Sidney Lumet
  |
||
|---|---|---|
 Sidney Lumet el 2007 |
||
| Naixement: | 25 de juny de 1924 Filadèlfia, Pennsilvània (EUA) |
|
| Defunció: | 9 d'abril de 2011 (als 86 anys) Nova York, Nova York (EUA) |
|
| Nacionalitat: |  Estats Units |
|
| Cònjuge/s: | Rita Gam (1949-1954) Gloria Vanderbilt (1956-1963) Gail Lumet Buckley (1963-1978) Mary Gimbel (1980-) |
|
| Premis Oscar | ||
| Oscar honorífic 2005 - Trajectòria cinematogràfica |
||
| Globus d'Or | ||
| Millor director 1977 - Network |
||
|
Millors pel·lícules |
||
| 2007 Before the Devil Knows You're Dead 1988 Running on Empty 1982 Veredicte final 1976 Network 1975 Tarda negra 1974 Assassinat a l'Orient Express 1973 Serpico 1965 The Hill 1964 The Pawnbroker 1964 Punt límit 1962 Long Day's Journey Into Night 1957 Dotze homes sense pietat |
||
| Fitxa sobre Sidney Lumet a IMDb | ||
Sidney Lumet (Filadèlfia, Pennsilvània, 25 de juny de 1924 - Manhattan, Nova York, Estat de Nova York, 9 d'abril de 2011) fou un director de cinema estatunidenc. Format en la direcció teatral, va pertànyer a l'anomenada "generació de la televisió".
Format al teatre i a la televisió, Sidney Lumet debuta en la carrera cinematogràfica a finals de la dècada de 1950. Cineasta prolífic, amb una obra molt heteròclita, desenvolupa un estil característic al si de dos gèneres concrets: el cinema policíac i la pel·lícula de judicis, dos estaments en els quals se sostenen les democràcies i que esdevenen un focus de corrupció latent.
Henry Fonda li dóna la seva gran oportunitat en el cinema confiant-li la realització de dues pel·lícules protagonitzades per ell: Dotze homes sense pietat (1957), versió cinematogràfica d'un drama per a la televisió amb una realització summament teatral, seguida de Stage Struck (1958), en la qual l'escenari es converteix en el protagonista. L'òpera primera de Sidney Lumet es va revelar com un títol ja mític fonamentalment per una suprema direcció d'actors i en l'honestedat dels seus plantejaments, dos dels trets més característics d'aquest cineasta. Algunes de les seves pel·lícules posteriors seran adaptacions d'obres de teatre de Tennessee Williams, Anton Txékhov o Arthur Miller, entre els autors més coneguts, o bé estaran impregnades d'alguna manera d'inspiració teatral com Tarda negra (1975). Les seves característiques serien la unitat de lloc i d'acció, abundància de diàlegs, posada en escena basada en la interpretació dels actors, utilització recurrent del plànol seqüència.
A finals dels anys 50, ja dirigeix a les estrelles més grans en superproduccions com That Kind of Woman (1959) amb Sophia Loren i The Fugitive Kind (1960) amb la insòlita parella Marlon Brando i Anna Magnani. Lumet és encara un cineasta molt jove, però la seva capacitat per treballar ràpida i eficaçment adquirida a la televisió, constitueix una marca de fàbrica especialment valorada en el sistema de Hollywood, desitjós de rendibilitat.
Al llarg de la dècada següent, al costat de coproduccions europees típiques d'aquella època, com Trucada per a un mort (1967), una pel·lícula clàssica d'espies clàssica, firma una sèrie de pel·lícules amb temes més ambiciosos, en les que fa gala d'un tractament formal sovint original, com Long Day's Journey Into Night (1962), amb Katharine Hepburn com a mare de família; Punt límit (1964), una pel·lícula futurista que condemna en plena guerra freda la carrera armamentista, novament amb Henry Fonda; The Pawnbroker (1964), on el trauma patit per un supervivent dels camps de la mort (Rod Steiger) és expressat mitjançant un muntatge inventiu; The Hill (1965), la primera de les seves cinc col·laboracions amb Sean Connery Gran robatori a Manhattan (1971).
A partir de la dècada de 1970 la seva filmografia és cada vegada més eclèctica. Lumet passa d'un gènere a un altre: del clàssic amb grans estrelles com Assassinat a l'Orient Express (1974), adaptació d'una obra d'Agatha Christie, a Network (1976), un al·legat contra els mitjans de la televisió; de l'intimista i psicoanalític Equus (1977), al remake «urbà» de El magic d'Oz, El mag, amb Diana Ross i Michael Jackson (1978).
Al si d'una obra rica i variada, Sidney Lumet ha aconseguit igualment desenvolupar un estil característic entorn de temàtiques recurrents. Igual com Scorsese, passeja la seva càmera pels carrers i els baixos fons de Nova York, el decorat de la majoria de les seves pel·lícules. Filma la seva ciutat fetitxe amb tota la seva majestuositat, però també en el seu costat més brut (magatzems abandonats, comissaries insalubres). Desprèn un cert naturalisme, completat per segons rols pintorescos, en pel·lícules que solen tenir com a marc els ambients cínics i corruptes de la policia, com per exemple Serpico (1973), El príncep de la ciutat (1981), Districte 34: corrupció total (1990), La nit cau sobre Manhattan (1996), o de la justícia Veredicte final (1982), Poder (1986) i L'advocat del diable (1993).
El 2005 va rebre l'Oscar honorífic per la seva trajectòria. Les seves darreres pel·lícules foren Declareu-me culpable (2006), que es basa en la història real, i Before the Devil Knows You're Dead (2007), la trama de la qual gira entorn de dos germans que organitzen el robatori de la joieria dels seus propis pares, però el pla no resulta tan perfecte com estava previst. Aquestes dues últimes obres d'un Sidney Lumet octogenari, i en especial la darrera, van recuperar el prestigi crític del director.
Filmografia[1][modifica | modifica el codi]
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ Sidney Lumet a Internet Movie Database (anglès)
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sidney Lumet  |
- Sidney Lumet a TCM Movie Database (anglès)
- Sidney Lumet a Allmovie (anglès)
