Cinema musical

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Barret de copa, un musical del segle XX

El cinema musical és un gènere cinematogràfic en el qual s'inclouen cançons cantades pels personatges. Aquestes cançons, sovint ballades i coreografiades, solen servir per a desenvolupar la trama o els personatges de la pel·lícula, encara que no sempre sigui el cas.

El cinema musical va ser un desenvolupament natural del teatre musical i va aparèixer així que el cinema va esdevenir sonor: The Jazz Singer (1927, Estats Units), considerada la primera pel·lícula parcialment sonora, va ser alhora la primera pel·lícula musical de la història;[1] el 1931, el primer film sonor xinès va ser igualment un musical, La cantant Hong Midan, de Hong Sen,[2] i el mateix any va estrenar-se Alam Ara, d'Ardeshir Irani a l'Índia,[3][4] país on aquest gènere es cultivarà sense interrupció fins a l'actualitat.[5]

El cinema musical a Hollywood[modifica | modifica el codi]

Als Estats Units, amb aquest gènere, el concepte d'espectacle assoleix un dels seus màxims exponents en el cinema hollywoodià i, dins d'ell, en les elaborades coreografies, les melodies i les obres mestres que ha donat el musical. Al començament, el fragment musical tenia com a objectiu impressionar, sense mantenir molta connexió amb el desenvolupament narratiu. No obstant això, en assolir la seva maduresa, es va estilitzar el gènere i els números van concatenar la història.

Els anys daurats del musical[modifica | modifica el codi]

La indústria del cinema va saludar l'èxit entre el públic del gènere concedint, l'any 1929, l'Oscar a la millor pel·lícula a La melodia de Broadway, de Harry Beaumont, en el que fou l'avançament de la gran collita de musicals de la dècada de 1930, quan el gènere es va convertir, al costat del cinema negre, en el favorit del públic.

Busby Berkeley va revolucionar el gènere poc després de néixer i es pot dir que és el pare del musical, dotant-lo d'un llenguatge cinematogràfic que l'allunyava del teatre; amb obres com ara The Go Setter o El carrer 42. Mentrestant, RKO Pictures elevava a la fama a la parella formada per Fred Astaire i Ginger Rogers, en una sèrie de pel·lícules (Barret de copa, La desfilada de l'amor), que els van fer un lloc en la història del cinema.

A la dècada de 1940 va fer la seva aparició Gene Kelly (un dels referents del gènere: actor, ballarí, coreògraf, productor i director), i el musical no va tornar a ser el mateix. Al costat de Stanley Donen, el van portar a dalt a Un dia a Nova York (1949). Amb ells, els rodatges van sortir a l'exterior i el musical va assolir la majoria d'edat.

A la dècada de 1950, el gènere estava tan instal·lat en el gust del públic com el drama o el western, i va passar per la seva millor època, amb noms que anaven des d'Elvis Presley (Viva Las Vegas, King Creole) al trio Frank Sinatra - Bing Crosby - Grace Kelly (Alta societat) i tenint com a centre de nou a Gene Kelly, el xipollejant de Cantant sota la pluja. Un altre dels grans que va treure el cap al musical, i que es va forjar gran part del seu reconeixement amb ell, va ser Vincente Minnelli amb Un americà a París i Melodies de Broadway (1953). Minnelli era únic en la fusió de comèdia i musical.

La dècada de 1960, va veure néixer extraordinaris musicals, entre els quals destaquen: West Side Story (Amor sense barreres); Camelot, Willy Wonka & the Chocolate Factory; The Sound of Music (1965), amb l'actuació de Julie Andrews, que també va actuar a Mary Poppins.

A la dècada de 1960 els gustos de l'espectador van anar canviant, exigint produccions encara més luxoses, més números musicals i repartiments estel·lars que van ser suficients per impedir que el gènere fora decaient, amb títols com West Side Story, My Fair Lady, Hello, Dolly! i altres.

La decadència del gènere[modifica | modifica el codi]

Durant les tres dècades següents, el gènere va decaure, abandonat pel públic i els grans estudis, que no van finançar més que projectes puntuals, i en els que només sobresurt un nom, el de Bob Fosse. Els seus films Cabaret i Comença l'espectacle (1979) són els millors exponents del gènere en la dècada de 1970.

Menció especial s'ha de fer de sis musicals de la mateixa dècada: Hair del director Milos Forman; Grease (1978), amb les actuacions d'Olivia Newton-John i John Travolta, Cabaret (1972), amb l'actuació de Liza Minnelli, A Star Is Born, amb les actuacions de Barbra Streisand i Kris Kristofferson, i Jesus Christ Superstar, els que sens dubte són els més destacables de la dècada.

A la dècada de 1980, la pel·lícula Annie va permetre recordar la grandesa del gènere. Alan Parker va rodar tres en les dècades de 1980 i 1990 Fame, The Commitments, Evita. El director danès Lars von Trier va sorprendre a tots amb Dancer in the Dark.

Les dècades de 1980 i 1990 també van veure renéixer el musical amb una nova vessant: els dibuixos animats. En aquest sentit, els estudis Disney van produir la que es podria haver considerat la millor pel·lícula musical en aquest format: Beauty and the Beast. Així mateix, van produir The Little Mermaid. El 1997 la 20th Century Fox va produir Anastasia.

Segle XXI[modifica | modifica el codi]

Hollywood ha tornat a reconèixer el gènere, realitzant produccions convertides en èxits com Moulin Rouge, Chicago, El fantasma de l'òpera, Hairspray, Rent o Dreamgirls.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinema musical
  1. «cinema nord-americà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «cinema xinès». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Goddard, John. "Missouri Masala Fear not, St. Louisans: You don't need to go to Bombay to get your Bollywood fix" Riverfront Times, St. Louis, Missouri, July 30, 2003, Music section.
  4. Gokulsing, K.; Wimal Dissanayake. Indian popular cinema: a narrative of cultural change. Trentham Books, 2004, p. 24. ISBN 1858563291. 
  5. «cinema indi». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.