Terror psicològic

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Fotograma d'un tràiler de la pel·lícula Psicosi, amb el seu director, Alfred Hitchcock, assenyalant la famosa casa que apareix a la pel·lícula.

El terror psicològic és un subgènere de la ficció terrorífica, ja sigui literària o cinematogràfica, que centra la seva atenció en los temors dels personatges, les seves culpes, creences i supersticions. En aquest tipus de narració es busca la subtilesa de l'efecte i el suggeriment més que el simple ensurt. La por s'intenta generar afectant directament l'emotivitat del lector o espectador, que ha d'acabar identificant-se amb els patiments o les vivències extremes de determinats personatges. En el cinema, per reforçar la tensió i augmentar l'interès en la trama, s'acostuma a recórrer a efectes esgarrifosos de so, a una ambientació musical tètrica, a la inestabilitat emocional dels personatges, als paisatges i situacions estranyes o obscurament suggerents, etc.[1]

Habitualment es considera que l'autor pioner d'aquesta modalitat va ser el gran contista estatunidenc Edgar Allan Poe, qui mitjançant relats com El cor delator, L'home de la multitud o El dimoni de la perversitat, entre d'altres, va trobar un nou camí per deixar obsoleta la tradicional novel·la gòtica, amb tota la seva cort de monges sanguinolentes i fantasmes encadenats.

Una derivació del terror psicològic el constitueix l'anomenat suspens,[2] gènere literari i cinematogràfic que ha tingut nombrosos conreadors i del que és figura emblemàtica el director britànic Sir Alfred Hitchcock.

Característiques[modifica]

El terror psicològic originari, el de Poe i Sheridan Le Fanu (i, més modernament, el de Walter de la Mare i Henry James), recorre al suggeriment i a la sutilesa de traç, si es compara amb el gènere d'horror anterior (la literatura gòtica). Té, doncs, menys "efectes especials" i descripcions de violència o agressió física, ja que treballa principalment amb factors que afecten mentalment a la audiència, evitant la visualització d'imatges gràfiques truculentes, tan típiques, avui en dia, del cinema Slasher i el gore.

Més que la "sang", l'element fonamental del terror psicològic és l'"ombra" arquetípica (seguint a Carl Gustav Jung), les tenebres, que representen sempre la idea d'"amenaça", la por al desconegut.[3] D'aquesta manera, l'espectador o lector s'estremeix davant l'exposició a pors i vulnerabilitats comunes o universals, centrades principalment en les parts més fosques de la psique humana, que la majoria de les persones reprimeix o nega.

L'amenaça, així, prové del propi espectador o lector. El mal, per altra banda, moltes vegades s'amaga sota l'aparença de normalitat, en un àmbit cotidià, mentre que el subgènere Gore se centra més aviat en l'estrany, el visual i cridanerament fantàstic (i sovint repugnant), allò que no admet una explicació senzilla.[4] Carl Jung ha argumentat que l'atracció de la inquietud causada per l'altre no representa més que un intent d'integrar l'alteritat de l'ombra, mentre que altres autors creuen que l'horror serveix únicament per reprimir-la. Es podria argumentar que, en última instància, el terror psicològic no pertany, en realitat, al gènere de terror, al semblar-se més al gènere del thriller (intriga). Però en el terror psicològic és essencial espantar a la audiència mentalment, mentre que això no passa a les novel·les d'intriga. És també conegut el subgènere del "thriller psicològic", que té elements en comú amb aquell, però busca un impacte diferent en l'espectador que el del terror psicològic.[4]

Un altre aspecte del terror psicológic, però més lligat amb el gore, és l'"horror corporal".[5] El propòsit és desenvolupar un sentiment de malestar mitjançant l'explotació de la por al patiment físic, a la malatia, l'experimentació anormal, el parasitisme, la mutilació, les mutacions, la mera decadència física, etc.

Dins del cinema recent, són clarament representatives del terror psicològic les pel·lícules El sexto sentido (1999), El projecte de la bruixa de Blair (1999) i The Others (2001).

Així mateix, en el camp dels videojocs es recorre sovint al terror psicològic. Exemples: Silent Hill, Amnesia: The Dark Descent, Manhunt, Nocturne, Alan Wake, etc.

Referències[modifica]

  1. Will You Step into My Parlor? A Guide for Horror Lovers. Accés 09/04/2012.
  2. Definició a The Free Dictionary Accés 09/04/2012
  3. The Other in Fiction - Archetype Writing. Accés 09/04/2012
  4. 4,0 4,1 Journal of Analytical Psychology, 48 (4), p. 407 September 2003 Psychoanalytic theory in times of terror. Accés 09/04/2012
  5. Definició a The Free Dictionary Accés 09/04/2012

Vegeu també[modifica]