Betamax

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Fotografia d'una cinta Betamax i la seva capsa

Betamax és un Format de vídeo creat per la Sony al començament del 1976. Després d'una dècada d'anuncis, finalment la Sony va presentar al mercat el seu sistema de cintes de vídeo Betamax.

Permetia gravar programes de televisió mentre es veia un altre canal, o veure'l posteriorment. De mida més petita que la seva competència VHS, tenia més línies de definició (millor qualitat d'imatge). Però el VHS tenia una hora més de durada. Encara que el Betamax tenia millor qualitat d'àudio i vídeo, només es podia aprofitar amb altaveus i televisors de gamma alta. Va ser un equip molt escàs a les cases de l'època.

El Beta va tenir el mercat del vídeo només per a ell durant gairebé un any, fins que es va llançar el format VHS, creat per JVC i Matsushita (Panasonic). Llavors va començar una guerra de formats. L'inconvenient del Betamax era que gravava 1 hora i 30 minuts, però una pel·lícula durava 2 hores. Més endavant va haver-hi una guerra de preus. Però el fet que va inclinar la balança va ser l'avidesa de Sony per treure rendiment del seu invent.

Mentre que JVC va preferir sacrificar aquests guanys i escampar el seu format, les restriccions del Betamax van fer que el 1984 només dotze companyies li donessin suport, contra els quaranta fabricants del VHS.

El 1984, la Sony va vendre 2.300.000 unitats de Betamax. El seu competidor va vendre tres vegades més. La cursa estava perduda. El 1988 Sony va admetre la seva derrota i va anunciar que adoptava el VHS. El VHS tenia el 95% del mercat. El resultat, VHS es convertiria en l'estàndard durant els següents 20 anys.

El cas Betamax[modifica | modifica el codi]

El 1979, Sony va ser acusada d'infringir el dret de còpia dels programes de televisió i pel·lícules, per Universal Studios i Disney. Com a conseqüència, Sony va començar a perdre quota de mercat. Al començament dels 80 tenia el 25%. La Sony va continuar desenvolupant la seva tecnologia, igual com feia la JVC. Els dos sistemes eren de qualitat similar, però eren incompatibles.

Aquesta història ha estat objecte d'estudis i ha deixat algunes conclusions importants a la indústria. És conegut com El Cas Betamax. S'ha dit que Sony mai no va deixar la seva llicència de Betamax, mentre que JVC va llicenciar la seva tecnologia a altres companyies. Però s'ha sabut que en realitat Sony sí que va intentar llicenciar la seva tecnologia. D'altra banda, la quantitat de pel·lícules pregravades amb el format Beta era més baixa que les del VHS, però va ser després que comencés a perdre mercat.

El 2002, després de 24 anys de suport, Betamax mor, quan es va deixar de fabricar, encara que se segueix venent el stock. A l'àmbit professional era el mitjà clàssic per a fer curtmetratges per amateurs i estudiants de les arts de cinema, a causa del seu baix preu, fins a la massificació del sistema digital mini DV. Tanmateix, el betacam, el seu "cosí" professional, segueix vigent.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Betamax Modifica l'enllaç a Wikidata