Todd-AO

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El Todd-AO és un format cinematogràfic que utilitzava un negatiu de 70 mm i 5 perforacions d'arrossegament per fotograma, i que tenia una relació d'aspecte de 2.21.1. Va ser creat a mitjans dels anys 50 als Estats Units, per Michael Todd amb la col·laboració de l'empresa American Optical.[1]

Característiques[modifica]

Aquest sistema es basava en l'ús del negatiu de 70 mm, amb cinc perforacions d'arrossegament per fotograma i una cadència de 30 imatges per segon. Els resultats van ser increïbles, la definició de la imatge era quasi tan alta com la que s'obtenia amb el Cinerama, per tant superior a la que oferien el CinemaScope i VistaVision.[1]

La relació d'aspecte era de 2.21.1, però el més important era que tot això s'havia aconseguit sense utilitzar unes lents anamòrfiques que impliquessin la compressió de les imatges al negatiu.

Per projectar una pel·lícula amb aquest format es requeria una pantalla còncava , amb una curvatura de 128 graus.

So[modifica]

El sistema de so de Todd-AO era excel·lent. Les còpies dels films es realitzaven sobre pel·lícules de 70 mm, però els fotogrames ocupaven 65 mm de cel·luloide, així que els 5 mm sobrants s'usaven per la inclusió del so.[1] La banda sonora estava formada per sis pistes, cinc de les quals actuaven des de darrere de la pantalla (situats a l'esquerra, a la part central esquerra, al centre, a la part central dreta i a la dreta), i la restant alimentava una bateria d'altaveus que envoltaven l'auditori.

Una de les grans avantatges del Todd-AO era la possibilitat d'oferir els diàlegs amb el sistema de so direccional; és a dir, si l'actor es trobava en el costat dret de l'enquadrament, se li escoltaria a través del canal d'àudio situat a la part dreta de la pantalla, i així amb tots els sons.

Incompatibilitats[modifica]

El Todd-AO era un gran sistema però també tenia els seus inconvenients. Operava a 30 fotogrames per segon, així que no era compatible amb les reduccions de 35 mm que feien els cinemes que no comptaven amb equip de projecció per a 70 mm. Per aquesta raó, la primera producció en Todd-AO, Oklahoma de Fred Zinneman, estrenada al 1955, es va rodar també en format Cinemascope, a fi que pogués ser projectada en el major nombre de sales. Es va descobrir que el Todd-AO era compatible amb els projectors de CinemaScope en reduccions de 35 mm, sempre que es reduís la velocitat de rodatge i projecció a les 24 imatges per segon. Així que la segona cinta filmada a Todd-AO, La volta al món en 80 dies de Michael Anderson, estrenada al 1956, va tenir també dues versions, ambdues en el mateix sistema, però amb diferents velocitats de projecció.

Però els problemes del Todd-AO no van acabar aquí. Els exhibidors sempre s'havien mostrat contraris a instal·lar pantalles corbades a les seves sales, ja que només es podien utilitzar amb el Cinemascope i el Todd-AO, i no resultaven adequades per a la projecció de tots els altres formats més convencionals.

Michael Todd i l'American Optical van decidir canviar les especificacions del format per adequar-lo a les pantalles rectangulars planes de tota la vida. Així que la tercera pel·lícula que van realitzar, Al sud del pacífic de Joshua Logan, estrenada al 1958, es va rodar en una única versió a 24 fotogrames per segon, i a partir d'aquí aquest va ser l'estàndard de totes les produccions realitzades amb Todd-AO.[1]

Èxit i versions[modifica]

Tot i els problemes i canvis que va patir, el Todd-AO va tenir un èxit aclaparador, ja que la seva qualitat d'imatge i so era molt superior a la de la resta de formats panoràmics existents llavors. El recolzament definitiu al nou format va arribar de la mà de 20th Century-Fox, que va decidir utilitzar-lo en totes les seves superproduccions, com ara Cleopatra (1963) de Joseph L. Mankievicz, reservant el Cinemascope per a les pel·lícules més normals. L'última pel·lícula rodada en Todd-AO va ser Aeroport (1970) de George Seaton.

No obstant això, Richard Vetter, un enginyer d'American Optical, va desenvolupar dues variants del sistema. La primera d'elles, anomenada Dimension 150, era igual que el Todd-AO, però equipada amb unes lents especials que permetien captar un major angle de visió. Va ser utilitzada només en dues pel·lícules, La Bíblia (1966) de John Huston i Patton (1970) de Franklin J. Schaffner. La segona variant, anomenada Todd-AO 35, era similar al CinemaScope i va ser llançada amb el film Macbeth (1971) de Roman Polanski. Aquesta última versió es va utilitzar durant quinze anys, donant fantàstics resultats en films molts populars com: La fuga de Logan (1976) de Michael Anderson i Conan el Bàrbar (1982) de John Milius.

Llistat de pel·lícules[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Sitio de Ciencia-Ficción» (en castellà). [Consulta: 15 desembre].