Vés al contingut

Claudia Cardinale

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaClaudia Cardinale
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Claude Joséphine Rose Cardinale Modifica el valor a Wikidata
15 abril 1938 Modifica el valor a Wikidata
La Goleta (Tunísia) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 setembre 2025 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Nemours (França) Modifica el valor a Wikidata
Ambaixadora de Bona Voluntat de l'UNESCO
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióCentre Experimental de Cinematografia Modifica el valor a Wikidata
Alçada1,73 m Modifica el valor a Wikidata
Color dels ullsMarró Modifica el valor a Wikidata
Color de cabellsCabells marrons Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballInterpretació Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióactriu de cinema, actriu, actriu de teatre Modifica el valor a Wikidata
Activitat1957 Modifica el valor a Wikidata - 2022 Modifica el valor a Wikidata
GènereWestern Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeFranco Cristaldi (1966–1975) Modifica el valor a Wikidata
ParellaPasquale Squitieri (dècada del 1970–2017)
Marcello Mastroianni Modifica el valor a Wikidata
ParentsFrancesca Cardinale, filla del germà Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webofficial-claudiacardinale.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0001012 TMDB (persona): 4959 Rottentomatoes: celebrity/claudia_cardinale Allmovie (artista): p10829 TCM (persona): 28647 Last.fm: Claudia+Cardinale Musicbrainz: fd11fc26-6276-4b11-8065-e40407fc732a Discogs: 476842 Goodreads (autor): 447780 Modifica el valor a Wikidata

Claudia Cardinale (La Goleta, 15 d'abril de 1938 - Nemours, 23 de setembre de 2025), nascuda Claude Joséphine Rose Cardinale, fou una actriu francoitaliana.

Biografia

[modifica]

Claudia Cardinale fou filla d'un enginyer italià instal·lat a Tunis. El francès era la seva llengua materna, i encara que sempre tingué la nacionalitat italiana, no va dominar veritablement l'italià fins que fou adulta. Els seus primers contactes amb el cinema tenen lloc el 1955 a Venècia, durant el Festival Internacional de Cinema de Venècia, en el transcurs d'un viatge que li van oferir després de guanyar, a disset anys, el títol de «la més bella italiana de Tunis».[1] Tanmateix, desitjant ser mestra, declina totes les proposicions que li fan i no fa més que una breu aparició en un curtmetratge, Anneaux d'or de René Vautier.[2]

Tenia dos germans i una germana.

El seu primer llargmetratge serà el 1958 a Goha de Jacques Baratier i sobretot I soliti ignoti de Mario Monicelli, sota l'ègida del productor Franco Cristaldi amb qui es casarà el 1966.[3][4]

En els anys 1960, es troba al cartell de nombrosos èxits de crítica i públic. Cèlebres directors es «discutiran» la seva presència davant les seves càmeres. Són Mauro Bolognini, Abel Gance, Luchino Visconti, Henri Verneuil, Philippe de Broca, Luigi Comencini, Federico Fellini, Blake Edwards, Henry Hathaway, o Sergio Leone.

A causa del seu accent francès quan parlava italià, l'actriu va ser sistemàticament doblada a les seves pel·lícules fins a Vuit i mig. En la versió italiana original de la pel·lícula Il gattopardo, és doblada per Solveyg D'Assunta. En el rodatge Cardinale parlava francès en les escenes amb Delon, anglès amb Lancaster i italià per tot arreu.

La seva presència al costat d'Alain Delon a Rocco e i suoi fratelli[5] i a Il Gattopardo de Visconti, i al costat de Jean-Paul Belmondo a Cartouche la fan conèixer al públic francès, mentre que l'èxit als Estats Units i el renom internacional li arriben el 1963 amb Vuit i mig de Federico Fellini i La Pantera Rosa de Blake Edwards; després, el 1964, per la pel·lícula El fabulós món del circ de Henry Hathaway, i el 1968 per Fins que li va arribar l'hora de Sergio Leone.[6][7]

Els anys 1970 i 1980 alterna els papers en realitzacions italianes amb Marco Ferreri, Luigi Comencini,[8] Franco Zeffirelli, Marco Bellocchio, Luchino Visconti (amb qui ha actuat quatre vegades) i sobretot amb el seu marit, el productor Pasquale Squitieri. També participa en produccions franceses amb Christian-Jaque, José Giovanni, Michel Lang, Nadine Trintignant, Diana Kurys o Robert Enrico. Combina alhora realitzacions internacionals amb Jerzy Skolimowski, Mikhaïl Kalatozov, George P. Cosmatos, Alan Bridges, Werner Herzog o Blake Edwards (per a El fill de la Pantera Rosa, 30 anys després del primer paper).

A partir de la fi dels anys 1990, no interpreta tant i es consagra més al teatre o a escriure. El 1993 fou membre del jurat per a la selecció oficial de llargmetratges al Festival de Cannes.

En els anys 2000, puja a l'escena a París, per interpretar-hi La Veneciana (anònim del segle xvi i Doux oiseaux de jeunesse de Tennessee Williams el 2005.

Sempre va adoptar posicions polítiques marcades per idees progressistes i d'esquerra. Lluità sovint per causes lligades amb els drets de les dones i dels homosexuals, també va fer contribucions a moltes causes humanitàries.

Segons Franz Olivier Giesbert, al llibre La tragédie du Président, pàg. 273, hauria tingut una relació amb Jacques Chirac.

El 1999, la UNESCO la va designar Ambaixadora de bona voluntat .[9]

« «He estat un estel, molt jove. No tinc mèrit, el destí ho ha decidit així. Un estel sempre m'ha vetllat» »

Aquesta frase és extreta del llibre autobiogràfic Mes étoiles, aparegut el 20 de gener de 2005, a l'editorial Michel Lafon.

Filmografia

[modifica]

Cinema

[modifica]
Claudia Cardinale a Comandament perdut

Televisió

[modifica]
Al 2008

Premis i nominacions

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Clancy-Smith, Julia Ann. Mediterraneans: North Africa and Europe in an Age of Migration, C. 1800-1900 (en anglès). University of California Press, 2011, p. 712. ISBN 978-0-520-25923-2. 
  2. ↑ Cardinale, Claudia; Mori, Anna Maria. Io, Claudia, tu, Claudia (en italià). Frassinelli, 1995, p. 23. ISBN 978-88-7684-337-2. 
  3. ↑ Cardinale, Claudia; Mori, Anna Maria. Io, Claudia, tu, Claudia (en italià). Frassinelli, 1995, p. 12. ISBN 978-88-7684-337-2. 
  4. ↑ Jandelli, Cristina «Claudia Cardinale sfidanzata d’Italia» (en italià). Schermi. Storie e culture del cinema e dei media in Italia, 4, 8, 31-12-2020, pàg. 119-132. DOI: 10.13130/2532-2486/13513. ISSN: 2532-2486.
  5. ↑ Bondanella, Peter E. Italian Cinema: From Neorealism to the Present (en anglès). Continuum, 2001-01-01, p. 197. ISBN 978-0-8264-1247-8. 
  6. ↑ Rose, Steve. «Claudia Cardinale: 'I don't want to stop'-1» (en anglès). The Guardian, 11-09-2013. [Consulta: 12 juny 2022].
  7. ↑ «Claudia Cardinale: part two» (en anglès). The Guardian, 10-05-2003. [Consulta: 12 juny 2022].
  8. ↑ Lancia, Enrico; Poppi, Roberto. Le attrici: dal 1930 ai giorni nostri (en italià). Gremese Editore, 2003, p. 64. ISBN 978-88-8440-214-1. 
  9. ↑ Cardinale, Claudia «UNESCO Goodwill Ambassador» (en anglès). The Future of Drylands. Springer Netherlands [Dordrecht], 2008, pàg. 37–38. DOI: 10.1007/978-1-4020-6970-3_11.

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Claudia Cardinale
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Claudia_Cardinale&oldid=36765995»