VHS

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Virus de la immunodeficiència símia».
Una cinta VHS

VHS, acrònim de Video Home System (sistema de vídeo domèstic), és un sistema d'enregistrament d'àudio i vídeo analògics en cinta magnètica desenvolupat per JVC els anys 1970. El seu sistema és semblant al de les cintes d'àudio (cassette), però amb una cinta més ampla i amb una carcassa més gran que incorpora una tapa, que s'aixeca amb un botó que es troba al lateral dret i que protegeix la cinta. La qualitat d'imatge que oferia era inferior a la dels sistemes Betamax i 2000, però, tot i així, a primers dels anys 80 va aconseguir convertir-se en el sistema estàndard, i ho va ser durant més de quinze anys fins a l'arribada del DVD, que ofereix millor qualitat d'imatge i la possibilitat d'enregistrar continguts multimèdia, diferents idiomes, subtítols, etc., a més de patir menys desgast pel seu ús.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

El sistema VHS fou desenvolupat durant la dècada dels anys 70 per l’empresa JVC. Va ser posat en venda l’any 1976 per JVC i Panasonic. El format es posà a competir amb l’aleshores únic sistema domèstic al mercat, el Betamax de l’empresa Sony, que fou fabricat sota la llicència de Sanyo a finals de l’any 1975. Aquest fou l’inici d’una nova guerra de formats on només hi hauria un vencedor.

El sistema VHS va aconseguir popularitzar-se i conseqüentment va convertir-se en el format estàndard durant més de quinze anys gràcies a una millor estratègia de mercat. VHS tingué un sistema de llicències de fabricació més sensible que el sistema de Sony. Així doncs, JVC va saber veure millor les necessitats dels usuaris, oferint des del principi un major temps de gravació, que superava fins a una hora de gravació al sistema Betamax d'aleshores.

A més a més, varen concretar-se aliances entre les distribuidores cinematogràfiques més importants, com ara Paramount o Disney, que varen anar llançant (gradualment) films en format VHS. També hi hagueren altres acords de distribució en VHS, com ara films que s’allunyen de la productora Disney: pel·lícules pornogràfiques. Això féu que els videoclubs haguessin d’incloure films en VHS, ja que la pornografia venia força. Això va fer que la guerra de formats la guanyés el VHS. 

L’any 1988 Sony va admetre la seva derrota i va anuncià la producció d’una línia de gravadores VHS, les quals també varen demostrar la seva bona qualitat respecte a la competència. El VHS ocupava aleshores el 95% del mercat. El resultat fou que el format VHS va convertir-se en el format estàndard i va conviure amb aquest fet fins a la seva parcial desaparició  l’any 2005 després de la imponent arribada del DVD com a mitjà de gravació.[2] 

Súper VHS[modifica | modifica el codi]

Encara que la qualitat tècnica del sistema VHS va ser millorada significativament des de la seva introducció, mai va arribar als estàndards professionals, especialment quan es necessitava d'edicions i d'efectes visuals. La qualitat tècnica va ser millorada amb el Súper VHS. Algunes noves operacions van començar a utilitzant-lo com a format de captura, que podia ser retornat a la oficina de producció, on era copiat immediatament a un format major de qualitat per a l'edició. Això va minimitzar la pèrdua de qualitat que implicava l'edició. El Súper VHS s'hauria convertit en el format més popular en l'elaboració de notícies si no fos de l'arribada d'altres formats digitals, ja que aquests tenien preus similars i oferien una major qualitat tècnica.

A finals dels anys 1980 i a principis dels 90 va començar a popularitzar-se el Laserdisc, que va aparèixer després com un sistema de major qualitat de vídeo i àudio, però degut a factors com ara l'alt cost econòmic del disc i del seu reproductor, la impossibilitat de còpia o el límit de títols disponibles féu que no s'imposés aquest format sobre el VHS, que es podia copiar i regravar.

Detalls tècnics[modifica | modifica el codi]

Mecanismes de lectura de cinta[modifica | modifica el codi]

La gravadora de videocasset VHS utilitza un mecanisme senzill, molt semblant als casettes d'àudio, mitjançant el qual s'accedeix al contingut de la cinta. Quan s'introdueix un videocasset VHS queda reclòs dins d'un suport que el desplaça suaument cap als engranatges, encarregats de fer rodar els carrets de la cinta. Al mateix temps, la tapa protectora frontal s'aixeca pels seus extrems per dos petits elevadors, deixant la cinta al descobert i al mig de dos capçals ubicats en cada costat del videocasset. Després, un mecanisme de tensors impulsa la cinta i l'ajusta fins al capçal principal, que gira ràpidament cap a l'esquerra de manera immediata a l'instant quan la cinta és transportada fins a ell, mentres que els dos capçals situats a prop d'uns infrarrojos (ubicats a la dreta i a l'esquerra, encarregats de detectar l'espai transparent de la cinta, i de rebovinar o adelantar-la), que situen la cinta en posició recta per fer més lleugera la travessa de la cinta. Després, un engranatge s'encarrega de fer avançar el carret de cinta, mentre que el capçal principal llegeix de forma magnètica ( com un senyal de televisió) el so i el vídeo. Al gravar, un petit capçal emet un senyal electromagnètic que esborra la informació de la cinta i seguidament copia les ones magnètiques del senyal de la televisió que es troba en el sintonitzador de la videogravadora VHS.

Gravació de vídeo[modifica | modifica el codi]

Un videocasset de VHS pot tenir un màxim de 430 metres de cinta tenint en compte un cert gruix de la cinta, que ofereix al voltant de tres hores i mitja de visionat pel sistema NTSC i 5 hores pel sistema PAL en mode de qualitat estàndard (SP). Altres velocitats inclouen LP i EP/SLP, que dupliquen o tripliquen la seva duració, per a regions de NTSC. Aquestes reproduccions lentes causen una lleugera reducció en la qualitat de vídeo ( des de 250 línies a 230 línies analògicament horitzontals); també, aquest tipus de gravacions lentes no es poden reproduir en reproductors VHS que no van equipats amb la tecnologia necessària de velocitats de cinta.

Les cintes VHS tenen aproximadament 3 MHz d'ample de banda en vídeo, el que assoleix una velocitat de llarga duració per l'ús de la gravació d'exploració helicoidal d'un senyal de freqüència modulada de lluminància (blanca o negre), amb una baixa conversió de senyals de colors gravats directament en la banda. Atès que el VHS és un sistema analògic, les cintes VHS reprodueixen el vídeo mitjançant senyals d'ona, de forma similar a una televisió. Les formes de les ones per línies d'escaneig poden arribar a les 160 ones com a màxim, contenint 525 línies en pantalla en format NTSC. En mode PAL, té 625 línies (576 visibles). En terminologia digital actual, el VHS equival a aproximadament 320x480 píxels amb un radi de senyal de reducció de la imatge de 43 dB.

JVC va voler competir amb el SuperBeta de l'any 1985 amb el VHS HQ (alta qualitat). La modulació de freqüència del senyal de lluminància del VHS està limitada a tres megahercis, el que impossibilita una alta resolució, però la marca HQ inclou la reducció del soroll en la lluminància, reducció del soroll en crominància, extensió del white clip i un circuit que millora la nitidesa. L'efecte era incrementar l'aparent resolució horitzontal del gravador de VHS des de 240 fins a 250 anàlegs (equivalents a 333 píxels de dreta a esquerra, en terminologia digital).

L'any 1987, JVC va introduir el format Súper VHS, amb una extensió de banda a 5 megahercis, 560 píxels d'esquerra a dreta. En comparació a aquesta, el DVD té 480 línies analògiques horitzontals, pel que una cinta Súper VHS pot capturar un DVD o una emissió en vídeo DtV estàndard amb tan sols una petita quantitat de desenfoc. La resolució de croma va mantenir aproximadament l'ample de banda de 0,4 megahertz o 30 línies analògiques horitzontals, com era comú en les normes de la cinta de VHS d'Umatic Betamax. A més a més, una emissió NTSC està limitada a 120 línies màximes de crominància (el DVD té 240 línies de croma horitzontals).

En 1987, JVC introdujo un nuevo formato llamado Súper VHS con la extensión del ancho de banda bajo 5 megahercios, 560 pixeles de izquierda a derecha. En comparación con ella, el DVD tiene 480 líneas analógicas horizontales, por lo que una cinta Súper VHS puede capturar un DVD o una emisión de vídeo DtV estándar con tan sólo una pequeña cantidad de desenfoque. La resolución de croma mantuvo aproximadamente el ancho de banda de 0,4 megahertz o 30 líneas analógicas horizontales, como era común en las normas de la cinta de VHS de UmaticBetamax. Incluso una emisión NTSC está limitado a 120 líneas máximas de crominancia (el DVD tiene 240 líneas de croma horizontales).

Valor dels paràmetres del sistema VHS[3][modifica | modifica el codi]

Paràmetre Valors
Nombre de capçals 2, diametralment oposades
Diàmetre del tambor 62 mm
Velocitat de gir del tambor 25 rps
Velocitat de cinta 2,339 cm/seg
Velocitat relativa capçal-pista 4,84 m/seg
Angle capçal-pista de vídeo 5*59"30'
Ample de cinta 1/2 polzada (12,7 mm)
Ample de cinta per a vídeo 10,6 mm
Ample de cinta per a àudio 1 mm
Ample de cinta per a pista de control 0,7 mm
Ample de les pistes de vídeo 49 pm

Reemplaçament de les noves tecnologies[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XXI, les videogravadores de VHS varen deixar de comercialitzar-se a gran escala, al ser substituides pels nous formats d'emmagatzament òptic. El videodisc digital DVD com a mitjà de difusió començà a fer-se popular, gràcies als avantatges que suposava la seva tecnologia sobre els mitjants magnètics, com podria ser la menor degradació de la gravació amb el pas del temps o el fàcil copiatge que s'oferia. Tanmateix, en els anys 2000 i 2005, encara s'usava la tecnologia VHS com a alternativa al DVD, i les companyies productores llançaven al mercat les seves pel·lícules en ambdós formats per a la seva distribució. Tot i així, l'any 2007, degut a la comercialització d'altres medis de gravació ( TiVo i el Video On Demand de televisió per cable) ja no era necessari el VHS: aleshores el DVD va començar a comercialitza-se massivament, i el VHS va deixar de fabricar-se a nivells munidals, fins que finalment l'any 2016, l'empresa japonesa Funai Electric, l'única empresa que seguia frabricant el producte en tot el món, va anunciar el cessament de la producció de sistemes de reproducció i del cintes VHS, arran de la dificultat de continuar adquirint els diferents components de la seva fabricació, a més de la baixa demanda.

A més a més, amb la popularització de YouTube i derivats, va sorgir el costum de convertir a format digital programes de televisió en gravacions antigues per a publicar-los sense ànim de lucre a Internet, pel que les gravadores VHS es venen integrades amb un reproductor DVD. No obstant, també es comercialitzen unitats denominades DVR que son similars a les VCR magnètiques, ja que realitzen les mateixes funcions: permeten gravar des d'alguna font de vídeo analògica o digital afegint senyals de televisió oberta i cable, que s'emmagatzemen en un disc dur IDE, que permet la seva edició posterior utilitzant una memòria RAM intermèdia de poca capacitat abans de poder concloure amb la seva total edició i/o preparació per a emmagatzemar-lo novament en el seu disc dur intern per a posteriorment buidar el seu contingut en un DVD convencial o regrabable, que, amb aquest últim dispositiu d'emmagatzament, permet que s'assembli al funcionament de les cintes magnètiques de VHS, que es podien regravar. Tanmateix, el procés en el DVR per al seu gravat final el fa menys versàtil que el VHS, ja que l'operador del senyal digital pot prohibir gravar programes sota la llicència registrada, regió o situació semblant.

Tot i la creencia popular, la qualitat màxima possible de la imatge amb una videogravadora VHS és igual a la possible amb una videogravadora Betamax. Ni tan sols s'ha pogut mesurar les diferències en un laboratori. Això es deu al fet que per a igualar la duració de les gravacions VHS, Sony va reduir la velocitat d'arrosegament de les cintes en Betamax, reduint així la qualitat de la imatge que es pot obtenir amb Betamax, i a més fent que les gravacions incompatibles amb les eines ja existens, tot i així, algunes videogravadores Betamax podien gravar en millor qualitat d'imatge arran a que un capçal era uns centímetres més grans que el d'una videogravadora VHS d'alta qualitat.

Tot i que actualment el VHS està totalment desaparegut, el sistema continua sent viable per a gravacions casolanes arran de la seva resistència, temps de gravació, qualitat d'imatge i baix cost (és prou accessible per a efectuar gravacions de qualsevol contingut televisiu). Molta gent manté gravacions i pel·lícules VHS, que reprodueix amb videogravadores VHS.

Tanmateix, però, actualment la masificació dels smartphones com a vídeogravadores casolanes ha fet ombra a qualsevol format de vídeo casolà, VHS o DVD.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.294. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 8 desembre 2014]. 
  2. «The History Of The VHS Movie Industry». entertainment-industry.knoji.com. [Consulta: 14 desembre 2016].
  3. «El sistema VHS» (en castellà). [Consulta: 16 desembre 2012].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: VHS Modifica l'enllaç a Wikidata