Alain Delon

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAlain Delon

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Alain Fabien Maurice Marcel Delon Modifica el valor a Wikidata
8 novembre 1935 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Sceaux (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióAgnosticisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióÉcole Jeannine-Manuel Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball França
Suïssa Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióactor, actor de teatre, actor de cinema, productor de cinema, militar, guionista, director de cinema, actor de televisió Modifica el valor a Wikidata
Activitat1957 Modifica el valor a Wikidata –  2012 Modifica el valor a Wikidata
GènereDrama, ficció detectivesca i thriller Modifica el valor a Wikidata
Influències
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeNathalie Delon (1964–1969) Modifica el valor a Wikidata
ParellaMireille Darc
Anne Parillaud
Romy Schneider (1959–1963)
Nathalie Delon (1962–1964)
Rosalie van Breemen (1987–2001) Modifica el valor a Wikidata
FillsAnthony Delon
 ( Nathalie Delon)
Anouchka Delon
 ( Rosalie van Breemen)
Alain-Fabien Delon
 ( Rosalie van Breemen) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Modifica el valor a Wikidata
Lloc webalaindelon.ch Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0001128 Allocine: 1920 Rottentomatoes: celebrity/alain_delon Allmovie: p87436 TCM: 48245 TV.com: people/alain-delon
Facebook: Alain-DELON-186232404784321 Spotify: 2e1aRMKieswINolf49MzQ8 iTunes: 99744743 Last fm: Alain+Delon Musicbrainz: 632c69c8-404e-4062-8871-6acfe05c70db Discogs: 303754 Allmusic: mn0000624101 Modifica el valor a Wikidata

Alain Delon (Sceaux, 8 de novembre de 1935), de nom complet Fabien Alain Delon Marcel Maurice, és un actor cinematogràfic francès. De gran atractiu personal, en treu partit encarnant tipus complexos i perversos. Entre d'altres, ha actuat en films com Rocco e i suoi fratelli (1960), Plein soleil (1959), Il Gattopardo (1962), Les félins (1963), The Assassination of Trotsky (1972), Un amour de Swann (1983), Nouvelle Vague (1990), El retorn de Casanova (1992), Les acteurs (2000).[1] Des de l'any 1999 també és ciutadà suís, resident al cantó de Ginebra, tot i que manté la nacionalitat francesa.

Biografia[modifica]

Primers anys de vida[modifica]

Alain Delon va néixer a Sceaux, Sena (ara Alts del Sena), Illa de França, un suburbi ric de París. Els seus pares, Édith (nascuda Arnold; 1911–1995) i Fabien Delon (1904–1977), es van divorciar quan Delon tenia quatre anys.[2] Tots dos es van tornar a casar i, com a resultat, Delon té una germanastra i dos germans. La seva àvia paterna era corsa, de Prunelli-di-Fiumorbo.[3] Quan els seus pares es van divorciar, Delon va ser enviat a viure amb pares adoptius; després de la mort dels pares adoptius, els pares de Delon van prendre la custòdia compartida d'ell, però l'acord va resultar insatisfactori. Va assistir a un internat catòlic,[4] el primer de diverses escoles de les quals va ser expulsat a causa d'un comportament rebel. Delon va deixar l'escola als 14 anys i va treballar un temps a la carnisseria del seu padrastre. Es va allistar a l'armada francesa tres anys després, als 17 anys, i entre 1953 i 1954 va servir com a mariner de fuseller a la Primera Guerra d'Indoxina.

El 1956, després del seu servei naval, Delon va tornar a França,[5] i va passar temps treballant com a cambrer, porter, secretari i ajudant de vendes. Durant aquest temps, es va fer amic de l'actriu Brigitte Auber  i es va unir a ella en un viatge al Festival de Cannes, on començaria la seva carrera cinematogràfica.

Primers papers al cinema[modifica]

A Canes, Delon va ser vist per un buscador de talents de David O. Selznick. Després d'una prova de pantalla, Selznick li va oferir un contracte, sempre que aprengués anglès. Delon va tornar a París per estudiar la llengua, però quan va conèixer el director francès Yves Allégret, va estar convençut que havia de quedar-se a França per començar la seva carrera. Selznick va permetre que Delon cancel·lés el seu contracte, i Allégret el va fer debutar a la pel·lícula amb Edwige Feuillère, Quand la femme s'en mêle (1957). Marc Allégret el va incorporar a Una rossa perillosa (1958), que comptava amb un jove Jean-Paul Belmondo. Aleshores se li va donar el seu primer paper, donant suport a Romy Schneider en el romanç d'època Christine (1958), basat en una novel·la d’Arthur Schnitzler. Ell i Schneider van començar un romanç molt difós a la vida real. La pel·lícula va ser la dissetena pel·lícula més popular a la taquilla francesa aquell any.[6]

Estrellat francès[modifica]

Delon a Rocco i els seus germans (1960)

Delon va ser el protagonista de la comèdia Faibles Femmes (1959). Aquesta va ser un gran èxit a França[7] i va ser la primera de les pel·lícules de Delon que es va veure a Amèrica. Delon va fer algunes aparicions personals a Nova York per promocionar la pel·lícula. Era un conegut amic del gàngster nascut a Sèrbia Vojislav Stanimirovic.[8]

Als 23 anys ja va obtenir el reconeixement dels experts que el compararen amb Gérard Philipe i Jean Marais, així com amb l'actor nord-americà James Dean i a partir d'aleshores treballà amb els grans noms del cinema Luchino Visconti, Michelangelo Antonioni, Joseph Losey, Jean-Luc Godard i Louis Malle, entre altres. Hi va haver un temps en què fou l'actor de cinema francès més actiu, amb Louis de Funès i Jean-Paul Belmondo, i va assenyalar a les sales de més de 100 milions d'espectadors des de 1956. En els mitjans de comunicació anglosaxons, ha estat anomenat «la Brigitte Bardot masculina»,[9] per la seva bona aparença i els seus èxits internacionals. Algunes de les pel·lícules en què ha treballat són considerades uns clàssics, com Rocco e i suoi fratelli (1960), Plein soleil (1959), Il Gattopardo (1962). És també un dels representants vius d'una època clàssica i com a tal s'ha guanyat el respecte i l'admiració de molts cineastes contemporanis com Johnnie To, Quentin Tarantino i Sofia Coppola.

Fama internacional[modifica]

A continuació, Delon va fer dues pel·lícules que van assegurar la seva reputació internacional. El 1960, va aparèixer a Plein Soleil de René Clément, estrenada als EUA com Purple Noon, que es basava en la novel·la de Patricia Highsmith The Talented Mr. Ripley. Delon va interpretar al protagonista Tom Ripley amb l'aclamació de la crítica; Highsmith era un fan de la seva representació.[10] La pel·lícula va ser un èxit a França i al circuit d'art house als països de parla anglesa. Després va interpretar el paper principal a Rocco e i suoi fratelli (1960) de Luchino Visconti. El crític Bosley Crowther de The New York Times va escriure que el treball de Delon era «emocionant flexible i expressiu».[11]

Delon va debutar a l'escenari el 1961 a l'obra de John Ford Tis Pity She's a Whore al costat de Romy Schneider a París. Visconti va dirigir la producció que va batre rècords de taquilla.[12] Es va retrobar amb René Clément a la pel·lícula de comèdia italiana sobre el feixisme, Quelle joie de vivre (1961). Va ser un èxit menor. Més popular va ser una pel·lícula d'antologia d'estrelles Famous Love Affairs (1961); El segment de Delon el va presentar com Albert III de Wittelsbach, al costat de Brigitte Bardot. Al voltant d'aquesta època Delon va ser esmentat com una possibilitat per al lideratge a Lawrence d'Aràbia.[13] Peter O'Toole va ser emès, però després Delon va signar per Seven Arts un acord de quatre imatges, inclosa una pel·lícula internacional de gran pressupost de la història de Marco Polo i El rei de París, sobre Alexandre Dumas.[14] Cap dels dos projectes va arribar a bon port. En comptes d'això, va ser repartit per Michelangelo Antonioni al costat de Monica Vitti a L'eclisse (1962),[15] un gran èxit de crítica, tot i que el públic era petit. Més popular va ser una altra pel·lícula d'antologia d'estrelles, El diable i els Deu Manaments (1963); El segment de Delon el va repartir amb Danielle Darrieux.[16]

MGM[modifica]

Delon a Il gattopardo (1963)

El productor Jacques Bar estava fent una pel·lícula de lladres amb Jean Gabin amb el suport de la MGM, titulada Any Number Can Win (1963). La coprotagonista de Gabin havia de ser Jean-Louis Trintignant fins que Delon va pressionar a Bar per al paper. Va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula en determinats països en comptes d'un sou directe. Com que això no s'havia fet mai abans a França, això es coneixia com «el mètode Delon». L'aposta va donar els seus fruits, amb Jean Gabin més tard afirmant que Delon va guanyar 10 vegades més diners com a resultat. Tanmateix, el 1965, Delon va afirmar que «ningú més ho ha provat des d'aleshores i ha guanyat diners».[17] No obstant això, l'experiència va donar a Delon el gust per produir. També va signar un acord amb MGM, amb Any Number Can Win com a primer projecte. La seva reputació va augmentar encara més quan va tornar a treballar amb Visconti per a Il gattopardo amb Burt Lancaster i Claudia Cardinale. Aquest va ser el setè més gran èxit de l'any a França; Any Number Can Win va ser el sisè.[18] Il gattopardo també es va projectar àmpliament als EUA a través de la 20th Century Fox. Delon era ara una de les estrelles més populars de França. Va protagonitzar un swashbuckler, The Black Tulip (1964), un altre èxit.[19] Les Félins (1964), que el va reunir amb Rene Clement i va protagonitzar Jane Fonda, es va rodar en versions francesa i anglesa. Aquesta última va ser distribuïda per MGM, però no va ser un èxit.[20] El 1964, la Cinémathèque Française va fer una mostra de les pel·lícules de Delon, i Delon va crear una productora, Delbeau Production, amb Georges Beaume. Van produir una pel·lícula anomenada L'insoumis (1964), on Delon interpretava un assassí de l'OEA. S'ha hagut de reeditar per problemes legals. Tot i ser distribuït per MGM, el públic era reduït.[21]

Estrella de Hollywood[modifica]

Marcat com un latin lover, Delon va passar els anys següents centrat a Hollywood i va dir el 1965 que volia fer una pel·lícula a Amèrica i una a Europa cada any. També va dir que el seu accent li impedia interpretar certs papers: «A causa del meu accent, no intentaria interpretar als nord-americans. Estic treballant per eliminar les inflexions clarament franceses del meu discurs perquè pugui interpretar totes les nacionalitats continentals.»[17]

Va començar en una antologia d'estrelles per a MGM titulada The Yellow Rolls-Royce (1965), al costat de Shirley MacLaine. Va ser popular tot i que Delon tenia poc a fer. Va tenir el seu primer paper protagonista en anglès a Once a Thief, que va protagonitzar amb Ann-Margret. Es basava en una novel·la de Zekial Marko que havia escrit Any Number Can Win, però no va tenir tant d'èxit. Va ser finançat per MGM que va anunciar que Delon apareixeria en el Western Ready for the Tiger dirigit per Sam Peckinpah, però la pel·lícula mai es va fer.[22] En canvi, Delon va signar un acord de tres pel·lícules amb Columbia, per a qui va aparèixer a la pel·lícula d'acció de gran pressupost Lost Command (1966), interpretant a un membre de la Legió Estrangera francesa, al costat d’Anthony Quinn i Claudia Cardinale. L'estudi també va anunciar que apareixeria al biopic Cervantes, però no es va fer mai.[23] Universal Studios va utilitzar Delon en un western, Texas Across the River, davant de Dean Martin. Ray Stark va voler utilitzar-lo a La nit de la Iguana i Propietat condemnada.[24][25] No va aparèixer a cap de les dues pel·lícules, però sí a Es crema París?, dirigida per René Clément, interpretant Jacques Chaban-Delmas. Va ser un èxit massiu a França, però va tenir una rebuda decebedora a la taquilla dels Estats Units, igual que totes les pel·lícules de Delon finançades per Hollywood.[26] Delon va continuar sent una estrella a França, juntament amb Steve McQueen i Sean Connery i també va ser una de les estrelles estrangeres més grans del Japó.[27] No obstant això, no va poder triomfar al mercat nord-americà.[26]

Retorn a França[modifica]

Delon giving out signings, 1971
Delon signant autògrafs, 1971

Després de sis pel·lícules de Hollywood, Delon va tornar a França per fer The Last Adventure al costat de Lino Ventura. Va ser una de les pel·lícules més populars de Delon dels anys seixanta, però no va ser popular a Amèrica del Nord. Ell havia de tornar a treballar amb Visconti a The Stranger però no va acabar jugant-hi.[28] En canvi, va sortir a l'escenari de París, Les Yeux Creves i va fer El samurai amb Jean-Pierre Melville, que es va convertir en un altre clàssic. Va interpretar un amnèsic a Dibolically Yours (1968) per a Julien Duvivier i va tenir un paper en una altra antologia d'estrelles, Spirits of the Dead (1968); el seu segment va ser dirigit per Louis Malle i coprotagonitzat per Brigitte Bardot. Delon va tenir un altre intent de cinema en anglès amb The Girl on a Motorcycle (1968) amb Marianne Faithfull per al director Jack Cardiff. Va ser un èxit sorpresa a Gran Bretanya.[29] Molt més popular a la taquilla francesa va ser Adieu l'ami, on Delon i Charles Bronson van interpretar antics legionaris que es van involucrar en un atracament. La pel·lícula va ajudar a convertir Charles Bronson en una autèntica estrella a Europa.[30][31]

Afer Marković i pel·lícules de gàngsters[modifica]

Mentre feia el thriller de 1969 La Piscine[32] amb Romy Schneider, l'amic i guardaespatlles de Delon Stevan Marković va ser trobat assassinat en un abocador d'escombraries prop de París. La investigació policial va revelar afirmacions de festes sexuals amb celebritats com Delon i membres del govern francès, inclòs el futur president Georges Pompidou, la dona del qual, Claude Pompidou, suposadament va ser objecte d'una sèrie de fotos comprometedores en una d'aquestes festes. El cap del crim cors François Marcantoni, un amic de Delon, va ser sospitós de la seva implicació en l'assassinat. L'afer va guanyar notorietat a tota França i a la premsa francesa com a «Afer Marković». En una entrevista de la BBC de 1969, Delon va ser qüestionat sobre la seva suposada implicació en la mort de Marković, els rumors de la seva participació en les festes sexuals i les pròpies preferències sexuals de Delon.

Delon va protagonitzar una sèrie de pel·lícules de gàngsters. El primer va ser Jeff (1969), fet per la seva pròpia productora, Adel. A The Sicilian Clan (1969) Delon va col·laborar amb Lino Ventura i Jean Gabin, i la pel·lícula va ser un gran èxit. Encara més popular va ser Borsalino (1970), que va produir Delon i en la qual va protagonitzar al costat de Jean-Paul Belmondo. No obstant això, cap d'aquestes pel·lícules va tenir èxit als EUA, com Delon havia esperat.[33] Tampoc ho va ser El cercle vermell, malgrat que Delon hi participà amb Yves Montand. Per canviar de ritme, va produir un drama romàntic, The Love Mates (1971), que tampoc va tenir èxit. Tampoc la comèdia Easy, Down There! (1971).[34]

Més pel·lícules internacionals[modifica]

A principis de la dècada de 1970, Delon va fer un altre intent al mercat de parla anglesa. The Assassination of Trotsky (1972) de Joseph Losey; va ser mal rebuda, però Red Sun (1972), amb Charles Bronson i Toshirō Mifune, va sortir bé. A França va aparèixer al costat de Simone Signoret a The Widow Couderc (1971). Va fer la seva tercera pel·lícula amb Melville, Un poli (1972). Va produir i protagonitzar un drama romàntic, La primera nit de tranquil·litat (1972), després va fer alguns thrillers: Tractament de xoc (1973) i Tony Arzenta (1973). El 1973, va gravar un duet amb Dalida, «Paroles, paroles», que es va convertir en una de les cançons franceses més reconegudes. Va tornar a intentar l'estrellat de Hollywood amb Scorpio (1973), amb Burt Lancaster pel director Michael Winner. Va ser només un èxit menor. A França, va fer The Burned Barns (1973) i Creezy (1974). Va produir Two Men in Town (1974), que el va tornar a fer equip amb Jean Gabin, i Borsalino & Co. (1974), una seqüela del seu èxit anterior. Després d'un altre thriller de gàngsters, Icy Breasts (1974), Delon va tornar al seu primer espadat des de The Black Tulip, interpretant el personatge principal a la pel·lícula italo-francesa de 1975 El Zorro. Va fer algunes pel·lícules més de tema criminal: The Gypsy (1975), Història d'un policia (1975) (amb Jean Louis Triginant), Boomerang (1976) i Armaguedon (1976). El 1976, Delon va protagonitzar El senyor Klein, per la qual va ser nominat al premi César.[35]

Delon amb la seva filla Anouchka al Festival de Cannes 2010

Va tornar al crim per a una altra sèrie de thrillers en què va protagonitzar i va produir: Man in a Hurry (1977),[36] La mort d'un home corrupte (1977),[37] Le Gang (1977),[38] Un intrús en el joc (1978).[39] El 1979, Delon va declarar que només una quarta part de les seves activitats empresarials impliquen pel·lícules, que també té «un negoci d'helicòpters, construeix mobles, promou lluites de premis i cavalls de carrera», i que encara estava interessat a convertir-se en una estrella a Amèrica.[40] El 1979 va fer un últim intent d'estrellat a Hollywood, signant amb l'agent Sue Mengers i protagonitzant The Concorde - Airport ' 79 (1979).[41] La pel·lícula no va ser un gran èxit. Delon va tornar a les pel·lícules franceses que va produir: The Medic (1979) i Three Men to Kill (1980).

Carrera posterior[modifica]

Dècades de 1980 i 1990[modifica]

Teheran 43 (1981) va ser un canvi de ritme. En aquesta gran producció soviètica va protagonitzar amb Claude Jade i Curd Jürgens en un paper coprotagonista al costat d'actors russos. Després va tornar al crim: For a Cop's Hide (1981), Le choc (1982), Le Battant (1983). Va ser guardonat amb el premi César al millor actor pel seu paper a Notre histoire de Bertrand Blier (1984), i va interpretar l'aristocràtic dandi Baron de Charlus en una adaptació cinematogràfica de la novel·la A la recerca del temps perdut de Marcel Proust el mateix any. Es van reprendre els thrillers: Parole de flic (1986), The Passage, No desperteu el policia que dorm (1988) i Dancing Machine (1990). Una pel·lícula notable durant aquesta època va ser Nouvelle Vague de Jean-Luc Godard el 1990, en què Delon interpretava els bessons. L'últim paper important de Delon va ser a Une chance sur deux de Patrice Leconte el 1998, una altra decepció de taquilla. Delon va anunciar la seva decisió de deixar d'actuar el 1997, tot i que encara accepta de tant en tant papers.

Delon va adquirir la nacionalitat suïssa el 23 de setembre de 1999,[42] i l'empresa que gestiona els productes venuts sota el seu nom té la seu a Ginebra. Resideix a Chêne-Bougeries al cantó de Ginebra.

Anys 2000 i 2010[modifica]

El 2001, Delon va protagonitzar el drama de televisió francès Fabio Montale. Va interpretar un policia vell vestit amb roba elegant, un paper de "signatura Delon" per al públic. L'espectacle va ser un gran èxit. El 2003, Delon va intentar recrear l'èxit de Fabio Montale i va produir i protagonitzar un altre drama policial de la televisió francesa, Frank Riva. Ho va fer bé però menys que Fabio Montale. El 2008 va protagonitzar Jules Cesar a l'èxit de taquilla Asterix aux jeux Olympiques que va protagonitzar Gérard Depardieu. Al voltant d'aquesta època va fer papers principalment en pel·lícules de televisió i també va fer alguns papers a l'escenari francès. El 2008 va dirigir ell mateix una pel·lícula de televisió protagonitzada per Anouk Aimee, titulada Love Letters basada en una obra d'AR Gurney. El 2018, després d'una pausa de set anys al cinema, Delon tenia previst protagonitzar una nova pel·lícula, titulada La Maison Vide, protagonitzada per Juliette Binoche i dirigida per Patrice Leconte. Tanmateix, el novembre de 2018 els mitjans francesos van anunciar que el projecte estava cancel·lat. No s'ha donat cap motiu específic per a la cancel·lació.[43] Els seus últims papers fins ara han estat a la pel·lícula de televisió de 2011 Une journée ordinaire, a la producció russa de 2012 S Novym godom, Mamy! en la qual va interpretar ell mateix i va tornar a aparèixer com a ell mateix a la pel·lícula Toute Ressemblance del 2019 com a convidat en una conferència.[44]

Alain Delon al Festival de Cannes 2019

L'abril de 2019, als 83 anys, Delon va llançar un nou senzill. La cançó, titulada Je n'aime que toi, va ser composta per Rick Allison i Julia Paris. Ja l'any 1973 Delon va aconseguir un gran duet internacional amb la cantant egípcia-francesa Dalida a la cançó Paroles...paroles. El 1983 va col·laborar amb Shirley Bassey a la cançó d'èxit internacional Thought I'd ring you.[45][46]

Al Festival de Cannes 2019, que es va celebrar del 14 al 25 de maig, Delon va rebre una Palma d'Or honorífica per la seva llarga carrera al cinema. Una retrospectiva d'algunes de les seves pel·lícules presentades al festival. Hi va haver molta controvèrsia al voltant de Delon per rebre aquest premi a causa de les presumptes observacions que havia fet sobre el tractament de les dones durant la seva carrera i en la seva vida privada. Thierry Fremaux, director artístic del festival, va dir al públic de Cannes durant un homenatge a la cerimònia: «Sabem que la intolerància ha tornat, ens demanen que creguem que si tots pensem el mateix, ens protegirà del risc de no agradar o equivocar-se, però Alain Delon no té por d'equivocar-se, que no li agrada, i no pensa com els altres, i tampoc té por d'estar sol». «Per a mi, és més que el final d'una carrera. És el final d'una vida. Sento que estic rebent un homenatge pòstum mentre estic viu», va dir Delon. Va rebre el premi de mans de la seva filla Anouchka Delon.[47][48][49]

Anys 2020[modifica]

En una entrevista de juliol de 2021 a TV5 Monde, Delon va dir que tenia previst actuar en una pel·lícula més.[50][51] També a TV5Monde, Delon va entrevistar el president ucraïnès Zelenski el setembre de 2022 com a part d'un programa especial sobre la situació a Ucraïna, Face à Zelensky. Delon va expressar el seu suport al poble ucraïnès durant l'entrevista.[52][53]

Carrera empresarial[modifica]

A la dècada de 1970, Delon va ampliar els seus interessos comercials, promovent partits de boxa.[54] També ha ajudat a desenvolupar i promocionar una varietat de productes venuts amb el seu nom, com ara rellotges de polsera, roba, ulleres, perfums, articles de papereria i cigarrets.[55][56] La marca d'ulleres de sol de Delon es va fer especialment popular a Hong Kong després que l'actor Chow Yun-fat les portés a la pel·lícula de 1986 A Better Tomorrow (a més de dues seqüeles). Segons sembla, Delon va escriure una carta agraint a Chow per ajudar a promocionar i vendre les ulleres de sol a Hong Kong i la Xina.[57] El director de la pel·lícula, John Woo, ha reconegut a Delon com un dels seus ídols i ha escrit un breu assaig sobre El samurai i El cercle vermell per als llançaments de DVD de la The Criterion Collection.[58] El 2009 i el 2015, Christian Dior va utilitzar imatges del jove Alain Delon i fragments de les seves pel·lícules dels anys seixanta The Swimming Pool i The Last Adventure respectivament a les campanyes publicitàries de la colònia Eau Sauvage.[59]

Vida personal[modifica]

Alain Delon filmant l'avortat Marco Polo a Belgrad, 1962

La seva vida privada es confon sovint amb la seva carrera cinematogràfica. El 20 de març de 1959, Delon es va comprometre amb l'actriu Romy Schneider, a qui va conèixer quan van protagonitzar la pel·lícula Christine (1958).[60] Durant la seva relació, va tenir una aventura amb l'actriu, cantant i model alemanya Nico. El 1962, Nico va donar a llum un fill, Christian Aaron Boulogne (Ari Päffgen) «Ari», però Delon mai va reconèixer el nen com a seu; Ari va ser criat principalment pels pares de Delon.[61] El 1964, Delon i Schneider es van separar.[62] Després de la mort de Romy el 1982, va confessar que Romy Schneider havia estat l'amor de la seva vida.[63]

El 1963, Delon va conèixer la jove divorciada Francine Canovas (una model coneguda professionalment com a Nathalie Barthélémy).[64][65] El gener de 1964, Barthélémy va quedar embarassada de Delon. El 13 d'agost de 1964 es van casar i ella va agafar el nom de Nathalie Delon. El seu fill Anthony Delon, el seu segon fill, va néixer el 30 de setembre de 1964. El 1967, Alain Delon va sol·licitar el divorci.[66] La parella es va divorciar el 14 de febrer de 1969.[67]

A mitjans dels anys seixanta, Delon va tenir una breu relació amb Dalida; tots dos eren amics des de la primera trobada a París l'any 1955, on eren veïns del mateix edifici dels Camps Elisis.[68]

L'agost de 1968, durant el rodatge de la pel·lícula La piscine, Delon va conèixer l'actriu francesa Mireille Darc i li va demanar que rodessin una pel·lícula junts. Van començar una relació que va durar fins al 1982.[69] Més tard va tenir relacions curtes amb l'actriu Anne Parillaud i Catherine Bleynie, exdona de Didier Pironi.[70]

Delon va tenir una curta relació amb la ballarina i actriu Maddly Bamy nascuda a Guadalupe. Va conèixer Bamy al plató de La Piscine, on Bamy va tenir un petit paper. Com que Delon també era parella de Mireille Darc en aquell moment, va compartir la seva vida amb dues dones. Bamy va acabar la seva relació el 1971, i així es va convertir en l'última companya de Jacques Brel. El seu triangle amorós va servir d'inspiració per a la pel·lícula de 1969 The Love Mates, que Delon i Darc van protagonitzar. Darc també va escriure el guió de la pel·lícula amb el seu nom real, Mireille Aigroz.[71][72][73]

El 1987, Delon va conèixer la model holandesa Rosalie van Breemen al plató del videoclip de la seva cançó "Comme au cinéma" i va començar una relació. Van tenir dos fills: Anouchka Delon (25 de novembre de 1990) i Alain-Fabien Delon (18 de març de 1994). La relació va acabar l'any 2001.

Delon viu a Chêne-Bougeries al cantó de Ginebra, Suïssa, i a Douchy, Loiret, França.

Durant una entrevista el 2013, Delon va expressar el seu suport al partit polític d'extrema dreta francès Front National, dient «El Front Nacional, com el MCG [Moviment Ciutadà de Ginebra] a Ginebra, és molt important… L'animo i l'entenc perfectament».[74] Delon era bon amic del boxejador argentí Carlos Monzón.[75]

El setembre de 2019, Christian Aaron «Ari» Boulogne va demandar Alain Delon pel reconeixement de la paternitat.[76]

El 2022, Delon, amb 86, va ser convidat per Volodymyr Zelenski a viatjar a Ucraïna.[77][78]

Filmografia[modifica]

Any Pel·lícula Rol Notes
1957 Quand la femme s'en mêle Jo
1957 Sois belle i tais-toi Loulou
1958 Christine Franz Lobheiner
1959 Faibles femmes Julien Fenal
1959 Le chemin des écoliers Antoine Michaud
1960 Plein Soleil Tom Ripley
1960 Rocco e i suoi fratelli Rocco Parondi Dirigida per Luchino Visconti
1961 Les Amours celebres Prince Albert Episodi "Agnes Bernauer"
1961 Quelle joie de vivre Ulysse
1962 Carambolages Lambert
1962 L'eclisse Piero Dirigida per Michelangelo Antonioni
1962 L'Amour a la mer Actor de la pel·lícula
1962 Le Diable i les Dix Commandements Pierre Messager
1963 Mélodie en sous-sol Francis
1963 Les Félins Marc
1963 La Tulipe noire Comte de Saint Preux
1963 Il Gattopardo Tancredi Dirigida per Luchino Visconti
1964 L'Insoumis Thomas
1965 Once a Thief Eddie Pedak Ralph Nelson director, Zekial Marko guionista
1965 The Yellow Rolls-Royce Stefano
1965 Es crema París? (Paris brûle-t-il?) Jacques Chaban-Delmas
1966 Lost Command capità Philippe Esclavier
1966 Texas Across the River Don Andrea
1966 Les Aventuriers Manu
1967 Diaboliquement vôtre Pierre
1967 Le Samouraï Jef Costello Dirigida per Jean Pierre Melville
1968 La Piscine Jean-Paul
1968 La Motocyclette Daniel
1968 Adieu l'ami Dino Barran
1968 Spirits of the Dead William Wilson Episodi "William Wilson", dirigit per Louis Malle
1969 Le Clan des Siciliens Roger Sartet
1969 Madly Julian
1969 Jeff Laurent
1970 El cercle vermell (Le Cercle rouge) Corey Dirigida per Jean-Pierre Melville
1970 Borsalino (pel·lícula) Rocco Siffredi
1970 Doucement les basses Simon
1971 Red Sun Gauche Dirigida per Terence Young
1971 Fantasia chez les ploucs Un caïd
1971 The Assassination of Trotsky Frank Jackson Dirigida per Joseph Losey
1971 Un poli Coleman
1971 La Veuve Couderc Jean
1972 Tractament de xoc (Traitement de choc) Devillers
1972 Il était une fois un flic Man searching Rodriguez
1972 La primera nit de tranquil·litat (La prima notte di quiete) Daniele Dominici Dirigida per Valerio Zurlini
1973 Les Grands fusils Tony Arzenta
1973 Deux hommes dans la ville Gino Strabliggi
1973 La Race des seigneurs Julien Dandieu
1973 Les Granges brûlées Larcher
1973 Scorpio Jean Laurier, alias Scorpio
1974 Les Seins de glace Marc Rilsen
1974 Borsalino & Co. Roch Siffredi
1975 Història d'un policia (Flic Story) Roger Borniche
1975 Le Gitan Le Gitan
1975 El Zorro Don Diego de la Vega/Zorro
1976 El senyor Klein (M. Klein) Robert Klein dirigida per Joseph Losey
1976 Armaguedon Dr. Michel Ambrose
1976 Comme un boomerang Jacques Batkin
1976 L'Homme pressé Pierre Niox
1977 Le Gang Robert le Dingue
1977 La mort d'un home corrupte (Mort d'un pourri) Xavier Maréchal
1978 Un intrús en el joc (Attention, les enfants regardent) L'home
1979 Le Toubib Jean-Marie Després
1979 The Concorde ... Airport '79 Paul Metrand
1980 Trois hommes a abattre Michel Gerfaut
1980 Teheran 43 Foche
1981 Pour la peau d'un flic Choucas
1982 Le choc Martin Terrier
1983 Le Battant Jacques Darnay
1983 Swann in Love Baron de Charlus
1984 Notre histoire Robert Avranche
1984 Le Passage Jean Diaz
1985 Parole de flic Daniel Pratt
1988 Ne réveillez pas un flic qui dort comissari Eugène Grindel
1990 Dancing Machine Alan Wolf
1990 Nouvelle vague L'home
1992 Un Crime Maitre Charles Durand
1992 El retorn de Casanova (Le Retour de Casanova) Giacomo Casanova
1993 L'Ours en peluche
1994 Les Cent i une nuits Actor d'un dia
1996 Le Jour i la nuit Alexandre
1997 Une Chance sur deux Julien Vignal
1999 Les Acteurs ell mateix
2003 Frank Riva Frank Riva Sèrie de TV, 1ª temporada
2004 Frank Riva Frank Riva Sèrie de TV, 2ª temporada
2006 L'Instinct de mort
2008 Astérix aux Jeux Olympiques Jules César

Referències[modifica]

  1. ↑ «Alain Delon». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 29 agost 2010].
  2. ↑ «Alain Delon Biography». filmreference.com. Arxivat de l'original el 8 octubre 2017. [Consulta: 8 febrer 2018].
  3. ↑ «BESTOFCINE, le meilleur du cinéma – ALAIN DELON» (en francès). bestofcine.free. Arxivat de l'original el 11 octubre 2012. [Consulta: 8 febrer 2018].
  4. ↑ AG, Cinergy. «Cineman – Movie guide». cineman.ch. Arxivat de l'original el 3 març 2016. [Consulta: 8 febrer 2018].
  5. ↑ Violet, Bernard. Les mystères Delon. París: Flammarion, 2000. ISBN 2080681052. OCLC 47797567. 
  6. ↑ «1958 Box Office». Box Office Story. Arxivat de l'original el 27 setembre 2016. [Consulta: 19 octubre 2016].
  7. ↑ «Box office Alain DELON - (page 5) - BOX OFFICE STORY». [Consulta: 23 gener 2023].
  8. ↑ "FOX BUYS CONCERN IN JOHANNESBURG: Film Company in Africa Acquired for $1,125,000 -- 'Anatomy of Murder' Here!" by HOWARD THOMPSON.
  9. ↑ «Premioterna.it – Guida online ai rimedi naturali». [Consulta: 23 gener 2023].
  10. ↑ Peary, Gerald.
  11. ↑ «Movie Reviews» (en anglès). The New York Times, 22-01-2023. ISSN: 0362-4331.
  12. ↑ "POWERLESS GALLIC CRITICS: Parisian Theatregoers Flock to Play That Is Slashed And Stay Away From Another That Is Hailed" by JEAN-PIERRE LENOIR PARIS.
  13. ↑ "Two Stars Signed for 'Lawrence' Film" Hopper, Hedda.
  14. ↑ Scheuer, Philip K. «Zanuck Pitching in as 'Day' Director: Three Units on D-Day Epic; Enemies-Below Duo Reunited». , 21-12-1961, p. B13.
  15. ↑ Bradshaw, Peter «L'Eclisse review – Antonioni's strange and brilliant film rereleased». , 25-08-2015.
  16. ↑ Crowther, Bosley «Screen». , 15-10-1963.
  17. ↑ 17,0 17,1 Thomas, Kevin «New Dream for Alain Delon». Los Angeles Times, 18-12-1965, pàg. A12.
  18. ↑ «Box office for 1963».
  19. ↑ «1964 box office». .
  20. ↑ French Movie Actor Bears Resemblance to Jimmy Dean Tinee, Mae.
  21. ↑ Stafford, Jeff. «L'insoumis: Vintage Alain Delon circa 1964», 10-05-2008. Arxivat de l'original el 7 novembre 2019. [Consulta: 4 octubre 2019].
  22. ↑ Martin, Betty «Movie Call Sheet: 'Rouge' Heads for Broadway». Los Angeles Times, 10-04-1965, pàg. 19.
  23. ↑ Martin, Betty «Delon Gets Title Role in 'Cervantes'». Los Angeles Times, 07-03-1966, pàg. C22.
  24. ↑ Weiler, A.H. «Local Views: Ritt's Trio – New Liaisons». The New York Times, 04-10-1964, pàg. X7.
  25. ↑ «Sean O'Casey's Autobiography Filmed as Young Cassidy». Chicago Tribune, 15-11-1964, pàg. 13.
  26. ↑ 26,0 26,1 Vincendeau, Ginette Mise Au Point, 6, 2014. DOI: 10.4000/map.1800 [Consulta: free].
  27. ↑ Reisfeld, Bert.
  28. ↑ A.H. WEILER., "The Devils' Get a Movie Angel", The New York Times 21 novembre 1965, pg.
  29. ↑ "John Wayne-money-spinner" The Guardian, 31 desembre 1968.
  30. ↑ "REX REED REPORTS: Don't page Bronson now--unless you have a million" Reed, Rex.
  31. ↑ Bronson Stars in Europe.
  32. ↑ Histoire du Cinéma Français 1966–1970, eds.
  33. ↑ Kramer, Carol.
  34. ↑ «Box office Alain DELON – (page 34) – BOX OFFICE STORY». www.boxofficestory.com. Arxivat de l'original el 26 març 2018. [Consulta: 25 març 2018].
  35. ↑ Swanson, Neely «"Mr. Klein" – Nothing small about it [MOVIE REVIEW]». Easy Reader News, 02-10-2019.
  36. ↑ «L'Homme Presse – Alain Delon 1977 Box Office» (en francès). Box Office Story. [Consulta: 4 octubre 2019].
  37. ↑ «Mort D'Un Pourri – Alain Delon 1977 Box Office» (en francès). Box Office Story. [Consulta: 4 octubre 2019].
  38. ↑ «Le Gang – Alain Delon 1977 Box Office» (en francès). Box Office Story. [Consulta: 4 octubre 2019].
  39. ↑ «Attention Les Enfants Regardents – Alain Delon 1977 Box Office» (en francès). Box Office Story. [Consulta: 4 octubre 2019].
  40. ↑ Scott, Vernon «Alain Delon, France's Answer to Clint Eastwood». The Washington Post, 05-01-1979.
  41. ↑ "MOVIES: A TOUGH GUY GOES SOFT ON HOLLYWOOD" Mann, Roderick.
  42. ↑ «Alain Delon becomes Swiss citizen».
  43. ↑ «Alain Delon ne tournera pas "La Maison vide" avec Juliette Binoche», 20-11-2018.
  44. ↑ Guen, Erwana Le. «Alain Delon de retour au cinéma: découvrez la bande-annonce de Toute ressemblance». Le Figaro.fr, 02-10-2019.
  45. ↑ «Alain Delon revient à la chanson avec le compositeur de Lara Fabian: écoutez !», 23-04-2019.
  46. ↑ «Alain Delon & Shirley Bassey – Thought I'd Ring You».
  47. ↑ «Alain Delon star du Festival de Cannes 2019: Il avait violemment critiqué l'événement – Voici».
  48. ↑ «Cannes: Thierry Frémaux Defends Palme d'Or for Controversial Alain Delon, "We're Not Giving Him the Nobel Peace Prize"», 13-05-2019.
  49. ↑ «Cannes Film Festival defends award to 'imperfect' Delon». , 13-05-2019.
  50. ↑ «Alain Delon: "Je ne meurs pas si facilement !" – France Dimanche».
  51. ↑ «Alain Delon dévoile le visage de Hiromi, sa nouvelle compagne».
  52. ↑ «"Il a une plus belle fin de carrière que la mienne": l'Étonnant entretien d'Alain Delon avec Volodymyr Zelensky», 23-09-2022.
  53. ↑ «Alain Delon dialogue avec Volodymyr Zelensky et apporte son soutien au peuple ukrainien», 23-09-2022.
  54. ↑ «Napoles, Monzon in Big Top Tonight: Napoles Out to Tame Monzon». The New York Times, 09-02-1974.
  55. ↑ «ALAIN DELON – Products – Introduction». Arxivat de l'original el 29 novembre 2011.
  56. ↑ «French Actor Smells Success With New Fragrance for Women». Los Angeles Times, 05-10-1984.
  57. ↑ «AIM». members.aol.com. Arxivat de l'original el 30 novembre 2007.
  58. ↑ «Le samouraï». The Criterion Collection. Arxivat de l'original el 28 octubre 2007.
  59. ↑ Vogue. «La campagne L'Eau Sauvage Cologne de Dior», 24-04-2015. Arxivat de l'original el 30 setembre 2017.
  60. ↑ «Symington Predicts Missile Budget Boost». Los Angeles Times, 23-03-1959.
  61. ↑ Thomson, Ian «You Are Beautiful and You Are Alone review – Nico as the gothic Garbo». The Guardian, 20-06-2021.
  62. ↑ «Loves and losses of an ageing idol». The Connexion.
  63. ↑ Renterghem, Marlon «Alain Delon: Women were all obssesed with me» (en anglès). GQ, 04-01-2018.
  64. ↑ Wydra, Thilo. Eine Liebe in Paris – Romy und Alain. Heyne Verlag, 2020, p. 106. ISBN 9783641270476. 
  65. ↑ Delon, Nathalie. Pleure pas, c'est pas grave (en francès). Flammarion, 2010-04-13. ISBN 978-2-08-123399-7. 
  66. ↑ Qui est qui en France, J. Lafitte, 2010, p. 686.
  67. ↑ «Alain Delons Get Divorce». Los Angeles Times, 15-02-1969.
  68. ↑ «Alain Delon met en lumière son histoire d'amour avec... Dalida !» (en francès). Purepeople, 21-04-2011.
  69. ↑ «Alain Delon et Mireille Darc: " Nous serions restés ensemble si elle avait pu devenir maman "» (en francès). Gala, 30-08-2017.
  70. ↑ «Alain Delon, l'homme qui aima les femmes» (en francès). Point de Vue, 21-04-2017.
  71. ↑ Przybylski, Eddy. «Dans le placard d'Alain Delon: une épouse, un fils et un cadavre» (en francès). La Libre.be. [Consulta: 27 maig 2022].
  72. ↑ Daguet, Alix. «Couple à trois avec Maddly Bamy» (en francès). www.linternaute.com. [Consulta: 27 maig 2022].
  73. ↑ Telestar.fr. «Jacques Brel: qu'est devenue Maddly Bamy, sa dernière com... - Télé Star» (en francès). www.telestar.fr, 17-02-2017. [Consulta: 27 maig 2022].
  74. ↑ «French legend Delon 'supports' far-right». France 24, 09-10-2013. Arxivat de l'original el 12 octubre 2013.
  75. ↑ Archivo TV Argentina. «Telenueve La amistad entre Carlos Monzón y Alain Delon», 31-12-2013. Arxivat de l'original el 19 Maig 2015.
  76. ↑ «Alain Delon poursuivi en justice par Ari, son fils " illégitime "». Le Point, 19-09-2019.
  77. ↑ «2022 - Alain Delon, the trip to kyiv», 12-07-2022.
  78. ↑ «Alain Delon: Ce voyage exceptionnel qu'il s'apprête à accomplir, malgré ses ennuis de santé - Voici».

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alain Delon
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Alain_Delon&oldid=31296530»