La Blancaneu i els set nans (pel·lícula de 1937)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la pel·lícula dirigida per David Hand. Vegeu-ne altres significats a «Blancaneu (desambiguació)».
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Snow White and the Seven Dwarfs
La Blancaneu i els set nans
Snow white 1937 trailer screenshot (2).jpg
Escena de la pel·lícula

Fitxa tècnica
Direcció: David Hand

Dades i xifres
País: Estats Units
Data d'estrena: 1937
Duració: 83 minuts
Idioma original: anglès

Fitxa a IMDb

La Blancaneu i els set nans (títol original en anglès: Snow White and the Seven Dwarfs) és una pel·lícula musical animada estatunidenca de 1937, dirigida per David Hand i produïda per Walt Disney. Es tracta del primer llargmetratge sonor i en colors de dibuixos animats de la història del cinema. Si bé no va ser el primer llargmetratge de la història de l'animació, sí que va ser el primer a assolir un ampli èxit internacional, i també el primer llargmetratge de dibuixos animats rodat en Technicolor. Es basa en el conte homònim dels germans Grimm.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Tràiler original de la pel·lícula (en anglès).

Tracta d'una bella princesa anomenada Blancaneu, a la qual la seva madrastra, la Reina Malvada, vol matar en saber que la supera en bellesa. Després de fugir d'ella se'n va a la cabana dels set nans per amagar-se de la seva fúria.

d'una caiguda mortal. "Hé Ho" (títol original: "Heigh-Ho"), ja que no van tenir cor per enterrar, llavors un dia va els set nans, i també el primer llargmetratge de dibuixos animats rodat en Technicolor. Al conte la set nans tres regals a la noia (el tres i a la set nans quan les amis) amb una els nans decideixen venjar i van a per la 1938 grabado basa en el conte La Blancaneu.

Quan la Reina Malvada s'assabenta que na Blancaneu s'amaga, decideix disfressar-se de bruixa i anar-la a matar amb una poma enverinada. Els nans decideixen venjar-la i van a cercar la bruixa fins que aquesta cau per un barranc.

Els nans fiquen na Blancaneu en un taüt de vidre, en no tenir cor per enterrar-la. Un dia apareix el Príncep i la desperta amb un petó d'amor, van al castell del Príncep i viuen feliços la resta de les seves vides.[2]

Diferències amb el conte[modifica | modifica el codi]

La mare de la Blancaneu apareix al conte, en contrast amb la madrastra dolenta de la Blancaneu, mentre que aquesta figura no hi és al film. Al conte la madrastra i bruixa de la Blancaneu dóna tres regals a la seva fillastra, la princesa Blancaneu (el tres i la repetició de l'escena són propis del gènere de conte de fades) mentre que la pel·lícula se centra en la poma i no es posa tant d'èmfasi en l'engany (ella accepta l'oferiment per bondat, sense desconfiar). Els set nans guanyen protagonisme a la pantalla, essent els actors de la venjança i protagonitzant escenes còmiques que no provenen del relat oral. En aquest, per contra, la madrastra i bruixa de la Blancaneu no mor d'una caiguda mortal.

Comentaris[modifica | modifica el codi]

Es preestrena el 21 de desembre de 1937,[3] i la seva estrena a cinemes va tenir lloc el 8 de febrer de 1938.[3] La pel·lícula va ser distribuïda per RKO Radio Pictures, amb la qual l'empresa de Disney tenia signat un acord de distribució. El guió de la pel·lícula es basa en el cèlebre conte de fades Blancaneu, dels germans Grimm. Com en el conte original, una malvada Reina, gelosa de la bellesa de la seva fillastra, ordena el seu assassinat, però la jove fuig i troba refugi en el bosc al costat de set nans.

El guió de la pel·lícula va ser adaptat per Dorothy Ann Blank, Richard Creedon, Merrill De Maris, Otto England, Earl Hurd, Dick Rickard, Ted Sears i Webb Smith. David Hand fungi com a director supervisor, i William Cottrell, Wilfred Jackson, Larry Morey, Perc Pearce, i Ben Sharpsteen es van encarregar de la direcció de les seqüències.

La pel·lícula va ser l'èxit més gran de taquilla de l'any 1938, convertint-se en la pel·lícula més taquillera de la història per davant de The Singing Fool, tot i que l'any següent fou superada per Allò que el vent s'endugué.[4] La cançó dels nans Heigh-Ho ha esdevingut una icona de la cultura popular.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Snow White and teh Seven Dwarfs». FIlmaffinity.
  2. «Snow White and teh Seven Dwarfs». The New York Times.
  3. 3,0 3,1 Barrier, 1999, p. 229.
  4. Finler, Joel Waldo. The Hollywood Story. Wallflower Press, 2003, p. 47. ISBN 978-1-903364-66-6. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Barrier, Michael. Hollywood Cartoons: American Animation in Its Golden Age. New York.: Oxford University Press, 1999. ISBN 0-19-516729-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]