Andrei Tarkovski
Andrei Tarkovski (rus: Андре́й Арсе́ньевич Тарко́вский) (Zavràjie, 4 d'abril de 1932 - París, 29 de desembre de 1986) va ser un director de cinema soviètic. També va participar ocasionalment com a actor i va escriure diversos articles de teoria cinematogràfica, d'entre els quals destaca Esculpir el temps, on podem trobar l'essència del seu plantejament de l'art cinematogràfic. Està acreditat com un dels més importants autors de cinema, reconegut per la crítica internacionalment. Per motius polítics, va haver d'exiliar-se de la Unió Soviètica i va morir a París.
Joventut i formació[modifica]
Tarkovski, fill del reconegut poeta rus Arseni Tarkovski, va estudiar música, pintura i escultura a Moscou i va treballar com a geòleg a Sibèria abans de dedicar-se al cinema. El 1956, va entrar en l'Institut de Cinema de l'URSS (VGIK), on va rebre les ensenyances de Mikhaïl Romm i va tenir l'oportunitat de rodar els seus primers curtmetratges.
La seva obra a la Unió Soviètica[modifica]
Molt prompte es va guanyar l'atenció i reconeixement internacionals, amb la seua primera obra important Ivànovo detstvo ('La infància d'Ivan', 1962), que va obtenir el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia. Tanmateix, aquest fet també li va costar una estreta vigilància per part de les autoritats soviètiques, que recelaven de les seves creences religioses, principalment. Com a resultat d'aquesta vigilància, la següent pel·lícula de Tarkovski, Andrei Rublev (1966), que narrava la vida del famós pintor i religiós rus Andrei Rubliov, fou prohibida fins al 1971. Tot i això, Andrei Rubliev pogué ser exhibida fora de concurs i sense l'aprovació de l'URSS al Festival de Canes, on va generar molt bones impressions. Després d'uns retalls imposats per la censura, al·legant suposades inexactituds històriques, va ser distribuïda amb normalitat a occident per guardar les aparences.
Tot i no comptar amb el control total sobre les seves obres, Tarkovski va continuar rodant i escrivint. En aquest període va redactar el seu assaig en què considerava l'art cinematogràfica una escultura del temps. El seu següent film, Solaris (1972), basat en l'obra de ciència-ficció del polonès Stanislav Lem, fou ben acollit per les autoritats, que la compararen amb 2001: Una odissea de l'espai del nord-americà Stanley Kubrick. Aquesta va ser, de les seves obres, la que més agradà al mateix Tarkovski. La cinta madurava la gènere de ciència-ficció, aprofundint en diversos aspectes morals i ètics que estaven per damunt de la trama fantàstica.
Les limitacions amb què havia de treballar a la Unió Soviètica van estar a punt de tancar-lo a la presó l'any 1975, per la seua pel·lícula Zérkalo, que va ser titllada d'elitista i críptica. Zérkalo presenta una densa i sovint autobiogràfica narració que porta als límits més radicals e innovadors les opcions estètiques i narratives del seu autor.
La següent pel·lícula, de caràcter fantàstic, Stàlker (1979), hagué de tornar-se a rodar quan estava pràcticament acabada, a causa d'un accident al laboratori de velat que va destruir la primera versió filmada. Stàlker presenta un aspecte i estructura molt més senzill que les seves anteriors pel·lícules.
Tot i el maltractament que la seva obra patia a l'URSS, les pel·lícules de Tarkovski eren objecte d'estudi i fascinació a l'estranger, on ja als anys 70 començaren a aparèixer diversos estudis i monografies analitzant el seu treball.
La seva obra a l'exili[modifica]
Tarkovski marxà, doncs, a Itàlia, per tal de rodar la seva següent obra, Nostalguia ('Nostàlgia', 1983), que parla de l'enyor de l'autor per la seva terra. Poc després de renunciar al premi principal de Canes, va convocar una roda de premsa on anuncià que no hauria de tornar mai més a la Unió Soviètica, puix que allà no hi era lliure per a treballar en condicions. Molts països europeus s'oferiren a donar acollida a l'artista, que finalment va instal·lar-se a Itàlia.
La seua darrera cinta, Offret ('El sacrifici', 1986), fou rodada a Suècia amb la col·laboració de tècnics habituals d'Ingmar Bergman, com ara el seu director de fotografia Sven Nykvist. La pel·lícula guanyà quatre premis al Festival de Canes, que hagueren d'ésser recollits pel fill del cineasta, ja que el director rus sofria de càncer.
Finalment, amb 54 anys i totalment allunyat de la seva terra, Andrei Tarkovski va morir de càncer pulmonar poc després de l'estrena del seu film Offret, el 28 de desembre de 1986 a la ciutat de París.
La influència de l'obra[modifica]
Tarkovski ha esdevingut el cineasta soviètic més famós i reconegut des de Serguei Eisenstein, i les seves obres, belles a cada fotograma tot i la seva complexitat i controvèrsia, li han valgut el qualificatiu de poeta del cinema. La seva obra es mostra interessada en l'estudi de l'home i la seua recerca de sentit de la vida mateixa, la decadència de l'espiritualitat en la societat moderna i la incapacitat de la humanitat per respondre front a les demandes de la tecnologia que domina cada cop més aspectes de la vida humana.
Interessat, com Eisenstein mig segle abans, per anar més enllà del llenguatge cinematogràfic, Tarkovski explorà noves formes de narrativa cinematogràfica que van marcar decisivament la nova generació de cineastes. A més, va desenvolupar una interessant teoria cinematogràfica, destacant la capacitat del cinema per fixar el temps, a partir de la qual el cineasta ha d'esculpir blocs per deixar al descobert la imatge. A partir de Zérkalo, la seva obra va seguir uns preceptes clars i estèticament ben definits, fins a arribar a Offret, que pot considerar-se la síntesi de les seves teories narratives i estètiques.
Els arxius documentals del cineasta –incloent-hi guions, fotografies i articles de premsa- es poden trobar actualment a la Fundació Andrei Tarkovski, dirigida per Andriúixka Tarkovski, fill del director, amb seus a Moscou, Florència i París. El 2016, a l'ocasió del trentè aniversari de la seva mort, la Universitat Pompeu Fabra va organitzar un simposi internacional.[1]
Filmografia[modifica]
- Каток и скрипка ("La piconadora i el violí", 1961, la seva tesi com a estudiant de cinema)
- Ivànovo detstvo ("La infància d'Ivan", 1962)
- Andrei Rublev (1966)
- Solaris (1972)
- Zérkalo ("L'espill", 1975)
- Stàlker (1979)
- Nostalguia ("Nostàlgia", 1983)
- Offret ("El sacrifici", 1986)
Referències[modifica]
- ↑ «Un simposi internacional analitza l'obra d'Andréi Tarkovski en el context de la cultura universal». Universitat Pompeu Fabra, 17-11-2016. [Consulta: 4 maig 2017].
Bibliografia[modifica]
- Andréi Tarkovski, Esculpir en el tiempo. Reflexiones sobre el cine, trad. Enrique Banús, Rialp, Madrid 1991.
- Andréi Tarkovski, Esculpir el tiempo, ed. Rodolfo Peláez, trad. Miguel Bustos García, Centro Universitario de Estudios Cinematográficos, Universidad Nacional Autónoma de México, México D. F., 1993.
- Andréi Tarkovski, Andréi Rubliov (guión literario), Ediciones Sígueme, Col. «El peso de los días», 2006.
- Andréi Tarkovski, Martirologio. Diarios, trad. Iván García Sala, Ediciones Sígueme, Salamanca 2011.
- Marina Tarkóvskaia, Acerca de Andréi Tarkovski, trad. J. L. Aragón, J. Gil Fernández y T. Pérez Hernández, Ediciones Jaguar, Madrid 2001.
- Antonio Mengs, Stalker, de Andréi Tarkovski. La metáfora del camino, Ediciones Rialp. Madrid, 2004.
- Pablo Capanna, Andréi Tarkovski: El icono y la pantalla, Ediciones de la Flor, Buenos Aires 2003.
- Ángel Sobreviela, Andréi Tarkovski: de la narración a la poesía, Fancy Ediciones, Valladolid, 2003.
- Rafael Llano, Andréi Tarkovski. Vida y obra, Prólogo de Víctor Erice, Filmoteca de la Generalitat Valenciana. Colección Documentos, nº 11, 2 volúmenes. Valencia, 2003.
- Pilar Carrera, Andréi Tarkovski. La imagen total, Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2008.
- Carlos Tejeda, Andréi Tarkovski, Ediciones Cátedra, col. Signo e imagen/Cineastas. Madrid, 2010.
- Andrei Tarkovsky: A Photographic Chronicle of the Making of The Sacrifice, trad. Layla Alexander-Garrett, Cygnnet, 2011 . ISBN 978-0-9570416-0-8
- Ricard Carbonell, El sueño de Tarkovski. Historiografía de una visión, Editorial Fragua, Madrid, 2018.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andrei Tarkovski |
- Persones de la província de Kostromà
- Província d'Ivànovo
- Directors de cinema soviètics
- Actors soviètics
- Directors de teatre russos
- Directors d'òpera
- Alumnes de l'Institut Gueràssimov de Cinematografia
- Naixements del 1932
- Morts a París
- Morts de càncer de pulmó
- Directors de cinema russos
- Actors russos
- Morts de càncer a França