Cinta de vídeo
 Cinta de vídeo |
|---|
Les cintes de vídeo o videotape (de l'anglès, literalment = "cinta de vídeo") és una cinta de material plàstic, molt prima, amb un recobriment de partícules magnètiques, utilitzat per al registre de la imatge de Televisió que passar pel capçal que orienta les partícules d'acord amb el senyal d'entrada (vídeo en aquest cas).
El seu ús permet l'enregistrament dels programes de televisió per a la seva posterior difusió. Videotape s'aplica, també, per extensió, als aparells del procés d'edició i postproducció a l'estudi de televisió.[1]
En pràcticament tots els casos, s'utilitza magnetoscopi amb el mètode de gravació per exploració helicoidal on el capçal de vídeo gira respecte a la cinta en moviment per gravar la informació. Pel fet que els senyals de vídeo tenen una freqüència alta, la velocitat relativa de la cinta respecte del capçal ha de ser també molt elevada, per aquesta raó els caps estàtics obligaven que la cinta corregués a molt alta velocitat.
Aquesta tecnologia analògica va esdevenir obsoleta amb la introducció de l'enregistrament digital. A finals dels anys noranta del segle passat la cinta de video en format analògic va cedir el pas al DVD i el Blu-Ray, format de video digital.[2] A principis dels anys 2000 es va produir la introducció i l'augment del protagonisme dels mitjans d'enregistrament de vídeo d'accés aleatori d'alta qualitat, com ara discs durs i memòria flaix. Des de llavors, la cinta de vídeo ha quedat cada vegada més relegada a usos arxivístics i similars.[3]
Videocasset[modifica]
La videocasset és un mitjà d'emmagatzematge d'imatges de vídeo (televisió) acompanyades amb so, sobre una cinta magnètica tancada dins d'una casset, que es grava mitjançant una màquina coneguda com a magnetoscopi.
Principis de la gravació magnètica de vídeo [4][modifica]
La televisió basa els seus principis en la transformació de les intensitats lluminoses en variacions de tensió que permeten la seva modulació i radiació des d'una antena transmissora. Amb anterioritat a l'aparició dels magnetoscopis ja existien els magnetòfons d'àudio, però la gravació d'imatges exigia solucions de major complexitat. Era sabut que la solució vindria per la via del magnetisme. La dificultat consistia en com convertir les corrents elèctriques variables procedents de la càmera de televisió en camps magnètics que afectessin a un material ferromagnètic, deixant en aquest, una empremta permanent que fes possible el procés invers.
Són materials ferromagnètics aquells que després d'haver sigut sotmesos a l'acció d'un camp magnètic intens queden convertits, al seu torn, en un imant. Materials com el ferro, el níquel, el cobalt i aliatges dels mateixos pertanyen a aquest grup i eren ja utilitzats en el procés de fabricació de les cintes magnètiques d'àudio.
Qualsevol fil conductor pel que circuli una corrent elèctrica genera, al seu entorn, un camp magnètic de intensitat proporcional a la magnitud d'aquesta corrent. La gravació magnètica s'efectua en el cap magnètic, que no es una altra cosa que un fil conductor enrotllat, en forma de bobina, a un nucli que genera un camp magnètic proporcional a la corrent aplicada al fil. En el cap es produeix la conversió de les variacions de tensió en variacions de camp magnètic.
Per que la transformació de la corrent elèctrica variable (o senyal de vídeo que entrega la càmera de televisió) en variacions de camp magnètic afecti el material ferromagnètic (partícules repartides sobre la superfície de la cinta) amb suficient força com per magnetitzar les seves partícules, es aconsellable interrompre el nucli en un punt denominat entreferro. Allà tenen lloc una dispersió cap al exterior del camp magnètic generat per la corrent, que es aprofitada per situar en íntim contacte la cinta magnètica que es veu així sotmesa a l'acció del camp. Les partícules de la cinta queden magnetitzades i orientades de manera perenne. El procés de reproducció és invers, les partícules magnetitzades de la cinta, que passa longitudinalment en contacte amb l'entreferro, generen un camp magnètic que indueix, en aquest entreferro del cap, ara una funció lectora, una corrent elèctrica proporcional a les variacions magnètiques presents en la cinta. Donat que el procés es reversible, el cap pot servir tant per la gravació com per la reproducció.
Propietats[modifica]
Mecàniques
- Material de suport. Generalment polièster.
- Material ferromagnètic.
- Ample de cinta.
- Longitud.
- Duració.
- Resistència a la tracció.
- Poder abrasiu. Interessa que sigui poc per no desgastar els caps gravadors reproductors.
- Número de drop outs. Es manifesten com la falta de senyal produïda per una no uniforme distribució de les partícules ferromagnètiques, pel despreniment de les mateixes o per efecte de pols depositada sobre la cinta.
Magnètiques
- Romanència. És la inducció magnètica que queda a la cinta gravada quan ja ha desaparegut la força exterior magnetitzant.
- Coercitivitat. És la força magnètica de sentit invers a la inicial necessària per eliminar la magnetització romanent.
Electromagnètiques
- Sensibilitat. És el resultat de la comparació entre els nivells de sortida d'una gravació efectuada en la cinta a considerar respecte a els obtinguts en una cinta patró.
- Nivell màxim de gravació. A partir de la qual comença la distorsió.
- Soroll de fons. Depèn, generalment, del procés de fabricació i està relacionat amb la falta de homogeneïtat en el repartiment de les partícules magnètiques.
- Relació senyal/soroll. És la relació entre el soroll de fons i el de la senyal gravada. A una relació més elevada correspon una major qualitat.
L'emmagatzematge de les cintes ha de ser en llocs sense humitat ja que sinó la mateixa humitat les fa molt abrasives accelerant el desgast dels capçals de vídeo.[5] Els drops outs que no provinguin de fàbrica poden evitar-se si no es toca la cinta amb el dits així com operant en ambients nets. La cinta ha de guardar-se en posició vertical i sobretot, lluny de camps magnètics que podrien afectar la magnetització de les partícules de la cinta, alterant així la seva reproducció.
Bibliografia[modifica]
- MARTÍNEZ ABADÍA, José; VILA I FUMÁS, P. y otros. Manual básico de tecnología audiovisual y técnicas de creación, emisión y difusión de contenidos. Ediciones Paidós Ibérica, 2004. ISBN 84-493-1654-5
Formats cd videocasset[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Konigsberg, Ira. Diccionario técnico Akal de cine (en castellà). Ediciones AKAL, 2004-09-22. ISBN 978-84-460-1902-2.
- ↑ Sierra, Juan José Martínez. Reflexiones sobre la traducción audiovisual: Tres espectros, tres momentos (en castellà). Universitat de València, 2016-11-30. ISBN 978-84-9134-017-1.
- ↑ Niqui Espinosa, Cinto. Fonaments i usos de tecnologia audiovisual digital. Editorial UOC, 2011-10-14. ISBN 978-84-9788-290-3.
- ↑ MARTÍNEZ ABADÍA, José. Manual básico de tecnología audiovisual y técnicas de creación, emisión y difusión de contenidos. Ediciones Paidós Ibérica, 2004. ISBN 84-493-1654-5.
- ↑ Ramió, Joaquim Romaguera i. El patrimoni cinematogràfic a Catalunya: arxius, biblioteques, filmoteques, fonoteques, fototeques, museus, localització, recuperació, restauració, conservació, classificació, documentació. Fundació Institut del Cinema Català, 1995. ISBN 978-84-921183-0-4.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinta de vídeo |