Videoclip

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
N3krozoft_Ltd_LOL_Basel_2004_10_11_one

Un videoclip, vídeo musical o clip de vídeo és un curtmetratge realitzat principalment per a la seva difusió en Vídeo, Televisió i Internet, que ofereix una representació Visual d'una Cançó. Els videoclips se solen realitzar amb multitud d'efectes visuals i sonors.

És una forma d'art en què el visual i el musical es combinen, mitjançant la interacció entre les dues parts. Amb això s'aconsegueix un efecte que seria impossible sense la comunió entre les dues parts. “És una fascinant combinació de disciplines que es complementen mútuament”.[1] Aquesta amalgama de formes, colors i música crea il·limitades possibilitats artístiques.

Són produccions molt vives que tenen per objectiu cridar l'atenció del teleespectador. Els vídeos musicals moderns es fan i usen principalment com a tècniques de Màrqueting amb la intenció de promocionar la venda d'enregistraments musicals. Encara que els orígens dels vídeos musicals vénen de molt més lluny, la seva popularitat va créixer durant els Anys_80, quan el format de la cadena MTV (Music Television) es va crear al voltant d'ells.

Història[modifica | modifica el codi]

La televisió, el vídeo i el cinema, són dispositius tecnològics que comencen a ser qüestionats i utilitzats com a nous mitjans d'experimentació, en una època en la qual cada procés d'exploració és realitzat amb elements analògics, i tecnologies que tot just inicien el seu desenvolupament.[2]

Els primers artistes interessats pel vídeo procuren manipular les imatges electrònicament, però la revolució arriba de la mà de Nam June Pak, Woodi i Steina Vasulka que creaen llenguatges específics per les seves obres tecnològiques, això propicia que gradualment molts artistes trobin les avantatges del vídeo comparant-lo amb el cinema, al poder editar i modificar les imatges i sons obtinguts transformant les directrius del llenguatge tradicional.

En els seus començaments molts dels creatius provenien del món de la música. Un d’ells, el coreà Nam June Pak, considerat pioner del videoart,[3] l'any 1965 converteix per primera vegada la gravació d'una cinta i la seva exhibició en un fet artístic.[4]

Una de les seves obres mes importants, el vídeo Global Groove (1973), "és una espècie de videopaissatge imaginari que anticipa el que passarà quan tots els països del món es connectin els uns amb els altres mitjançant la televisió per cable".[5]

En la seva realització, s'endevina com un dels precursors del Videoclip.

Cap a mitjans dels vuitanta, moltes empreses de gràfics per ordinador comencen a realitzar importants avenços al introduir la producció d'imatges per ordinador en la publicitat televisiva, els vídeos musicals i l'animació.[6]

A partir d'aquest moment el vídeo va avançant de la mà de l'evolució tecnològica.

Actualment a aquests artistes experimentals del vídeo, els hi devem la invenció, mitjançant els processadors d’imatges, de gairebé tots els avanços en consecució d’efectes.

Segons Ana Quiroga: "Paik aconsegueix en les seves obres crear, a través d'una barreja de sons i imatges heterogènies reals i manipulades, un ritme musical i visual vertiginós, on la curiositat i la seva concepció lúdica de l'art apareixen com a trets característics fonamentals".[7]

Sobre aquesta evolució creativa Cristine Assche diu "Mentre que en els anys 60-70 la gravació de vídeo era el reflex del que veia l’artista, en els 90 les diverses manipulacions de l'objecte vídeo el transformaren conservant cada vegada menys el vincle amb l’objecte original".[8]

El videoclip es desenvolupa principalment quan es crea la Cadena de Televisió MTV(1981) especialitzada en la difusió de vídeos musicals. Era un moment decisiu per a la indústria del disc que patia una greu crisi, i aquest va ser el revulsiu per al seu rellançament, podent convenir que el videoclip en el seu origen és producte del màrqueting.

Tal com afirma el seu fundador Bop Pitman "El videoart anticipa l'estètica del videoclip".[9]

Música i vídeo[modifica | modifica el codi]

En l'ambient cinematogràfic entre els anys 1920 i 1925 ja es comparava la imatge cinematogràfica amb la música; J.Mitri cita en el seu llibre Estètica i psicologia del cinema a G.Dulac "Només la música pot evocar la impressió que també proposa el cinema, i nosaltres podem comprendre a la llum de les sensacions que ens ofereix aquelles que el cine del futur ens oferirà, (…) la pel·lícula integral que tots somiem compondre és una simfonia visual feta d'imatges rítmiques, i que únicament la sensació d'un artista coordina I llança sobre la pantalla".[10] Amb el vídeo aquest concepte evoluciona i revoluciona el concepte temps.

La música té les seves pròpies cadences i va evolucionant a mesura que va transcorrent; la imatge ha d’anar acompanyant el seu progrés manipulant el temps del moviment visual (retardant o accelerant segons convingui) per aconseguir un pretès acoblament audiovisual.

Nam June Paik creu que comprèn el temps millor que els artistes de vídeo que provenen de la pintura i l'escultura i diu: “La música és la manipulació del temps, totes les formes de música tenen diferents estructures i construccions. Així com els pintors comprenen l'espai abstracte jo comprenc el temps abstracte".

Un altre dels vídeo artistes referents, Bill Viola diu "compondre imatges en vídeo és el mateix que compondre música, en els dos casos s'ordenen esdeveniments en un temps determinat (...) quan faig un vídeo, el punt de partida és la imatge, però el que estic fent realment és el moviment de la imatge en el temps."[11]

Ana Quiroga puntualitza sobre Viola "utilitza la tecnologia per fer un planteig de la qüestió del temps. Uneix la presa a partir d’un fos encadenat, i a partir de l'ús de congelats, ralentís i accelerats, divideix la imatge i li dóna a la vegada una densitat inquietant."[12]

Aquests avanços en la manipulació del temps es reflecteixen en el videoclip i en tots els formats del videoart, com amb de la videodansa.

En aquest format, que Rodrigo Alonso defineix com "la coreografia de la mirada",[13]es crea damunt d’un suport musical una coreografia perfecta formant una comunió entre els estudiats moviments de càmera, la música, el ball, la manipulació del temps i els efectes d'edició, dona com a resultat una obra de vídeo creació.

La càmera no es limita a ser la mirada, a triar un punt de vista a ocupar una posició a l'espai, "La càmera penetra en l'atmosfera dels cossos, els acompanya, els espera i vibra amb ells, participa d’aquesta misteriosa emoció que els fa moure’s.[14]

Característiques del Videoclip[modifica | modifica el codi]

Les característiques intrínseques del videoart continuen vigents en el videoclip, però hi ha diferències substancials: el videoclip es desenvolupa sobre una cançó i la seva idea és més comercial i més lligada a un argument; per contra el videoart no necessàriament ha de contenir so, la seva finalitat és la difusió d’una idea i no va tan lligada a la imatge, text i so.

El videoart s'exhibeix generalment en els museus i galeries. Per contra el videoclip és més un treball en funció d'un tema musical i està dirigit a un públic més ampli per ser visionat mitjançant la televisió o internet.[15]         

Neix de l'acoblament de la imatge amb la música en una comunió perfecta. Una de les peculiaritats és la durada, el temps i el ritme, produint un efecte únic. La velocitat, els canvis de ritme (accelerant o alentint), les combinacions d’imatges, les repeticions, els canvis de pla, trenquen contínuament la coherencia, tot això ve determinat per l’estructura de la melodia de la cançó,[16] i te com a resultat que tots aquests estímuls audiovisuals impacten a l'espectador. No acostuma sempre a tenir un relat coherent, sinó que s’alimenta de produir sensacions per aconseguir un producte estètic.

J. Fiske diu del videoclip que "és un reciclat d'imatges que les deforma fora del context original que les conferia sentit i les redueix a una flotació de significats lluires, fora del control de la construcció normal del sentit".[17]

S'apliquen conceptes de la cinematografia com deia Eisenstein "intento trobar els mitjans indispensables per relacionar el tret visual (imatge) amb el fragment musical".[18]

Un dels videoclips més famosos, Thriller (1983), en que Michael Jackson, amb visió de futur, contracta el creador John Landis per realitzar-lo, conta una història de terror, que amb increïble maquillatge, coreografia, fotografia i ritme, dona com a resultat un dels videoclips que han marcat una generació.

L'artista polifacètic Lury Lech, que dota a la seva música d’una dimensió visual inclús literària, diu "d’un costat hi ha el videoclip, i de l’altre el videoart, on la música pot jugar un paper incidental o no. Jo he seguit un camí en que m’ha passat un cosa semblant al que amb la música. Puc ser rebutjat per uns i pels altres. Els videoartistes diran que els meus treballs són videoclips, i els creadors d'aquests no els acceptaran per no ser en la seva opinió videoclips ortodoxos. El que sempre m'ha interessat és experimentar amb els mitjans, els tractaments. El que jo pretenc és utilitzar la tecnologia d'avantguarda per l’art d'avantguarda".[19]

"El videoclip és art, és una forma artística que és plàstica, perquè reprodueix formes, és bella o liberal perquè és una manifestació de l'enginy i és industrial perquè requereix càmeres de cinema o de vídeo i altres aparells".[20]

Hi ha una discussió sobre com catalogar un producte: videoart / videoclip. En molts casos és difícil la seva definició.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

  • 1920: Oskar Fischinger i un corrent de creadors europeus dels anys 20 asseuen les bases de la música visual, creant peces d'imatge per a temes musicals preexistents.
  • 1930: Carlos Gardel grava deu cançons a l'Argentina capturant alhora imatge i so.
  • 1941: Un nou invent arriba als bars i clubs dels Estats Units: El Paroram Soundie és una rockola que reprodueix films musicals juntament amb música.
  • 1956: Hollywood descobreix el gènere de films centrats en la música. Una ona de films de Rock & Roll comencen. (Rock Around the Clock, Don't Knock the Rock, Shake, Rattle and Rock, Rock Pretty Baby, The Girl Ca't Help It), i els films famosos d'Elvis Presley Alguns van ser presentacions musicals dintre d'una història, unes altres van ser shows de revista.
  • 1960: A França es fabrica una nova versió del Soundie, batejada com Scopitone, el qual dóna la possibilitat de seleccionar entre diverses peces en suport cinematogràfic. Té gran èxit a França.
  • 1962: La Televisió Britànica inventa una nova forma de programes musicals. Shows com Top Of The Pops, Ready! Steady! Go! i Oh, Boy van obrir el camí a diversos artistes i es van convertir en grans èxits.
  • 1964: La Televisió nord-americana adapta aquest format. Hullabaloo va ser un dels primers en aquest tipus, seguit per Shindig! (NBC) i American Bandstand.
  • 1966: Els primers vídeos conceptuals són transmesos, com "Paperback Writer" i "Rain" de The Beatles. En 1967, van sortir vídeos més ambiciosos com "Penny Lane" i "Strawberry Fields Forever".
  • 1970: Les indústries discogràfiques van començar a produir "promos", primers vídeos musicals que van començar substituint les presentacions en viu dels artistes en els programes de televisió.
  • 1970: La Trinca enregistra el primer videoclip de l'Estat espanyol amb la cançó Tots som pops.
  • 1975: El grup Queen, llança "Bohemian Rhapsody" considerat pioner en el gènere, però aquest video com a tal no arriba a ser un vídeo musical, per tant es considera com el primer vídeo clip de la història Video Killed The Radio Star.
  • 1981: MTV, el primer canal de vídeos musicals les 24 hores, surt a l'aire. Inicialment, pocs operadors de cable ho tenien, després esdevingué un èxit i una icona cultural. El primer vídeo que emeten és Video Killed the Radio Star del grup The Buggles.
  • 1995: MTV comença a nomenar als directors dels vídeos musicals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Darley, Andrew. Cultura visual-digital, Espectáculo en los medios de comunicación, 2002.
  2. Pérez Wilson, Simón. «La Fuga - Desde las máquinas». El vocabulario del video en Woody y Steina Vasulka.
  3. Baigorri, Laura. «inicis del vídeo de creació». Video de creació, UOC, 2013, pag.16.
  4. Quiroga, Ana. «Videoarte: entre innovaciones, búsquedas y creatividad». Creación y Producción en Diseño y Comunicación Nº24 [ISSN: 1668-5229], octubre 2009.
  5. Nam June Paik a Paik du cheval a Christoideoart. .
  6. Darley, Andrew. Cultura visual digital, Ed.Paidós, 2002, pag.39.
  7. Quiroga, ana. «creación y producción en diseño y comunicación nº24 (ISSN: 1668-5229)». Videoarte: entre inovaciones, buaquedas y cratividad, 2009.
  8. Assche, Cristine. 100 videoartistas. El video un espacio-tiempo contemporàneo, pag 37. 
  9. Baigorri, Pagès,San Cornelio. «Desplaçaments». La vídeo creació, UOC, 2013.
  10. Rekalde, Josu. «1,3 Las vanguardias artísticas del siglo XX y el cine». De la ilusión del cinematógrafo a la inmersión cibernética.
  11. Zaya, Octavio. «entrevista a Bil Viola». El Paseante (núm.12), Madrid, 1989.
  12. Quiroga, Ana. «Videoarte: entre innovaciones, búsquedas y creatividad». Creació i Producció en Disseny i Comunicació nª 24 (ISSN 1668-5229), octubre 2209.
  13. Toro, Alejandra. La Videodanza, o la coreografía de la mirada. Contrapeso.
  14. Pérez Ornia, Jose Ramón. El arte del vídeo, introducción a la historia del vídeo experimental, 1991.
  15. Villalobos, Álvaro. Videoarte y videoclip, sincretismo y Hibridación, La Colmena, 79, 2013, pag.38.
  16. Darley, Andrew. Cultura visual-digital, espectaculo y nuevos géneros en los medios de comunicación Ed Paidós, 2002, pag.187.
  17. Fiske, J.. Televisión Culture. Londres: Routledge, 1987.
  18. Einsestein. , 1982, pag.222.
  19. Munnshe, Jorge. Iure lech, explorador de mundos multimedia.
  20. Sarriugarte Gómez, Iñigo. Luces en el laberinto audovisual.

Canals de videoclips[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vídeo de creació, Laura Baigorri Ballarin, Ruth Pagès Parra, Gemma San Cornelio. UOC, 2013
  • 100 videoartistes, En el principio, David A. Ross, editor: Rosa Olivares, Madrid: Exit, DL 2009, ISBN 9788493734701
  • 100 videoartistas. El video un espacio-tiempo contemporáneo, Cristine Van Assch. editor: Rosa Olivares, Madrid: Exit, DL 2009, ISBN 9788493734701
  • Cultura visual digital : espectáculo y nuevos géneros en los medios de comunicación, Darley, Andrew, Barcelona [etc.] : Paidós, cop. 2002.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]