Fred Zinnemann

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaFred Zinnemann

Zinnemann a la dècada de 1940 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement29 abril 1907 Modifica el valor a Wikidata
Rzeszów (Polònia) Modifica el valor a Wikidata
Mort14 març 1997 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Londres Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
NacionalitatEstats Units
FormacióUniversitat de Viena
École nationale supérieure Louis-Lumière Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Nova York Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióproductor de cinema, realitzador, fotògraf, director de cinema, productor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1932 Modifica el valor a Wikidata –
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeRenee Bartlett (1936-1997)
FillsTim Zinnemann Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0003593 Allocine: 146 Allmovie: p117986 TCM: 212767 AFI: 55504 TMDB.org: 4065
Find a Grave: 19964 Modifica el valor a Wikidata

Fred Zinnemann (Rzeszów, 29 d'abril de 1907 - Londres, 14 de març de 1997) fou un director i productor de cinema estatunidenc d'origen austríac. Va obtenir quatre vegades l'Oscar.

Biografia[modifica]

Va néixer a Rzeszów (Àustria-Hongria) en el si d'una família jueva.[1][2][3] De jove, a Àustria, volia ser músic, però estudià dret a la Universitat de Viena, i treballava com a càmera a Alemanya amb uns quants principiants (Billy Wilder i Robert Siodmak) abans d'anar als Estats Units per estudiar cinema.[4]

Una de les seves primeres feines a Hollywood va ser un treball com a extra a All Quiet on the Western Front (1930),[5] tot i que se'l va acomiadar per parlar amb el director, Lewis Milestone. Després d'algunes pel·lícules curtes, va aconseguir el seu primer èxit amb The Seventh Cross, una pel·lícula protagonitzada per Spencer Tracy.

Va dirigir molts gèneres de pel·lícula diferents incloent-hi thrillers, westerns, cinema negre, i drama. Dinou actors que han aparegut en les pel·lícules de Zinnemann van rebre nominacions a l'Oscar: entre ells Frank Sinatra, Audrey Hepburn, Glynis Johns, Paul Scofield, Robert Shaw, Wendy Hiller, Jason Robards, Vanessa Redgrave, Jane Fonda, Gary Cooper i Maximilian Schell. La pel·lícula de Zinnemann de 1950 The Men és famosa per haver donat a Marlon Brando el seu primer paper.

Zinnemann va estar en actiu en una carrera excepcional que va durar sis dècades, durant les quals va dirigir 22 llargmetratges, 19 curts i va guanyar quatre Oscars. Potser el seu treball més conegut és Sol davant el perill (1952), un dels primers 25 clàssics del cinema americà escollits el 1989 pel National Film Registry, amb Gary Cooper i Grace Kelly.

Gary Cooper a Sol davant el perill

Entre les seves pel·lícules, destaquem els drames D'aquí a l'eternitat (1953), Història d'una monja (1959), Un home per a l'eternitat (1966) i Julia (1977). Considerat com a consumat artesà, Zinnemann destacava per l'atenció meticulosa en els detalls, per aconseguir repartiments brillants i una preocupació amb els dilemes morals dels seus personatges.

La predilecció de Zinnemann pel realisme ja és evident en el seu primer treball The Wave (1935), on rodava els exteriors a Mèxic amb actors principalment no professionals reclutats entre els locals, i que és un dels primers exemples de realisme en pel·lícula narrativa. Zinnemann treballaria amb el documentalista Robert Flaherty, una associació que considerava l'esdeveniment més important de la seva vida professional.

El cineasta també va utilitzar gent del poble a The Search (1948), que va guanyar un Oscar pel guió i s'assegurava la seva posició a Hollywood. Es tracta d'un drama de la Segona Guerra Mundial on destacaven les habilitats de Zinnemann com a documentalista i dramaturg. Rodada en una Alemanya destruïda per la guerra, l'actriu principal - en el seu debut al cinema - es preocupa per a un noi txec perdut i traumatitzat per la guerra. En l'esmentada The Men (1950), protagonitzada per Marlon Brando en el paper d'un paraplègic veterà de guerra, Zinnemann filmava moltes escenes en un hospital de Califòrnia on els pacients reals servien d'extres.

Montgomery Clift en una imatge de The Search

L'elecció dels actors per part de Zinnemann eren tan aviat atrevides com assenyades. Per a la seva adaptació de l'obra The Member of the Wedding (1952), Zinnemann va triar Julie Harris, de 26 anys per una protagonista de 12 anys. A D'aquí a l'eternitat (1953), va catapultar Frank Sinatra, que era en el punt més baix de la seva popularitat.[6] Emulant el seu personatge Maggio, Sinatra va guanyar un Oscar al millor actor secundari. A D'aquí a l'eternitat també presentava Deborah Kerr, més coneguda per papers melindrosos, com l'esposa d'un capità que flirteja amb altres oficials. Audrey Hepburn, normalment en papers de comèdia, feia l'actuació de la seva carrera com l'angoixada Germana Luke a Història d'una monja. Zinnemann expressà la seva admiració per la disciplina, la gràcia i el tracta cap a tots els co·laboradors per part d'Audrey Hepburn.[5]:166

Durant la seva carrera Zinnemann va impulsar una mena de protagonista moralment impel·lit a actuar heroicament en defensa de les seves creences. Hepburn a Història d'una monja i Cooper a Sol davat el perill, són dos exemples d'això. Paul Scofield com Sir Thomas More a Un home per a l'eternitat (1966) donava un retrat brillant d'un home conduït per la consciència al seu destí. Una variació sobre el tema es troba a The Seventh Cross, en què el personatge central - un pres que s'escapa – protagonitzat per Spencer Tracy és passiu i fatalista.

I a Julia (1977), un altre dels èxits de Zinnemann, on Vanessa Redgrave és una hereva americana que abandona la seguretat i comoditat d'un gran patrimoni per dedicar la seva vida a la causa antinazi a Alemanya. La pel·lícula és també coneguda per ser el debut en pantalla de Meryl Streep. Potser el solitari més inusual i pervers a les pel·lícules de Zinnemann és Edward Fox com l'antiheroi despietat en el thriller Xacal (1973), un home que és impel·lit per un gran professionalisme més que per política per intentar matar el president francès Charles de Gaulle. Va guanyar l'Oscar al millor director per D'aquí a l'eternitat i Un home per a l'eternitat i també va guanyar l'Oscar a la millor fotografia per l'última pel·lícula. Va rebre el seu primer Oscar el 1951 per al documental curt Benjy.

La seva darrera pel·lícula va ser Five Days One Summer, el 1982.

Filmografia[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Fred Zinnemann will return to Rzeszów. In August for an extraordinary film festival». rzeszow-news. [Consulta: 25 octubre 2018].
  2. ↑ «The Immigrant who Directed The American Classic High Noon». Forbes. [Consulta: 25 octubre 2018].
  3. ↑ «Why Fred Zinnemann never mentioned his native Rzeszów?». biznesistyl.
  4. ↑ Hillstrom, Laurie Collier. International Dictionary of Films and filmmakers-2: Directors, 3rd ed. St. James Press (1997) p. 1116-1119
  5. ↑ 5,0 5,1 Fred Zinnemann, A Life in the Movies. An Autobiography, Macmillan Books, (1992)
  6. ↑ Zinnemann, Fred. Fred Zinnemann: Interviews. Univ. Press of Mississippi, 3 agost 2018. ISBN 9781578066988 [Consulta: 3 agost 2018]. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fred Zinnemann
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fred_Zinnemann&oldid=32500408»