Technicolor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vivien Leigh interpretant el paper de Scarlet Ohara en Allò que el vent s'endugué

El Technicolor va ser el primer intent efectiu de la indústria cinematogràfica per a deixar enrere el blanc i negre i reproduir en pantalla els colors filmats en la realitat. Inventat l’any 1916 i millorat al llarg de diverses dècades,[1] es tracta del segon procés principal d’aquest tipus, després del Kinemacolor britànic, i del més utilitzat a Hollywood entre 1922 i 1952. Va ser conegut i reconegut pel seu nivell saturat de color i es va utilitzar més comunament per a filmar musicals com ara El màgic d'Oz (1939) i Cantant sota la pluja (1952) (ambdós dirigits per Victor Fleming), pel·lícules de l'època com ara Les aventures de Robin Hood (1938) i Allò que el vent s'endugué (1939) o pel·lícules d'animació com ara La Blancaneu i els set nans (1937) i Fantasia (1940). Tot i això, també es va utilitzar per a comèdies i drames menys espectaculars i algunes vegades, inclús, per a pel·lícules de cinema negre, com ara Que el cel la jutgi (1945) i Niàgara (1953).

El sistema s'aconseguia per la filmació simultània de tres pel·lícules dins de la mateixa càmera, cada una de les quals comptava amb filtres perquè fos impressionada només per un color. Després d'un procés de tintura, que més tenia a veure amb la impremta que amb la fotografia, es treia una sola còpia que al ser projectada recreava els colors de la realitat. Aquesta pràctica permetia una puresa de colors que encara no ha sigut igualada, emprant-se encara per al tiratge de còpies en alguns mercats. Així mateix també hi ha pel·lícules filmades amb aquest sistema entre els anys 40 i 90 del segle XX. Altres sistemes de filmació en color eren el Eastmancolor i el Metrocolor.

“Technicolor” és la marca registrada d’una sèrie de processos de cinema en color desenvolupats per Technicolor Motion Picture Corporation (una subsidiària de Technicolor USA, Inc.), actualment part de l'empresa francesa Technicolor SA. La Technicolor Motion Picture Corporation es va fundar a Boston l’any 1914 i els seus fundadors van ser Herbert Kalmus, Daniel Frost Comstock i W. Burton Wescott.[2] La partícula “Tech” del nom està inspirada en l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, on Kalmus es va graduar i on va ser després instructor.[3] Technicolor USA, Inc. es va constituir a Delaware l’any 1921.[4][5]

Història[modifica | modifica el codi]

Technicolor de dos colors[modifica | modifica el codi]

El procés de Technicolor va néixer inicialment com un sistema de dos colors (vermell i verd) que es va estrenar durant l'època del cinema mut. Hi va haver diversos mètodes diferents de Technicolor.

Fotograma d'un fragment de The Gulf Between (1917), primera pel·lícula en Technicolor.

Procés 1[modifica | modifica el codi]

Aquest mecanisme, conegut com a Procés 1, consistia en un sol prisma col·locat darrere de la lent de la càmera que exposava dos fotogrames consecutius en un sol negatiu en blanc i negre, un dels fotogrames sota un filtre vermell i l’altre sota un filtre verd. Com que els dos fotogrames s’exposaven al mateix temps, la pel·lícula s’havia de filmar i projectar al doble de la velocitat habitual. L’exhibició requeria un projector especial de dues obertures (una darrere del filtre vermell i l’altra darrere del filtre verd), dos lents i un prisma ajustadís que alineava les dues imatges a la pantalla.[6]

Aquest primer procés es va estrenar públicament el 21 de febrer de 1917 a l’American Institute of Mining Engineers[1] de Nova York.[7] Només es va produir una única pel·lícula en aquest format, anomenada The Gulf Between, de la qual només es conserven alguns fotogrames on hi apareix l’estrella Grace Darmond. Aquesta pel·lícula va tenir una distribució limitada durant el setembre de 1917 a ciutats de l’est dels Estats Units, com ara Boston i Nova York, principalment per a fer interessar els productors de cinema en el color. La necessitat constant d’un tècnic per a ajustar l’alineament de la projecció va condemnar aquest procés de color additiu.

Fotograma de la pel·lícula en Technicolor The Toll of the Sea (1922).

Procés 2[modifica | modifica el codi]

Herbert Kalmus, convençut de què els processos de color additiu no tenien futur, va centrar la seva atenció en els processos de color sostractiu, culminant en el que seria conegut com a Procés 2, batejat també pels acadèmics com a Technicolor de dues tires (tot i que aquest terme també se sol aplicar erròniament al procés anterior i al posterior).[8] Aquest procés va ser estrenat l’any 1922.

De la mateixa manera que abans, la càmera especial de Technicolor utilitzava un separador de llum que exposava simultàniament dos fotogrames d’una sola tira de pel·lícula en blanc i negre, un dels fotogrames sota un filtre verd i l’altre sota un filtre vermell.[9] La diferència era que el negatiu en dos components ara s’utilitzava per a produir una pel·lícula en color sostractiu. Com que els colors estaven físicament presents en la còpia, no es requeria un equipament de projecció especial i la correcta visualització de les dues imatges no depenia de l’habilitat de la persona que s’encarregava de la projecció.

Els fotogrames exposats sota del filtre verd s’imprimien en una pel·lícula en blanc i negre, mentre que els fotogrames exposats sota del filtre vermell s’imprimien en una altra pel·lícula. Davant la novetat, cada pel·lícula es canviava químicament de color aplicant-se un color complementari al del filtre corresponent, tint vermell per a les imatges de filtre verd i tinc verd per a les filtrades en vermell. A diferència del tint, que afegia un vel uniforme de color a la imatge completa, el canvi químic de colors reemplaçava la plata de la imatge en blanc i negre per una matèria acolorida translúcida, de forma que les zones fosques quedaven fortament acolorides i els tons intermedis s’acolorien proporcionalment. Les dues tires, fetes d’un gruix inferior a l’habitual, s’enganxaven de manera superposada per tal de crear la còpia de projecció en color.

The Toll of the Sea va debutar el 26 de novembre de 1922 com a primera pel·lícula de distribució general que va utilitzar el procés 2 de Technicolor. La segona producció íntegra en color en aquest procés va ser Wanderer of the Wasteland, la qual es va publicar l’any 1924. El procés 2 també es va utilitzar per a rodar seqüències en color de super-produccions de l’època, com ara Els deu manaments (1923), El fantasma de l'òpera (1925) o Ben Hur (1925). The Black Pirate (1926), de Douglas Fairbanks, es va convertir en la tercera producció filmada íntegrament en el procés 2 de Technicolor.

Fotograma d'un segment en Technicolor de El fantasma de l'Òpera (1925). Es tracta d'un dels primers usos del procés en platós interiors. Es va demostrar la seva versatilitat.

Tot i l’èxit comercial, el procés 2 va estar plegat de problemes tècnics. Com que les imatges dels dos costats de la pel·lícula no estaven exactament al mateix pla, no es podien enfocar perfectament al mateix temps. La importància d’aquest problema depenia de la profunditat de camp de l’òptica del projector.

Un problema més seriós va ser la inflor de la pel·lícula. Les pel·lícules en general tendien a doblegar-se després de l’ús repetit. Cada vegada que es projectava una pel·lícula, cada fotograma s’encalfava a causa de la intensa llum del projector, fent que s’inflés lleugerament. Després es refredava i la inflor remetia, però no del tot. Es va descobrir que les pel·lícules enganxades no només tenien molta tendència a aquesta inflor, sinó que la direcció de la mateixa podia de sobte i aleatòriament canviar de la part de darrere a la de davant o viceversa. Així doncs, fins i tot una persona molt atenta encarregada de la projecció no podia evitar que la imatge es desenfoqués de sobte al canviar aquesta direcció. Per tant, Technicolor havia de subministrar còpies noves perquè les còpies deformades poguessin ser enviades als laboratoris de Boston per a ser aplanades, procés després del qual podien tornar a la circulació, almenys per un temps.

El gruix especial de la pel·lícula i la presència de capes d'imatges en les dues superfícies feia que les còpies fossin especialment vulnerables a les ratllades i, com que les ratllades eren de colors molt vius, suposaven una gran molèstia. Tallar una còpia de pel·lícula en procés 2 sense atenció especial a la seva construcció inusualment laminada solia acabar en un mal tall que feia que s'encallés al projector. Fins i tot abans que es descobrissin aquests problemes, Technicolor ja tenia clar que aquesta idea de pel·lícules enganxades era només una solució provisional i, de fet, ja estaven treballant per a desenvolupar un procés millorat.[10]

Procés 3[modifica | modifica el codi]

En aquest mateix 1928, només un dia després de The Cavalier, es va estrenar la primera pel·lícula que feia servir el Procés 3, titulada The Viking. El procés, que utilitzava un sistema similar de filmació als anteriors, es basava a aplicar a cada pel·lícula una substància gelatinosa que enduria.

Després, en tenyir la pel·lícula vermella de verd i la verda de vermell, la gelatina absorbia part de la tinta en les zones adequades. Una tercera pel·lícula absorbiria la tinta de les dues pel·lícules, creant la pel·lícula en color. El 1929 s'estrenaria la primera pel·lícula 100% sonora en color, On withthe show, de la qual avui en dia només es conserven còpies completes en blanc i negre i només algun fragment en color. El 1931 s'estrenaria una actualització del tercer procés que eliminava part del gra de la pel·lícula, augmentant la qualitat d'imatge. Sent ja l'època de la Gran Depressió, poc més d'una desena de pel·lícules es van produir en aquest format, la primera d'elles, The Run around (1931). Gran part dels negatius rodats en aquests formats de Technicolor van ser reciclats per a altres usos o van ser destruïts a finals dels anys quaranta quan Technicolor va voler fer lloc als seus magatzems. Això explica que tantes pel·lícules d'aquesta primera època de Technicolor s'hagin perdut o només es conservin en blanc i negre.

Technicolor de tres tires[modifica | modifica el codi]

Procés 4[modifica | modifica el codi]

El procés de Technicolor de tres colors va ser introduït el 1932, i va ser l'anomenat Procés 4. Es basava en un doble prisma. El primer d'ells descomponia la llum en magenta i verd, imprimint una primera pel·lícula pel verd. La llum magenta passava per un segon prisma que la descomponia en vermell i blau, i cada color s'imprimia en la seva corresponent pel·lícula. En el positiu, aquests colors quedaven en cian, magenta i groc. La combinació dels tres colors aconseguia reproduir tot l'espectre de color, a diferència de tots els processos de dos colors anteriors, resultant en una imatge més natural. Walt Disney va signar un contracte d'exclusivitat amb aquest procés de tres colors per dos anys, destinant- en principi per la seva sèrie Silly Symphonies, sent Flors i arbres(1932) la primera rodada en color.

L'èxit d'aquesta pel·lícula i de Els tres porquets un any després van rellançar l'interès pel cinema en color, i el 1934 El gat i elviolí es convertiria en la primera pel·lícula d'acció real amb fragments en tecnicolor de tres colors.

El 1935, Becky Sharp es convertiria en el primer llargmetratge rodat al 100% en aquest format. El camí del pi solitari un any després seria la primera a incloure exteriors.

Auge de Technicolor i primers competidors[modifica | modifica el codi]

Durant els anys 30 i 40 Hollywood va anar augmentant la producció en Technicolor. També es veuen les primeres mancances del nou sistema. La complicació de necessitar tres tires d'imatge requeria càmeres molt més grans i pesades del que és normal, a més de l'ús de focus molt més potents que els utilitzats en blanc i negre. Aquesta llum extra i l'ús del triple de cel·luloide augmentaven els costos de producció. Ja als anys 30, Eastman Kodak i Agfa van començar a fer-li la competència a l'estudi.

Van aconseguir capturar imatge en color en una sola tira, si bé no amb la qualitat suficient per als grans estudis (16 i 8 mm). Technicolor introduiria un procés d'una tira el 1941 anomenat Monopack, que tot i arribar a 35 mm, augmentava considerablement el granulat de la imatge, per la qual cosa només es feia servir per escenes en el rodatge on no es podien fer servir les enormes càmeres tradicionals. Eastman llançaria entre 1950 i 1952 una nova versió de color en una sola tira que proporcionava la qualitat de les tres tires eliminant els inconvenients de Technicolor. La transició va ser ràpida, i el 1955 s'estrenaria l'última producció en Technicolor de tres tires, Fox fire.

Fins a 1953, es requeria per al positivat el procés de Technicolor. En aquest any, Eastman Kodak va introduir un nou procés que eliminava aquesta necessitat. No obstant això, aviat es va comprovar que mentre que Technicolor podia conservar la qualitat de color inalterada durant dècades, les pel·lícules que seguien el procés d'Eastman es degradaven amb gran rapidesa per una composició química inestable, al punt que sense la convenient conservació, en menys d'una dècada podien perdre tot el color excepte el magenta.

Decadència del Technicolor[modifica | modifica el codi]

Gairebé dues dècades després, els estudis van començar a apartar-se de Technicolor, al considerar-lo massa car, i massa lent a produir les seves còpies. “El Padrí II” es va convertir en l'última pel·lícula americana en fer servir el procés tradicional, mentre que Suspiria de Dario Argento va ser l'última pel·lícula europea en utilitzar-lo.

El 1983, Eastman va corregir el defecte de conservació del seu procés, i ja només van quedar Xina i Hong Kong, que havien comprat la planta britànica de Technicolor el 1978, usant-fins al seu tancament definitiu el 1993. A mitjans dels noranta i principis del segle XXI, el procés tradicional de Technicolor va viure un breu ressorgiment, reutilitzats en pel·lícules com Pearl Harbor i Toy Story entre d'altres. Aquest ressorgiment es va veure truncat per la compra el 2001 de Technicolor per part de Thomson, que va descartar el procés de Technicolor tradicional el 2002.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. US patent 1208490, issued December 12, 1916
  2. "What? Color in the Movies Again?Fortune, October 1934
  3. http://www.hollywoodreporter.com/hr/search/article_display.jsp?vnu_content_id=1000902888
  4. "$1,000,000 Company Will Color Movies", The New York Times, September 21, 1922, p. 1.
  5. "Technicol.-Prizma Controversy", The Wall Street Journal, Dec. 7, 1922, p. 12.
  6. Cinematographic Multiplex Projection, &c. U.S. Patent No. 1,391,029, filed Feb. 20, 1917.
  7. "Moving Pictures in Color", The New York Times, February 22, 1917, p. 9.
  8. Originalmente nombrado por los académicos como Technicolor de "dos tiras", la aplicación de ese término a los procesos de Technicolor en dos colores está hoy en día cada vez más en desuso, ya que el término reconocido de "tres tiras", utilizado ampliamente para el Proceso 4, se refiere al número de tiras independientes de película en la cámara, y no a los procesos de imprenta o la estructura de la copia final.
  9. "The First Successful Color Movie", Popular Science, Feb. 1923, p. 59.
  10. "Kalmus, Herbert. "Technicolor Adventures in Cinemaland", Journal of the Society of Motion Picture Engineers, December 1938"

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Technicolor Modifica l'enllaç a Wikidata