva mare, que no cessà d'animar-lo a pujar als escenaris, cosa que Peter havia fet des de que contava tan sols dues setmanes, quan un dels companys dels seus pares pujà amb ell als escenaris del Kings Theatre a Southsea. La relació de Peter amb la seva mare havia arribat a esser tant propera que un dels amics de l'actor arribà a considerar-la poc sana per un home ja adult. La timidesa del que hauria de convertir-se en un astre de la comèdia era un tret que el feia dependre i deixar-se manipular per s'ha mare, segons opinió del seu agent, Dennis Selinger.

Música de Jazz[modifica]

Junt aquesta immersió en el món de les gires de les companyies de vaudeville per les que treballaven els seus pares, Peter estudià dansa durant la infància i durant la seva adolescència entrà en contacte amb el jazz, tocant la bateria i formant part de diverses bandes. Malgrat que la família no comptava amb gaires diners, el seu pare sempre s'havia entossudit en què el seu únic fill s'eduqués en escoles privades.

La segona guerra mundial interrompi els seus estudis quan l'escola es veié obligada a traslladar-se a un lloc més segur, així que als catorze anys acabà la seva escolarització i començà el seu període de maduresa accelerada per les conseqüències del conflicte que es feia sentir en la societat britànica. a principis dels anys quaranta els Sellers es traslladaren a la ciutat de Ilfracombe, a Devon, on l'oncle de la seva mare dirigia una sala teatral en la que Peter aconseguí el seu primer treball seriós i remunerat quan comptava quinze anys, primer com una espècie de conserge, després en la taquilla local, oficiant com assistent del director d'escena i operador d'il·luminació, ocupacions totes elles que li rebel·laren els secrets del teatre abans que ell mateix pugés als escenaris per a desenvolupar els seus primers treballs com actor, que arribaren primer amb papers molt secundaris i sense diàleg mentre es formava veient interpretar a d'altres actors veterans. En aquesta etapa que forjà la seva associació amb Derek Altman, amb el que formà el duo còmic i musical Altman & Sellers.

Diverses bandes el fitxaren pel seu talent com a bateria, que sembla podria haver-li permès fer carrera coma a músic de jazz en cas de que la interpretació no li hagués resultat profitosa. però amb motiu de la guerra, tota la família es convertí en membre de l'Associació de Serveis Nacionals d'Entreteniment, destinada a participar en espectacles destinats a les tropes. Més tard el mateix Peter Sellers acabà prestant servei en la Força Aèria, malgrat que la seva mare havia intentat evitar-ho pretextant problemes mèdics, encara que no va poder complir el seu somni de ser pilot per problemes de visió que el mantingueren com a personal de terra abans d'esser acceptat en la companyia RAF Gang Show i recorregués amb aquesta els aeròdroms del Regne Unit primer i més tard l'Índia, Ceilan i Birmània. acabada la guerra, Sellers completà el seu servei a Alemanya i França, i durant tota la seva etapa en l'Exercit mosta el seu talent com a bateria tant com la seva capacitat per a imitar als oficials de les companyies davant les que actuava.

La veu de Winston Churchill[modifica]

De retorn a la vida civil exercí com a músic de jazz i finalment trobà el seu camí professional com actor prestant la seva veu a un programa radiofònic de la BBC, el Goon Show, remot antecedent dels Monty Python, entre 1951 i 1960. S'especialitzà en parlar en accents diferents, transformant-se en tot tipus de personatges esbojarrats que anticipaven els seus assoliments posteriors en la gran pantalla. Fou el seu pas per aquest programa radiofònic el que li posà a tret el debut davant les càmeres, primer fent veus i més tard en diverses produccions per a la TV que precediren la seva primera aparició en pantalla gran a Down Among the Z Men (1952), en la que va aparèixer junt als seus companys de The Goon Show.

Posteriorment prestà la seva veu, sense aparèixer en els crèdits, al personatge de Billy Danreuther a Beat the Devil (1953), dirigida per John Huston i protagonitzada per Humphrey Bogart, i aconseguí destacar interpretant un petit rol en el The Ladykillers (1955) i donan veu a una imitació de Winston Churchill en el film bèl·lic The Man Who Never Was (1956). Diversos programes i sèries de televisió li anaren proporcionant més presència davant les càmeres abans de què el cinema li donés oportunitats més sòlides de destacar en repartiments més corals com el de The Naked Truth (1957), una parodia de les relacions entre famosos, mitjans de comunicació i revistes de xafarderia, o les de produccions que li donaren la oportunitat definitiva d'aixecar el vol com actor i començar a pujar vers a rols de més protagonisme, I'm All Right Jack (1959), sàtira de les classes socials en la societat britànica, amb sindicats i aristocràcia com a pols del rialler conflicte, i The Mouse That Roared (1959), genial comèdia vers els embolics de la geopolítica en una clau picaresca i Peter Sellers interpretant tres papers a la vegada que li obriren les portes del mercat estatunidenc.

A més de destacar en comèdies que marcaren senyals d'identitat especials del gènere a Anglaterra, com Carlton-Browne of the F.O. (1959), Two Way Stretch (1960), The Battle of the Sexes (1960), The Millionairess (1960) que protagonitzà al costat de Sophia Loren, Only Two Can Play (1962), Waltz of the Toreadors (1962), The Dock Brief (1962), The Wrong Arm of the Law (1963) o Heavens Above! (1963), Sellers es llençà a debutar com a director ràpidament i ja el 1961 realitzà el seu primer llargmetratge Mr. Topaze (1961), basada en una obra de Marcel Pagnol que fou un fracàs comercial amb el que l'actor se senti molest durant tota la seva carrera i de la que intentà destruir totes les copies disponibles, com si vogués esborrar un mal pas que donà en el moment en que començava a aixecar la seva popularitat en la gran pantalla i quan començava a clicar l'ull a la seva projecció professional en el mercat dels Estats Units on el film s'estrenà amb el títol canviat de I Like Money (1961), per evitar el ressò del fracàs comercial que havia recollit a Anglaterra.

Un cor en perill[modifica]

Per a desgracia seva, al mateix temps que l'èxit trucava a la seva porta, rebia les primeres mossegades de la malaltia cardíaca que acabaria matant-lo el juliol de 1980 a Lambeth (Londres).

El 1964 patí el seu primer atac de cor i restà clínicament mort durant dos minuts i mig abans de què les maniobres de reanimació el tornessin al món dels vius. Més tard li posaren un marca passos i tingué de sotmetre's a un procés de recuperació que després d'un temps li va permetre retornar a la seva carrera, que al llarg de la segona meitat dels anys seixanta i els setanta es mostrava quelcom irregular en quan a resultats de taquilla, conseqüència en part de la seva política d'elecció de papers un xic errònia. En la seva col·lecció de títols per aquesta etapa hi trobem treballs interessants com The World of Henry Orien (1964), dirigida per George Roy Hill, en un paper que prèviament havia passat per les mans de Robert Preston, Rex Harrison, Tony Randall i Dick Van Dyke, entre altres, o la més irregular i de pobres resultats What's New Pussycat (1965), que malgrat contar amb un guió de Woody Allen i un repartiment de luxe a Sellers l'acompanyaren Romy Schneider, Peter O'Toole, Capucine, Ursula Andress, el propi Allen, i Paula Prentiss, no acabava de funcionar. Ni tant sols la habilitat de Sellers per a improvisar les millors frases del diàleg, segona reconegué el mateix Woody Allen, serví perquè el sens sentit del film acabés per adquirir coherència, encara que tingués alguns moments aïllats més funcionals. En aquest sentit recorda a una altra pel·lícula similar repleta d'estrelles en la que també hi trobem a Sellers, una parodia de la pel·lícula de James Bond titulada Casino Royale (1967), on a més d'interpretar una peculiar versió de l'agent 007 d'Ian Lancaster Fleming, Sellers tornà a trobar-se amb Woody Allen com a company de repartiment.

Quelcom millor funcionava The Wrong Box (1966), que dirigí Bryan Forbes i on l'acompanyaven en el repartiment Michael Caine, John Mills i Ralph Richardson. Les dues co-produccions que el posaren a treballar a les ordres de Vittorio De Sica Caccia alla volpe (1966), amb un guió de Neil Simon, que diluïa la manca de nervi dels seus companys de repartiment, Victor Mature i Britt Ekland, i Woman Times Seven, amb guió de Cesare Zavattini i Shirley MacLaine, eren al menys manifestament millors que les infames The Bobo (1967), dirigida per l'artesà sense sang Robert Parrish on tornaren a emparellar-lo davant les càmeres amb Britt Ekland i li endollaren un rol pel que en principi havien pensat amb Marlon Brando, i I Love You, Alice B. Toklas! (1968), que patien del mateix error. pensar que nomes amb posar a Peter Sellers a improvisar els seus diàlegs i part dels seus gags era suficient per aixecar la pel·lícula. el mateix val per The Magic Christian (1969), que rodà al costat de Ringo Starr i una espectacular Raquel Welch, There's a Girl in My Soup (1970), amb Goldie Hawn com a companya de fatigues, Where Does It Hurt? (1972), Soft Beds, Hard Battles (1974), The Prisoner of Zenda (1979) i The Fiendish Plot of Dr. Fu Manchu (1980). D'aquesta última collita de la seva filmografia nomes se'n salven Hoffman (1970), que Sellers odiava perquè se sentia massa reflectit en el seu personatge, fins al punt que aquesta pel·lícula li produí episodis de depressió. The Optimists of Nine Elms (1973), en un paper que havia passat prèviament per Buster Keaton, John Mill i Danny Kaye, i la parodia de les històries policíaques d'intriga en habitació tancada tipus Agatha Christie Murder by Death (1976), on a més de gastar bromes als seus companys imitant a Alec Guinness es passà el rodatge convençut que seria un fracàs sonor, fins al punt de convèncer als productor perquè li compressin el seu percentatge en la taquilla, el que li feu quedar amb cara d'idiota quan el llargmetratge resultà ser un èxit i ell no va veure més diners que el que havia cobrat per interpretar el seu rol.

Després de convertir-se en estrella local al Regne Unit durant els anys 50, Sellers arribaria a la fama internacional en el següent decenni, coronant com una de les cares de comèdia més populars de la pantalla gran.

Conegut mundialment per les seves pel·lícules de la sèrie La pantera rosa, Sellers també és reconegut com un actor de primer nivell. Els seus diferents personatges en la clàssica Dr. Strangelove ens donen una mostra del seu versatilitat sota la mà de Stanley Kubrick, que també el va dirigir a Lolita, versió cinematogràfica de la novel·la de Nabokov. Per als que recorden a aquest gran actor amb nostàlgia, podran reviure de la mà de Geoffrey Rush, que l'interpreta a The Life and Death of Peter Sellers, de Stephen Hopkins, que explica la vida d'aquest genial actor.

Vida privada[modifica]

La seva pertinença a la maçoneria va ser pública i notòria, ja que va pertànyer fins a la seva mort a la lògia Chelsea Lodge N º 3098 de Londres. Curiosament Sellers era cosí llunyà de Heath Ledger per part de la branca materna de la seva família, tingué una vida molt moguda.

Sellers es va casar quatre vegades:

  • Amb Anne Howe (1951-1961). Van tenir dos fills, Michael i Sarah.
  • Amb L'actriu sueca Britt Ekland (1964-1968). Van tenir una filla, Victoria Sellers. La parella va aparèixer en tres pel·lícules junts: Carol per a un altre de Nadal (1964), Després de la Fox (1966) i El Bobo (1967).
  • Amb la Model australiana Miranda Quarry (actualment la comtessa de Stockton) (1970-1974).
  • Amb l'actriu Anglesa Lynne Frederick (1977-1980), que va estar casada breument amb Sir David Frost, poc després de la mort de Sellers.

Mort[modifica]

Peter Sellers amb la seva segona muller Britt Ekland

El 1964, als 38 anys, Sellers va patir una sèrie d'atacs de cor (13 en uns dies), que danyaren permanentment el seu cor. Els Sellers van optar per consultar els curanderos psíquics en lloc de buscar el tractament mèdic occidental, i la seva afecció cardíaca seguia empitjorant. El 1977, va patir un segon atac cardíac, el que causa la necessitat de marcapassos per regular el seu ritme cardíac. Una vegada més, els Sellers no segueixen les ordres del metge i declinen la cirurgia a cor obert, el que hauria ampliat considerablement la seva vida. Moria el 24 de juliol de 1980.

Encara que els Sellers s'informessin del procés d'exclusió Lynne Frederick, del seu testament, la setmana abans de la seva mort, va heretar gairebé tots els seus béns per un valor estimat de 4,5 milions de lliures, mentre que els seus fills van rebre només £ 800 cadascun. Quan Lynne Frederick va morir el 1994 ( amb 39 anys ), la seva mare Iris ho heretà tot, incloent-hi tots els ingressos i les regalies del treball dels Seller. Quan Iris mor tota l'herència anirà a Cassie, la filla de Lynne va tenir amb el seu tercer marit, Barry Unger. l'únic fill de Sellers, Michael, va morir d'un atac cardíac als 52 anys, durant la cirurgia el 24 de juliol de 2006 (26 anys després que el seu pare el mateix dia ). Michael li sobreviuen la seva segona dona, Alison, que es va casar el 1986, i tingué dos fills.

Llegat[modifica]

La pel·lícula Camí de la Pantera Rosa, feta per Blake Edwards fent servir material d'arxiu no utilitzat per Sellers de The Pink Panther Strikes Again està dedicat a la memòria de Sellers. El títol diu: "For Peter ... The one and only Inspector Clouseau (L'únic inspector Clouseau)".

En una enquesta de 2005 amb actors i comediants, Sellers va ser votat el 14e a la llista dels 20 més grans comediants pels seus col·legues comediants i personatges de la comèdia.

Filmografia[modifica]

Any Pel·lícula Paper Notes
1950 The Black Rose Alfonso Bedoya Veu (no surt als crèdits)
1951 Penny Points to Paradise El Major/Arnold Fringe
Let's Go Crazy Groucho/Giuseppe/Cedric
/Izzy/Gozzunk/Crystal Jollibottom
1952 Down Among the Z Men Major Bloodnok
1953 Our Girl Friday Parrot Veu (no surt als crèdits)
1954 Orders are Orders Private Griffin
1955 John and Julie Policia Constable Diamond
El quintet de la mort (The Ladykillers) Mr. Robinson
1956 The Case of the Mukkinese Battle-Horn Narrador/a/Supt. Quilt
/Asst. Comissionat Sir Jervis Fruit/Henry Crun
The Man Who Never Was Winston Churchill Només veu
1957 Insomnia Is Good for You Hector Dimwiddle Curt
The Smallest Show on Earth Leslie Quill
The Naked Truth Sonny McGregor
1958 Up the Creek CPO Doherty
tom thumb Antony
1959 Carlton-Browne of the F.O. Prime Minister Amphibulos
The Mouse That Roared Grand Duquesa Gloriana XII / Primer Ministre
Conte Rupert Mountjoy / Tully Bascombe
Tres papers.
I'm All Right Jack Fred Kite BAFTA al millor actor britànic
The Battle of the Sexes Mr. Martin
1960 The Running Jumping & Standing Still Film Photographer Curt
Nominat — Oscar al millor curtmetratge
Never Let Go Lionel Meadows
The Millionairess Dr. Ahmed el Kabir
Two Way Stretch Dodger Lane
1961 Mr. Topaze Auguste Topaze
1962 Only Two Can Play John Lewis Nominat — BAFTA al millor actor britànic
Waltz of the Toreadors General Leo Fitzjohn premi al millor actor al Festival Internacional de cinema de Sant Sebastià
The Road to Hong Kong Indian Neurologist no surt als crèdits
Lolita Clare Quilty Nominat — Globus d'Or al millor actor secundari
Trial and Error Wilfred Morgenhall
1963 The Wrong Arm of the Law Pearly Gates
Heavens Above! Reverend John Smallwood
La pantera rosa Chief Inspector Jacques Clouseau Nominat — BAFTA al millor actor britànic
Nominat — Globus d'Or al millor actor musical o còmic
1964 Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb capità Lionel Mandrake / President Merkin Muffley / Dr. Strangelove Tres papers
Nominat — Oscar al millor actor
Nominat — BAFTA al millor actor britànic
The World of Henry Orient Henry Orient
A Shot in the Dark Cap Inspector Jacques Clouseau Seqüela de Pink Panther
1965 Birds, Bees and Storks Narrador/a Veu
What's New Pussycat Doctor Fritz Fassbender
1966 La caixa de les sorpreses (The Wrong Box) Doctor Pratt
After the Fox Aldo Vanucci
1967 Casino Royale Evelyn Tremble
Woman Times Seven Jean
The Bobo Juan Bautista
1968 La festa Hrundi V. Bakshi
I Love You, Alice B. Toklas! Harold
1969 The Magic Christian Sir Guy Grand KG, KC, CBE
1970 A Day at the Beach Salesman
Hoffman Benjamin Hoffman
Simon Simon Home amb dos cotxes
There's a Girl in My Soup Robert Danvers
1972 Where Does It Hurt? Dr. Albert T. Hopfnagel
Alice's Adventures in Wonderland La llebre de març
1973 Ghost in the Noonday Sun Dick Scratcher
The Blockhouse Rouquet
The Optimists Sam
1974 Soft Beds, Hard Battles General Latour / Major Robinson / Herr Schroeder
/ Adolf Hitler / President / Prince Kyoto
sis papers.
The Great McGonagall Queen Victoria
1975 The Return of the Pink Panther Cap Inspector Jacques Clouseau Nominat — Globus d'Or al millor actor musical o còmic
1976 Murder by Death Sidney Wang
La Pantera Rosa torna a atacar Cap Inspector Jacques Clouseau Nominat — Globus d'Or al millor actor musical o còmic
1978 The Muppet Show Diversos personatges, incloent el de l’Inspector Clouseau, un gitano romanès, la Reina Victoria, un capellà.
Kingdom of Gifts Larcenous Mayor Només veu
La venjança de la Pantera Rosa (Revenge of the Pink Panther) Cap Inspector Jacques Clouseau
1979 The Prisoner of Zenda Rudolf IV / Rudolf V / Syd Frewin tres papers.
Being There Chance Fotogramas de Plata al millor paper estranger
Globus d'Or al millor actor musical o còmic
Nominat — Oscar al millor actor
Nominat — BAFTA al millor actor
1980 The Fiendish Plot of Dr. Fu Manchu Dennis Nayland Smith / Dr. Fu 'Fred' Manchu Darrer film. Dos papers.
1982 Trail of the Pink Panther Cap Inspector Jacques Clouseau gravacions fetes servir.

Referències[modifica]

  • Revista de cinema, ACCIÖN, del mes d'agost de 2018. (ISSN: 2172-0517)


Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Peter Sellers Modifica l'enllaç a Wikidata