Videoclip

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
N3krozoft_Ltd_LOL_Basel_2004_10_11_one

Un videoclipvídeo musical o clip de vídeo  és un curtmetratge que ofereix una representació visual d'una cançó. Està realitzat per la seva difusió en vídeo per la televisió o portals d’internet promogut per la indústria discogràfica.

És una forma d'art en què el visual i el musical es combinen, mitjançant la interacció entre les dues parts. Amb això s'aconsegueix un efecte que seria impossible sense la comunió entre les dues parts. “És una fascinant combinació de disciplines que es complementen mútuament”.[1] Aquesta amalgama de formes, colors i música crea il·limitades possibilitats artístiques. “El video musical combina música, actuació musical i, de moltes diverses maneres, una gran quantitat d'altres formes, estils, gèneres i recursos audiovisuals procedents del teatre, del cinema, del ball, la moda, la televisió i la publicitat. Algunes d'elles sempre han estat relacionades directament o indirecta amb el pop, mentre que altres ho han començat a estar més recentment. No obstant, amb el vídeo musical aquest elements semblen combinar-se amb la música gravada i l'actuació d'una forma característica i nova. En aquest sentit, els vídeos musicals, constitueixen una de les formes més consumades de la dimensió de la cultura visual contemporànea que es basa en una estètica de intertextualitat exhibida.” [1]

Són produccions molt vives que tenen per objectiu cridar l'atenció del teleespectador. Els vídeos musicals moderns es fan i usen principalment com a tècniques de Màrqueting amb la intenció de promocionar la venda d'enregistraments musicals. Encara que els orígens dels vídeos musicals vénen de molt més lluny, la seva popularitat va créixer durant els Anys_80, quan el format de la cadena MTV (Music Television) es va crear al voltant d'ells.

la clara barreja de gèneres del video musical resulta evident en la contínua apropiació i incorporació d'imatges, estils i convencions pròpies d'altres tipus i formes d'imatge. El vídeo musical es troba implicat en un procés de mutació que suposa l'enderrocament i la redefinició de les fronteres convencionals.

El resultat d'aquest procés ha sigut una estètica que, tot i prolongar el culte de la imatge, de la superfície i de la sensació característica de la cultura visual contemporània, ha produït la seva pròpia barreja característica d'agrupacions lliures, de models i d'exemplars. Pel que fa als seus referents es basen en models audiovisuals ja existents, formes d'imatge, la personalitat dels cantants o grups musicals, etc.  Escapen en gran mesura a una lògica referencial o figurativa. A més, els videoclips intenten poc o no ho intenten en absolut, ocultar la seva dependència respecte d'altres formes de moderació. Es pot veure un predomini d'allò visual i una pèrdua d'importància del significat figuratiu tal com s’entèn tradicionalment.

En conclusió, no és el significat - com a lògica figurativa o narrativa- sinó la diversió produïda pels significants el que constitueix el tret estètic predominant i potser determinant d'aquest subgènere. Això és evident tant en els videoclips que apareixen preocupats per la imatge de manera òbvia, com en aquells que es mostren com "poc cuidats", aquests són els del format ja conegut com "l'amateur", i es destaquen precisament pel seu "descuit calculat".

El vídeo musical acostuma a ser molt dinàmic per tal de cridar l’atenció de l’espectador. S'hi acostumen a veure molts efectes visuals. És el gènere audiovisual més creatiu i experimental. Segons el tema musical que representa utilitza una sèrie d’elements i estructura diferent, és a dir, acostuma a haver uns criteris als quals s’han de cenyir segons l’estil de la cançó.

D'aquesta manera, resulta clar que els videoclips tracten de la imatge en si, tracten de crear una imatge per un so, per un artista o artistes, i la meitat de les vegades per una actuació musical. Es crea per vendre o promocionar una cançó i reforçar la imatge del grup. Tot i que el gènere va néixer íntimament lligat a la publicitat, els grans pressupostos que mou permeten múltiples possibilitats de creació així com la contractació dels millors equips tècnics. Per altra banda, també aconsegueixen altres objectius: a través d’ells es crea ideologia i maneres de fer, estereotips socials i referències culturals i vitals.

Història[modifica | modifica el codi]

La televisió, el vídeo i el cinema, són dispositius tecnològics que comencen a ser qüestionats i utilitzats com a nous mitjans d'experimentació, en una època en la qual cada procés d'exploració és realitzat amb elements analògics, i tecnologies que tot just inicien el seu desenvolupament.[2]

Els primers artistes interessats pel vídeo procuren manipular les imatges electrònicament, però la revolució arriba de la mà de Nam June Paik, Woodi i Steina Vasulka que creaen llenguatges específics per les seves obres tecnològiques, això propicia que gradualment molts artistes trobin les avantatges del vídeo comparant-lo amb el cinema, al poder editar i modificar les imatges i sons obtinguts transformant les directrius del llenguatge tradicional.

En els seus començaments molts dels creatius provenien del món de la música. Un d’ells, el coreà Nam June Paik, considerat pioner del videoart,[3] l'any 1965 converteix per primera vegada la gravació d'una cinta i la seva exhibició en un fet artístic.[4]

Una de les seves obres mes importants, el vídeo Global Groove (1973), "és una espècie de videopaissatge imaginari que anticipa el que passarà quan tots els països del món es connectin els uns amb els altres mitjançant la televisió per cable".[5]

En la seva realització, s'endevina com un dels precursors del Videoclip.

Cap a mitjans dels vuitanta, moltes empreses de gràfics per ordinador comencen a realitzar importants avenços en introduir la producció d'imatges per ordinador en la publicitat televisiva, els vídeos musicals i l'animació.[6]

A partir d'aquest moment el vídeo va avançant de la mà de l'evolució tecnològica.

Actualment a aquests artistes experimentals del vídeo, els hi devem la invenció, mitjançant els processadors d’imatges, de gairebé tots els avanços en consecució d’efectes.

Segons Ana Quiroga: "Paik aconsegueix en les seves obres crear, a través d'una barreja de sons i imatges heterogènies reals i manipulades, un ritme musical i visual vertiginós, on la curiositat i la seva concepció lúdica de l'art apareixen com a trets característics fonamentals".[7]

Sobre aquesta evolució creativa Cristine Assche diu "Mentre que en els anys 60-70 la gravació de vídeo era el reflex del que veia l’artista, en els 90 les diverses manipulacions de l'objecte vídeo el transformaren conservant cada vegada menys el vincle amb l’objecte original".[8]

El videoclip es desenvolupa principalment quan es crea la Cadena de Televisió MTV(1981) especialitzada en la difusió de vídeos musicals. Era un moment decisiu per a la indústria del disc que patia una greu crisi, i aquest va ser el revulsiu per al seu rellançament, podent convenir que el videoclip en el seu origen és producte del màrqueting.

Tal com afirma el seu fundador Bop Pitman "El videoart anticipa l'estètica del videoclip".[9]

Bohemian Rhapsody, de Queen, és una icona musical des de la seva gravació al 1975. Se’l considera el primer videoclip de la història.  Un tema només arribava a ser vist i conegut pel públic quan un artista o grup es presentava com a convidat a un programa de televisió i interpretava la cançó, i així poder aconseguir un bon nivell de vendes. Fins a la primera meitat dels anys 70, l’aplicació de la tècnica del videotape a un tema musical era, simplement, un conjunt de registres d’una banda o artista. Acostumava a ser sobre un escenari o dins d’un estudi de televisió, amb algunes preses en primer pla, muntades amb la única intenció de mostrar l’artista i la seva cançó. Tota aquesta modalitat es va mantenir invariable fins al novembre de 1975 quan va aparèixer Bohemian Rhapsody. Va ser una cançó que va marcar una època, per moltes raons, una de les quals per haver utilitzat per primera vegada un vídeo promocional.  Hi ha controvèrsia en dir quin va ser realment el primer vídeo musical, però aquest va ser el primer en tenir efectes especials i en tenir una preparació prèvia. Queen va ser qui va inaugurar el concepte del videoclip. Després d’aquest vídeo tot va canviar, i els videoclips van anar evolucionant fins a ser les grans produccions audiovisuals d’avui en dia.

La cançó es va gravar en tres semanes, començant a Rockfield Studio 1 el 24 d’agost de 1975, desprès d’un assaig de també tres semanes a Heredfordshire. Durant el procés es va rodar en quatre estudis més, Roundhouse, SARM, Scorpion i Wessex. Segons els membres de la banda, Freddy Mercuri va compondre mentalment la cançó i els va dirigir ell mateix. May, Mercury i Taylor van cantar contínuament de deu a dotze hores per dia, obtenint 180 gravacions separades. Com els estudis d’aquella època només disposaven de cintes analògiques de 24 pistes, va ser necessari que els tres es sobregrabessin nombroses vegades i reiteressin aquestes en succesives subbarreges. Al final, van acabar utilitzant cintes de vuitena generació. Va ser el senzill més car del món i una de les gravacions més elaborades de tota la història de la música.

Un important factor que ha possibilitat aquest procés ha sigut la producció digital de les imatges. Des dels primers anys de la dècada dels 80 s'han utilitzat diferents tècniques de producció d'imatges per ordinador en el camp de la producció del videoclip. El seu ús i importància han augmentat enormement dins del gènere des de llavors i s'han convertit en elements fonamentals de l'impuls cap a la producció de medis de muntatge de diferents classes, estils i formes d'imatges.

Música i vídeo[modifica | modifica el codi]

En l'ambient cinematogràfic entre els anys 1920 i 1925 ja es comparava la imatge cinematogràfica amb la música; J.Mitri cita en el seu llibre Estètica i psicologia del cinema a G.Dulac "Només la música pot evocar la impressió que també proposa el cinema, i nosaltres podem comprendre a la llum de les sensacions que ens ofereix aquelles que el cine del futur ens oferirà, (…) la pel·lícula integral que tots somiem compondre és una simfonia visual feta d'imatges rítmiques, i que únicament la sensació d'un artista coordina I llança sobre la pantalla".[10] Amb el vídeo aquest concepte evoluciona i revoluciona el concepte temps.

La música té les seves pròpies cadences i va evolucionant a mesura que va transcorrent; la imatge ha d’anar acompanyant el seu progrés manipulant el temps del moviment visual (retardant o accelerant segons convingui) per aconseguir un pretès acoblament audiovisual.

Nam June Paik creu que comprèn el temps millor que els artistes de vídeo que provenen de la pintura i l'escultura i diu: “La música és la manipulació del temps, totes les formes de música tenen diferents estructures i construccions. Així com els pintors comprenen l'espai abstracte jo comprenc el temps abstracte".

Un altre dels vídeo artistes referents, Bill Viola diu "compondre imatges en vídeo és el mateix que compondre música, en els dos casos s'ordenen esdeveniments en un temps determinat (...) quan faig un vídeo, el punt de partida és la imatge, però el que estic fent realment és el moviment de la imatge en el temps."[11]

Ana Quiroga puntualitza sobre Viola "utilitza la tecnologia per fer un planteig de la qüestió del temps. Uneix la presa a partir d’un fos encadenat, i a partir de l'ús de congelats, ralentís i accelerats, divideix la imatge i li dóna a la vegada una densitat inquietant."[12]

Aquests avanços en la manipulació del temps es reflecteixen en el videoclip i en tots els formats del videoart, com amb de la videodansa.

En aquest format, que Rodrigo Alonso defineix com "la coreografia de la mirada",[13]es crea damunt d’un suport musical una coreografia perfecta formant una comunió entre els estudiats moviments de càmera, la música, el ball, la manipulació del temps i els efectes d'edició, dona com a resultat una obra de vídeo creació.

La càmera no es limita a ser la mirada, a triar un punt de vista a ocupar una posició a l'espai, "La càmera penetra en l'atmosfera dels cossos, els acompanya, els espera i vibra amb ells, participa d’aquesta misteriosa emoció que els fa moure’s.[14]

Característiques del Videoclip[modifica | modifica el codi]

Les característiques intrínseques del videoart continuen vigents en el videoclip, però hi ha diferències substancials: el videoclip es desenvolupa sobre una cançó i la seva idea és més comercial i més lligada a un argument; per contra el videoart no necessàriament ha de contenir so, la seva finalitat és la difusió d’una idea i no va tan lligada a la imatge, text i so.

El videoart s'exhibeix generalment en els museus i galeries. Per contra el videoclip és més un treball en funció d'un tema musical i està dirigit a un públic més ampli per ser visionat mitjançant la televisió o internet.[15]         

Neix de l'acoblament de la imatge amb la música en una comunió perfecta. Una de les peculiaritats és la durada, el temps i el ritme, produint un efecte únic. La velocitat, els canvis de ritme (accelerant o alentint), les combinacions d’imatges, les repeticions, els canvis de pla, trenquen contínuament la coherencia, tot això ve determinat per l’estructura de la melodia de la cançó,[16] i te com a resultat que tots aquests estímuls audiovisuals impacten a l'espectador. No acostuma sempre a tenir un relat coherent, sinó que s’alimenta de produir sensacions per aconseguir un producte estètic.

J. Fiske diu del videoclip que "és un reciclat d'imatges que les deforma fora del context original que les conferia sentit i les redueix a una flotació de significats lluires, fora del control de la construcció normal del sentit".[17]

S'apliquen conceptes de la cinematografia com deia Eisenstein "intento trobar els mitjans indispensables per relacionar el tret visual (imatge) amb el fragment musical".[18]

Un dels videoclips més famosos, Thriller (1983), en que Michael Jackson, amb visió de futur, contracta el creador John Landis per realitzar-lo, conta una història de terror, que amb increïble maquillatge, coreografia, fotografia i ritme, dona com a resultat un dels videoclips que han marcat una generació.

L'artista polifacètic Lury Lech, que dota a la seva música d’una dimensió visual inclús literària, diu "d’un costat hi ha el videoclip, i de l’altre el videoart, on la música pot jugar un paper incidental o no. Jo he seguit un camí en que m’ha passat un cosa semblant al que amb la música. Puc ser rebutjat per uns i pels altres. Els videoartistes diran que els meus treballs són videoclips, i els creadors d'aquests no els acceptaran per no ser en la seva opinió videoclips ortodoxos. El que sempre m'ha interessat és experimentar amb els mitjans, els tractaments. El que jo pretenc és utilitzar la tecnologia d'avantguarda per l’art d'avantguarda".[19]

"El videoclip és art, és una forma artística que és plàstica, perquè reprodueix formes, és bella o liberal perquè és una manifestació de l'enginy i és industrial perquè requereix càmeres de cinema o de vídeo i altres aparells".[20]

Hi ha una discussió sobre com catalogar un producte: videoart / videoclip. En molts casos és difícil la seva definició.

Tipus[modifica | modifica el codi]

En un principi, al 1987, E. Ann Kaplan va dedicar el seu llibre Rocking Around the Clock: Music Television, Postmodernism and Popular Culture a aquesta forma característica d'imatge contemporànea. En el seu estudi, Kaplan va reflexionar sobre els diferents tipus. Va dividir els videoclips en cinc tipus: "romàntics”, de "preocupuacions socials", "nihilites", "clàssics", i "postmoderns". Atribueix a cada un d'aquests tipus, característiques formals i narratives específiques.

·        El vídeos romàntics eren aquells que es basaven en la narració de temàtiques de pèrdua i retrobament, i en la projecció de relacions sexuals normalitzades.

·        Els de preocupacions socials, com ja diu el nom, parlàven de temes de caràcter social.

·        Els nihilistes eren antinarratius i subratllaven estètiques sadomasoquistes, homoeròtiques o andrògines.

·        Els clàssics empleàven la estructura de mirada -masculina- característica del Hollywood clàssic, o citàven directament els seus gèneres.

·        Els postmoderns, eren tots aquells que no encaixaven en cap dels altres blocs, i estaven marcats, segons l'autora, per una negativa de les imatges a pendre una posició clara, a comunicar un significat evident.

Anys després de l'estudi de Kaplan, podem dir que el tipus postmoderns han passat a ser la forma més comuna del videoclips, donat que, com diu Dick Hebdige, "s'han convertit en una forma dissenyada per explicar una imatge més que per explicar una història". Els continguts narratius del videoclip han anat deixant pas a espais no narratius, a espais de suggestions visuals no realistes ni modernes que no porten a identificar ni reflexionar sobre cap crítica, i que es refereixen essencialment a la pròpia imatge, enlloc d'un món exterior a aquesta.

En l’actualitat podem diferenciar tres tipus:

- No narratius o descriptius: no existeix un programa narratiu com a tal. Pot donar la sensació d’una certa cronologia o temporalitat en la successió d’imatges, que seràn els paràmetres espai-temporals que marcaran la representació, però no hi ha cap lloc per la narració.

  • Musical o performance: l’objectiu d’aquest tipus és de crear un cert sentit d’experiència. Són els videoclips en els que trobem un cantant o grup sobre un escenari, ja sigui dins d’un estudi o en un concert. Tot això pot anar acompanyat amb imatges associades d’alguna manera entre si, que intenten mantenir l’atenció de l’espectador i introduir-lo a la situació. També pot consistir en una il·lustració estètica de la melodia, amb el que únicament adquireix un caràcter escenogràfic sense fer referència a res més. Els vídeos orientats a la performance indiquen a l’espectador que la gravació de la música és l’element més significatiu. Un exemple d’aquest tipus seria Rock or Bust, d’ACDC:
  • Conceptuals: Es basen en una forma poètica, sobre tot la metàfora. No expliquen una història de manera lineal, el que fan és crear un cert ambient o estètica d’un tipus abstracte o surrealista. Pot ser una seqüència d’imatges amb un concepte en comú en el sentir de la música, no precisament el de la lletra de la cançó. Com a exemple trobem Stubborn Love, de The Lumineers:                         

- Narratius: són aquells en els que es presenta una seqüència de fet on s’explica a l’espectador una història sota una estructura dramàtica clàssica. Es desenvolupa un programa narratiu que pot ser protagonitzat pel cantant o per actors. La relació entre la música i l’imatge pot ser de tres tipus: lineal, és a dir, repetir el que narra la cançó; d’adaptació, una trama paral·lela a partir de la cançó; o per últim, de superposició, una història independent de la cançó però que funciona. Aquests mini-relats acostumen a tenir característiques comuns amb els films: el·lipsis, flux continu, ritme.. però sempre intentarà negar la convencionalitat de la història, és per això que es saltarà moments espai-temporals, al contrari del cinema. Un exemple és Emocional, de Dani Martín

- Descriptiu + narratiu: és una barreja dels dos anteriors. Acostumen a estar dividits en dos nivells: el de la història i un altre en el qual veiem als artistes actuant sobre l’escenari. Aquest tipus s’utilitza en el cas que es vulgui narrar una història i, al mateix temps, crear una imatge del grup.

- Videoclips Lírics: Els videoclips lírics són aquells on la lletra de la cançó és l'element més important del vídeo i apareix en tot ell sense que hi hagi personatges ni història. Un dels primers exemples d'aquest gènere va ser el de "Sign o' the Times" de Prince l'any 1987. L'efecte de les lletres al ritme de la música conjuntament amb figures geomètriques abstractes el va crear Bill Konersman.[21] Actualment, hi ha bastants artistes que decideixen treure les seves cançons en format líric i en format de videoclip amb narració, com és el cas de CeeLo Green o Ed Sheeran.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

  • 1920: Oskar Fischinger i un corrent de creadors europeus dels anys 20 asseuen les bases de la música visual, creant peces d'imatge per a temes musicals preexistents.
  • 1930: Carlos Gardel grava deu cançons a l'Argentina capturant alhora imatge i so.
  • 1941: Un nou invent arriba als bars i clubs dels Estats Units: El Paroram Soundie és una rockola que reprodueix films musicals juntament amb música.
  • 1956: Hollywood descobreix el gènere de films centrats en la música. Una ona de films de Rock & Roll comencen. (Rock Around the Clock, Don't Knock the Rock, Shake, Rattle and Rock, Rock Pretty Baby, The Girl Ca't Help It), i els films famosos d'Elvis Presley Alguns van ser presentacions musicals dintre d'una història, unes altres van ser shows de revista.
  • 1960: A França es fabrica una nova versió del Soundie, batejada com Scopitone, el qual dóna la possibilitat de seleccionar entre diverses peces en suport cinematogràfic. Té gran èxit a França.
  • 1962: La Televisió Britànica inventa una nova forma de programes musicals. Shows com Top Of The Pops, Ready! Steady! Go! i Oh, Boy van obrir el camí a diversos artistes i es van convertir en grans èxits.
  • 1964: La Televisió nord-americana adapta aquest format. Hullabaloo va ser un dels primers en aquest tipus, seguit per Shindig! (NBC) i American Bandstand.
  • 1966: Els primers vídeos conceptuals són transmesos, com "Paperback Writer" i "Rain" de The Beatles. En 1967, van sortir vídeos més ambiciosos com "Penny Lane" i "Strawberry Fields Forever".
  • 1970: Les indústries discogràfiques van començar a produir "promos", primers vídeos musicals que van començar substituint les presentacions en viu dels artistes en els programes de televisió.
  • 1970: La Trinca enregistra el primer videoclip de l'Estat espanyol amb la cançó Tots som pops.
  • 1975: El grup Queen, llança "Bohemian Rhapsody" considerat pioner en el gènere, però aquest video com a tal no arriba a ser un vídeo musical, per tant es considera com el primer vídeo clip de la història Video Killed The Radio Star.
  • 1981: MTV, el primer canal de vídeos musicals les 24 hores, surt a l'aire. Inicialment, pocs operadors de cable ho tenien, després esdevingué un èxit i una icona cultural. El primer vídeo que emeten és Video Killed the Radio Star del grup The Buggles.
  • 1995: MTV comença a nomenar als directors dels vídeos musicals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Shisley Clarke en Body y Weibel, 1987, pàg.53.
  2. Pérez Wilson, Simón «La Fuga - Desde las máquinas». El vocabulario del video en Woody y Steina Vasulka.
  3. Baigorri, Laura «inicis del vídeo de creació». Video de creació, UOC, 2013, pag.16.
  4. Quiroga, Ana «Videoarte: entre innovaciones, búsquedas y creatividad». Creación y Producción en Diseño y Comunicación Nº24 [ISSN: 1668-5229], octubre 2009.
  5. Nam June Paik a Paik du cheval a Christoideoart .
  6. Darley, Andrew Cultura visual digital, Ed.Paidós, 2002, pag.39.
  7. Quiroga, ana «creación y producción en diseño y comunicación nº24 (ISSN: 1668-5229)». Videoarte: entre inovaciones, buaquedas y cratividad, 2009.
  8. Assche, Cristine. 100 videoartistas. El video un espacio-tiempo contemporàneo, pag 37. 
  9. Baigorri, Pagès,San Cornelio «Desplaçaments». La vídeo creació, UOC, 2013.
  10. Rekalde, Josu «1,3 Las vanguardias artísticas del siglo XX y el cine». De la ilusión del cinematógrafo a la inmersión cibernética.
  11. Zaya, Octavio «entrevista a Bil Viola». El Paseante (núm.12), Madrid, 1989.
  12. Quiroga, Ana «Videoarte: entre innovaciones, búsquedas y creatividad». Creació i Producció en Disseny i Comunicació nª 24 (ISSN 1668-5229), octubre 2209.
  13. Toro, Alejandra La Videodanza, o la coreografía de la mirada. Contrapeso.
  14. Pérez Ornia, Jose Ramón El arte del vídeo, introducción a la historia del vídeo experimental, 1991.
  15. Villalobos, Álvaro Videoarte y videoclip, sincretismo y Hibridación, La Colmena, 79, 2013, pag.38.
  16. Darley, Andrew Cultura visual-digital, espectaculo y nuevos géneros en los medios de comunicación Ed Paidós, 2002, pag.187.
  17. Fiske, J. Televisión Culture. Londres: Routledge, 1987.
  18. Einsestein , 1982, pag.222.
  19. Munnshe, Jorge Iure lech, explorador de mundos multimedia.
  20. Sarriugarte Gómez, Iñigo Luces en el laberinto audovisual.
  21. Keazor, Henry. Rewind, Play, Fast Forward: The Past, Present and Future of the Music Video. Wübbena, Thorsten, 2010, p. 20. ISBN 383761185X. 

Canals de videoclips[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vídeo de creació, Laura Baigorri Ballarin, Ruth Pagès Parra, Gemma San Cornelio. UOC, 2013
  • 100 videoartistes, En el principio, David A. Ross, editor: Rosa Olivares, Madrid: Exit, DL 2009, ISBN 9788493734701
  • 100 videoartistas. El video un espacio-tiempo contemporáneo, Cristine Van Assch. editor: Rosa Olivares, Madrid: Exit, DL 2009, ISBN 9788493734701
  • Cultura visual digital : espectáculo y nuevos géneros en los medios de comunicación, Darley, Andrew, Barcelona [etc.] : Paidós, cop. 2002.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Videoclip Modifica l'enllaç a Wikidata