The Fox and the Hound

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaThe Fox and the Hound
The Fox and the Hound.jpg
Pòster de la pel·lícula
Fitxa
Direcció Ted Berman, Richard Rich i Art Stevens
Protagonistes
sense valor
Director artístic Don Griffith
Producció Wolfgang Reitherman i Art Stevens
Guió Ted Berman, Vance Gerry, Steve Hulett Tradueix, Burny Mattinson, Larry Clemmons, Peter Young Tradueix, David Michener i Earl Kress Tradueix
Música Buddy Baker, Richard O. Johnston Tradueix, Jim Stafford i Richard Rich
Fotografia Peter Anderson Tradueix
Muntatge James Melton i James Koford Tradueix
Productora The Walt Disney Company
Distribuïdor InterCom Tradueix
Dades i xifres
País d'origen Estats Units d'Amèrica
Estrena 10 juliol 1981
Durada 83 min
Idioma original anglès
Color en color
Recaptació 63.456.988 $
Descripció
Basat en The Fox and the Hound Tradueix
Gènere buddy movie, cinema musical, comèdia dramàtica, coming-of-age, pel·lícula infantil, animació tradicional, cinema familiar, pel·lícula basada en una obra literària i drama
Lloc de la narració Estats Units d'Amèrica
Època d'ambientació segle XX



Lloc web Lloc web
IMDB: tt0082406 Filmaffinity: 377835 Allocine: 31995 Rottentomatoes: m/fox_and_the_hound Mojo: foxandthehound Allmovie: v82415 TCM: 75553 TV.com: movies/the-fox-and-the-hound
Modifica les dades a Wikidata

The Fox and the Hound és una pel·lícula d'animació estatunidenca de 1981, produïda per Walt Disney Productions i basada lliurement en la novel·la homònima escrita per Daniel P. Mannix. Dirigida per Ted Berman, Richard Rich, i Art Stevens, la versió original de la pel·lícula inclou les veus de Mickey Rooney, Kurt Russell, Pearl Bailey, Jack Albertson, i Corey Feldman, entre d'altres.

El 2006 es va estrenar una seqüela, publicada directament en DVD: The Fox and the Hound 2.

Argument

La pel·lícula tracta sobre la relació de dos animals, una guineu roja anomenada Tod i un gos anomenat Copper, els quals entaulen una forta amistat sent petits. En Copper és d'una raça de gos caçador i el seu amo el porta de caça durant una temporada per a ensinistrar-lo; així creix com un feroç caçador de guineus i oblida el seu amic de la infància. Després de l'entrenament, ja gran, torna i és obligat a ser enemic d'en Tod. Però en Tod no ha oblidat el seu amic i malgrat que en Copper el persegueix, acaba defensant-lo quan el veu en perill.

Repartiment

Personatges

  • Tod: és una guineu que és abandonada per la seva mare mentre aquesta és perseguida per caçadors, els quals li donen mort. La petita guineu queda sola però Big Mama la troba i la lliura a la vídua Tweed que la cuida i s'hi encapritxa fins que decideix deixar-la en una reserva natural.
  • Copper: és un gos de caça. El seu amo el cuida i l'entrena per caçar però així i tot ell es fa amic de la guineu Tod, sense pensar que qualsevol dia les seves naturaleses contraposades els enfrontarà.
  • Vixey: és la parella de Tod. És una guineu que coneix Big Mama i a l'estar Tod sol al bosc decideix presentar-los, aquests s'enamoren i al final es queden junts.
  • Vídua Tweed: és una dona vídua que té una granja. Un dia troba a Tod i decideix cuidar-lo fins que aquest compleix un any i decideix deixar-lo en llibertat per culpa d'Amos Slade, què pretén matar-lo.
  • Amos Slade: és l'amo de Copper. Té un caràcter dur però en el fons aprecia a Copper.
  • Chief: és l'altre gos de caça d'Amos Slade, al principi sembla tenir odi cap a Copper però després s'encapritxa amb ell.
  • Big Mama: és una mussol que viu al bosc i troba a Tod després que uns caçadors matin a la mare d'aquest. Juntament amb Dinky i Boomer decideixen lliurar-lo a la vídua Tweed.
  • Dinky: és un ocell groc, que juntament amb el seu amic Boomer, tracta de capturar un cuc durant tota la pel·lícula, sense aconseguir-ho. És ell qui sol quedar-se escoltant amb l'orella en el tronc, a la recerca de trobar la seva presa.
  • Boomer: és un picot que quequeja. Fidel company de Dinky, és ell qui s'encarrega de picotejar els arbres a la recerca del cuc.
  • Squeeks: és la presa de Dinky i Boomer. Sempre s'escapa d'ells. Cap al final, es torna una papallona i canvia del color verd al blau.

Banda sonora[1]

  • "Best of Friends", música de Richard Johnston, lletra de Stan Fidel, cantada per Pearl Bailey
  • "Lack of Education", música i lletra de Jim Stafford, cantada per Pearl Bailey
  • "A Huntin' Man", música i lletra de Jim Stafford, cantada per Jack Albertson
  • "Goodbye May Seem Forever", música de Richard Rich, lletra de Jeffrey Patch, cantada per Jeanette Nolan
  • "Appreciate the Lady", música i lletra de Jim Stafford, cantada per Pearl Bailey

Producció

La producció de The Fox and the Hound va començar el 1977.[cal citació][2] La pel·lícula va tenir una de les produccions més difícils en la història dels clàssics animats de l'estudi. Va ser l'última pel·lícula en la qual van treballar llegendes de l'animació com Frank Thomas i Ollie Johnston i on van fer llurs primeres passes animadors reconeguts com Glen Keane, que més tard s'encarregaria d'altres personatges animats en futures pel·lícules com The Little Mermaid (1989) i Pocahontas (1995). Com els animadors veterans de Walt Disney havien mort o aconseguit sumi edat de retir, la pel·lícula va marcar l'últim treball de la resta dels animadors originals. El projecte comptava majorment amb la participació de novells a l'animació que l'estudi havia reclutat durant la dècada del 1970.[3]

Durant la producció de The Fox and the Hound, l'estudi va patir el robatori de gran part del material elaborat per a la pel·lícula i van haver de recomençar gairebé des del principi.[4]

Rebuda

En The Animated Movie Guide, Jerry Beck va considerar la pel·lícula "mitjana", encara que elogia el treball de veu de Pearl Bailey com Big Mama, i l'extremada dedicació al detall mostrat per l'animador Glen Keane en l'elaboració de l'escena de la lluita entre Copper, Tod, i l'ós.[3] En el seu llibre "The Disney Films", Leonard Maltin també assenyala que l'escena de la baralla entre Copper, Tod, i l'ós rebut grans elogis en el món de l'animació. No obstant això, Maltin va sentir que la pel·lícula es va basar massa en "formula cuteness, formula comedy relief, and even formula characterizations".[5] En general, va considerar que la pel·lícula "encantadora" afirmava que era "càlid i replet de personatges personals" i que "s'apropa a l'antiga màgia de Disney a vegades."[6]

The New York Times comentà que la pel·lícula no oferia res de nou, i la va descriure com bonica i plena de cançons dinàmiques i alegres interpretades per animals més antropomòrfics que els humans que hi apareixen ocasionalment, i que la cinta estava, com totes les pel·lícules Disney, saturada de diàlegs fantasiosos i rústecs.[7] Los Angeles Times criticà a la pel·lícula per ser massa llarga, mentre que Newsweek ho va fer amb el comentari que no era una pel·lícula feta per a una audiència adulta.[4]

The Fox and the Hound va guanyar un gran seguiment i va ser guardonat amb un premi Goldene Leinwand el 1982. També va ser nominat per un Premi Jove Artista i Premi Saturn a la millor pel·lícula de fantasia.[8]

Referències

  1. Banda sonora de la pel·lícula a Discogs
  2. Grant, John. The Encyclopedia of Walt Disney's Animated Characters: From Mickey Mouse to Hercules. Disney Editions, 30 d'abril de 1998, p. 306. ISBN 978-0-7868-6336-5. 
  3. 3,0 3,1 Beck, Jerry. The Animated Movie Guide (en anglès). Chicago Review Press, 2005, p. 87. ISBN 1569762228. 
  4. 4,0 4,1 Cawley, John. «Don Bluth The Disney Years: Fox and Hound».
  5. Maltin, Leonard. «Chapter 3: Without Walt». A: The Disney Films (en anglès). Disney Editions, 2000, p. 275. ISBN 978-0786885275. 
  6. Maltin, Leonard. Leonard Maltin's Movie Guide, 2010, p. 490. ISBN 0-451-22764-6. 
  7. Canby, Vincent. «OLD STYLE DISNEY». The New York Times.
  8. «The Fox and the Hound - Awards». Internet Movie Database.