Steve McQueen (director)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
No s'ha de confondre amb l'actor de cinema estatunidenc Steve McQueen.
Infotaula de personaSteve McQueen
Steve McQueen holding Best Picture Oscar (cropped).JPG
Steve McQueen amb l'Oscar a la millor pel·lícula per 12 anys d'esclavitud
Biografia
Naixement Steven Rodney McQueen
9 d'octubre de 1969 (1969-10-09) (49 anys)
Londres
Residència Londres
Amsterdam
Nacionalitat britànica
Formació professional Belles Arts
Formació Ealing, Hammersmith and West London College, Goldsmiths, University of London, Tisch School of the Arts
Activitat
Ocupació director, productor, guionista i artista
Període d'activitat 1993–present
Gènere artístic Experimental art Tradueix
Moviment Art contemporani
Estil Neo-noir, cinema experimental i realisme social
Representat per Marian Goodman Gallery Tradueix
Obra
Obres destacables
Família
Cònjuge Bianca Stigter[1]
Fills 2

IMDB: nm2588606
Modifica les dades a Wikidata

Steven Rodney McQueen (Londres, 9 d'octubre de 1969),[2] més conegut com a Steve McQueen, és un director, productor, guionista i artista britànic. Amb 12 anys d'esclavitud, un drama històric que narra les memòries d'un esclau de 1853, va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula,[3] el Premi BAFTA a la millor pel·lícula i el Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica. A més, també rebé el premi al Millor Director des del New York Film Critics Circle[4] i fou el primer director negre en guanyar l'Oscar a Millor Pel·lícula.[5]

McQueen és conegut per les seves col·laboracions amb l'actor Michael Fassbender, qui ha sortit en les seves tres pel·lícules: Hunger, un drama històric sobre la vaga de fam irlandesa de 1981; Shame, un drama sobre un executiu que ha de lidiar amb la seva addicció al sexe, i 12 anys d'esclavitud, un biopic sobre l'esclavitud dels negres als Estats Units.

McQueen ha rebut el premi més gran que pot rebre un artista visual britànic per les seves obres: el Premi Turner. A més, pels seus serveis al món de les arts visuals va ser anomenat comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic l'any 2011, tot i que anteriorment, l'any 2002, ja havia sigut anomenat oficial.[6][7][8] 

A l'abril de 2014, la revista TIME el va incloure en el seu llistat anual TIME 100 com una de les persones més influents del món.[9][10]

Biografia[modifica]

McQueen va néixer a Londres, tot i que té descendència grenadina[11] i de Trinitat i Tobago.[12][13] Va créixer a Hanwell, a l'oest de Londres, i va anar al Drayton Manor High School.[14][15] A una entrevista concebuda en 2014, McQueen declarava haver tingut una experiència molt dolenta a l'escola, on va ser posat a una classe per estudiants pels quals les seves feines més adients eren les de «tasques manuals com lampistes, constructors i similars». Més tard, el nou director de l'escola va admetre l'existència de racisme "institucional" en aquells anys. A més, McQueen va afegir que sofria dislèxia i havia de dur un pedaç ocular per un ull mandrós, factors que poden ser els causants de la seva ràpida marginació.[13]

D'altra banda, fou un bon jugador de futbol, pel que va entrar al club de futbol St. George's Colts. Va fer els exàmens A-Level d'art a Ealing, Hammersmith and West London Collage, per a continuar els estudis d'Art i Disseny al Chelsea College of Arts i després Belles Arts a Goldsmiths College, Universitat de Londres, on es va començar a interessar pel cinema. Va deixar Goldsmiths i va tenir una breu estada a la Tisch School of Arts de la Universitat de Nova York. Allà també va trobar que l'enfocament dels estudis era massa asfixiant i no donava peu a l'experimentació, queixant-se que allà tampoc «podies alçar la càmera».[16]

Des de 1997, a més de la seva residència a Londres, McQueen posseeix una casa a Amsterdam amb la seva dona, la crítica cultural Bianca Stigter, amb qui conviu amb els seus dos fills.[17]

Carrera[modifica]

Els seus primers films, curtmetratges que va rodar entre 1993 i 1997, acostumaven a ser projectats en una o diverses parets de les galeries d'art de manera molt minimalista. A més, ha fet diverses escultures com l'anomenada White Elephant (1998) i fotografies. Així mateix, en més d'una ocasió ha afirmat la gran influència que va tenir sobre ell la nouvelle vague i els films d'Andy Warhol.[18]

L'any 1999 va guanyar el prestigiós premi Turner[19] i el 2006 va anar a Iraq com a artista oficial de guerra per, l'any següent, presentar una peça commemorativa de tots els soldats britànics que varen morir a la guerra d'Iraq.[20] La peça estava conformada per segells amb retrats dels soldats i, tot i que van ser proposats per circular com segells comercials, la proposta va ser rebutjada pel Royal Mail.[21]

L'any 2008 va estrenar la seva primera pel·lícula: Hunger. El film parla sobre la vaga de fam que va haver-hi per part de grups republicans irlandesos l'any 1981 i va ser premiat amb la Càmera d'Or al Festival de Cannes.[22] El film també va guanyar el premi inaugural del Sydney Film Festival per la seva «controlada i clara visió, el seu extraordinari detall i valor, la dedicació del seu elenc i el poder i la ressonància de la seva humanitat»;[23] el premi Diesel Discovery al Festival Internacional de Cinema de Toronto l'any 2008, el qual és votat per la premsa que assisteix al festival, el premi de Los Angeles Film Critics Association a Film d'una Nova Generació i el premi a millor pel·lícula al London Evening Standard Film Awards el 2009.[24]

McQueen va representar a Gran Bretanya als Biennal de Venècia l'any 2009.[25] També a aquest any es va anunciar que havia sigut escollit per dirigir Fela, un biopic sobre el músic nigerià i activista Fela Kuti.[26][27] Malgrat això, McQueen va estrenar la seva segona pel·lícula, Shame, que narra la història d'un addicte al sexe (Michael Fassbender) la vida del qual canvia totalment quan la seva germana (Carey Mulligan) reapareix.

L'última i més recent pel·lícula de McQueen és 12 anys d'esclavitud. Estrenada l'any 2013 i basada en l'autobiografia de Solomon Northup, publicada el 1853, explica la història d'un home negre lliure que és raptat el 1841 i venut com esclau per treballar als camps de cotó de Louisiana abans de ser alliberat 12 anys després. El film va guanyar l'Oscar a millor pel·lícula, convertint-se en la primera pel·lícula amb un director negre en guanyar aquesta categoria. Brad Pitt, un dels actors, va afirmar que «Steve va ser el primer a fer la gran pregunta: "Per què no hi ha més pel·lícules sobre la història de l'esclavitud a Amèrica?". I va ser un britànic a qui li va tocar plantejar la gran pregunta.»[3][5][28]

Al novembre de 2014, va ser anunciat que la seva propera pel·lícula es tractaria d'un biopic sobre l'actor, cantant i activista Paul Robeson.[29]

Durant una conferència a la Universitat d'OxfordKanye West va anunciar que McQueen havia dirigit el vídeo pel seu nou single All Day.[30] El vídeo va ser projectat a la Fondation Louis Vuitton el 7 de març de 2015 a París abans que comencés el primer dels seus quatre concerts a un dels edificis dissenyats per Frank Gehry.[31] El juliol de 2015, el vídeo va ser estrenat a Amèrica al Museu d'Art del Comtat de Los Angeles.[32]

McQueen també va desenvolupar Codes of Conduct, un drama per la HBO sobre un jove negre amb un fosc passat que, tot i així, aconsegueix entrar a l'alta societat de Nova York. Després de molts canvis, HBO va acabar cancel·lant la sèrie a febrer de 2016 per diversos problemes.[33] Codes of Conduct anava a constar de sis episodis coescrits amb Matthew Michael Carnahan, produïts per Russell Simmons i dirigits pel mateix McQueen. Els actors principals eren Devon Terrell, Paul Dano, Helena Bonham CarterRebecca Hall.[34]

Filmografia[modifica]

Llargmetratges[modifica]

Any Pel·lícula Com a Distribució Taquilla
Director Productor Guionista
2008 Hunger Sí Sí Icon Productions
Zeitgeist Films
$2,724,474[35]
2011 Shame Sí Sí Momentum Pictures
Fox Searchlight
$17,693,675[36]
2013 12 anys d'esclavitud Sí Sí Summit Entertainment
Fox Searchlight
$187,733,202[37]

McQueen va començar al món del cinema amb Hunger, pel·lícula amb la qual volia «mostrar com veure, sentir, olorar i tocar al bloc-H en 1981. El que volia transmetre és una cosa que no es pot trobar en els llibres o arxius: l'ordinari i l'extraordinari de la vida a la presó. No obstant això, la pel·lícula és també una abstracció del que és morir per una causa».[38] El film va rebre molt bones crítiques i puntuacions: un 9 a Rotten Tomatoes,[39] un 8,2 a IMDb[40] i un 7,3 a FilmAffinity;[41] i va guanyar la Càmera d'Or de Cannes, el premi a Millor Opera Prima pel Cercle de Crítics de Nova York i el premi a Millor Pel·lícula del Festival de Chicago, entre d'altres. Estrenada a finals d'octubre, va tenir una acollida tan bona que a Cahiers du Cinéma Jacques Sicard va crear un petit poema sobre ella i va ser citada en multitud d'estudis sobre la vaga de fam a Irlanda.[42] A més, va permetre que McQueen comptés amb un pressupost superior per la seva propera pel·lícula, Shame, passant així dels 2.177.250 $ als 6.500.000 $.[43]

A la següent pel·lícula, Shame, McQueen va tornar a treballar amb Michael Fassbender i va col·laborar per primer cop amb la coneguda actriu Carey Mulligan. Shame també va rebre molt bones crítiques i notes (7,9 a Rotten Tomatoes[44] i 7,3 a IMDb).[45] Xan Brooks, crític de The Guardian, va afirmar que «sembla menys formal, menys arrelada en el llenguatge de la instal·lació artística que Hunger i per això és molt més satisfactòria».[46] El film va crear molta controvèrsia per la multitud d'escenes amb sexe i nus explícits, fet pel qual es va classificar a McQueen de provocador nat.[47] Amb aquest film McQueen va guanyar els premis FIPRESCI i CinemAvvenire del Festival de Venècia, mentre que Fassbender va guanyar el premi Copa Volpi a Millor Actor. També va estar nominat al BAFTA com a Millor Pel·lícula Britànica, al Lleó d'Or del Festival de Venècia i a la millor pel·lícula estrangera dels Premis Independent Spirit, entre d'altres.

Amb 12 anys d'esclavitud, un drama històric basat en l'autobiografia de Solomon Northup que narra les memòries d'un esclau de 1853, va aconseguir la fama internacional. El film no només va rebre molt bones crítiques i puntuacions (9,6 a Rotten Tomatoes[48] i 8,1 a IMDb),[49] sinó que va guanyar l'Oscar a Millor Pel·lícula, a Millor Guió i a Millor Actriu Secundària i el Globus d'Or a Millor Pel·lícula Dramàtica, entre altres premis i nominacions. Corliss, de la revista TIME, va traçar paral·lels amb els films de l'Alemanya nazi afirmant que «McQueen mostra que el racisme, a part de la seva bàrbara falta d'humanitat, és terriblement ineficient. Es pot argumentar que l'Alemanya nazi va perdre la guerra tant perquè es va desviar tant a la matança de jueus com perquè no va explotar la brillantor dels científics jueus en la construcció d'armes intel·ligents. Els amos dels esclaus dilueixen l'energia d'aquests amb flagells com esport sàdic i, a l'igual que Epps, es desperten a la nit per un plaer cruel per ballar amb la seva esposa».[50]

Curtmetratges[modifica]

Any Curtmetratge Com a
Director Productor Guionista Editor
1993 Bear Sí Sí Sí
1995 Five Easy Pieces Sí Sí Sí
1996 Stage Sí Sí Sí
1996 Just Above My Head Sí Sí Sí
1997 Exodus Sí Sí Sí Sí
1997 Catch Sí Sí Sí
1997 Deadpan Sí Sí Sí
1998 Drumroll Sí Sí Sí
1999 Prey Sí Sí Sí
2000 Cold Breath Sí Sí Sí
2001 Illuminer Sí Sí Sí
2001 Girls, Tricky Sí Sí Sí
2001 7th Nov. Sí Sí Sí
2002 Western Deep Sí Sí Sí
2002 Carib's Leap Sí Sí Sí
2004 Charlotte Sí Sí Sí
2005 Pursuit Sí Sí Sí
2007 Unexploded Sí Sí Sí
2007 Running Thunder Sí Sí Sí
2007 Gravesend Sí Sí Sí
2008 Rayners Lane Sí Sí Sí
2009 Static Sí Sí Sí
2009 Giardini Sí Sí Sí
2014 Ashes Sí Sí Sí
2016 Mr. Burberry Sí Sí Sí

Bear (1993) va ser el seu primer film important, el qual va presentar al Royal College of Art a Londres. Tot i que no es tractava d'una peça obertament política, per moltes persones plantejava qüestions sobre la raça, l'atracció sexual cap als homes i la violència. El curt mostra un combat de lluita entre dos homes que alternen gestos ambigus que mostren tant conductes agressives com atracció eròtica. Els protagonistes, un d'ells McQueen, són ambdós negres, tot i que McQueen afirma que la raça no conforma cap mena de prioritat en el treball. Com tots els seus primers treballs, Bear està en blanc i negre, i va ser filmada en 16 mil·límetres i sense so.[51]

Five Easy Pieces (1995) és el seu segon curt, també mut, el qual segueix una dona a través d'una corda d'equilibrista, metàfora que McQueen considera «la imatge perfecta entre una combinació de vulnerabilitat i força».[52]

A Stage (1996) presenta un home i una dona que semblen estar a l'aguait entre si, però mai es troben. Les seves mirades inquisidores poden tant significar que s'estan buscant entre si com podrien suggerir que només es miren.[53]

Just Above My Head (1996) mostra una estreta relació amb el seu film anterior i la temàtica clau de caminar. Un home, McQueen, rep un tret per separar el seu cos en diferents parts, però el seu cap segueix apareixent a la part superior de la imatge, pujant i baixant amb el seu pas i entrant i sortint de quadre segons el moviment de la càmera. Tal com va declarar David Frankel, «la simultaneïtat de fragilitat i persistència» sembla ser una important metàfora de la dura vida dels negres a Anglaterra i arreu del món.[52][54]

Exodus (1997) és un vídeo en color de 65 segons que té com a punt de partida el títol d'una cançó de Bob Marley. També és el primer i únic treball de McQueen com a editor.[55] El vídeo mostra un esdeveniment on dos homes negres porten testos amb palmeres i es veu com les fulles de la planta s'agiten per sobre del seu cap. McQueen va seguir a aquests homes pels carrers de Londres fins que van pujar a un bus i van marxar.[54]

Just després de rodar Catch (1997)[56] va estrenar Deadpan (1997), una obra en blanc i negre de quatre minuts protagonitzada per McQueen, qui mostra des d'una multitud d'angles una recreació d'un truc realitzat per Buster Keaton, passar per una finestra quan part d'una casa li cau a sobre, a Steamboat Bill Jr.Frieze Magazine va assenyalar una gran i profunda observació sobre el sistema penitenciari[57] i Media Art va indicar que el seu ús del blanc i negre emula l'estil de les pel·lícules dels anys 20 sense «una estratègia de historització o reinterpretar els orígens de les imatges en moviment».[58] L'obra va ser exposada en bucle des del 17 de novembre de 2011 al 17 de febrer de 2014 al Museu d'Art Modern de Nova York a les Contemporary Galleries, 1980-Now.[59]

A Drumroll (1998), McQueen va adjuntar tres càmeres al capdavant i cada extrem d'un tambor d'oli i ho va fer rodar pels carrers de Manhattan. Els resultats es varen projectar en tres parets d'un espai tancat.[60]

A Drumroll el varen seguir cinc curts: Prey (1999),[61] Cold Breath (2000),[62] Illuminer (2001),[63] Girls, Tricky (2001), on va enregistrar com l'artista de hip hop Tricky gravava Girls,[64] i 7th Nov. (2001), on el seu cosí narra com va passar l'accident que va canviar la seva vida.[65]

Western Deep (2002) és una obra encarregada per documenta 11 i consisteix una poderosa exploració dels sentits a la mina d'or TauTona, al Sud-àfrica, on es mostra com treballadors migrants treballen a llocs foscos i claustrofòbic amb l'ensordidor so d'una perforadora de fons.[66]

Just després va crear Carib's Leap (2002),[67] Charlotte (2004),[68] Pursuit (2005)[69] i Unexploded (2007).[70]

Running Thunder (2007) és un curt d'11 minuts sobre un cavall mort a una pradera. El film va ser comprat l'any 2014 per l'Stedelijk Museum Amsterdam, que afirmava que el títol era «enganyós, que evoca(va) associacions amb les carreres de cavalls, la velocitat i l'energia» i destacava la «tensió inesperada» que provocava la imatge estàtica.[71]

Gravesend (2007) va ser un dels seus últims curts, el qual descrivia el procés de refinament i producció del coltan i va aconseguir ser estrenat al museu d'art contemporani The Reinassence Society dels Estats Units.[72]

Després va crear Static (2009),[73] Rayners Lane (2008)[74] i Giardini (2009).[75]

Al 2014 va estrenar Ashes, que explica la història d'Ash, un home grenadí que va ser assassinat després que descobrís una partida de drogues amagades a la platja.[76]

Ja al 2016 va estrenar Mr. Burberry, la història d'una parella d'enamorats que passen un sensual cap de setmana al Hotel Café Royal de Londres.[77]

Les seves referències artístiques inclouen artistes com Andy Warhol, Serguei Eisenstein, Dziga Vèrtov, Jean Vigo, Buster Keaton, Carl Theodor Dreyer, Robert Bresson i Billy Wilder.[54][58]

Referències[modifica]

  1. KINO, CAROL «Intense Seeker of Powerful Elegance». The New York Times, 2010.
  2. «Steve McQueen | BFI» (en anglès). British Film Institute. [Consulta: 4 juny 2016].
  3. 3,0 3,1 «A Landmark Oscar Win for ‘12 Years a Slave’» (en anglès). The New York Times, 02-03-2014. [Consulta: 4 juny 2016].
  4. «Steve McQueen named best director by New York critics» (en anglès). BBC, 04-12-2013. [Consulta: 4 juny 2016].
  5. 5,0 5,1 «“12 Years A Slave” Wins Best Picture And Makes Oscars History» (en anglès). BuzzFeed, 03-03-2014. [Consulta: 4 juny 2016].
  6. «Page 8 | Supplement 5964, 31 December 2010 | London Gazette | The Gazette» (en anglès). The London Gazette. [Consulta: 4 juny 2016].
  7. «Diplomatic Service and overseas» (en anglès). BBC News, 14-06-2002. [Consulta: 4 juny 2016].
  8. «New Year Honours for Lennox, Suchet, Hancock and Webb» (en anglès). BBC News, 31-12-2010. [Consulta: 4 juny 2016].
  9. «Why Steve McQueen Is One of the TIME 100» (en anglès). Times, 24-04-2014. [Consulta: 4 juny 2016].
  10. «Steve McQueen» (en anglès). Times, 23-04-2014. [Consulta: 4 juny 2016].
  11. «Interview: Steve McQueen Talks ’12 Years A Slave,’ ‘Django Unchained’, Pitt & Fassbender & More» (en anglès). IndieWire. [Consulta: 4 juny 2016].
  12. «Steve McQueen: Grenada's Future Creatives» (en anglès). NOW Grenada. [Consulta: 4 juny 2016].
  13. 13,0 13,1 «Steve McQueen: my hidden shame» (en anglès). The Guardian, 04-01-2014. [Consulta: 4 juny 2016].
  14. «Venice Biennale: Steve McQueen interview» (en anglès). The Telegraph, 29-05-2009. [Consulta: 4 juny 2016].
  15. «Recognition for the work of people from Ealing» (en anglès). Ealing Today. [Consulta: 4 juny 2016].
  16. «Steve McQueen: Profile» (en anglès). BBC News, 01-12-1999. [Consulta: 4 juny 2016].
  17. «Intense Seeker of Powerful Elegance» (en anglès). The New York Times, 28-01-2010. [Consulta: 4 juny 2016].
  18. «The British film industry has lost its edge, says BFI boss» (en anglès). The Independent, 02-04-2010. [Consulta: 4 juny 2016].
  19. «McQueen wins Turner Prize» (en anglès). BBC News, 30-12-1999. [Consulta: 4 juny 2016].
  20. «Last post» (en anglès). The Guardian, 12-03-2007. [Consulta: 4 juny 2016].
  21. «Steve McQueen's Queen and Country: The new face of remembrance» (en anglès). The Telegraph, 10-11-2008. [Consulta: 4 juny 2016].
  22. «Anger as new film of IRA hero Bobby Sands screens at Cannes» (en anglès). The Guardian, 11-05-2008. [Consulta: 4 juny 2016].
  23. «Sydney Film Festival: Official Competition winner».
  24. «Standard success for Sands movie» (en anglès). BBC News, 01-02-2009. [Consulta: 4 juny 2016].
  25. «McQueen will represent Britain at Venice Biennale» (en anglès). The Guardian, 25-06-2008. [Consulta: 4 juny 2016].
  26. «Focus to film ‘Fela’ feature» (en anglès). Variety, 07-12-2009. [Consulta: 4 juny 2016].
  27. «Steve McQueen to make Fela Kuti biopic» (en anglès). The Guardian, 08-12-2009. [Consulta: 4 juny 2016].
  28. «Brad Pitt: 'It Took a Brit' to Ask the Right Question on Slavery» (en anglès). The Rolling Stone, 07-09-2013. [Consulta: 4 juny 2016].
  29. «Steve McQueen to make film about Paul Robeson» (en anglès). The Guardian, 18-11-2014. [Consulta: 4 juny 2016].
  30. «Kanye West Is Speaking At Oxford University Today» (en anglès). Complex, 02-03-2015. [Consulta: 4 juny 2016].
  31. «Kanye West Premieres Steve McQueen-Directed "All Day" Video In Paris» (en angles). Complex, 07-03-2015. [Consulta: 4 juny 2016].
  32. «KANYE WEST AND STEVE MCQUEEN DEBUT COLLABORATIVE 'ALL DAY / I FEEL LIKE THAT' VIDEO AT LACMA GATHERING» (en anglès). Pret-a-Reporter, 25-07-2105. [Consulta: 4 juny 2016].
  33. «HBO's High-Class Problems: $100M 'Vinyl' Disappoints Amid 'Westworld,' David Fincher Woes» (en anglès). The Hollywood Reporter, 24-02-2016. [Consulta: 5 juny 2016].
  34. «Steve McQueen’s HBO Drama ‘Codes Of Conduct’ Picked Up As Limited Series» (en anglès). Deadline, 20-03-2015. [Consulta: 5 juny 2016].
  35. «Hunger (2008)». Box Office Mojo. [Consulta: 16 juliol 2014].
  36. «Shame (2011)». Box Office Mojo. [Consulta: 16 juliol 2014].
  37. «Twelve Years A Slave (2013)». Box Office Mojo. [Consulta: 16 juliol 2014].
  38. «No more Mr. Nice Guy for Seth Rogen» (en anglès). Maclean's, 09-04-2009. [Consulta: 5 juny 2016].
  39. «Hunger (2009)» (en anglès). Rotten Tomatoes. [Consulta: 5 juny 2016].
  40. «Hunger (2008)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 5 juny 2016].
  41. «Hunger (2008)» (en castellà). FilmAffinity. [Consulta: 5 juny 2016].
  42. Lynch, John «Hunger: Passion of the Militant». Nordic Journal of English Studies, 13(2).
  43. «Shmae (2011)» (en anglès). IIMDb. [Consulta: 5 juny 2016].
  44. «Shame (2011)» (en angles). Rotten Tomatoes. [Consulta: 5 juny 2016].
  45. «Shame (2011)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 5 juny 2016].
  46. «Shame – review» (en anglès). The Guardian, 04-09-2011. [Consulta: 5 juny 2016].
  47. «Shame» (en anglès). The Rolling Stone, 01-12-2011. [Consulta: 5 juny 2016].
  48. «12 Years a Slave (2013)» (en anglès). Rotten Tomatoes. [Consulta: 5 juny 2016].
  49. «12 años de esclavitud (2013)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 5 juny 2016].
  50. «'12 Years a Slave' and 'Mandela': Two Tales of Racism Survived» (en anglès). TIME, 09-09-2013. [Consulta: 5 juny 2016].
  51. «'Bear', Steve McQueen | | Tate» (en anglès). Tate. [Consulta: 4 juny 2016].
  52. 52,0 52,1 «"Steve McQueen" by Frankel, David - Artforum International, Vol. 36, Issue 3, November 1997 | Online Research Library: Questia» (en anglès). Questia. [Consulta: 4 juny 2016].
  53. «Stage (1996)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  54. 54,0 54,1 54,2 «Steve McQueen» (en anglès). Fundació Antoni Tàpies. [Consulta: 4 juny 2016].
  55. «Exodus (1997)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  56. «Catch (1997)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  57. «"Frieze Magazine review, Steve McQueen"».
  58. 58,0 58,1 «Media Art Net | McQueen, Steve: Deadpan» (en anglès). Media Art. [Consulta: 4 juny 2016].
  59. «Steve McQueen. Deadpan. 1997 | MoMA» (en anglès). MoMA. [Consulta: 4 juny 2016].
  60. «Drumroll (1998)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  61. «Prey (1999)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  62. «Cold Breath (2000)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  63. «Illuminer (2001)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  64. «Girls, Tricky (2001)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  65. «7th Nov. (2001)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  66. «Western Deep (2002)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  67. «Carib's Leap (2002)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  68. «Charlotte (2004)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  69. «Pursuit (2005)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  70. «Unexploded (2007)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  71. «Steve McQueen artworks acquired by Amsterdam museum» (en anglès). BBC News. [Consulta: 4 juny 2016].
  72. «The Renaissance Society».
  73. «Static (2009)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  74. «Rayners Lane (2008)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  75. «Giardini (2009)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  76. «Ashes (2014)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].
  77. «Mr. Burberry (2016)» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 juny 2016].

Per a llegir més[modifica]

  • Brockington, Horace. "Logical Anonymity: Lorna Simpson, Steve McQueen, Stan Douglas." International Review of African American Art 15, N. 3 (1998): 20–29.
  • Downey, Anthony. "Steve McQueen: Western Deep and Carib's Leap." Wasafiri, N. 37 (2002): 17–20.
  • Demos, T. J. "Moving Image of Globalization [On Steve McQueen's Gravesend]" i "Indeterminacy and Bare Life in Steve McQueen’s Western Deep." The Migrant Image: The Art and Politics of Documentary During Global Crisis (Durham: Duke University Press, 2013), 21-32 i 33-54.
  • Downey, Anthony. "Steve McQueen: 'Once Upon a Time.'" Journal of Visual Culture, Vol. 5, N. 1 (2006), pp. 119–125.
  • Demos, T. J. "Giardini: A Fairytale." a Steve McQueen (British Pavilion, Venice Biennale, 2009).

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Steve McQueen Modifica l'enllaç a Wikidata