Dotze homes sense pietat

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «12 Angry Men».
Infotaula de pel·lículaDotze homes sense pietat
12 Angry Men
12 angry men.jpg
Fitxa
DireccióSidney Lumet
Protagonistes
ProduccióHenry Fonda
Reginald Rose
GuióReginald Rose Modifica el valor a Wikidata
MúsicaKenyon Hopkins
FotografiaBoris Kaufman Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeCarl Lerner Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorUnited Artists
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1957
Durada96 min.
Idioma originalAnglès
Doblada al catalàSí 
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Pressupost$340.000 (estimat)
Descripció
Basat enTwelve Angry Men (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GènereCrim
Drama
Misteri
Temapena de mort, jury trial (en) Tradueix i distinction (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióManhattan Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

Lloc webmgm.com… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0050083 Filmaffinity: 695552 Allocine: 4063 Rottentomatoes: m/1000013-12_angry_men Mojo: 12angrymen Allmovie: v51289 TCM: 94081 Metacritic: movie/12-angry-men TV.com: movies/12-angry-men Modifica els identificadors a Wikidata

Dotze homes sense pietat (títol original en anglès 12 Angry Men)[1] és una pel·lícula de l'any 1957 dirigida per Sidney Lumet que va obtenir quatre nominacions als premis Oscar. Està basada en l'obra teatral escrita per Reginald Rose.

Una mirada al voltant de Dotze homes sense pietat ens retrotreu al seu context sociològic i industrial. A finals dels anys 1950 la professió de cineasta, més concretament la del cineasta artesà capaç de solucionar qualsevol encàrrec amb ofici i sense sortir del pressupost marcat per la companyia productora de torn s'està desplaçant des dels platós de Hollywood -on es roden les pel·lícules de sèrie B que serveixen com a banc d'aprenentatge- als més reduïts platós de les cadenes de TV, que sobretot des de l'àrea de Nova York emeten per a tot el país, creant nous conceptes d'oci i de consum. Per aquest nou univers finançat per les empreses anunciants, el cinema és un dels molts elements a la seva disposició; una <segona opció> quasi sempre relegada a les hores de poca audiència o, com assenyala Martín Scorsese a Il mio viagio a l'Italia, la seva autobiografia fílmica, un recurs barat amb el que entretenir a milions de ciutadans originaris de diversos països europeus mitjan l'emissió de films, en la seva majoria italians, els drets dels quals han estat comprats a preus de misèria.[2]

En l'altra extrem de l'arc d'alternatives amb les que la televisió esta assolint configurar els gustos d'una audiència tan massiva com heterogènia es troben la comèdia, el musical en qualsevulla de les seves variants i, per a sorpresa de no pocs directius convençuts de les escasses possibilitats culturals del nou mitjà i del encara més baix nivell de sofisticació intel·lectual de la seva audiència, el teatre. És ací on té el seu origen Twelve Angry Men, una peça escrita per a l'escena per el dramaturg Reginald Rose, que aconsegueix convèncer els executius de la CRS. a partir d'aquí sorgeix una primera adaptació a la pantalla petita realitzada el 1953 per Sidney Lumet, que llavors nomes tenia 31 anys i ja es perfilava com un dels joves valors de la que en endavant serà coneguda com la generació televisiva, formada per un grup d'aspirants a directors de cinema entre els que si troba Alan J. Pakula, Sydney Pollack i Arthur Penn.[2]

Darrera aquesta primera emissió saldada amb un èxit relatiu d'audiència, Reginald Rose tardà més de tres anys en convèncer a la MGM de la viabilitat del projecte, el que implica augmentar la seva durada, respectant així la totalitat del text original, en forma de llargmetratge. Una a un són convocats els dotze actors principals, alguns dels quals ja formaren part del repartiment original, i finalment s'assoleix convèncer a Henry Fonda perquè doni vida al principal protagonista, ensems que per primera i única vegada en la seva dilatada carrera funcions de productor executiu per, d'aquesta manera, contribuir a de aclarir els dubtes de la MGM davant el projecte.[2]

Pressupost molt baix[modifica]

En qualsevol cas es tracta d'una pel·lícula de baixíssim pressupost el qual pla d'assajos i rodatge no supera les cinc les cinc setmanes. Un a un els dotze protagonistes van adaptant-se a la complexitat dels seus personatges, homes comuns de vides quasi sempre anodines pels qual la seva obligació d'exercir com a jurats no és més que un simple tràmit que els allibera, durant uns dies de la seva feina i preocupacions. Malgrat tot, el dubte raonable plantejat pel <número vuit> assolirà que en mig d'un debat que comença de manera indolent per anar augmentant en graus d'intensitat dramàtica l'espectador coneix dades que reveladores en torn a la quasi sempre complexa i torturada personalitat d'aquest homes als que la duresa, les pors, els prejudicis i les decepcions de la vida quotidiana ha desposseït de conceptes bàsics com la justícia o la pietat.[2]

Per a uns, l'acusat és culpable pel simple fet de ser pobre i de pertànyer a una minori racial; per a altres, la seva edat i la seva suposada vehemència, trets que recorden a altres fills absents, personifiquen els defectes d'una joventut escarriada i incapaç d'acceptar les normes imposades pels seus pares, pecat quasi original que ha d'esser corregit mitjan emprar la força bruta. Enfront d'ells, davant el seu tancament motivat per múltiples raons, el membre del jurat número vuit, la vida del qual fora d'aquest espai tancat a penes en coneixem res, assoleix anà aixecant un a un els ponts assetjats per la intolerància. Com part d'un microcosmos social molt més gran, els membres del jurat pacten aliances tàctiques entre ells, es divideixen en petits grups, lluiten fins a la sacietat per imposar els seus punts de vista fins que el caràcter assossegat i ferm del seu únic oponent els convenç de la necessitat d'emetre un veredicte de <no culpable> davant la manca de probes concloents, La lluita ha estat esgotadora, les ferides obertes són massa perquè aquests homes que mai abans s'havien conegut tinguin la més mínima oportunitat d'entaular quelcom semblant a l'amistat. Preval, no obstant, el sentit de la justícia, la força de l'home integra i capaç de lluitar per les seves conviccions que al final, en un dels tres plans rodats en exteriors, sembla fer un esguard al sol a la recerca d'alleujament espiritual. Es tracta, per tant, del triomf i la re invenció de l'heroi, de l'adaptació als nous temps de la figura de l'individu valent i capaç de contraposar les seves posicions morals i ideològiques a les de l'aclaparadora societat que l'envolta. Com poc temps més tard escriuria Bob Dylan:

« <"Els temps estan canviant." »

[2]

Argument[modifica]

La pel·lícula tracta sobre el judici d'un homicidi en el qual dotze homes han de deliberar sobre el futur d'un noi, dictaminant si és culpable o innocent de l'assassinat del seu pare. Totes les proves apunten cap a la culpabilitat del noi, per això onze dels dotze membres del jurat opinen que és culpable però el membre número 8 del jurat té en compte diferents arguments que s'han citat en el judici i fa que sorgeixi el dubte sobre la culpabilitat del noi. D'aquesta manera a poc a poc el membre número 8 fa que els altres vagin canviant d'opinió i que aquests s'adonin d'altres factors que no havien estat analitzats en el judici. En la pel·lícula s'observen diferents tipus de comportaments i de rols que va ocupant cada membre del jurat durant la trama fent-nos veure així característiques de la seva personalitat i com influeix la seva vida a l'hora de dictaminar la culpabilitat de l'acusat.

En un principi, quasi com si es tractés d'un mer tràmit, la decisió del jurat és quasi unànime: culpable. Però el membre del jurat que en endavant coneixerem com n1 8 (en realitat com ja s'ha dit, l'espectador nomes coneix els integrants d'aquest grup pels seus números del 1 al 12) s'oposa a tancar el debat en a penes uns minuts plantejant la possibilitat de que existeixi un dubte raonable que pugi beneficiar al reu. A fi de comptes, segons el procedir d'aquest home normal i corrent, la mort d'un esser humà és quelcom que no pot ser pres a la lleugera inclús si com és el cas tot apunta a que aquest individu ha exercit la violència contra un semblant fins al punt de fer-se mereixedor de la venjativa llei de talió amb la que una societat suposadament moderna i civilitzada ajusta comptes amb els seus elements més díscols o molestos.[2]

Així comença una de les millors pel·lícules del cinema americà de tots els temps, un exemple de thiller psicològic que encara avui no ha estat igualat ni en l'ambiciós del seu plantejament ni en la seva claustrofòbica i eficaç posada en escena i, molt menys, en la intensitat del seu text dramàtic.[2]

Repartiment[modifica]

Aspectes a tenir en compte[modifica]

En la pel·lícula es poden analitzar diferents aspectes. El primer d'ells és la diferència entre la presa de decisions públiques i privades. En una votació pública influx la pressió grupal que s'exerceix sobre la persona, ja que la gent tendeix a votar allò que recolza la majoria per por al rebuig o al que diran, com s'aprecia en la primera votació de la pel·lícula. No obstant això, en les votacions privades hi ha més llibertat a l'hora de prendre la decisió encara que segueix influint però en menor grau la pressió grupal, com es veu en la seqüència de la votació secreta.

Algunes de les pressions externes que sofreix el grup en la pel·lícula determinen la presa de decisions, com per exemple la calor -que incomoda la gent a l'hora de pensar-, la fam, el fum de la sala o les situacions personals de cada membre del jurat.

Un altre factor que cal tenir en compte és la influència de la proximitat i la simpatia en l'extensió de l'opinió minoritària i en la pel·lícula podem veure com aquests aspectes inciten a pensar igual que les persones que tens al costat o davant. El contacte visual adquireix gran importància a l'hora d'influir en les opinions dels altres. Aquesta influència es veu clarament pel que fa als llocs que ocupa cada membre del jurat en la taula.

Notes[modifica]

  • Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.[1]

Altres adaptacions[modifica]

Cinema[modifica]

2006: 12 Razgnevannih Muzhschin[3] de Nikita Mikhalkov

Televisió[modifica]

1997: Dotze homes sense pietat (títol original en anglès 12 Angry Men)[4] de William Friedkin.

Repartiment[modifica]

Notes[modifica]

Aquesta vegada el jutge és una dona i quatre dels jurats són afroamericans.

Referències[modifica]