Peter Ustinov

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPeter Ustinov
Peter Ustinov.jpg
Peter Ustinov al trailer de Tres vides errants (1960)
 Ambaixador de bona voluntat de l'UNICEF 

Dades biogràfiques
Naixement Peter Alexander Baron Von Ustinow
16 d'abril de 1921
Londres, Anglaterra
Mort 28 de març de 2004(2004-03-28) (als 82 anys)
Genolier, Vaud (Suïssa)
Sepultura Bursins
Residència Bursins
Nacionalitat Anglaterra Anglaterra
Alma mater Westminster School
Activitat professional
Ocupació Actor de cinema, director de cinema, escriptor, presentador de televisió, guionista, dramaturg i actor de teatre
Període en actiu 1940 –
Arma/servei Exèrcit britànic
Batalles/guerres Segona Guerra Mundial
Altres dades
Membre de
Cònjuge Isolde Denham (1940–1950)
Suzanne Cloutier (1954–1971)
Helene de Lau d'Allemans (1972–2004)
Fills
Pares Jona von UstinovNadia Benois
Premis i reconeixements
Premis Oscar
Millor actor secundari
1961 - Espàrtac
1965 - Topkapi
Globus d'Or
Millor actor secundari
1952 - Quo Vadis
Premis BAFTA
Britannia Award
1992 - Trajectòria cinematogràfica

IMDB: 0001811
Modifica dades a Wikidata

Sir Peter Alexander Ustinov KBE, nascut Peter Alexander Baron Von Ustinow, (Swiss Cottage, Londres, 16 d'abril de 1921 - Genolier, Vaud, Suïssa, 28 de març de 2004). Actor i director de cinema, dramaturg, director de teatre, escriptor, presentador de ràdio i televisió anglès.

També va ser ambaixador de bona voluntat de la UNESCO des de 1968,[1] i l'any 1990 va ser nomenat Sir.

El 28 de març de 2004 va morir a Suïssa a causa d'una aturada cardíaca.[2][3]

Fou una de les figures icòniques del cinema britànic arreu del món, mestre d'actors, actor, dramaturg, dissenyador, director i també estrella del cinema d'aquestes per les quals no passa el temps, que sempre són modernes, independentment de l'any en què interpretés tal o qual paper.

Ustiniv fou sempre una maquina de bons moments davant les càmeres. Un valor segur per a qualsevol director. I inclús en les seves pel·lícules menys memorables, una grata trobada per l'espectador. A més, Ustinov fou d'aquells actors els quals s'han de recuperar, un d'aquests actors que hom no es pot perdre, si mai has vist res seu pot començar sens pèrdua a interessar-te per al cinema.

Origen internacional[modifica]

Ustinov portava en la seva sang, herència russa, francesa i etíop, així que era multicultural ja abans que aquesta etiqueta es convertís en moda. Els aficionats més veterans al cinema el recordaran sens dubte com l'emperador Neró de la versió de Quo vadis? (1951), que dirigí Mervyn LeRoy amb l'ajuda d'Anthony Mann, malgrat que aquest no va aparèixer en els crèdits. Passejava per allà Robert Taylor en pla militarot romà xuleta mirant de conquistar a la noble patrícia interpretada per Deborah Kerr, però Ustinov interpretant Neró amb els seus 28 anys se'ls menjava a tots, cristians del circ inclosos. Per aconseguir el paper va fer una proba de càmera dirigida per John Huston ni més ni menys. Ustinov recorda que ell havia esperat que Huston li talles les ales, el controlés, però el mestre va fer tot el contrari: l'estimulà perquè cada vegada es tornés més boig i desvaries en la seva interpretació. I la proba fou un èxit, encara que el projecte restà parat i Ustinov tingué d'esperar un any per a cremar Roma (encara que actualment la versió històrica revisada no té gens clar que en la vida real l'emperador ximple fos el culpable d'aquell disbarat, i inclús es defensa que no era tan mal tipus, senzillament ha tingut mala premsa). El projecte passà a altres mans, a un altra director [LeRoy] i a un altra productor, Sam Zimbalist, que aprovaren la proba d'Ustinov amb Huston, però consideraren que era massa jove per al paper...Ustinov els envià un telegrama per posa'l-si les piles i treure'ls del seu error, informant-los de què si esperaven una mica més ell ja seria vell per al paper...perquè Neró morí als 31 anys. L'actor rebé de tornada la resposta següent: <Investigació històrica demostra que estàs en el cert, Stop. El paper és teu>.

Ustinov, 1. Hollywood, 0.[modifica]

Ustinov celebrà aquesta petita victòria comprant-se el seu primer automòbil, un Delage, i conduint-lo arreu d'Espanya camí de Roma, on s'havia de rodar la pel·lícula, que el portaria a passar per Granada, Sevilla, Madrid, Badajoz, Xeres de la Frontera, Lorca, Barcelona, i després a França, Narbona, Perpinyà, Canes, San Remo i Roma, que segons recordava en les seves memòries, estava repleta de pelegrins arribats al lloc per a celebrar l'Any Sant.

Tardà en aparèixer en l'escenari de l'existència, però no cap dubte que una vegada va aparèixer començà a treure-li el màxim partit a la vida, perquè si alguna cos a va tenir Ustinov, junt al seu talent en diverses ocupacions, sempre recolzat per la seva evident humanitat, fou precisament la seva capacitat per a treure-li el màxim partit a las seva existència i aconseguir per a si mateix una vida de pel·lícula que no es pot pas resumir en aquest article. Ustinov tingué molta més vida i molt més interessant del que pot donar de si aquest arxiu.

Nét d'aristòcrata, fill d'espia[modifica]

El besavi patern de l'actor era un jueu polonès que havia construït un canó per l'emperador d'Etiòpia, Theodore, metre era retingut pels etíops com a hostatge. El seu avi patern de Peter era Plató von Ustinov, un aristòcrata rus. El pare de l'actor, Jona von Ustinov, nascut a Jafa, fruit de la unió d'un noble rus i una princesa etíop, i el seu oncle, Peter, al que Ustinov li devia el nom de pila, estaven allistats en un regiment de granaders de l'Exercit alemany, però quan començà la primera guerra mundial foren transferits a la força aèria alemanya. El seu oncle fou abatut el 13 de juliol de 1917 prop d'Ieper (Bèlgica). Fou una de tantes cicatrius que deixaren en la seva família els esdeveniments històrics del conflictiu segle XX.

De tota aquesta peripècia familiar no hi ha cap dubte que la palma se l'emportà Jona, periodista i diplomàtic, que si en la primera guerra mundial havia sigut pilot de combat per Alemanya i una vegada acabada la guerra acceptà la missió de començar la seva carrera com espia viatjant a Rússia per a reunir informació sobre el país, amagat darrera la cobertura d'estar cercant als seus pares perduts, que avien escapat a aquell país quan esclatà el conflicte. Així fou com va conèixer a Nadia, que hauria de convertir-se en la mare de Peter Ustinov.

Nadejda Leontievna Benoisl era una pintura russa de bodegons i paisatges que més tard arribaria a treballar en escenografia dissenyant vestuaris i decorats per els films del seu fill. Nadia necessitava escapar de Rússia hi ho va fer casant-se amb Jona von Ustinov, al que li posà el malnom de Klop, que després seria el nom de batalla del seu marit. El matrimoni s'establi a Londres junt a milers de russos blancs que havien fugit de la Rússia revolucionaria i cercaren refugi a Anglaterra, on Jona acabaria treballant per el servei secret anglès en distintes missions que el portaren a ser qualificat per Dick White, director del MI5 i el MI6 com el millor i més enginyós operatiu amb el que havia treballat. El nom en codi de Jona era U35, encara que també operava com Mr. Jhonson, Middleton-Pendleton i Paul X. Jona treballà a Londres com a periodista adjunt a l'Ambaixada d'Alemanya. Afirmen que quan els nazis li exigiren que probes les seves arrels àries, si negà apuntant; <Si Herr Goebbels proba primer la seva ascendència ària, llavors jo faré el mateix>. Òbviament li ordenaren que retornés a Berlín, al que es negà, convertint-se en una espècie curiosa de refugiat que fou fixat pel servei secret britànic per a col·laborar en els interrogatoris d'espies alemanys arrestats a la Gran Bretanya durant i com a contacte amb els anti-nazis alemanys, convertint-se en una peça fonamental i la principal font d'informació dels britànics en l'etapa prèvia a l'esclat de la Segona Guerra mundial.

Malgrat que aquesta facilitat per passar informació als britànics no sembla que estigués a l'altura quan es tractava de comunicar-se amb el seu fill. Les relacions entre Jona i Peter no foren mai, gaire fluides. De fet la vida de Jona, que els interessats poden seguir de manera més amplia i en profunditat llegint el llibre de Peter Day titulat Klop, l'agent secret britànic més enginyós, acabà el 1962, quan contava 69 anys, amb l'espia ensorrat en la pobresa, allunyat de la seva esposa i del seu fill, als que acusà de conspirar en contra seu.

Males relacions amb el seu pare[modifica]

Peter Ustinov no guardava bons records de la relació amb el seu pare, al que anomena en el seva biografia Klop, el qual se sobradament significatiu. Del mateix, va escriure que dubtava seriosament de que fos el conquistador de què presumia ser, donat que mancava de la capacitat de guardar els secrets que tal activitat requereix. Sembla ser, el bon home feia públics tots els seus desitges i conquistes, les seves gestes com a conquistador, sense cap respecte per la mare de l'actor. Segons peter Ustinov, el seu pare sempre necessitava una orella que l'escoltés, i en comparació amb ell, la seva mare era tota una dona. Així resten clares les inclinacions emocionals de l'actor entre els seus pares en conflicte. A més, Nadia demostrà al seu fill la seva fermesa en un matrimoni que no funcionava, que s'havia forjat per les circumstàncies dels conjugues. El fill afirmava que la seva mare mai es mostrà com a víctima ni, segons paraules del propi Peter Ustinov, va caure en l'autocompassió i mai donà la impressió de què la seva vida amb aquest estrany era una altra cosa que normal. Per altra banda, el seu pare, Klop, si que incardinava de manera tòxica amb s'ha mare, especialment amb la seva activitat com a pintora, ja que inclús arribà a desenvolupar una peculiar visió de les arts que incloïa posar en qüestió l'obra de la seva esposa, fins al punt que en una ocasió Ustinov arribà a contemplar com una quadre que havia pintat la seva mare era reconvertit per ella mateixa, després de l'àcida opinió del seu marit, en un altre bodegó despersonalitzat de l'amplia collita que ja tenia. Ustinov definia al seu pare amb aquesta influència negativa que frenà el talent de la seva mare, i conseqüentment es posà al costat d'ella en aquesta rara associació matrimonial de la que en fou l'únic fill, distanciant-se d'ell.

D'alguna manera, aquest allunyament del seu pare definí al fill tant com veure discutir als seus progenitors contínuament i, amb seguretat influí en moltes de les seves actituds d'aquest davant la vida i la relació amb els seus semblants, malgrat que la qualitat aventurera del seu pare es filtrà a la seva personalitat tant com la curiositat i la inquietud artística de la seva mare. En aquest combat matrimonial que contemplà des d'infant i que marcà una infància difícil i emocionalment inestable, es forjaren moltes de les característiques que més tard haurien d'aflorar en la feina d'Ustinov davant les càmeres.

Peter Ustinov aconseguí tot tipus de reconeixements professionals per la seva trajectòria en camps diferents, i els seus companys d'ofici l'aplaudiren públicament amb freqüència. Un altre icònic del cinema britànic de rellevància internacional, l'actor i director Richard Attenborough, Qualificà Peter Ustinov, quan aquesta ja tenia 70 anys:

« No hi ha dubte de què fou el geni de la nostra generació. El seu potencial era tan gran com el de Anton Txékhov o George Bernard Shaw. »

Premis i diverses peripècies[modifica]

Un talent renaixentista almenys en referència al cinema fou premiat per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood amb l'Oscar en dues ocasions, a més de rebre dues nominacions més. La seva primera estatueta la guanyà Peter Ustinov, que en algun moment de la seva adolescència resta a punt de canviar el seu nom per l'artístic de Peter Austin, idea que li tragué del cap un dels seus companys d'institut, per el seu treball cm a Batiatus a Spartacus, en català, Espàrtac (1960). Dirigida per Stanley Kubrick, l'actor recordava d'aquest treball principalment el xocant que li resultà anar a assajar en un dia junt amb Laurence Olivier i altres actors a la casa de Kirk Douglas, motor i director del projecte, i veure com el protagonista del film apareixia vestit tal qual com sortia al film Spartacus per a ficar-se més en el paper de cara a aquest assaig preliminar dels personatges. Ustinov recordava també, amb certa sorna, que cada estrella participant en el projecte va rebre un guió a la seva mida, segons afirmava amb subtils variacions afavorint al seu personatge. De manera que no hi havia dos guions iguals entre els que Reberen Laurence Olivier, Charles Laughton, Tony Curtis, Jean Simmons, John Gavin, i per suposat el propi Ustinov, i com tots ells pogueren comprovar posteriorment, el guió definitiu afavoria exclusivament a Kirk Douglas. En aquesta tessitura es gestà una especia de pugna o desconfiança del pes final en el relat entre Laughton i Olivier, doncs el primer pensava que el segon tenia més ascendent amb Douglas, que era el rei del mambo en tot l'assumpte, de manera que a Ustinov li tocà exercir més o menys com a intermediari de tots ells. Dura tasca que finalment el portaria a escriure ell mateix totes les escenes que compartia amb Laughton, única manera de desbloquejar la negativa d'aquesta a rodar si no quedava convençut i tranquil·litzat respecte al pes del seu personatge. Ustinov no va rebre premi per la seva contribució al guió, però s'emportà l'Oscar en la categoria de Millor Actor de Repartiment en un any amb poca competència real per al seu talent, representada per Chill Wills per The Alamo, Peter Falk per Murder, Inc., Jack Kruschen per The Apartment i Sal Mineo per Exodus.

El segon Oscar[modifica]

El seu segon Oscar també el va rebre en la categoria de Millor Actor de Repartiment per la seva contribució a Topkapi (1964), títol essencial en el llistat de pel·lícules de robatoris que segons sembla servi com inspiració al creador de la sèrie televisiva Mission: Impossible i també és una de les pel·lícules favorites de Christopher Nolan. Dirigí Jules Dassin amb Melina Mercouri com a protagonista, i Ustinov s'emportà a casa l'estatueta un any en què tingué competència molt dura entre la resta dels candidats, amb un Edmond O'Brien brillant a Seven Days in May i un John Gielgud igualment destacat a Becket, sent les ventafocs del grup Stanley Holloway a My Fir Lady i Lee Tracy a The Best Man. Inicialment el paper que interpretà Ustinov havia estat pensat per a Peter Sellers, que refusà el treball. Dada curiosa: ensems, Sellers reemplaçà a Ustinov en el rol de l'inspector Clouseau a The Pink Panther, el qual deixa molt de camp a l'aficionat al cinema per a imaginar com hauria sigut la nissaga del desbaratat defensor de la llei francès protagonitzada per aquest últim. Dit sia de passada, la productora li posà plet per deixar-los penjats i sense inspector Clouseau.

Junt aquest dos premis, l'Acadèmia de Hollywood reconeixia el treball d'Ustinov en dues altres ocasions, en el seu paper com Neró a Quo Vadis?, i pel seu treball com a guionista a Hot Millions (1968), que co-escriví junt amb Ira Wallach i protagonitzà davant les càmeres junt amb Maggie Smith, a la que definí com l'actriu més sensible amb la que havia treballat, i que havia substituït Lynn Redgrave, i Karl Malden.

A més, Ustinov guanyà el Globus d'Or al Millor Actor de repartiment per Quo Vadis? tornà a ser nominat al mateix premi en aquesta categoria per Spartacus i el nominaren també com a Millor Actor Principal en comèdia o musical per Topkapi. en el referent als Premis Bafta, equivalent britànic als Oscar, va estar nominat com a Millor Actor pel seu rol com Hercule Poirot a Death on the Nile (1978), i a més el nominaren en la seva qualitat com a guionista en la categoria de Millor Guió britànic pel seu treball a Billy Budd (1962), film que va dirigir i protagonitzà junt amb Robert Ryan, Melvyn Douglas i Terence Stamp, al que Ustinov va fer debutar en aquest llargmetratge propiciant l'única nominació a l'Oscar de l'actor. El seu guió era una adaptació de l'obra de teatre del mateix nom, que a la vegada era adaptació de la novel·la de Herman Melville Billy Budd, el mariner. No guanyà en cap d'aquestes ocasions, però finalment els Bafta el recompensaren amb un premi especial el 1992. D'aquest triplet com a guionista, director i coprotagonista, Ustinov recordava especialment que tota la bona sort que va tenir durant el rodatge s'acabà quan acabà aquesta filmació i va haver d'enfrontar-se als productors d'Allied Artists, que de sobte s'entossudiren a donar-li un final feliç a l'afer, al qual, amb la seva sorna habitual, Ustinov els replicà:

« Hauria millorat Ben-Hur si Jesucrist no hagués estat crucificat? »

Per altra banda, la distribuïdora de la pel·lícula a Anglaterra, ABPC es negà a estrenar la pel·lícula a menys que incloïes algunes seqüències d'acció amb pirates que segons li suggeriren podrien prendre prestades de material sobrant d'altres films. Després li tocaria lluitar amb la censura i a pesar de tot guanyar-se amb la pel·lícula a la critica britànica i nord-americana.

Dels seus vuit treballs com a director fou el millor, carrera paral·lela a la d'actor que inicià amb School for Secrets (1946), història bèl·lica que versava sobre l'aplicació del radar per a prevenir els atacs de la Luftwaffe alemanya durant la batalla d'Anglaterra. seguiren a aquesta comèdia fantàstica Vice Versa (1948), la comèdia bèl·lica Private Angelo (1949), que co-dirigí junt amb Michael Anderson, Romanoff & Julieta (1961), que co-protagonitzà amb Sandra Dee i John Gavin, Lady L. (1965), on dirigí a Paul Newman, David Niven i Sofia Loren, la comèdia dramàtica Hammersmith Is Out, on també es posà davant les càmeres com actor acompanyant a Richard Burton iElizabeth Taylor, i el drama Memed Hawk (1984), que també protagonitzà. En totes elles va escriure el guió.

Ustinov guanyà tres Premis Emmy de TV pels seus treballs en l'episodi La vida real de Samuel Johnson (1952) de la sèrie Omnibus, per interpretar a Sòcrates en la pel·lícula per a la TV Barefoot in Athens (1966) i pel seu treball en un altre llargmetratge rodat per a la petita pantalla, A Storm in Summer (1970).

Guionista de reclutament i propaganda bèl·lica[modifica]

Educat en el Westminster College, després de passar per les aules del London Theatre Studio entre 1937/39, debutà en els escenaris quan contava 17 anys en un teatre de Surrey, i guanyà especial rellevància des de la seva primera aparició en els escenaris londinencs quan contava 18 anys, destacant en la seva faceta com a humorista en un sketch. Dos anys després rodà els seus primers treballs davant les càmeres, dos documentals, Ullo, Fame! (1940) i Mein Kampf-My Crimes (1940), que formaven part de la propaganda de l'ambient bèl·lic de la segona guerra mundial. Però l'esforç bèl·lic del jove actor no es limitaria a aparèixer en aquestes produccions, sinó que als vint anys s'allistà com a soldat a l'Exèrcit, iniciant una etapa que el portaria a col·laborar amb el capità Carol Reed, el coronel David Niven i el tinent Eric Ambler en la redacció del guió d'una de les pel·lícules de propaganda del moment, The Way Ahead, escrita per Ambler, protagonitzada per Niven i dirigida per Reed sobre un guió d'Ustinov, que de passada interpretà del propietari anti-britànic del cafè, i per a complir els requeriments de visita d'un soldat ras a un entorn d'oficials tingué d'esser nomenat assistent de David Niven. Coses de la Guerra i l'Exercit. Dit sigui de passada, la pel·lícula, concebuda com a parany per a propiciar l'allistament de nous reclutes, ha seguit utilitzant-se fins al dia d'avui recentment en qualitat de manual o guia per a reclutes en l'Exercit britànic i l'australià, de manera que podria dir-se que Peter Ustinov debutà en el cinema com a guionista de films de reclutament per omplir les casernes.

La interpretació[modifica]

En el referent a la interpretació, el recorregut professional de Peter Ustinov es desenvolupà sobretot en la seva qualitat com actor de repartiment que malgrat tot mercès a la seva astúcia i personalitat davant les càmeres guanyava espai com a protagonista fou el cas de films com The Egyptian (1954), on amb el seu rol com Kaptah es féu un forat entre el repartiment protagonista, Victor Mature, Jean Simmons, Gene Tierney i Edmund Purdom. O de Beau Brumel (1954), una altra peripècia històrica co-protagonitzada per Stewart Granger i Elizabeth Taylor en la que donà vida al príncep de Gal·les. La capacitat d'Ustinov per a construir personatges plens d'humanitat, ja fossin positius o negatius, li permetien bregar en les distancies curtes amb dos tipus durs com Humphrey Bogart i Aldo Ray a We're No Angels (1955) o destacar com el propietari de l'espectacle de Lola Montes (1955) a les ordres de Max Ophüls, treballant a més de tu a tu amb Curd Jürgens a Les espions (1957), intriga que dirigí Henri-Georges Clouzot, i fins a ser el company d'un nen prodigi espanyol, Pablito Calvo, en el film de Ladislao Vadja Un àngel pasó por Brooklyn (1957), coproducció hispano-italiana a la que seguiria una odissea per Austràlia amb tot l'aire d'un western dirigida per Fred Zinnemann i co-protagonitzada per Robert Mitchum i Debora Kerr, The Sundowners (1960). Més tard treballà amb el duet Taylor-Burton en The Comedians (1967), adaptació d'una novel·la de Graham Greene, i protagonitzà la comèdia familiar Blackbeard's Ghost (1968), donant vida a Barbanegra, a més encapçalar el repartiment d'una espècie de visió alternativa i actualitzada del setge d'El Álamo a Viva Max (1969), que no els hi va fer gaire gràcia als mexicans.

Disney el fitxà per posar la veu al príncep John i al rei Ricard en el llargmetratge de dibuixos animats Robin Hood (1973), i tornà a exercir en la comèdia familiar a One of Our Dinosaurs is Missing (1975), abans de participar abans de participar interpretant un avi de noranta anys en la peripècia de ciència ficció Logan's Run (1976), un altre rol pel que fou contractat en qualitat de secundari però que el treballà amb qualitats de protagonista, encara que només aparegués en el tercer acte de llargmetratge. Un taxi mauve (1977), The Last Remake of Beau Geste (1977), Ashanti, Land of No Mercy (1979), o Charlie Chan and the Curse of the Dragon Queen (1981), interpretant a Charlie Chan, el fitxaren per a rols secundaris com adornament de prestigi, però el que és més cridaner de l'última etapa de la seva carrera es troba en els seus treballs interpretant el detectiu belga Hercule Poirot en el cicle d'adaptacions de novel·les d'Agatha Christie que inicià amb Death on the Nile (1978) i prosseguí a Evil Under the Sun (1982), Appointment with Death (1988), i el film per a la TV Thirteen at Dinner (1985). L'actor recordava que quan la filla de Christie, Rosalind Hicks, el va veure per primera vegada no es tallà gens ni mica en afirmar: Aquest no és Poirot, al que Ustinov respongué: De moment, estimada, de moment.

Tres matrimonis i una herència disputada[modifica]

En la vida privada de Peter Ustinov s'han de consignar tres matrimonis. El primer amb Isolde Denham, germanastra d'Angela Lansbury que fou la seva esposa entre 1940 i 1950, data del seu divorci. Tingueren una filla, Tamara, nascuda a Londres el 1945 i que seguí els passos del seu pare davant les càmeres apareixen en sèries i pel·lícules com The Blood on Satan's Claw o Blood from the Mummy's Tomb. Posteriorment va contraure matrimoni amb l'actriu franco-canadenca Suzanne Cloutier, que fou la seva esposa de 1954 fins el 14 de febrer de 1971, i amb la que va tenir tres fills: Paula, que també seguí els passos del seu pare i de la seva mar treballant com actriu, director i guionista, apareixen davant les càmeres en films com The World's Greatest Lover (1977), The World's Greatest Lover (1978), o al costat del seu pare a Charlie Chan and the Curse of the Dragon Queen(1980), Andrea, i l'únic fill mascle de l'actor, Ígor. Un anys més tard va contraure matrimoni amb la seva tercera esposa, Helene du Lau d'Allemans, que fou la seva esposa fins el moment de morir el 2004. A banda de la seva activitat com actor, va escriure diversos llibres i novel·les, entre els quals destaca la seva biografia, titulada Der Me, que sortí a la venda el 1977 i arribà a vendre més d'un milió d'exemplars, a més d'exercir com a degà de la Universitat de Dundee, a Escòcia, de 1968 a 1974 i canceller de la Universitat de Durham de 1992 fins el moment de la seva mort. A més fou nomenat cavaller de l'Imperi Britànic el 1990.

Activisme polític[modifica]

Ustinov s'havia implicat políticament i com a federalista mundial i ambaixador especial de l'UNICEF, i desenvolupava per tot el món la seva tasca de defensor dels drets humans i dels infants, de manera que també es va implicar en el projecte d'UNICEF dels United Buddy Bears.

El 2002 va visitar per primer cop aquesta exposició sense precedents pel que fa a la seva magnitud. A part d'això, l'any 2003 també va inaugurar i patrocinar la segona exposició a Berlín.[4]

Condecoracions[modifica]

Filmografia[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • * Revista de cinema, ACCIÖN, del mes de maig de 20178 (fulles centrals per Miguel Juan Payán) (ISSN: 2172-0517)

Referències[modifica]

  1. La seva fitxa a l'Enciclopèdia Catalana
  2. Notícia de la seva mort a 324.cat
  3. El seu memorial a Find a grave (anglès) [1]
  4. United Buddy Bears
  5. 5,0 5,1 5,2 Srinivasan, Archana. 20th Century Writers. Sura Books, 2007, p. 54. ISBN 8174785663. 

Enllaços externs[modifica]