Bertrand Tavernier

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaBertrand Tavernier
Bertrand Tavernier 20100330 Salon du livre de Paris 1.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 25 d'abril de 1941 (1941-04-25) (77 anys)
Lió (França)
Residència Lió
Nacionalitat França França
Alma mater Lycée Henri-IV
Activitat professional
Ocupació Director de cinema, guionista, productor de cinema, escriptor, actor i actor de cinema
Productora / Companyia Cahiers du cinéma
Obra
Obres destacades

1979 La Mort en direct
1984 Sunday in the Country
1986 Autour de minuit
1989 La vida i res més
1990 Daddy nostalgie
1992 L. 627
1995 L'appât
1996 Capitaine Conan
1999 Ça commence aujourd'hui

(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
Dades familiars
Cònjuge Colo Tavernier (1965-1980)
Fills
Pare René Tavernier
Premis i reconeixements
Premis BAFTA
Millor pel·lícula de parla no anglesa
1990 - La Vie et rien d'autre
Premis César
Millor director
1976 - Que la fête commence...
1997 - Capitaine Conan
Millor guió - Original o adaptació
1976 - Que la fête commence...
1977 - Le Juge et l'assassin
1985 - Un dimanche à la campagne
Festival de Canes
Millor director
1984 - Un dimanche à la campagne
Festival de Berlín
Gran Premi del Jurat
1974 - L'Horloger de Saint-Paul
Ós d'Or
1975 - L'Appât

IMDB: 0851724
Modifica dades a Wikidata

Bertrand Tavernier (Lió, el 25 d'abril de 1941) és un director, guionista, actor i productor francès.

Biografia[modifica]

Els seus orígens (és fill de l'escriptor i resistent lionès René Tavernier, que va publicar clandestinament grans escriptors, com Aragon), els seus començaments en el cinema com a ajudant de Jean-Pierre Melville ( Léon Morin ), experiència que evoca al documental Sous le nom de Melville realitzat per Olivier Bohler, realitzador de curtmetratges i finalment agregat de premsa i el seu treball d'historiador del cinema han influenciat profundament el seu estil.

Louis Aragon va viure durant la guerra amb la seva dona, Elsa Triolet, a sobre del domicili dels Tavernier, i va fer un dels seus pomes més bonics per a la mare de Bertrand, segons que explica el mateix Tavernier.

D'altra banda, Aragon va donar a Bertrand Tavernier l'oportunitat d'escriure el 1965 un article sobre Pierrot le fou de Jean-Luc Godard.

Com a crític cinematogràfic, col·labora en els anys 1960 a diverses revistes: Les Cahiers du cinéma, Cinéma, Positif, Présence du cinéma, etc.

Es desmarca dels realitzadors de la seva generació per la voluntat de donar un lloc primordial a una narració. Així torna a donar la seva oportunitat a grans guionistes i a dialogistes, principalment a Jean Aurenche i Pierre Bost («bèsties negres», amb el realitzador Claude Autant-Lara, d'un François Truffaut intransigent). Gran cinèfil, fa descobrir autors com Jean-Devaivre del qual adaptarà l'autobiografia a la seva pel·lícula Laissez-passer. Si el gust el porta de vegades cap a les «pel·lícules de costums», no s'allunya mai de les preocupacions del nostre temps i el seu art continua estant profundament arrelat en la nostra època.

Tavernier expressa, al llarg de les seves pel·lícules, la seva aversió contra les injustícies, el seu compromís contra la guerra, el racisme, els estralls del colonialisme, la pena de mort i el seu combat contra els defectes, fins i tot les conseqüències de les nostres societats contemporànies: delinqüència, violència, atur, misèries física i afectiva, droga, sida, etc.

Alguns llargmetratges més apaivagats o nostàlgics són, moltes vegades, impregnats de la figura del pare o del temps que passa i que no es pot retenir (Un dimanche à la campagne, Daddy nostalgie).

Per al realitzador, la música no és mai com superposada i fa sempre cos amb la imatge. A les seves primeres pel·lícules molt particularment, una important escena musical puntua la pel·lícula i anuncia un drama imminent: un cantant dels carrers (Le Juge et l'Assassin), l'escena de la guingueta (Un dimanche à la campagne), etc.

Les seves amistats i fidelitats professionals donen també un to al seu cinema: Aurenche i Bost però també Alain i Philippe Sarde, Marc Perrone, Philippe Noiret, Philippe Torreton i, des de fa poc, Jacques Gamblin.

De manera paradoxal, la seva filmografia, de temàtiques i tractaments molt diversos, es debat entre la seva defensa d'un cinema francès fort i independent i la seva fascinació per a una certa cultura nord-americana.

Productor (la seva societat es diu Little Bear production), exerceix també activitats associatives (president de l'Institut Lumière, a Lió).

Bertrand Tavernier és el pare de Nils Tavernier, igualment realitzador però també actor, i de la novel·lista Tiffany Tavernier.

Va conèixer a l'institut Volker Schlöndorff, que va fer després de padrí del seu fill.

Va sovint a Sainte-Maxime, a la vil·la familiar i des de la seva més tendra infantesa.

Els seus admiradors li diuen "Tatave".

Filmografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Leffler, Rebecca «'Mist' opportunity for Tavernier». The Hollywood Reporter, 01-05-2007.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bertrand Tavernier Modifica l'enllaç a Wikidata