The Rolling Stones

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióThe Rolling Stones
The Rolling Stones
The Rolling Stones 2005.jpg
Epònim Rollin' Stone Tradueix
Dades bàsiques
Tipus entitat grup de rock
Gènere artístic rock
Història
Fundació 1962 a Dartford Tradueix
Discogràfica Polydor Records (–)
ABKCO Records Tradueix (–)
Rolling Stones Records Tradueix (–)
Decca Records (–)
Interscope Records (–)
Warner Music Group (–)
Atlantic Records (–)
Virgin Records (–)
Columbia Records (–)
London Records (–)
Format per Mick Jagger
Keith Richards
Charlie Watts
Ron Wood
Brian Jones
Mick Taylor
Bill Wyman
Altres dades
Nominat
Premi(s)

Web Lloc web oficial
Facebook: therollingstones Twitter: RollingStones MySpace: therollingstones Spotify: 22bE4uQ6baNwSHPVcDxLCe
Modifica dades a Wikidata

The Rolling Stones és un grup anglès de música rock. La traducción literal de Rolling Stones sería "còdols o pedres de riu" però significa bales perdudes o rodamons. El nom prové d'una cançó de Muddy Waters. Brian Jones, membre original de la banda, volía publicar un anunci a la revista Musical Express per anunciar el grup. Quan li van demanar el nom, va dir "Rolling Stones" perque era la portada del disc de Muddy Watters amb la cançó "Rollin' Stone"[1] que tenia en aquella moments a la vista. Mick Jagger i Keith Richards ho expliquen en aquest vídeo dels seus orígens compartint un pis amb Brian Jones al barri de Edith Grove a Londres.

El grup es va formar l'any 1962 quan encara anaven al col·legi i segueix en actiu. Els membres originals eren Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones i Ian Stewart al piano. El pianista va incorporar al bateria Charlie Watts. Posteriorment va entrar al grup el baixista Bill Wymman ja que disposava d'un amplificador propi. Van fer la seva primera actuació en públic al Marquee Club de Londres el 12 de juliol de 1962.[2][3] El 7 de juny de 1963 publicaren el seu primer disc, el single amb la cançó Come on, i el 15 d'abril de 1964 el primer llarga durada. Amb It's all over now aconseguiren el seu primer èxit de vendes, arribant al número u el 18 de juliol de 1964. El manager del grup, Andrew Loog Oldham, va decidir que Ian Stewart no donava la imatge pel grup i va decidir prescindir del pianista com a membre oficial. Stewart va continuar tocant per la banda i sent el primer road manager del grup. Va morir el 1985.

El seu estil musical va estar influït per la música nord-americana especialment el blues i el Rock and Roll que ells van fusionar en un so basat en dues guitars rítmiques i prototip del Rhythmic and blues. Si haguèssim de triar un dels seus discs que reculli les influències de la música d'arrel nord-americana adaptées cap a un estil amb so i missatge propi, aquest seria el monumental disc doble Exile on Main Street, publicat el 1972. Fou gravat a la Villa Nellcôte a Vilafranca de Mar (Provença, França), al soterrar de la casa que havia llogat Keith Richards. Els Stones van haver de fugir d'Anglaterra per la pressió fiscal abusiva que els feia tributar praticamente el 100% del que guayaven. Aquest disc va ser la culminació de quatre discs que per molts dels seus seguidors defineixen l'època d'or de la banda. Els discs Beggars Banquet (1968), Let it Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i el ja citat Exile on Main Street (1972)són considerats àlbums clàssics on el grup es defineix musicalment i assoleix la seva maduresa.

El grup era d'una aparença visual i sonora més dura que la dels Beatles amb qui van rivalitzar musicalment encara que sempre han mantingut una bona relació personal. De fet, un dels primera èxits dels Stones va ser una cançó composta per Lennon - Mc Cartney. Es tracta de "I wanna be your man". Publicada com a segon single l'1 de novembre de 1963, la versió dels Rolling Stones va arribar al nº 12 de les llistes britàniques.

La seva cançó més reconeixible del grup és (I can't get no) Satisfaction, que arribà al número u l'11 de setembre de 1965. Famosa pel "riff" de guitarra elèctrica inicial, ha esdevingut un patró d'introducció de moltes cançons. Keith Richards explica que va somiar el riff inicial. Es va despertar, el va gravar i se'n va tornar a dormir.

La dècada dels 70 va ser molt productiva pels Stones. És en aquesta dècada quan van gravar els seus millors àlbums. Des del ja mencionat Exile on main Street, passant del Black and blue amb filtreig jazzísitcs de cançons com Melody[4] i amb la nova incorporación de Ron Wood substituint a MIck Taylor a la guitarra, fins al "discotequero" Some Girls que inclou himnes com Miss You [5] gravat en plena efervescencia de la música disco. Els Stones van saber adaptar-se a la moda sense perdre la seva identitat.

Però els Rolling Stones son, sobretot, els reis dels concerts. Durant els any 60 i els 70 van rodar constantment per tot el món fent honor al seu nom. Des dels petits clubs anglesos dels 60, passant per la conquesta dels Estats Units seguint el camí obert pels Beatles, fins a les gires eternes per Europa, Japó, Austràlia, Sud-amèrica i, sobretot, els Estats Units. En una època en què les pantalles gegants simplement no existien, Mick Jagger s'espavilava per a captar l'atenció de milers de fans durant les dues hores de concert. Segurament gràcies al fet que el seu pare havia sigut professor d'educació física, Jagger sempre ha mantingut un estar de forma envejable. Els excessos amb les drogues i la beguda els deixava pel sea colega Keith Richards.

La dècada dels 80 va començar amb la publicació de l'àlbum Tatto You amb les restes de les sessions de Some Girls i Emocional Rescue. Start me up va ser un èxit brutal i els va servir per començar la majoria de concerts de la gira americana i europea. L'àlbum Still Life gravat en directe las Estats Units, comença amb els acords de piano de Duke Ellington interpretant Take the A Train.[6] La passió del jazz del batería Charlie Watts hi va tenir molt a veure. A l'acabar l'extenuant gira va esclatar el que Keth Richards defineix com "The third world war". Mick Jagger introdueix una clàusula al nou contracte multimilionari de la banda amb la CBS per la qual té dret a gravar tres discs en solitari. El primer disc és el mediocre She's the boss. Jagger s'allibera de la cotilla dels Rolling Stones i fantaseja amb competir en solitari amb Michael Jackson o la Madonna. Al concert benèfic Live Aid del 1985, Jagger actua al marge dels Stones fent un show amb Tina Tuner cantant It's only rock'nd roll.[7] Per la seva banda Keith Richards i Ron Wood actuen al costat de Bob Dylan cantant Blowin in the Wind. Richards i Wood s'obliden de la lletra de l'himne de Dylan i el resultat és una de les actuacions més patètiques dels últims anys dalt d'un escenari.[8] El grup sembla trencat. El 1986 publiquen l'àlbum Dirty Work en compliment del contracte amb la CBS. Les sessions de gravació son un infern. Jagger i Richards no coincideixen mai a l'estudi. El bateria Charlie Watts, fins aquell moment net com una patena, comença a tontejar amb la heroïna. Al videoclip de la cançó One hit to the body [9] es pot veure claramente la tensió entre els dos amics.

Altres cançons conegudes són : Get off of my cloud (1965), Paint it black (1966), Let's spend the night together (1967), Jumpin' Jack Flash (1968), Sympathy for the devil (1968), Honky tonk women (1969), Gimme shelter (1969), Brown sugar (1971), Tumbling dice (1972), Angie (1973), It's only rock n'roll (1974), Miss you (1978), Beast of burden (1978), Start me up (1981) i Waitng on a friend (1981).

Membres[modifica]

Discografia[modifica]

  • 2016 -Blues & Lonesome.[10]

Tours[modifica]

Any Gira de concerts que The Rolling Stones ha realitzat
1963
British Tour (com a teloners)
1964
4 British tours, 2 US tours, un concert a Europa (Holanda)
1965
1 Far East tour, 4 tours europeus, 3 British tours, 2 North American tours
1966
Tours por Australia i Nova Zelanda, European Tour, North American Tour, British Tour
1967
European Tour
1969
American Tour 1969
1970
European Tour 1970
1971
UK Tour 1971 (també conegut com The Goodbye Britain Tour)
1972
American Tour 1972 (també conegut com S.T.P. Tour)
1973
Pacific Tour 1973
1973
European Tour 1973
1975
Tour de les Amèriques '75
1976
Tour of Europe '76
1978
US Some Girls Tour 1978
1981
Tattoo You American Tour 1981
1982
European Tour 1982
1989 / 1990
Steel Wheels/Urban Jungle Tour
1994 / 1995
Voodoo Lounge Tour
1997 / 1998
Bridges To Babylon Tour Nord-amèrica i Europa
1999
No Security Tour i Bridges To Babylon Tour per Europa
2002 / 2003
Licks Tour
2005-2007
A Bigger Bang Tour
2012-2013 50 and Counting Tour Estats Units, canadà Regne Unit
2014 14 On Fire Tour Austràlia i Nova Zelanda
2015 Zip Code - Estats Units
2016 Olé Tour - Sud America
2016 Estats Units mini Tour
2017 No filter - Europa
2018 No filter - Irlanda, Regne Unit, Europa

Videografia[modifica]

Grups mimètics[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Muddy Waters - Rolling Stone».
  2. «The Rolling Stones. Band» (en anglès). Pàgina oficial dels Rolling Stones. [Consulta: 12 juliol 2016].
  3. «It's Only Rock'n'Roll: Forty years of the Rolling Stones» (en anglès). The Independent, 04-07-2002. Arxivat de l'original el 1 gener 2009. [Consulta: 12 juliol 2016].
  4. «Melody - the Rolling Stones».
  5. «Miss You».
  6. «Still life - American concert».
  7. «Live Aid».
  8. «Blowin' in the wind».
  9. «One hit to the body».
  10. «Els Rolling Stones anuncien nou disc per al 2 de desembre». Ara.cat.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The Rolling Stones Modifica l'enllaç a Wikidata