The Jazz Singer

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaThe Jazz Singer
The Jazz Singer.gif
Fitxa tècnica
Direcció Alan Crosland
Protagonistes
Producció Darryl F. Zanuck
Guió Adaptat per Alfred A. Cohn
A partir de l’obra de Samson Raphaelson The Day of Atonement
Música Louis Silvers
Fotografia Hal Mohr
Muntatge Harold McLord
Productora Warner Bros. Pictures
Distribuïdora Warner Bros.
Dades i xifres
País Estats Units
Data d'estrena 1927
Durada 90 min
Idioma original anglès
Color en blanc i negre
Format 4:3
Ingressos 3.000.000 $
Temàtica
Basat en The Jazz Singer Tradueix
Gènere Drama
Lloc de la narració Nova York
Palmarès
Nominacions
Premis
Més informació
IMDb Fitxa 6.8/10 stars
FilmAffinity Fitxa 6.3/10 stars
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

The Jazz Singer (El cantant de jazz o El cantor de jazz) és el primer llargmetratge comercial amb so sincronitzat. Va ser dirigit per Alan Crosland i es va estrenar el 6 d'octubre de 1927. Aquesta pel·lícula va tenir dues versions posteriors: la primera de Michael Curtiz, l'any 1952, amb l'actor Danny Thomas, i la segona, de Richard Fleischer, l'any 1930, amb Neil Diamond.

Al 1996, la pel·lícula va ser considerada "cultural, històrica i estèticament significativa" per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i seleccionada per a la preservació al National Film Registry.

Argument[modifica]

El xantre Rabinowitz està furiós per haver trobat el seu fill Jackie cantant en un bar, i l'ha fet fora de la llar familiar.

Alguns anys més tard, Jackie és cantant de jazz en un night club i es fa dir Jack Robin. L'actriu Mary Dale es proposa ajudar-lo a fer carrera.

I en efecte, Jackie és propulsat a les escenes de Broadway per fer-hi un nou espectacle, un espectacle que el convertiria de segur en la nova estrella de la cançó. Però el concert cau el dia del Yom Kippur, i el pare de Jackie, molt malalt, és incapaç de cantar. La seva mare i un veí intenten convèncer Jackie de renunciar al seu show i participar en la celebració. Incapaç de resistir, es precipita a la sinagoga per cantar-hi el Kol Nidre, l'oració tradicional. El seu pare mor alegre. Alguns anys més tard, Jackie és novament als escenaris i obté un immens èxit, sota la mirada de la seva mare.

Primer llargmetratge amb so sincronitzat[modifica]

The Jazz Singer és la primera pel·lícula parcialment rodada amb so i diàlegs sincronitzats, que va utilitzar el sistema sonor "Vitaphone" (gravació de so sobre un disc). A partir d'aquest moment, el cinema canvia de manera radical, encara que es van seguir produint pel·lícules mudes per directors que opinaven que el cinema silenciós es valia per a ell mateix. Des de llavors, les comèdies musicals es van multiplicar.

La veu d'Al Jolson era la primera que es va sentir en un llargmetratge; va provocar un tro d'aplaudiments. En principi, Al Jolson no havia de cantar més que cinc cançons i entonar alguns temes religiosos. Pels productors, calia evitar absolutament el llenguatge parlat enmig dels cants; per aquest motiu, la història encara és explicada amb l'ajuda de cartrons i de subtítols.

La pel·lícula conté només dos minuts de diàleg amb so i, a més, gran part del diàleg (o ben bé tot) és improvisat: en la cançó Blue Skies, l'actor es va llançar a una verdadera improvisació no prevista en el guió: un diàleg amb la seva mare. No obstant, la resta del diàleg, com ja hem dit abans, es presenta a través d'intertítols. Aquesta intervenció de la part d'Al Jolson va tenir com a efecte descongelar el mite de la pel·lícula sonora i va permetre als altres llançar-se a «parlar».

Comentaris[modifica]

L'obra teatral El Cantor del Jazz fou un èxit a Broadway, en la seva versió original de 1925 protagonitzada per George Jessel. Va reviure, a més, l'any 1927 amb Al Jolson com a protagonista. La Warner Bros va rebutjar les condicions sarials de Jessel, i el va obligar a rebutjar el paper principal. Aleshores, l'estudi es va interessar per Eddie Cantor, al qual tampoc li va captivar l'oferta. Va ser llavors quan va oferir-se el paper a Al Jolson, qui, com va descriure l'historiador Donald crafton, «entusiasmava a l'audiència amb vitalitat i el sex appeal dels seus gestos i cançons amb arrels més bé afroamericanes».

Com a anècdota, podem dir que es va utilitzar el blackface en aquesta pel·lícula. Aquest consistia a que un actor blanc es pintés la cara de negre i els llavis de blanc. Aquest fet va suposar una imatge icònica d'aquesta pel·lícula, on un actor blanc interpretava música d'arrels negres per al públic blanc. Durant el segle XIX i part del XX, hi havia públic blanc que gaudia del jazz i d'altres estils amb evidents arrels negres que, no obstant, no suportava la idea de veure a un negre real sobre l'escenari. Per la qual cosa, van comenar a sorgir cantants blancs que pintaven el seu rostre de negre per a interpretar aquests estils per al públic blanc sense "ofendre la seva sensibilitat".

Repartiment[modifica]

Cançons de la pel·lícula[modifica]

  1. Toot, Toot, Tootsie Goodbye (Gus Kahn, Ernie Erdman, Dans Russo)[1]
  2. Blue Skies (Irving Berlin)[1]
  3. Dirty Hands, Dirty Face (Edgar Leslie, Grant Clarke, Jolson, James V. Monaco)[1]
  4. Mother, I still have you (Jolson, Louis Silvers)[1]
  5. My mammy (Sam Lewis, Joe Young, Walter Donaldson)[1]
  6. My mammy (Sam Lewis, Joe Young, Walter Donaldson)[1]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 La Warner Bros, p.145

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: The Jazz Singer Modifica l'enllaç a Wikidata